Administrar

Homenatge a les víctimes de la repressió franquista d’Algaida (03-06-07)

estelnegre | 02 Juny, 2007 13:15

Homenatge a les víctimes de la repressió franquista d’Algaida (03-06-07)

Homenatge a les víctimes de la repressió franquista

Algaida

Diumenge 3 de Juny

MHIB

- 18 hores Cementiri d’Algaida:

Descoberta de placa i Ofrena floral i parlament de Rafel Puigserver

***

- 19 hores Casal Pere Capellà:

Xerrada sobre La II República a Algaida a càrrec de Bartomeu Ballester

Taula rodona de l’Associació Memòria de Mallorca: Repressió i planificació. Presentació de la denúncia davant l’Audiència Nacional per desaparicions forçades a Mallorca durant la guerra civil

Hi participen: Maria Antònia Oliver París, Manel Suàrez Salvà i Margalida Capellà i Roig

***

- 21 hores Casal Pere Capellà:

Projecció del documental George Bernanos y «Los Grandes Cementerios bajo la Luna (Mallorca 1934-1936)». Presentat pel seu autor, Antoni Capellà

Memòria Històrica de les Illes Balears (MHIB)

 Escriu-nos

Aquest dissabte, vine a engegar un crit per ses Fontanelles

estelnegre | 02 Juny, 2007 04:58

Aquest dissabte, vine a engegar un crit per ses Fontanelles

Plataforma per ses fontanelles

Aquest dissabte, vine a engegar un crit per ses Fontanelles!

Vine a engegar un crit per ses Fontanelles!

L'Ajuntament de Palma ha aprovat definitivament el projecte d'urbanització de ses Fontanelles, en Junta de Govern de dia 30 de maig… just 3 dies després d'haver perdut la majoria absoluta en les eleccions municipals. Estan condemnant a mort la darrera zona humida de Palma.

¿A què venia tanta pressa?

¿Era necessària tanta urgència?

¿No sabien acabar la legislatura d'una forma més elegant?

Per això aquest dissabte dia 2 de juny estarem penjant una megapancarta, com a acte reivindicatiu des de les 10 hores del matí fins a les 21 hores del vespre.

Vine quan vulguis, entre les 10 i les 21 hores i aprofita per anar a la platja (el mes de juny l'aigua de s'Arenal encara és neta), jugar a voleï, prendre el sol, i fer esbarjo… però reivindica ses Fontanelles ara que estan tocades de mort, i en un moment que el futur equip de Govern municipal, sigui del color que sigui, ha de sentir la nostra crida!

Estarem davant de la parada de l'Hotel El Cid (línies 15, 17 i 23 de l'EMT)

Vine en algun moment del dia a donar-nos el teu suport…

Ses Fontanelles es mereixen que les mimin; no que les corrompin!

www.mallorcaweb.net/sesfontanelles

Escriu-nos

Destrossa al torrent de Sant Miquel

estelnegre | 02 Juny, 2007 04:40

Destrossa al torrent de Sant Miquel

Aquests dies, el GOB ha detectat, denunciat i divulgat la destrossa practicada a damunt el Torrent de Sant Miquel (Sa Pobla) amb una "neteja" ferotge feta amb maquinària pesant, que ha arrasat la vegetació natural de la zona.

Aquestes són les imatges:

Abans

Abans

---

Després

Després

Aquestes imatges estan preses des del Pont de Ses Jonqueres Veres (Sa Pobla), just al límit de l'ANEI de S'Albufera, que s'ha vist arrasat en els seus dos malecons en un tram de més de 250 m. (de moment); una zona on hi havia un canyar, hàbitat de moltes espècies animals. Fa uns anys en aquest lloc hi havia un dormidor d'orvals, i per suposat, donada la proximitat a s'Albufera, era un hàbitat idoni per a multitud d'espècies. No hi ha cap necessitat d'aquesta actuació! És una neteja totalment abusiva, desmesurada!. El programa de neteja de torrents per a poder accedir amb maquinària pesant i dragar el llit del torrent mereix la denúncia contundent, en aquest i altres casos arreu de Mallorca. La confusió entre "neteja" i destrucció, és el pa de cada dia en aquestes actuacions als torrents... i curiosament, moltes vegades, només "s'actua" als trams que són visibles des de carreteres on es pot veure la "feina feta" en pla marketing pur i dur!. A tot això s'hi ha d'afegir el fet que aquesta "neteja" s'ha fet a l'època que pot fer més mal, entre març i juliol, que és quan crien un elevat nombre d'espècies d'ocells.

GOB-Informació

Escriu-nos

«Pons Prades», per Sergi Pàmies

estelnegre | 01 Juny, 2007 08:53

«Pons Prades», per Sergi Pàmies

Pons Prades

Cuando era pequeño desarrollé un extraño pánico: asustarme cada vez que alguien llamaba a la puerta. Tenía mis motivos: cabía la posibilidad de que fuera la policía. Para evitar sobresaltos mayores, los familiares acordamos un código de timbre susceptible de ser aplicado por amigos y camaradas. A todos los demás había que interpretarlos por la manera de llamar y adivinar sus intenciones, generalmente buenas. Con el tiempo, aprendí a diferenciar el tímido timbrazo de la señora Claudina, la portera del edificio, y el del dirigente comunista Pere Ardiaca, que pulsaba el timbre siguiendo los principios de la contraseña pero con un plus de sobriedad y disciplina de partido. Una de las personas que de vez en cuando llamaba a aquella puerta era Eduard Pons Prades, que falleció el lunes a los 87 años.

Pons Prades fue una de esas personas que resumen los efectos devastadores de la Guerra Civil y sus dramáticas consecuencias, no sólo por su biografía (que incluye una adolescencia racionalista desde el punto educativo, una juventud de militancia libertaria, una participación en el ejército republicano y más tarde en el francés, combates clandestinos, detenciones y un titánico esfuerzo por recuperar la dignidad cultural perdida y participar en la construcción de la versión histórica de los perdedores), sino porque llamaba al timbre de un modo único, que enseguida te ponía sobre aviso, en guardia. Cuando abrías la puerta, allí estaba él, con sus gafas oscuras, su delgadez, su pelo rizado, su carpeta llena de papeles y una mirada viva, mirando siempre hacia atrás, dando a entender que probablemente le estarían siguiendo o vigilando. ¿Quiénes? Pues los malos de entonces.

Luego se ponía a hablar con mi madre y yo volvía a mis ocupaciones hasta que se marchaba, con los mismos andares nerviosos, apresurados y conspirativos. Pons Prades desprendía una energía peculiar, cargada de referencias a un siglo sangriento, marcado por idealismos como el suyo. No parecía ni un héroe ni una eminencia, ni tenía la labia de los dirigentes, pero transmitía una autenticidad que guardaba relación con su particular colección de enemigos ideológicos. Seguir su discurso resultaba difícil no porque no tuviera claro lo que contaba sino porque su propia biografía pasaba por afluentes, ríos y torrentes que iban constituyendo una red de causas por las que creyó necesario luchar. Ejemplos: alistamiento precoz en el ejército republicano, rematado por una herida de guerra, y, posteriormente, vuelta al combate en forma de resistente contra el nazismo o clandestino exiliado con modales apátridas.

La última vez que le vi, todavía no hace dos años, me citó en un bar de la calle de València y apareció enfundado en un jersey de sindicalista y arrastrando el carro de la compra. Podía parecer que contenía frutas y verduras, pero no: enseguida sonrió, abrió la funda del carro y sacó un libro y un fajo de papeles repletos de anotaciones hechas con bolígrafo azul que se referían a fotocopias adjuntas de documentos pertenecientes a esa memoria por la que tanto hizo y que siempre fue fiel a una de las máximas de Malraux que él mismo incluyó en uno de sus libros: "La guerra de España fue la apoteosis de la fraternidad" (resulta curioso que una tragedia fratricida genere, al mismo tiempo, tanta fraternidad).

Su manera de ser, incansable, le llevaba a desear compartir su entusiasmo o su indignación, a contarte, con esa peculiar tendencia a la digresión, quién era quién y de dónde venía cada cuál. Y, de vez en cuando, conseguía reunir el material y la energía para escribir uno de los muchos libros que nos ha dejado, algunos de ellos dedicados con esa firma ascendente, justo debajo de una de sus máximas: "Con un fraternal abrazo". A veces, llegaba una llamada al contestador, para avisar de una presentación o de un nuevo proyecto, y algunas de esas aventuras culminaban y, de repente, si podías, te encontrabas en algún lugar hablando de Pons Padres ante un público que le respetaba y entre los que, de pronto, localizabas a Loquillo. ¿Loquillo y Pons Prades? Pues sí, era una de esas mezclas que sólo él era capaz de conseguir. La simpatía que generaba no tenía categoría de adhesión, ni siquiera de entusiasmo incondicional por sus documentados libros, que contaron con el respaldo de su esposa Antonina Rodrigo; lo que admirabas de él era su tenacidad, su resistencia a abandonarse, su capacidad para sonreír con una expresión irónica, la luz de esa mirada siempre alerta y la capacidad para alegrarse de los éxitos ajenos (si leía un artículo sobre sus amigos en los muchos periódicos y revistas extranjeras que leía, te los fotocopiaba y te los mandaba, con alguna anotación vigorosa, escrita a mano). Cuando leí que acababa de morir, lo primero que me vino a la memoria fue su manera de llamar a la puerta y cómo, justo después de oírlo, yo apostaba conmigo mismo: "Seguro que es Pons Prades".

Sergi Pàmies

(El País, 01-06-07)

 Aquest article en pdf

Josep Maria Sanz, «Loquillo»: Pons Prades, la memòria de la resistència

Escriu-nos

«Llibertaris», per Arturo San Agustín

estelnegre | 31 Maig, 2007 14:13

«Llibertaris», per Arturo San Agustín

Eduard Pons Prades

Dimarts, al bar Teruel, el director de cine José María Nunes li posava, com sempre, litúrgia pròpia a la seva cervesa. Al seu costat, l'advocat Mateo Seguí, que també és llibertari, però del sector del vi, parlava --i molt bé-- de l'escriptora Antonina Rodrigo, companya d'Eduardo Pons Prades, a qui aquell mateix dimarts havien enterrat.

"Individualment no som res. L'important és l'entorn, que el creem entre tots". O sigui, que els de la taula del costat creien que estàvem parlant de Johan Cruyff i van intentar ficar-hi cullerada. Quan es tenen amics verdaderament llibertaris, és a dir, poetes, sempre es produeixen situacions singulars. Però no. Dimarts no parlàvem de futbol sinó de Pons Prades, que, a més a més d'anarcosindicalista, va ser oficial porquer, guerriller, periodista, crític de cine i escriptor. Gràcies a ell, avui sabem qui van ser aquells llibertaris, molts dels quals, després d'engegar trets contra Franco, van conèixer els camps de concentració francesos i van fer possible la mitificada Resistència francesa, que, en realitat, va ser espanyola.

Dimarts, a l'enterrament de Pons Prades, algú va demanar perdó a tots els llibertaris en nom d'aquell comunisme de cuir i gorra, allò tan soviètic, que ho afusellava tot. Aquest algú, segons em va explicar Mateo Seguí, va ser Carmen Alcalde. Però un, mentre observava la litúrgia cervesera de José María Nunes, que està a punt d'acabar la seva nova pel·lícula, reflexionava al voltant d'algunes de les coses que explicava Pons Prades.

Explicava, per exemple, que el seu pare, valencià i ebenista, va conèixer a Barcelona el republicà federalista Vicente Claver, que va ser qui va proposar que el dia de Sant Jordi, a més de flors, es regalessin llibres. El pare de Pons Prades sempre li deia al seu fill que el millor amic de l'home és un llibre. Llavors intervenia el seu oncle, que era més canyero, i afegia: "D'acord, però al costat del llibre hi has de tenir sempre una pistola. D'aquesta manera t'escoltaran".

¿I si és veritat que, com explicava, Eduardo Pons Prades va estar realment en un ovni?

Arturo San Agustín

(El Periódico de Catalunya, 31-05-07)

Escriu-nos

Albert Herranz i els seus «Episodis de la Mallorca llibertària»

estelnegre | 30 Maig, 2007 16:04

Albert Herranz i els seus «Episodis de la Mallorca llibertària»

Herranz recull els seus articles a Episodis de la Mallorca llibertària

El llibre és una aproximació a un estudi més ampli sobre el tema

Albert Herranz

L'escriptor i historiador Albert Herranz estudia alguns aspectes històrics del moviment llibertari a Mallorca en el breu volum Episodis de la Mallorca llibertària publicat a la col·lecció l'Argenta de Can Sifre. El petit tom, dividit en cinc capítols, constitueix l'ampliació d'alguns articles que l'escriptor ha publicat al periòdic Cultura Obrera i alhora esdevé una primera aproximació a un estudi més extens sobre la CNT i el moviment llibertari durant la República. «Consider que el moviment llibertari en aquesta època s'ha estudiat poc i d'una manera molt tangencial», argumentà Herranz després de matisar que s'ha trobat amb «certes dificultats» a l'hora d'enfrontar-se al treball de recerca perquè «la majoria de les fonts directes han mort i en molts de casos la documentació o la correspondència de personatges importants de l'època va ser destruït totalment».

La vaga que tingué lloc al setembre de 1931 secundada pels treballadors del moll i pel sindicat de fusters per evitar adobar les portes de la presó Model arribades des de Barcelona centra el primer episodi del llibre, sobretot perquè aquesta vaga no defensa cap dels aspectes tradicionals sinó per defensar el dret a treballar d'acord amb la consciència. El segon capítol explica breument la història de la CNT en la II República a Mallorca i les semblances i diferències respecte al desenvolupament del sindicat a tot l'Estat, mentre que el tercer se centra en les repercussions a Mallorca de la vaga del febrer de 1932 pels deportats de Bata, on es va produir un moviment insurreccional a la comarca minera que va abolir la propietat privada i la moneda, proclamant així el comunisme llibertari. La història del periòdic Cultura Obrera i l'episodi anticlerical que tingué lloc a Inca pel tombament de les creus de terme esdevenen finalment el centre del quart i cinquè capítol.

A Episodis de la Mallorca llibertària es poden trobar també alguns fets curiosos i anecdòtics interessants com ara la connexió mallorquina amb l'atemptat de Cánovas, amb el maig del 1937 o les relacions entre el moviment llibertari a Formentera i Nova York. Herranz presentarà el llibre a l'Ateneu Llibertari Estel Negre avui a les 20.30 hores.

M. Loshuertos (Palma)

(Diari de Balears, 30-05-07)

Aquest article en pdf

***

El escritor Albert Herranz recoge sus Episodis de la Mallorca llibertària

El autor prepara un libro sobre el movimiento anarquista de Mallorca en la República, un tema "poco estudiado"

Albert Herranz presenta su libro hoy en el Ateneu Llibertari

Cinco artículos son reescritos por Albert Herranz en los que se intenta llenar un vacío historiográfico sobre la memoria de los anarquistas de Mallorca en tiempos de la República. Se trata de cinco Episodis de la Mallorca llibertària que ya fueron en su día consignados por el propio autor en el periódico Cultura Obrera, sólo que en esta edición de Can Sifre se presentan en su versión ampliada.

Septembre del 1931: Les portes de la Model; La Confederació durant la Segona República; Febrer de 1932: la vaga pels deportat de Bata; Breu història de Cultura Obrera y Gener de 1932: el tombament de les creus de terme son los episodios recogidos y redactados por el escritor Herranz.

En cada uno de ellos quedan reflejados aspectos consustanciales al anarquismo como su anticlericalismo, su lucha por la dignidad de las personas, su igualitarismo y cómo se postularon en huelgas, en tomas de postura ante atropellos en el mundo laboral y en algunas acciones llenas de simbolismo como el de las puertas de la cárcel Modelo.

"Fue una huelga inédita por los motivos ya que reivindicó el derecho de los trabajadores a no trabajar en lugares donde se atentaba contra la dignidad humana y no fue una huelga por cuestiones económicas", señala Herranz.

Pese a que el movimiento anarquista de Mallorca no fue tan significativo como el de Cataluña y Andalucía, "sí existieron personas y acciones muy destacadas que deberían ser estudiadas". Por ejemplo la figura del obrero Francisco Tomás o la presencia mallorquina en el atentado anarquista contra Cánovas del Castillo, donde "uno de los que lo prepararon era de Mallorca y se desplazó a Madrid".

También resulta curiosa la implicación del anarquismo en Formentera y su vinculación al movimiento libertario de Nueva York. "Un formeterenc anarquista emigró a Nueva York y ahí entró en contacto con grupos anarquistas. Él, a su regreso a la isla, fundó la CNT, que tuvo afiliados entre algunos de los trabajadores de las Salinas", relata Herranz.

En todos los episodios es visible "la cultura como herramienta liberadora; al igual que su carácter apolítico puesto que no entraban en el juego de partidos políticos; y el modelo de autogestión", apunta el historiador y escritor.

Estos Episodis vieron la luz inicialmente cuando, dos años atrás, el periódico Cultura Obrera -publicación decana en el movimiento libertario- reapareció al encontrarse accidentalmente una serie de ejemplares viejos de la revista.

Lourdes Durán (Palma)

(Diario de Mallorca, 30-05-07)

Aquest article en pdf

***

El escritor Albert Herranz recupera los Episodis de la Mallorca llibertària

El volumen se presenta hoy a las 20.30 en el Ateneu Estel Negre

Durante la Segunda República, el movimiento libertario en Mallorca estaba muy vivo a pesar de ser pequeño en comparación con el resto del país. Un libro, Episodis de la Mallorca llibertària, de Albert Herranz, busca recuperar su memoria. El volumen se presenta hoy a las 20.30 horas en el Ateneu Estel Negre.

¿Cuáles son las características del movimiento? «La relevancia de la cultura como herramienta liberadora, la autogestión y la relación con los movimientos de la Península.» Y, sobre todo, «el desconocimiento que hay a nivel histórico.» Para poder estudiarlo, Herranz ha tenido que recurrir a periódicos de la época y a las publicaciones libertarias de entonces.

L. Moyà

(Última Hora, 30-05-07)

Aquest article en pdf

Coberta del llibre

Escriu-nos

«Norma Rae», de Martin Ritt [Unió! Cicle de cinema sindicalista (31-05-07)]

estelnegre | 30 Maig, 2007 16:02

«Norma Rae», de Martin Ritt [Unió! Cicle de cinema sindicalista (31-05-07)]

El pròxim dia 31 de maig, a les 20 hores, al local de CNT, continua el cicle «Unió! (Cicle de cinema sindicalista)» que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

Norma Rae

Martin Ritt

Norma Rae (1979)

Basada en fets reals, aquesta pel·lícula narra el procés de conscienciació política d'una dona i el seu compromís amb la lluita sindical. Norma Rae és una operaria d'una fàbrica tèxtil del sud dels Estats Units. Quan arriba a la ciutat un líder sindical, amb la intenció de formar un sindicat a la fàbrica, la vida de Norma canvia per complet, s'introdueix en la lluita laboral. Així, convertida en líder sindicalista, haurà d'enfrontar-se a les enormes dificultats per implantar un sindicat a la seva fàbrica.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquesta activitat.

T’hi esperem!

Més informació sobre el cicle

 SOV CNT Palma

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Escriu-nos

Josep Pons Bestard ha mort

estelnegre | 30 Maig, 2007 15:00

Josep Pons Bestard ha mort

Josep Pons Bestard ha mort. El vell republicà va participar fa uns anys en una sessió de les Jornades Llibertàries explicant-nos les seves aventures i desventures i, ben igual com comentàvem ahir amb Eduard Pons Prades, ens va deixar un grat record. Marxa un lluitador i els que quedem no hem de recular; la seva memòria és un exemple a seguir.

Josep Pons Bestard

***

Mor a l'edat de 94 anys Josep Pons Bestard, històric republicà de Calvià

Fou empresonat després de la contesa pels seus ideals polítics

El conegut republicà Josep Pons Bestard morí ahir als 94 anys a conseqüència d'una embòlia, que provocà el seu ingrès hospitalari el passat dijous. D'aquesta manera, Josep Pons no va veure complit el seu desig de contemplar de nou la presència de regidors d'esquerra als ajuntaments. Als seus 94 anys Pons gaudia d'una bona salut que li permetia escriure i tancà la llista d'Esquerra Republicana de Calvià on acompanyà la seva filla Maria Oliva Pons. Fou professor mercantil i empresari. La seva família estava molt vinculada al republicanisme; n'és un exemple l'amistat que mantingué el seu padrí amb el president de la primera República, Francesc Pi i Maragall. Publicà diferents llibres com Memòria de Mallorca i ara queda pendent la publicació del seu darrer llibre. El seu republicanisme i la seva simpatia per la maçoneria li valgueren l'empressonament a diversos camps de treballs forçats.

Tant el secretari general d'ERC a Balears, Joan Lladó, com el candidat d'Esquerra a Calvià, Joan Miquel Chacón, es mostraren ahir molt afectats per la pèrdua de Pons, a qui recordaren com «una persona molt fidel al republicanisme i a favor de la memòria història». Tant n'és així que escriví una carta al director de Gabinet de la Presidència del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, on exposà els seus punts en desacord amb la Llei de la Memòria Històrica que no anul·lava els judicis del franquisme, entre els quals s'incloïa el seu. «Em sap greu no haver-li pogut dir que han sortit vuit regidors d'esquerra», digué Lladó. Precisament, ahir Chacón recordava: «Ens deia que comptàssim amb ell ja que de cintura per amunt era com un home de trenta anys». L'enterrament tendrà lloc dijous dematí al cementeri de Palma.

C. Moreno (Palma)

(Diari de Balears, 30-05-07)

Escriu-nos

Presentació del llibre «Episodis de la Mallorca llibertària», d’Albert Herranz (dimecres 30 de maig)

estelnegre | 29 Maig, 2007 19:14

Presentació del llibre «Episodis de la Mallorca llibertària», d’Albert Herranz (30-05-07)
"Episodis de la Mallorca llibertària"

Presentació del llibre

Episodis de la Mallorca llibertària

d'Albert Herranz

(Editorial Can Sifre)

Dimecres 30 de maig, a les 20.30 hores

Ateneu Llibertari Estel Negre

Palau Reial, 9, 2n (Palma)



Coberta del llibre

La Confederació durant la Segona República

Setembre del 1931: les portes de la Model

Gener del 1932: el tombament de les Creus de Terme

Febrer del 1932: la vaga pels deportats de Bata

Breu història del Cultura Obrera


Escriu-nos

Ha mort Eduard Pons Prades

estelnegre | 29 Maig, 2007 16:07

Ha mort Eduard Pons Prades

Ahir va morir el nostre company Eduard Pons Prades. Va passar uns dies amb nosaltres durant les VII Jornades Llibertàries l’any 2002 i en tenim un gratíssim record. Només volem presentar el nostre condol a la seva companya Antonina Rodrigo i recordar n’Eduard llegint la seva obra.

Eduard Pons Prades

***

Mor als 87 anys l'historiador llibertari Eduard Pons Prades

L'historiador i militant llibertari Eduard Pons Prades va morir ahir després d'una llarga malaltia. Pons Prades havia nascut al barri del Raval de Barcelona el 1920, va ser alumne de l'Escola Racionalista Labor, que dirigia Germinal Puig Elias i un dels seus mestres va ser el prestigiós enginyer Albert Carsi. Durant la Guerra Civil va participar en la socialització del ram de la fusta com a militant de la CNT. Posteriorment es va adherir al Partit Sindicalista d'Àngel Pestaña. Pons Prades va ser soldat de l'exèrcit republicà i una vegada acabada la guerra es va enrolar a l'exèrcit francès, participant en els combats d'alliberament de França. Va formar part de la Junta Española de Liberación i va ser detingut als Pirineus el 1946.

Pons Prades va viure exiliat a França i va participar en la lluita dels maquis contra el franquisme. L'any 1962 va retornar definitivament a Catalunya, i es va dedicar, aleshores, a l'escriptura i al periodisme. Va ser un col·laborador assidu d'Historia y vida, Tiempos de historia i Historia-16. Entre els seus nombrosos llibres destaquen Republicanos españoles en la II Guerra Mundial, Españoles en los maquis franceses i Guerrillas española, 1939-1960. Eduard Pons Prades estava casat amb l'escriptora Antonina Rodrigo.

Ferran Aisa

(Avui, 29-05-07)

***

Mor Eduard Pons Prades, escriptor i combatent per la República durant la guerra civil

Eduard Pons Prades

Eduard Pons Prades, escriptor, historiador i combatent anarquista que va lluitar per la República durant la guerra civil i contra els nazis a França, ha mort aquesta matinada a Barcelona als 87 anys, segons han informat fonts de la família.

Pons Prades, membre fundador de l'editorial Alfaguara, ha mort a l'hospital de Sant Pau de Barcelona, on estava ingressat a causa d'una greu malaltia. Aquest antic militant de la CNT es va allistar a l'exèrcit republicà amb només 16 anys, i després de combatre a Madrid i a l'Ebre, va ser ferit a Barcelona el 1938 i va passar a França el 1939, on es va sumar a la resistència francesa.

A França, va lluitar amb guerrillers espanyols i francesos al departament d'Aude. També va fer dos viatges clandestins a Espanya, on va ser detingut el gener del 1946, encara que va poder fugir i va viure a França fins al 1964, quan va decidir tornar a Espanya.

Pons Prades va col·laborar en diferents publicacions i diaris com a Historia y Vida, Historia 16, Nueva Historia, El Correo Catalán, El Periódico, Diario de Barcelona i El Correo de Andalucía, així com en revistes literàries com Insula, Papeles de Sor Armadans, Letras i Índice de Artes.

És autor a més de títols com La venjanza, Los que sí hicimos la guerra, Un soldado de la República, Guerrillas españolas (1936-1960), Españoles en los maquis franceses, Crónica negra de la transición española 1976-85, Las guerras de los niños republicanos 1936-1995 i Republicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial, de gran èxit editorial.

(El Periòdic de Catalunya, 28-05-07)

***

Eduardo Pons Prades, la pasión de vivir, la pasión de luchar

Eduardo Pons Prades había nacido en Barcelona en 1920, y en las solapas de sus libros nunca se olvidaba de puntualizar que en el "distrito quinto", es decir, en el llamado Barrio chino, lo que constituía una clara reivindicación de sus raíces proletarias y ácratas. En 1937, después de colaborar en el Consejo Económico de la Madera Socializada (CNT), se alistó voluntario en el Ejército republicano; destinado a la Zona Centro, ya sargento instructor de máquinas de acompañamiento, combatió en Madrid, en el Segre y en el Ebro. Herido en Barcelona, en marzo de 1938, durante un bombardeo, en febrero del año siguiente pasó a Francia, y meses después se alistó en el Ejército francés; era una forma de continuar una guerra cuyas batallas iniciales, según la óptica de la época, se habían perdido en España. Luego, a partir de julio de 1942, se unió a las fuerzas de la Resistencia española, en las que, en agosto de 1944 mandó un destacamento volante de guerrilleros franceses y españoles con los que participó en el "rastreo y limpieza" del sector oriental de la región de Carcasona. Tras dos viajes clandestinos a España, en octubre de 1944 y diciembre de 1945, fue detenido en enero de 1946, pero tres semanas después había conseguido fugarse.

Desde Francia no perdió nunca el contacto con España, sobre cuya política menuda estaba a veces mucho mejor informado que los aquí residentes; recuerdo, por ejemplo, que en 1957 -yo contaba entonces 21 años y no tenía ni idea de su existencia- me remitió desde su exilio una copia mecanografiada de un informe, que se suponía secreto, redactado al parecer por Laureano López Rodó, en el que se denunciaba la revista La Jirafa como una de las publicaciones del interior enemigas del Régimen. Regresado a España en 1964, fue uno de los cofundadores de Ediciones Alfaguara, pilotada por Camilo José Cela, pero sólo algunos años después le conocí en persona, de la mano de su mujer, la escritora Antonina Rodrigo; de ambos he sido, a lo largo de los años, editor de algunos de sus libros.

En febrero de 1975, casi un año antes de la muerte del general Franco, Pons Prades quedó finalista del primer premio Espejo de España con su obra Republicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial; era una documentada y apasionada reivindicación de quienes en los inicios de 1939 habían cruzado los Pirineos sin darse por vencidos, que, con el tiempo, se ha convertido en un libro de referencia (la última reedición, si no me equivoco, es de 2003). A partir de ahí Pons Prades se convirtió en un investigador prolífico que pudo escribir con un cierto desahogo, y entre sus obras cabe destacar Guerrillas españolas 1936-1960, Las guerras de los niños republicanos 1936-1995 y Los senderos de la libertad. Europa 1936-1945. Colaborador asiduo de diversos diarios y revistas especializadas, su pasión por vivir estuvo indisolublemente unida a su pasión por luchar; cuando en 2003 se publicó Los mitos de la Guerra Civil, de Pío Moa, Pons Prades, a los dos años escasos, replicó con una obra titulada Realidades de la Guerra Civil, que, de manera muy suya, subtituló Mitos, no, ¡hechos!.

A la hora de su muerte pienso que ni su vida, ni su ejemplo, ni su aportación a la memoria histórica, ni su lucha han sido baldíos, aunque estemos muy lejos de ser dignos, como él confiaba que algún día lo seríamos todos los humanos, de arrancar los frutos maravillosos de los maravillosos árboles que pueblan el maravilloso Jardín de las Hespérides.

Rafael Borràs Betriu

(El País, 29-05-07)

Aquest article en pdf

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS