estelnegre | 11 Agost, 2013 17:00
Diumenge
11 d'agost. Fa dies que llegeixo i
rellegeixo papers i paperets sobre el “blaverisme
democràtic” valencià (del
catalunyès, no paro) i entre els textos, un lloc destacat
per a De impura natione de
Damià Mollà i
Eduard Mira. Sí, ja sabem que el que s'hi proposa no lliga
amb el que
defensàvem al segle XX els i les independentistes
d'esquerres, ni segurament
amb el que defensarem alguns en el futur i ara mateix, però
aquest assaig,
Premi Joan Fuster d'Assaig el 1986, continua parlant-nos avui, al 2013,
potser
millor encara que ho va fer durant el segle passat. I no
només per la proposta
d'un nacionalisme valencià que alhora que deixés
enrere Espanya abandonés
moltes de les propostes fusterianes, entre elles la dels
Països Catalans.
Deixo
ara les idees centrals del llibre, del
qual segur que tornaré a parlar per altres temes, per
rellegir un fragment que
m'ha vingut al cap en tornar de deixar la Patrícia a
l'Aeroport mentre llegia a
El Punt-Avui l'entrevista que fa
Xevi
Xirgo a l'expresident de la Generalitat de dalt.
Mollà
i Mira parlen dels acords que els amos
l'Espanya castellana i els de l'Espanya catalunyesa degueren fer per
construir
l'Estat espanyol dels segles XIX i XX. Imaginen un pacte en forma de
diàleg
entre qui manava a cada lloc. Està clar que és
una reducció literaturitzada
però és tan entenedora que m'he permès
la llicència de fer-la anar per explicar
Pujol. Segons els autors, els catalunyesos burgesos devien dir:
“tu, home de
terra endins, eixut, disciplinat i sofert, mantín l'Imperi;
a canvi, et deixe
la direcció de l'Estat. Jo abastiré els mercats
que tu m'assegures i donaré
treball als teus fills; tu em deslliuraràs de tota
competència exterior i
vindràs al meu ajut quan les coses pinten lletges a casa
meua.”
Un pacte
clar i diàfan segons el qual
l'adequació a la contemporaneïtat de les formes de
domini tradicionals passava
a l'Estat espanyol, amb la creació de les burgesies basca i
catalana, per la
creació d'un poder coercitiu que vingués
“al meu ajut quan les coses pinten lletges
a casa meua”. I quan podien pintar lletges les coses? Doncs
quan les
treballadores i els treballadors d'aquí i d'allà,
que no pintàvem res en les
condicions del pacte (a no ser que algú cregui que cal donar
gràcies als amos
per ser explotats) decidissin deixar de ser súbdits i
esdevenir ciutadans amb
tots els drets, o quan sense encomanar-se a cap sant decidissin ser
lliures
directament. Va passar, ja ho sabem, i ara no cal entretenir-se
explicant-ho.
Les
pàgines d'El Punt-Avui
contenen interessants reflexions per entendre aquesta
“deriva cap a l'estat propi” que una part de la
classe dirigent catalunyesa ha
fet en els darrers anys (o mesos), trencant així el suposat
pacte nacional
espanyol de què ells eren garantia i que alguns com Duran
encara reclamen. La
no acceptació del nou estatut (retallat per Artur Mas abans
que el Tribunal
Constitucional el negués, no ho oblidem) i la
sentència posterior del TC és el
punt de trencament d'un gran acord que, amb condicions diverses i
escenaris
diferents, ha estat el mantenidor de l'estructura unitària
de l'Estat durant
dos segles. Perquè sí, durant anys i panys ha
estat la burgesia catalunyesa la
classe imprescindible per aguantar aquest Estat espanyol
presó de pobles i de
persones. No cal retreure-ho però tampoc cal oblidar-ho.
No ho
podem oblidar perquè Pujol, fidel a les
seves idees de sempre, qualifica de fracàs la
relació amb “Espanya”. I ho
és
per a ell, és clar. Fracàs perquè ell,
com ningú altre, va intentar que aquest
pacte de les classes dirigents de què parlava De
impura natione funcionés, per això el
van fer “Español del año”
els de l'ABC el 1984. Per
això va ser
ell qui es va posar a xiular (i no al rei sinó com sino
passés res) mentre les
forces repressives de l'Estat torturaven desenes d'independentistes en
el
context del 92. Per això va estar al costat sempre de qui
manava per aplicar
les exigències de lla patronal en cada una de les reformes
laborals que ens van
anar robant drets i salaris, protecció social i
condicions... i ara es lamenta
de la pobresa. Per això va defensar la destrucció
de part del país amb un Pla
Hidrològic Nacional que servia als seus, i als altres,
bàsicament per
folrar-se. Per això ens ha hipotecat per tota l'eternitat
amb quatre nuclears
que han rebut sempre el seu suport. Per això va trinxar el
territori tants cops
com va poder i no ho va fer només quan va trobar
l'oposició decidida de la gent
(Pla de Residus de la Conca, centrals eòliques
indiscriminades al Priorat). Una
gent i un poble que ara diu que ha passat per davant dels
polítics. I per això,
allunyat de la política activa però
conseqüent amb el seu paper d'encarregat de
la finca, continua assumint l'espai que els amos de Madrid li van
deixar
administrar amb exemplar fidelitat: les quatre províncies, i
insisteix que la
cadena humana “no ha de passar del riu Sénia, ni
del coll del Pertús”.
Continua
l'expresident dient que Catalunya té
una bona sanitat i un bon ensenyament. Caldria respondre-li que malgrat
ell i
els seus amics i deixebles, i gràcies a l'esforç
immens dels professionals que
cada dia s'hi deixen la pell i que no han fet fora els seus aprenents.
I
caldria dir-li que el seu assaig de convivència en
àmbits bàsics de la gestió
pública i la privada ha estat una de les facilitats ja
muntades que els ultraliberals
han trobat quan s'han llençat al saqueig total. Ell va crear
les condicions
idònies per mantenir i ampliar el capital privat en sanitat
i ensenyament. I
així ens va... I sí, la societat aguanta
però no tota. I amb caritat no n'hi ha
prou. Si alguna funció positiva pot tenir l'estat o
l'administració aquesta ha
de ser que els ciutadans i les ciutadanes no es morin de gana i en
aquesta
deriva estem...
Sense
cap mena de dubte, la maquinària de
creació simbòlica del catalunyisme conservador el
reciclarà i Pujol esdevindrà
senyal inesborrable de catalanitat, pare de la pàtria, home
de seny i de pacte,
gran estadista i centre omniscient de la pàtria catalana. La
mitificació dels
Fets del Palau n'és un bon exemple. I no dic que no
passessin i que ell no patís
i lluités, parlo de mitificació en l'imaginari
col·lectiu, que és un altre
tema. Ni ara ni abans ens enredarà. Tenia i té
clar quina era i és la seva
classe, i sap quins són els seus i per a ells treballava i
treballa. La seva
conversió a l'estatpropisme (que alguns anomenen
independentisme) és el darrer
intent de mantenir la cleda tancada, un intent en què Mas
insisteix i
insisteix.
Però
és a les nostres mans que això s'acabi, a
les mans de totes i tots i lluny dels líders que ja ens van
trair a la
transició acabat el franquisme (recordem Xirinacs).
Depèn de nosaltres que quan
aquest procés s'acabi tinguem un país on els seus
no manin o, com a mínim, no
manin tant. I per fer-ho tenim el carrer i les idees, pensament i
acció: la
nació dels Països Catalans on es parla la llengua
que “és un fet bàsic
d'identitat”, els drets socials bàsics per a
tothom i sense mercadeig i la
independència nacional real sense submissions als rics ni de
Barcelona ni de
Madrid ni de Berlín ni de Washington. Allà ens
veurem, esperant que vinguin els
seus amics encarregats de mantenir el desordre o ens peguin els nostres
propis
veïns vestits per a l'ocasió.
Perquè més enllà de la falsa honorabilitat de les institucions concedides per l'Estat, hi ha la constitució col·lectiva dels nous drets, de la nova societat, de les noves formes de fer, de la nova cultura, del nou país, de la nova insubmissió que ens farà lliures... i tot això no pot passar per les formes que durant anys i panys ens han mantingut submisos i esclaus, callats i obedients. Cal desbordar-ho tot perquè ni Pujol ni cap altre ens intenti ni governar ni dominar mai més, ni en nom propi ni en nom d'algú altre, perquè tal com deia Pau Urenya fa uns mesos a Vilaweb, “som un país ingovernable”; format per persones que volem ser lliures i, per tant, ingovernable vol dir lliure. Desbordem-los!
« | Agost 2013 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |