estelnegre | 02 Abril, 2017 06:58
No
som anarquista.
No venc de cultura llibertària. Tota la vida,
però, han estat a prop meu. Són
part indissociable, elles i ells, de la meva educació
sentimental i política.
Des dels catorze. Quan amb l'amic de l'ànima
pujàvem aquella escala fosca –ben
enfront de l'antic Círcol Mallorquí reconvertit
en suposada seu de la sobirania
dels pobles de les Illes– i anàvem a culejar
llibres i fanzines a l'Ateneu
Estel Negre. Del sioux Leonard Peltier i l'afroamericà Mumia
Abu-Jamal a
Escohotado i les seves drogues; de les dones indígenes a la
memòria del 37 –Homenatge
a Catalunya d'Orwell!– i dels
camps nazis. De l'antifeixisme de barriada, futboler i de combat a les
subcultures musicals, mestisses i anglosaxones, que, curiosament,
triomfaven a
la Part Forana (necessit una tesi ja que expliqui el boom punk al
Llevant
nostrat!). El moviment insubmís i antimiltarista. Naturisme
i veganisme i molts
ismes. SHARP i RASH i acrònims que ja no tenia dins el cap
–putes anys
noranta!–. Aquella murciana pèl-roja de la CNT que
milfejava i pul·lulava per
la UIB. L'okupació com a escola. I S'Eskola (Sant
Lluís Gonzaga!) o Ses Vies
com a experiència. L'Assemblea d'Estudiants de Ciutat i la
forja de valors
compartits entre 'indepes' i ells. Tenir amics punks (heu llegit ja la
inflamant Breu història del punk a
Mallorca de l'admirat Tomeu Canyelles?) encara que tu no ho
fossis. N'Ignasi
de Llorenç. N'Aina. El xilè exiliat, i torturat
pel pinotxetisme, Héctor
Pavelic. N'Albert Herranz i les seves estimulants curolles editorials.
L'eivissenc
Evarist. El meu estimat Peter de Echave, de la seva cresta com a
portaveu del
Moviment d'Objectors de Consciència a documentar els darrers
dies del migrant
Alpha Pam, assassinat per l'anterior Govern. En Carlos,
l'asturià. El crack de
n'Iñaki Aicart. En Xe Mas, entranyable vell amic, i el seu
anarcoecologisme
irreductible que ara pren cos, també, a Terraferida.
N'Andreu. Un feminisme
autònom que ens va marcar camí quan eren hores
baixes. Projectes
comunicatius que han acabat quallant en Contrainfo.cat. Bibliotecaris,
carters,
cuiners, treballadors de missatgeria ecològica i, sempre,
beneït segle XXI,
algun intent de pagès (vull una altra tesi sobre les
tipologies d'oficis que
els he conegut!). Una munió de personatges i fets i
sensacions que m'han estat
transcendents i útils. Que m'han fet millor.
Certament,
les
dues tradicions, les dues ànimes llibertàries,
1977 i 1936, la punk i la
milicianaenciclopedista, han estat ben presents per als mallorquins
polititzats
de la meva generació. I ens han fet bé. Lluny
està Mallorca, malgrat el pes
anarcosindicalista a alguns indrets del Raiguer i de Palma els anys
vint i
trenta –estudiats pel col·lectiu Els Oblidats
milicianaenciclopedista i malgrat
figures com el mític bakuninista llucmajorer Francesc
Tomàs i Oliver, de
territoris germans com Catalunya. Però tanmateix, crec que
pot dir-se que l'hegemonia
del món juvenil contestatari illenc des de la segona meitat
dels noranta fins
al segle XXI va ser fonamentalment en dues mans: l'esquerra
independentista i
els anarquistes. L'historiador Xavier Díez explica que el
vertader fet
diferencial català és l'anarquisme. No li manca
raó. En un marc més ample, de
Països Catalans, cas principatí al marge,
segurament encerta en clau
antropològica. Hi ha quelcom de profund, d'íntim,
que lliga amb una
individualitat antiestatista que a pics he esmentat i que fa que una
part
significativa, possiblement de forma inconscient, del nostre ser civil,
se
senti còmode en l'essència llibertària.
En
ocasions m'han
irritat ferm, els anarcos. La tendència al caos i el defugir
l'ordre pel que fa
a l'organització, que se'ls col·loca com a
santbenet, com a tòpic –i que molt
sovint no es correspon gens amb la realitat– és
quelcom que vaig viure
intensament en etapes militants anteriors. L'anar per lliure en
excés o l'allunyar-se
d'estratègies comunes o unitàries ens posava
negres als que veníem del
sobiranisme d'esquerres. El fet que alguna singularitat del seu
món, de la
franja vella, no entengués la causa de
l'emancipació nacional quan parlàvem de
casa nostra em crispava, també. Però a la fi, amb
pros i amb contres, és infinitament
més el que m'han donat, el que m'han ensenyat.
Perquè sempre hi són. Perquè
són
lleials, a més. Un valor indispensable, a la vida.
En
dies de merda,
poc estimulants per als que tenim vocació
col·lectiva, política en el sentit
més hel·lènic que pugueu trobar a
aquest terme, tenir present els anarcos et
salva. La seva tendresa, la seva bonhomia una mica de salvatge
originari i bo,
roussonià, la seva convicció fresca, fora de tota
cobdícia, em retorna la
confiança en les persones. Contra l'estupidesa i els
mesquins. Contra el càlcul
fred i el renunciar massa aviat al món nou. Ells, tots ells,
amb les seves
complexitats, són un bon antídot.
Toni
Trobat
AraBalears
(1 d'abril de 2017)
« | Abril 2017 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |