estelnegre | 22 Febrer, 2016 11:24
---
Carlos
Taibo: «El TTIP durà com a
conseqüència la
pèrdua de drets socials, laborals i ambientals»
Escriptor i politòleg
---
Carlos Taibo (Madrid, 1956) és
professor de Ciència
Política a la Universitat Autònoma de Madrid.
Compromès amb la causa
anarquista, es defineix a si mateix com un llibertari decreixentista.
És
l’autor de més de 30 llibres, la majoria dels
quals tracten de temes
relacionats amb la geopolítica i els moviments socials. En
la conversa que
mantinguérem a Palma, aprofundírem en la
concepció anarquista de la política,
sense descuidar-nos de parlar també d’algunes
qüestions més conjunturals
relacionades amb la complicada situació política
que es viu a Espanya.
Heu
vingut a Palma convidat per l’Ateneu Llibertari de Mallorca
per presentar el
vostre darrer llibre sobre el Tractat Transatlàntic de
Comerç i Inversions, el
TTIP. Ens podríeu explicar què representa aquest
acord i per què hauríem de
rebutjar-lo?
El TTIP és, en primer lloc, un acord de
lliure comerç
que aspira a fer desaparèixer els aranzels que graven els
productes
nord-americans a Europa i els productes europeus als Estats Units.
És també un
acord que respon a l’objectiu de permetre la
cancel·lació de duplicacions i de
mecanismes burocràtics, però per sobre de tot el
seu objectiu més important és
aconseguir unificar les legislacions dels Estats Units i de la
Unió Europea en
benefici de les empreses transnacionals, proporcionant-los un nou
instrument de
dominació que durà com a
conseqüència la pèrdua de drets socials,
laborals i
ambientals.
Com a
conseqüència de la crisi, àmplies capes
de la població espanyola viuen en un
estat d’emergència social, de necessitat i
pobresa, simultàniament, però, es
dóna un altre tipus d’emergència social
en sentit positiu, caracteritzada pel
renaixement de pràctiques i d’espais llibertaris.
Hi veis cap relació directa
entre aquests dos fets?
Jo crec que la crisi ha generat moviments de
perfil
crític que responen genèricament a una
vocació d’autonomia, el principal
d’aquests moviments és el 15-M. I em sembla que
existeix una estreta relació
entre la irrupció del 15-M i l’aparició
paral·lela d’espais autònoms
autogestionats, desmercantilitzats i despatriarcalitzats. Estic
pensant, per
exemple, en els grups de consum, les ecoaldees, les cooperatives
integrals, les
formes de banca ètica i social, i en l’incipient
moviment de treballadors que,
en règim autogestionari i cooperatiu, s’han fet
seva la direcció d’empreses que
estaven a una passa de la fallida. Crec que hi ha una
consciència creixent
entorn de la idea que si deixam en mans de l’Estat la
resolució dels nostres
problemes, tindrem pa per avui i fam per demà, i que
convé començar a valorar
si el vell projecte llibertari d’autogestió des de
baix, d’acció i democràcia
directa, de suport mutu, no mereix una oportunitat.
De les
vostres paraules es pot deduir que no sou gaire partidari
d’una sortida
electoral a la crisi. La vostra aposta seria més aviat
seguir la via anarquista,
que consisteix a construir cada vegada més espais
autònoms, autogestionats i
desmercantilitzats. Però no creis que la via anarquista
és insuficient per fer
front al capitalisme global i al seu avanç?
Preferesc invertir la pregunta:
l’acció des de les institucions,
des de l’Estat, es pot pensar que pugui qüestionar
d’alguna manera la lògica
del capitalisme? Al meu parer, això no és
possible. Allò que ens espera,
repetint processos ja coneguts, en els propers anys, és una
absorció de
moviments socials, d’estructures polítiques
aparentment crítiques per aquestes
estructures institucionals en profit de la lògica del
capital. En aquest
sentit, he de recordar que l’escenari actual és
distint en relació al del
passat, per què? Perquè el col·lapse
està bastant més a prop del que en una
primera lectura podem creure. Des de les estructures institucionals no
veig més
que una mena de sortida cap endavant camí del
col·lapse, quelcom que tanca
l’horitzó institucional i ens obliga a cercar des
de baix la resolució dels nostres
problemes.
És
evident que veis amb mals ulls el fet que una part de
l’extrema esquerra
anticapitalista hagi elegit seguir la via institucional i hagi accedit
a certes
quotes de poder en l’àmbit municipal. No creis,
però, que era una passa
necessària per minimitzar els efectes socials de la crisi?
El primer que em preocupa és que
aquesta esquerra de
la qual parlau el que estigui fent sigui resoldre molts dels problemes
que el
capitalisme mateix, en virtut de la seva lògica, no
està en disposició d’afrontar.
En segon lloc, el que sembla que està propiciant aquest fet
és la integració de
molta gent que en els darrers temps semblava que seguiria camins
diferents.
Però més enllà d’aquestes
observacions, aquest tipus de formacions polítiques o
de persones d’esquerres el que plantegen, ho he dit sempre,
és una discussió
interessant sobre el règim, però malauradament no
ens diuen res sobre el
sistema. El règim és el bipartidisme, la
corrupció, la discussió mateixa sobre
la república o la monarquia. El sistema, en canvi,
és el capitalisme, el
treball assalariat, la mercaderia, la societat patriarcal, les guerres
imperials, la crisi ecològica, el col·lapse...
Com es
poden combatre els discursos hegemònics que confonen
interessadament igualtat
amb igualitarisme, que promouen valors com l’individualisme o
que afirmen que
les desigualtats són bones perquè són
font de riquesa i de progrés?
No és una tasca senzilla, aquesta que
proposau. És
veritat que en els darrers 30 anys, que són els anys
d’eclosió de la proposta
neoliberal, s’ha reflectit una imatge de
l’ésser humà com un animal competidor,
sense més, sostinguda sobre la inferència que
progressam quan donam colzades a
qui tenim a la vora. Que aquesta dimensió competitiva
existeix és evident.
Seria absurd negar-la, però convé que posem el
contrapunt sobre la idea que
també hi ha una altra dimensió assentada en la
solidaritat, la col·laboració i
el suport mutu. Em remet al vell llibre de Kropotkin que assenyalava
amb
evidències empíriques que hi ha nombrosos
exemples de societats animals que
progressen a través de la cooperació i la
solidaritat. En qualsevol cas, com
feim front a l’hegemonia cultural i ideològica
dels qui sostenen un sistema
lamentable? Hi ha un vell concepte llibertari que jo maneig moltes
vegades, el
de la propaganda, perquè és molt interessant, i
que suggereix que no hi ha res
més remunerador que dur a la pràctica en la
realitat econòmica i social les
nostres idees, amb la voluntat que reflecteixin que és
possible fer les coses
de manera distinta. Preferesc això a les perorades
ideològiques que ens omplen
de plaer però que impedeixen que la gent vegi que hi ha un
món diferent i una
possibilitat distinta de fer front als fets.
Encara
que heu dit que preferiu parlar de pràctiques i no de
teories, ens agradaria
conèixer quins autors us semblen més interessants
a l’hora de fer un diagnòstic
acurat del que succeeix i de proposar-ne alternatives.
Més que d’autors, preferesc
parlar de corrents. Jo som
un llibertari. Això vol dir que el marc teòric
del meu pensament me’l continuen
proporcionant les regles mestres del pensament llibertari,
però és necessari
actualitzar aquesta proposta. Des de quines perspectives fer-ho? Per
exemple,
des de la perspectiva del decreixement, des de la perspectiva de la
reruralització
i de la desurbanitzacíó de les nostres societats,
des de la perspectiva de la
crítica a les tecnologies, des de la perspectiva de la
contestació a la
societat patriarcal o des de la perspectiva de la urgència
de desenvolupar
societats menys complexes. Crec que si el pensament llibertari
aconsegueix ser
vivificat de manera no dogmàtica des de perspectives com
aquestes, tindrem un
panorama teòric que almanco ens oferirà un
diagnòstic encertat dels riscos
imminents del col·lapse al qual em referia abans.
Podríeu
fer un balanç de les lluites emancipadores
d’aquest segle? Em referesc a les
lluites protagonitzades pel moviment alterglobalitzador, el zapatisme o
als
moviments socials com el 15-M i les marees multicolors en el cas
espanyol. En
quin moment estam? Què podem esperar en el futur?
Heu posat exemples de realitats que al meu parer
són
molt dispars. Jo preferesc establir una línia de
separació entre aquells
moviments que mostren preocupació per
l’autogestió i pel col·lapse i aquells
que estan més centrats en el més immediat i que
m’interessen menys.
Probablement la fita principal entre nosaltres és el 15-M,
en el benentès que
en el 15-M hi eren presents aquestes dues posicions, encara que intuesc
que el
que ha quedat del 15-M és més a prop de la
primera que de la segona. Heu
anomenat un altre moviment que m’interessa molt, que
és el zapatisme, i
m’interessa sobretot en el pla teòric. Jo crec que
és molt suggerent recordar
que en els darrers anys assistim a un renaixement de moviments
espontàniament
llibertaris en els països del sud. No són moviments
ideològicament llibertaris
que beguin de la lectura o de la reinterpretació dels
escrits de Bakunin o de
Kropotkin. Tenc la intuïció que aquest tipus
d’iniciatives proliferaran en el
planeta contemporani.
Finalment,
m’agradaria saber què pensau de la proposta
d’il·legalització del Partit
Popular, plantejada recentment a causa dels casos de
corrupció generalitzada
que afecten aquest partit?
Bé, està bé,
simpatitz amb aquesta iniciativa, però jo
entenc que el problema no és que hi hagi un partit, el
Partit Popular, que
sigui corrupte. És el sistema en si mateix que és
corrupte. Amb això vull dir
que il·legalitzar un partit no resol res, simplement
generaria una il·lusió
òptica que estam afrontant el problema de fons, malgrat que
simplement el
deixaríem enquistat. O contestam la lògica del
sistema, que és la lògica de la
corrupció, o estarem esquivant simplement la
contestació del que hi ha per
darrere del Partit Popular.
Entrevista: Miquel Àngel
Ballester
AraBalears (21 de febrer de 2016)
« | Febrer 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 |