estelnegre | 21 Desembre, 2013 19:34
Sota el títol Tourism and the Truth la periodista britànica Stacey Dooley ha realitzat durant l’any 2013 tres documentals per a la cadena de televisió BBC sobre els efectes negatius del turisme a diferents destinacions: Tailandia, Kenya i Magaluf (en Mallorca).
La prestigiosa cadena de televisió britànica BBC ha emès una sèrie de documentals en els quals s'exposa de manera crua la cara oculta del turisme, sense escenaris de cartró pedra ni actors secundaris. La sèrie, sota el títol Tourism and the Truth (“Turisme i la veritat”), ha estat realitzada per la jove periodista Stacey Dooley amb un format una mica sensacionalista, amb un estil on la periodista apareix com a protagonista del documental.
El primer documental de la sèrie analitza el turisme en un dels destins exòtics preferits pels britànics: Tailàndia.
La periodista es pregunta com és possible que els resulti tan barat als britànics passar unes vacances al paradís asiàtic i per a això entra a treballar en un hotel a Phuket on viu en carn pròpia l'explotació laboral a què es veuen sotmesos els treballadors de l'hoteleria i les precàries condicions de vida de la classe treballadora. I això que no deixa de ser una jove que procedeix del món privilegiat.
En un segon documental Dooley es desplaça a un dels països africans que està despuntant en el negoci turístic, amb l'oferta de turisme de luxe a safaris i també en resorts de sol i platja: Kenya.
La periodista comença el seu periple en un luxós ressort de la costa i des d'allà investiga les contradiccions socials que es manifesten en l'espai, en observar com més enllà del ressort emergeix tota una realitat que no té res a veure amb el paradís turístic. La comunitat local apareix així com a simple mà d'obra barata, però els beneficis que es diu que genera el turisme per a res s'escampen entre els habitants de la zona. En aquest documental a més es pot contemplar els conflictes socioecològics associats amb la indústria turística, especialment per l'apropiació de l'aigua per part dels negocis turístics i la sobtada "set" de la població local que es queda sense accés a aquest recurs. Finalment, Dooley penetra en els costats més polèmics de "fascinant" món dels safaris i com aquest "turisme de qualitat" incideix sobre la població, convertida en part d'aquest "parc temàtic turístic".
Finalment, el tercer documental analitza la situació d'una de les principals turístiques de Mallorca, un dels principals destinacions turístiques del món: Magalluf.
Aquesta zona turística és una de les predilectes per part dels joves britànics que van en massa per gaudir de l'alcohol barat i la borratxera permanent. Malgrat els comes etílics, baralles, robatoris, violacions, morts per accident en practicar el "salt de pont", Magalluf segueix sent una mina turística de primer ordre. Dooley va acudir a aquest "paradís" de la disbauxa per viure en carn pròpia la temporada turística alta, deixant-nos un valuós testimoni d'una de les "cares ocultades" de la història d'èxit del turisme a Mallorca.
No és d'estranyar que des del poder es respongués virulentament contra el documental de la BBC, al·ludint que el que perseguia al documental era desprestigiar una de les destinacions turístiques més importants de tot el món. L'ajuntament de Calvià, on es troba la zona de Magaluf i governat pel Partit Popular, va presentar una queixa formal a la BBC i els empresaris es van queixar de la "mala imatge" que es transmetia. El que preocupa fonamentalment a les elits és la imatge, però de nou en aquest documental tampoc es veuen ni escenaris de cartró-pedra ni actors, es tracta simplement de la crua realitat. Això sí, una realitat que no interessa que es vegi ni conegui, l'únic que interessa són els diners que s'hi genera. Tal com va dir l'emperador romà Vespasià al seu fill Tito, en aplicar un impost sobre l'ús de les letrines: "pecunia non olet".
Ivan Murray | Alba Sud
estelnegre | 20 Desembre, 2013 08:59
Són
moltes les falses
concepcions i fal·làcies que es tenen sobre
l'anarquisme i les anarquistes.
Generalment, això és fruit del desconeixement i
part important d'aquest és
fomentat per les mateixes llibertàries, que ens definim com
a tals sense
aprofundir en l'immens abast, tant temàtic com de corrents,
que té
l'anarquisme. Així es conformen els tòpics i la
parafernàlia, quedant obsoletes
en l'actualitat gran part de les dues coses.
És
molt freqüent pensar que
a l'anarquisme hi ha «buits» teòrics i
especialment pràctics sobre determinats
temes. I n'hi ha! Però n'hi ha que tenim en el present i no
en el passat i
viceversa. Aquests temes molts de pics són tractats de la
pitjor manera, és a
dir, com si fossin tabú i amb eslògans basts per
desmuntar-los. Desgraciadament
això encara és molt comú. Uns d'ells
és l'alliberament dels pobles i tot el
relacionat: el nacionalisme, la llengua, la cultura, la
tradició, etc.
En l'escenari en
el qual ens
trobem, Mallorca, i l'actual situació
política-territorial integrats en cos i
ment dins l'Estat espanyol i Europa, en deriven molts de conflictes
centrats en
la despossessió de la cultura autònoma per una de
global, el consumisme i
l'individualisme més agressiu. Això en fets
concrets es tradueix en una
substitució lingüística, una
pèrdua dels costums col•lectius,
l'assimilació
d'esquemes territorials arrelats en grans imperis i una infinitat de
situacions
imperceptibles per la població, ja que es troben al fons de
l'imaginari
col•lectiu i és molt costós traure-les
d'aquest fons. Les anarquistes, o les
que ens considerem anarquistes, no escapem d'aquesta ceguera encara que
creguem
tenir el conflicte superat amb el «Ni banderes, ni
fronteres». De fet, donada
la situació actual on els conflictes anteriorment mencionats
s'estan accentuant
i cada cop floreixen més contradiccions, la resposta de
l'entorn llibertari no
s'està adequant a les exigències
històriques. Més que mai cal fugir de tot
prejudici i plantejar juntes qüestions que són
claus, encara que no ho semblin,
a l'hora de lluitar per una societat de persones i comunitats
lliurement
associades entre sí. Aquestes qüestions
són la llengua, les tradicions, el marc
territorial, la història col•lectiva i tot el que
enquadra allò que denominem
pobles, països i nacions.
Per tot
l'esmentat i més,
hem trobat necessari realitzar unes jornades sobre
l'«Anarquisme i Alliberament
dels pobles» els dies 20 i 21 de desembre. Hem decidit fer-ho
en dates pròximes
al 31 de desembre, dia en que les tropes de Jaume I entraren dins
Madina
Mayurqa, oficialment anomenat a dia d'avui Dia
de l'Estendard. No per retre homenatge ni molt manco,
sinó per debatre
sobre la part de la que no se'n parla. També per parlar de
tot allò que hi ha
darrere i davant, és a dir, a favor o en contra.
Així com de les interrogants
que planteja el fet de voler construir unes relacions territorials i
personals
lliures de tot tipus d'opressió.
Al llarg de les
jornades es
farà una xerrada/debat entorn de l'anarquisme i
l'alliberament nacional, a
manera d'introducció per el debat dins el moviment
llibertari mallorquí. Un
altre acte intentarà crear un debat sobre la paradoxa que
suposa la idea d'un
anarquisme espanyol i, de la mateixa manera, una xerrada/debat sobre el
31D, la
seva història i significat actual. També
comptarem amb una lectura de poemes
llibertaris en català de Felip Cortiella i el seu llibre Anarquines, més sopar
vegà durant el dos dies.
Esperem que
aquestes
jornades serveixin per obrir el debat i incentivar què es
mantingui i s'hi
profunditzi. Però també per compartir un espai
lliure de l'oci de consum on ens
valem dels nostres mitjans per relacionar-nos.
Les jornades es
realitzaran
els dies 20 i 21 de desembre al local de la CNT-Estel Negre (C/ Joan
Alcover
54, baixos dreta).
Coordinadora
Llibertària de Mallorca
estelnegre | 19 Desembre, 2013 09:47
estelnegre | 18 Desembre, 2013 09:55
estelnegre | 17 Desembre, 2013 10:49
estelnegre | 16 Desembre, 2013 09:45
La
pressió constant i sostinguda dels
moviments socials, dels mitjans de comunicació popular,
l'encalç al carrer i al
Parlament de les quatre províncies, la força de
les persones ferides que amb
total fermesa no han parat de denunciar-ho (va per tu, Ester,
gràcies) i la
seguretat que quan es té la raó no es pot tirar
enrere i només es pot guanyar
han aconseguit avui l'objectiu. És només un
d'ells i és clar que no és total,
però avui ja sabem que el darrer dia d'abril de l'any que ve
el cos policial
creat pel botifler Veciana deixarà de treure ulls a persones
amb bales de goma.
Ja
sabem que la policia antisocial que
el govern de Catalunya necessita per mantenir els privilegis d'una
minoria per
a qui treballa canviarà l'arma però no els seus
objectius quan surt a fer mal
al carrer, però avui sabem un cop més que
és possible aturar-los si ens unim i
no fem el ximple. I quan dic aturar-los parlo també d'altres
objectius que tenim
totes i tots: la destitució del violent cap Manel Prat i la
dissolució de la
colla de la Brimo. A partir d'aquí els objectius es
multiplicaran i seran
diversos però aquests dos ens han d'unir i no
només entre nosaltres.
Ens
han d'unir amb qualsevol organització
que defensi la democràcia (i no em refereixo a la burgesa
que ens venen cada
dia per teletrès), que defensi els drets individuals i
col·lectius, que faci
front al militarisme que cada cop més envaeix les nostres
vides, que rebutgi la
societat policial a què ens aboquen els amos i els seus
missatgers i que
defensi la llibertat de moviments i els drets civils. I tot i que els
mitjans
ens diran que ha estat gràcies a ERC i CyU que ja no perdrem
ulls quan caminem
pels carrers exercint els drets de ciutadania que tenim, jo vull donar
els
gràcies a altra gent, a molta altra, les autentiques
protagonistes, com «Stop
bales de goma», «Ojo con tu Ojo», la
Coordinadora per la Prevenció de la
Tortura, Rereguarda En Moviment, Alerta Solidària i molts
més. Gràcies i
felicitem-nos. Avui els carrers són més segurs.
estelnegre | 15 Desembre, 2013 07:23
Al CIE
de Zona Franca s'ha suïcidat un reclús.
S'ha penjat amb els cordills de les sabates. Ahir era noticia.
Demà se'ns haurà
oblidat. Com ha passat amb l'home que, fa poc, va morir, de matinada,
sol, als
calabossos de les Corts. O tants d'altres. Hi passarà el
Síndic, amb el barret
de Monsieur Hulot, n'aixecarà acta, i després,
anirà a comprar els reis pels
negrets de la seva ONG, afectats de cataractes.
Mentrestant,
Jorge Fernández, el Ministre,
endureix la llei, reforça murs, tanques i filferros.
Amenaça conductes, formes
de pensar, la protesta, la queixa, la manifestació. La
paraula. La idea. D'ell
és la frase: "les
fulles tallants
de la tanca de Melilla no són agressives". Amén.
Gran perla d'una ment
repressora. Clar. Són els africans, els agressius. Es
llencen contra les fulles
indefenses i les agredeixen. Amb les mans, amb la cara, amb els ulls i
les
orelles. Sanguinaris, que són.
Segles
enrere la societat castigava pública i
fulminantment. Al segle XIX, s'inventen les llibertats i
també la presó. Al XX,
tres guerres, dictadures feixistes i estalinistes.
Arriben les transicions, les transaccions
democràtiques. Es perfecciona el càstig,
s'industrialitza, s'esborra de la
realitat, s'oculta. Avui, molts encara no volen assumir, per exemple,
que la Doctrina
Parot era una il·legalitat, un frau de dret. Encara hi ha el
règim FIES,
instaurat pels socialistes, aquells mestres del cinisme moral que mentre prohibien la boxa a la
televisió, muntaven
els GAL. Tot en pro de la seguretat de les classes mitjanes i el vot,
el seu
passaport als paradisos de la corrupció.
Avui les
presons estan massificades, la
població reclosa ha crescut de forma alarmant. Com hem
arribat a aquest extrem?
Acabo de
llegir un llibre valent, rigorós,
necessari: Cárceles en llamas
(Virus
editorial) de César Lorenzo Rubio, doctor en
història per la UB. El millor
treball, el més exhaustiu i contextualitzat que s'ha fet
sobre un tabú de la
transició: la COPEL (Coordinadora de Presos en Lucha), el
moviment dels presos
socials, la lluita pels drets organitzada pels presos dits comuns, que
van
quedar al marge de l'amnistia política i dels pactes de "la
Modèlica".
L'autor
rescata lluites, protestes, vagues de
fam, automutilacions i repressió salvatge, amb testimonis de
protagonistes, arxius
i hemeroteques. També l'analitza en el context europeu, post
maig 68, i en
relació a d'altres moviments. La
politització i l'acostament dels presos socials al moviment
llibertari aquí, és
paral·lel a processos similars referits a la Gauche
Prolétarienne o Lotta
Continua. Va ser un fort moviment social, amb suport exterior
d'associacions de
familiars, comitès pro presos, la CNT, advocats,
intel·lectuals i uns mitjans
de comunicació compromesos. Un abisme, respecte al panorama
actual. Aleshores,
hi havia una preocupació d'amplis sectors de la societat.
Avui ja no interessa
gairebé a ningú el que passa darrera els murs de
les presons.
També
hi ha el despertar del moviment, la
presa de consciència dels presos socials, gent que la
dictadura també havia reprimit,
castigat, i que se sentien ignorats per tota possibilitat de millora.
La repercussió
social i política que va tenir aquella lluita. La
repressió, la tortura, els
morts. Algú recorda el motí per l'assassinat de
l'Habichuela, a la Model? O la
mort, apallissat, del pres llibertari Agustín Rueda a
Carabanchel? L'actitud
ambigua, covarda, de molts dels polítics,
excepció feta de Bandrés o Xirinacs.
El darrera del tapís del relat
idíl·lic de "la Modèlica".
Potser
ha estat un tabú silenciat perquè va ser
la lluita frontal més forta, sense xarxa, contra l'estat
postfranquista. Hi ha
dos grans tabús: la COPEL i el GRAPO.
A
l'epíleg, Lorenzo repassa l'evolució del
sistema penitenciari. Dels socialistes passant per "l'Aznarato" fins
avui. Un enduriment "modern" del sistema que inicia Antoni
Asunción
(avui líder del Movimiento Ciudadano d'Albert Rivera),
Director General d'Institucions
Penitenciàries (1988-91) i Secretari General d'Afers
Penitenciaris (1991-93),
pare del règim FIES (Fitxers d'Especial Seguiment), una
presó dins la presó, un
sistema més proper a l'anul·lació de
la personalitat, que a la suposada
reinserció social, a la que diuen aspirar. Cal remarcar,
també, l'opacitat i
desinformació que envoltava el fenomen. Asunción,
llavors, no va autoritzar
l'entrada a les presons a Human Rights Watch.
Venim
d'allà. I hem fet camí. Avui, l'estat
espanyol encapçala la llista de països europeus
més venjatius amb els
delinqüents.
estelnegre | 14 Desembre, 2013 07:28
---
LLIBERTAT
MÓNICA I CARIÑOSO
El 13 de novembre de 2013 van ser detingudes 5
companyes anarquistes a
Barcelona, acusades de pertànyer a una
“organització terrorista” i de ser les
autores de la col·locació de l'artefacte explosiu
de la basílica del Pilar.
Traslladats a l'Audiència Nacional, 3 d'ells van ser
alliberats amb càrrecs 5 dies
més tard, sent les altres dues companyes empresonades. Totes
tenen les
acusacions de “pertinença a
organització terrorista”, “estralls en
grau de
consumació”, “estralls en grau de
conspiració”. Les companyes empresonades,
Francisco i Mónica es troben actualment en règim
FIES 2 a les presons
madrilenyes de Navalcarnero i Estremera. Es troben bé
d'ànim i amb molta força.
Tota la “operació
policial” es va veure embolicada en un alt grau de
sensacionalisme mediàtic, fent molt recalcament la premsa en
la perillositat de
les detingudes (publicant fins i tot les seves fotos malgrat estar
prohibit pel
codi deontològic periodístic), en la seva
pertinença a una organització
terrorista amb un nom més llarg que el d'una
pel·lícula d'Almodóvar i en la
perillositat i el caràcter internacional de la mateixa,
pobra imitadora
d'Al-qaeda. Clarament la premsa estava fent públic el que
els comandaments
policials els deien que havien de publicar. Complint el seu paper,
tractaven de
crear un clima de por i alarma entre una població les
preocupacions de la qual
no són les de la sort d'una església o les de
morir en un atemptat anarquista,
sinó les de les conseqüències
quotidianes més crues de l'expoli capitalista i
les agressions de l'Estat.
Si terrorista és qui infon terror, els mass
media no li van darrera a Al-qaeda. Què dir davant
aquesta situació?
Simplement que la tradició anarquista sempre va ser
fèrtil en els seus atacs i
defenses contra el poder, de paraula i d'obra, mitjançant
els explosius, sí,
però també mitjançant les vagues, els
ateneus o les publicacions. Sempre va
voler construir un món sense governants ni governats, sense
explotació ni
opressió, i per tant, sempre va voler destruir aquest
món de l'autoritat, la
misèria i la infàmia, atès que
és totalment incompatible amb la llibertat.
Malgrat el que digui l'Estat i la premsa, malgrat
el conductisme i
pacificació socials aplicats mitjançant el
civisme i altres ignomínies
anestesiants perquè la població treballi,
consumeixi i calli, la lluita contra
la Dominació continua pels mitjans que siguin necessaris,
que per violents o
durs que puguin ser no li arriben ni a la sola de les sabates a la
ultraviolència sistemàtica de l'Estat i del
capitalisme, que condemnen a
l'explotació, al gana i a la mort a milers de milions de
persones.
Què dir de l'església
catòlica? Artífex de milers de morts, i
d'adoctrinar
i atemorir des de la infància milions de ments, de dictar
les seves aberrants
idees sobre milions de cossos, de fer negoci amb la pobresa i el
sofriment. Una
organització jeràrquica del terror i la
repressió com és l'Església (de
qualsevol tipus) no ens mereix cap llàstima quan
és atacada.
Què dir de la monarquia? Parasitaria
institució que viu, com l'Església, a
la nostra costa i que cohesiona l'Estat i l'exèrcit,
aparells de repressió i
autoritat. Les dissorts de la casa real no ens poden ocasionar cap plor.
Què dir dels bancs, empreses,
polítics…? La seva destrucció
només podríem
rebre-la amb un somriure de felicitat. Però mai s'esmenta la
injusta i cruel
cara inherent als nostres enemics. Com no podia ser d'una altra forma,
l'ordre
ha de ser mantingut i els factors del desordre aïllats i
combatuts. Gens més
lògic per part de l'estat, del capitalisme i dels seus
esbirros. És el seu
deure. El nostre, nostre deure autoimposat és recolzar a les
nostres companyes
i seguir lluitant fins que no quedi pedra sobre pedra a l'edifici de
l'autoritat, fins que no quedi presó alguna en peus, fins
que no quedi mai més
qui li digui a un altre el que ha de fer.
Tota la solidaritat amb les detingudes de
Barcelona, així com amb totes les
companyes perseguides, empresonades i represaliades al llarg i ample
del globus
terraqüi.
Mort a l'Estat i visca l'anarquia!
Anarquistes
de Barcelona
Per escriure a les companyes:
---
Mónica Andrea
Caballero Sepúlveda
CP Madrid
VII Estremera
Crta. M-241
km 5,750
28595 Madrid
---
Francisco
Javier Solar Dominguez
CP Madrid IV
Navalcarnero
Crta N-V km
27,7
28600
Madrid
estelnegre | 13 Desembre, 2013 09:51
Estimades
amigues,
Benvingudes
totes a la Festa
d'Hivern de Nono!
Diumenge dia 15
de Desembre,
durant tot el dia celebrem que l'espai d'aprenentatge ja és
una realitat.
Aquelles que ho
vulgueu
podreu conèixer l'espai que romandrà obert tot el
dia, hi farem paella
vegetariana, teatre, xocolatada, rondalla, joc obert lliure per a nines
i
adultes, batucada, concert sorpresa... I també celebrem el
canvi d'estació fent
una fireta de segona mà i artesanies, per intercanvi
directe, euros o bé
Talents [pensa a dur el teu compte del CES! I si també vols
muntar paradeta,
posa't en contacte amb nosaltres per organitzar-ho].
Al cartell
adjunt trobareu
més informació i mapa per arribar-hi.
Fins diumenge
doncs!
estelnegre | 12 Desembre, 2013 11:17
Són
moltes les falses
concepcions i fal·làcies que es tenen sobre
l'anarquisme i les anarquistes.
Generalment, això és fruit del desconeixement i
part important d'aquest és
fomentat per les mateixes llibertàries, que ens definim com
a tals sense
aprofundir en l'immens abast, tant temàtic com de corrents,
que té
l'anarquisme. Així es conformen els tòpics i la
parafernàlia, quedant obsoletes
en l'actualitat gran part de les dues coses.
És
molt freqüent pensar que
a l'anarquisme hi ha «buits» teòrics i
especialment pràctics sobre determinats
temes. I n'hi ha! Però n'hi ha que tenim en el present i no
en el passat i
viceversa. Aquests temes molts de pics són tractats de la
pitjor manera, és a
dir, com si fossin tabú i amb eslògans basts per
desmuntar-los. Desgraciadament
això encara és molt comú. Uns d'ells
és l'alliberament dels pobles i tot el
relacionat: el nacionalisme, la llengua, la cultura, la
tradició, etc.
En l'escenari en
el qual ens
trobem, Mallorca, i l'actual situació
política-territorial integrats en cos i
ment dins l'Estat espanyol i Europa, en deriven molts de conflictes
centrats en
la despossessió de la cultura autònoma per una de
global, el consumisme i
l'individualisme més agressiu. Això en fets
concrets es tradueix en una
substitució lingüística, una
pèrdua dels costums col•lectius,
l'assimilació
d'esquemes territorials arrelats en grans imperis i una infinitat de
situacions
imperceptibles per la població, ja que es troben al fons de
l'imaginari
col•lectiu i és molt costós traure-les
d'aquest fons. Les anarquistes, o les
que ens considerem anarquistes, no escapem d'aquesta ceguera encara que
creguem
tenir el conflicte superat amb el «Ni banderes, ni
fronteres». De fet, donada
la situació actual on els conflictes anteriorment mencionats
s'estan accentuant
i cada cop floreixen més contradiccions, la resposta de
l'entorn llibertari no
s'està adequant a les exigències
històriques. Més que mai cal fugir de tot
prejudici i plantejar juntes qüestions que són
claus, encara que no ho semblin,
a l'hora de lluitar per una societat de persones i comunitats
lliurement
associades entre sí. Aquestes qüestions
són la llengua, les tradicions, el marc
territorial, la història col•lectiva i tot el que
enquadra allò que denominem
pobles, països i nacions.
Per tot
l'esmentat i més,
hem trobat necessari realitzar unes jornades sobre
l'«Anarquisme i Alliberament
dels pobles» els dies 20 i 21 de desembre. Hem decidit fer-ho
en dates pròximes
al 31 de desembre, dia en que les tropes de Jaume I entraren dins
Madina
Mayurqa, oficialment anomenat a dia d'avui Dia
de l'Estendard. No per retre homenatge ni molt manco,
sinó per debatre
sobre la part de la que no se'n parla. També per parlar de
tot allò que hi ha
darrere i davant, és a dir, a favor o en contra.
Així com de les interrogants
que planteja el fet de voler construir unes relacions territorials i
personals
lliures de tot tipus d'opressió.
Al llarg de les
jornades es
farà una xerrada/debat entorn de l'anarquisme i
l'alliberament nacional, a
manera d'introducció per el debat dins el moviment
llibertari mallorquí. Un
altre acte intentarà crear un debat sobre la paradoxa que
suposa la idea d'un
anarquisme espanyol i, de la mateixa manera, una xerrada/debat sobre el
31D, la
seva història i significat actual. També
comptarem amb una lectura de poemes
llibertaris en català de Felip Cortiella i el seu llibre Anarquines, més sopar
vegà durant el dos dies.
Esperem que
aquestes
jornades serveixin per obrir el debat i incentivar què es
mantingui i s'hi
profunditzi. Però també per compartir un espai
lliure de l'oci de consum on ens
valem dels nostres mitjans per relacionar-nos.
Les jornades es
realitzaran
els dies 20 i 21 de desembre al local de la CNT-Estel Negre (C/ Joan
Alcover
54, baixos dreta).
Coordinadora
Llibertària de Mallorca
« | Desembre 2013 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |