Administrar

Calen mans per a la mudanša del local de l'Ateneu i la CNT el 17 i el 18 d'agost

estelnegre | 13 Agost, 2013 07:41

Calen mans per a la mudança del local de l'Ateneu i la CNT el 17 i el 18 d'agost

Salut companys i companyes,

La mudança del nostre actual local de Palau Reial al nou es realitzarà els dies 17 i 18 d'agost de 2013. Tindrem moltíssima feina, així que es necessitarà tota la col·laboració possible.

Així mateix necessitem per a aquell dia furgonetes i/o derivats de turisme.

També recordar que durant tota aquesta setmana de les 19.00 a les 21.30 hores es queda al nostre actual local per embalar caixes i desmuntar mobles, així que si algú vol ajudar serà benvingut/a.

Gràcies

 Escriu-nos

III Marxa Jove pel Territori (17-08-13)

estelnegre | 12 Agost, 2013 09:20

III Marxa Jove pel Territori (17-08-13)
III Marxa Jove pel Territori (17-08-13)
---
Escriu-nos

źJordi Pujol, l'espanyol de l'any per l'Estat propi? Desbordem-los!╗, Jordi MartÝ Font

estelnegre | 11 Agost, 2013 17:00

«Jordi Pujol, l'espanyol de l'any per l'Estat propi? Desbordem-los!», Jordi Martí Font

Diumenge 11 d'agost. Fa dies que llegeixo i rellegeixo papers i paperets sobre el “blaverisme democràtic” valencià (del catalunyès, no paro) i entre els textos, un lloc destacat per a De impura natione de Damià Mollà i Eduard Mira. Sí, ja sabem que el que s'hi proposa no lliga amb el que defensàvem al segle XX els i les independentistes d'esquerres, ni segurament amb el que defensarem alguns en el futur i ara mateix, però aquest assaig, Premi Joan Fuster d'Assaig el 1986, continua parlant-nos avui, al 2013, potser millor encara que ho va fer durant el segle passat. I no només per la proposta d'un nacionalisme valencià que alhora que deixés enrere Espanya abandonés moltes de les propostes fusterianes, entre elles la dels Països Catalans.

Deixo ara les idees centrals del llibre, del qual segur que tornaré a parlar per altres temes, per rellegir un fragment que m'ha vingut al cap en tornar de deixar la Patrícia a l'Aeroport mentre llegia a El Punt-Avui l'entrevista que fa Xevi Xirgo a l'expresident de la Generalitat de dalt.

Mollà i Mira parlen dels acords que els amos l'Espanya castellana i els de l'Espanya catalunyesa degueren fer per construir l'Estat espanyol dels segles XIX i XX. Imaginen un pacte en forma de diàleg entre qui manava a cada lloc. Està clar que és una reducció literaturitzada però és tan entenedora que m'he permès la llicència de fer-la anar per explicar Pujol. Segons els autors, els catalunyesos burgesos devien dir: “tu, home de terra endins, eixut, disciplinat i sofert, mantín l'Imperi; a canvi, et deixe la direcció de l'Estat. Jo abastiré els mercats que tu m'assegures i donaré treball als teus fills; tu em deslliuraràs de tota competència exterior i vindràs al meu ajut quan les coses pinten lletges a casa meua.”

Un pacte clar i diàfan segons el qual l'adequació a la contemporaneïtat de les formes de domini tradicionals passava a l'Estat espanyol, amb la creació de les burgesies basca i catalana, per la creació d'un poder coercitiu que vingués “al meu ajut quan les coses pinten lletges a casa meua”. I quan podien pintar lletges les coses? Doncs quan les treballadores i els treballadors d'aquí i d'allà, que no pintàvem res en les condicions del pacte (a no ser que algú cregui que cal donar gràcies als amos per ser explotats) decidissin deixar de ser súbdits i esdevenir ciutadans amb tots els drets, o quan sense encomanar-se a cap sant decidissin ser lliures directament. Va passar, ja ho sabem, i ara no cal entretenir-se explicant-ho.

Les pàgines d'El Punt-Avui contenen interessants reflexions per entendre aquesta “deriva cap a l'estat propi” que una part de la classe dirigent catalunyesa ha fet en els darrers anys (o mesos), trencant així el suposat pacte nacional espanyol de què ells eren garantia i que alguns com Duran encara reclamen. La no acceptació del nou estatut (retallat per Artur Mas abans que el Tribunal Constitucional el negués, no ho oblidem) i la sentència posterior del TC és el punt de trencament d'un gran acord que, amb condicions diverses i escenaris diferents, ha estat el mantenidor de l'estructura unitària de l'Estat durant dos segles. Perquè sí, durant anys i panys ha estat la burgesia catalunyesa la classe imprescindible per aguantar aquest Estat espanyol presó de pobles i de persones. No cal retreure-ho però tampoc cal oblidar-ho.

No ho podem oblidar perquè Pujol, fidel a les seves idees de sempre, qualifica de fracàs la relació amb “Espanya”. I ho és per a ell, és clar. Fracàs perquè ell, com ningú altre, va intentar que aquest pacte de les classes dirigents de què parlava De impura natione funcionés, per això el van fer “Español del año” els de l'ABC el 1984. Per això va ser ell qui es va posar a xiular (i no al rei sinó com sino passés res) mentre les forces repressives de l'Estat torturaven desenes d'independentistes en el context del 92. Per això va estar al costat sempre de qui manava per aplicar les exigències de lla patronal en cada una de les reformes laborals que ens van anar robant drets i salaris, protecció social i condicions... i ara es lamenta de la pobresa. Per això va defensar la destrucció de part del país amb un Pla Hidrològic Nacional que servia als seus, i als altres, bàsicament per folrar-se. Per això ens ha hipotecat per tota l'eternitat amb quatre nuclears que han rebut sempre el seu suport. Per això va trinxar el territori tants cops com va poder i no ho va fer només quan va trobar l'oposició decidida de la gent (Pla de Residus de la Conca, centrals eòliques indiscriminades al Priorat). Una gent i un poble que ara diu que ha passat per davant dels polítics. I per això, allunyat de la política activa però conseqüent amb el seu paper d'encarregat de la finca, continua assumint l'espai que els amos de Madrid li van deixar administrar amb exemplar fidelitat: les quatre províncies, i insisteix que la cadena humana “no ha de passar del riu Sénia, ni del coll del Pertús”.

Continua l'expresident dient que Catalunya té una bona sanitat i un bon ensenyament. Caldria respondre-li que malgrat ell i els seus amics i deixebles, i gràcies a l'esforç immens dels professionals que cada dia s'hi deixen la pell i que no han fet fora els seus aprenents. I caldria dir-li que el seu assaig de convivència en àmbits bàsics de la gestió pública i la privada ha estat una de les facilitats ja muntades que els ultraliberals han trobat quan s'han llençat al saqueig total. Ell va crear les condicions idònies per mantenir i ampliar el capital privat en sanitat i ensenyament. I així ens va... I sí, la societat aguanta però no tota. I amb caritat no n'hi ha prou. Si alguna funció positiva pot tenir l'estat o l'administració aquesta ha de ser que els ciutadans i les ciutadanes no es morin de gana i en aquesta deriva estem...

Sense cap mena de dubte, la maquinària de creació simbòlica del catalunyisme conservador el reciclarà i Pujol esdevindrà senyal inesborrable de catalanitat, pare de la pàtria, home de seny i de pacte, gran estadista i centre omniscient de la pàtria catalana. La mitificació dels Fets del Palau n'és un bon exemple. I no dic que no passessin i que ell no patís i lluités, parlo de mitificació en l'imaginari col·lectiu, que és un altre tema. Ni ara ni abans ens enredarà. Tenia i té clar quina era i és la seva classe, i sap quins són els seus i per a ells treballava i treballa. La seva conversió a l'estatpropisme (que alguns anomenen independentisme) és el darrer intent de mantenir la cleda tancada, un intent en què Mas insisteix i insisteix.

Però és a les nostres mans que això s'acabi, a les mans de totes i tots i lluny dels líders que ja ens van trair a la transició acabat el franquisme (recordem Xirinacs). Depèn de nosaltres que quan aquest procés s'acabi tinguem un país on els seus no manin o, com a mínim, no manin tant. I per fer-ho tenim el carrer i les idees, pensament i acció: la nació dels Països Catalans on es parla la llengua que “és un fet bàsic d'identitat”, els drets socials bàsics per a tothom i sense mercadeig i la independència nacional real sense submissions als rics ni de Barcelona ni de Madrid ni de Berlín ni de Washington. Allà ens veurem, esperant que vinguin els seus amics encarregats de mantenir el desordre o ens peguin els nostres propis veïns vestits per a l'ocasió.

Perquè més enllà de la falsa honorabilitat de les institucions concedides per l'Estat, hi ha la constitució col·lectiva dels nous drets, de la nova societat, de les noves formes de fer, de la nova cultura, del nou país, de la nova insubmissió que ens farà lliures... i tot això no pot passar per les formes que durant anys i panys ens han mantingut submisos i esclaus, callats i obedients. Cal desbordar-ho tot perquè ni Pujol ni cap altre ens intenti ni governar ni dominar mai més, ni en nom propi ni en nom d'algú altre, perquè tal com deia Pau Urenya fa uns mesos a Vilaweb, “som un país ingovernable”; format per persones que volem ser lliures i, per tant, ingovernable vol dir lliure. Desbordem-los!

Jordi Martí Font

 Escriu-nos

Mosaic humÓ per salvar sa RÓpita (11-08-13)

estelnegre | 10 Agost, 2013 09:45

Mosaic humà per salvar sa Ràpita (11-08-13)
Mosaic humà per salvar sa Ràpita (11-08-13)
---
Escriu-nos

Boicot al Ballet de Moscou - Concentraciˇ de protesta en solidaritat amb els treballadors acomiadats a l'Auditorium (avui divendres!)

estelnegre | 09 Agost, 2013 09:39

Boicot al Ballet de Moscou - Concentració de protesta en solidaritat amb els treballadors acomiadats a l'Auditorium (avui divendres!)
Boicot al Ballet de Moscou - Concentració de protesta en solidaritat amb els treballadors acomiadats a l'Auditorium (avui divendres!)
---
Escriu-nos

ź11 de setembre, Via Catalana: tots els colors del groc╗, per Jordi MartÝ Font

estelnegre | 08 Agost, 2013 08:17

«11 de setembre, Via Catalana: tots els colors del groc», per Jordi Martí Font

L'11 de setembre, la independència només? Sí, només. Sí si entenem que ser independents i per tant lliures i solidaris equival a tenir educació, sanitat, transport, casa, menjar, vida... per a tothom i totdon, no només per a qui tingui diners per pagar-ho, que en l'actual situació de crisi capitalista són pocs. Per això, la independència no és només l'estat propi sinó, sobretot i també, els drets socials universals, començant pel dret a menjar. Independència per canviar-ho tot i que no hi hagi 50.000 xiquets i xiquetes amb privacions alimentàries per la pobresa de les llars on viuen i 750 desnodrits en aquest país que és i vol ser lliure i no miserable. I els països són lliures quan la seva gent ho és. I no són miserables quan no hi ha misèria. No em vingueu dient que és culpa d'Espanya perquè és mentida. Administrar els diners per tal que no hi hagi desnodriment infantil és un afer senzill i passa per tenir en compte també els pobres, res més. Així doncs, independència i justícia social, i Països Catalans, per això hi ha gent que farà Via a les Balears i la cadena peninsular no acabarà als límits regionals espanyols catalunyesos, ni per dalt ni per baix.

Aquets onze, farem les nostres manifestacions de l'esquerra independentista i els moviments socials i els actes que calgui en aquest sentit, però aquest onze sumarem també amb l'Assemblea Nacional Catalana i la Via Catalana, una convocatòria a la qual hem respost també milers i milers de persones que en gran majoria no som orgànicament de l'Assemblea però ens hi afegim participant-hi i fins i tot organitzant. A més, algunes i alguns encerclarem La Caixa, autèntic poder econòmic d'aquest país i culpable del robatori que allò públic està patint per part dels poders financers; encerclarem hospitals públics, que es van tancant mentre l'administració no deixa d'enviar "clients" (és tot un símptoma que quan emmalalteixis et diguin "client" i no "malalt") a altres hospitals privats; encerclarem escoles perquè el govern de CyU les està malmetent mentre afavoreix la concertada i la privada (que tota és privada i majoritàriament de l'Església); i anirem vestits de diversos tons de groc (sense deixar d'anar de groc), amb el blau de les Terres de l'Ebre contra el transvasament que torna a treure el nas, el verd del dret a l'habitatge de la PAH i altres grocs en defensa de l'escola pública de qualitat... I també colors diversos que també són groc per dir no a la MAT, no al fraking, no a Barcelona World o, si ho voleu millor, sí a la defensa del territori, sí al turisme que no destrossa el lloc on vivim i ens ofereix a canvi treballs precaris... Tots els colors del groc.

Tal com deia el Jaume Renyer, només un encerclament és contradictori amb la cadena de l'Assemblea Nacional i aquest és el de la Sagrada Família a càrrec dels unitaristes espanyolistes. Però que el facin i mostrin la seva ridícula proposta contra el dret a decidir i els principis democràtics mínims. Pel que fa a la resta d'accions i colors complementaris, expressen tots els colors del groc que aquest poble acostuma a mostrar quan apareixen les paraules llibertat i solidaritat, aquelles que rimen tan bé amb independència, que és del que es tracta. Sumem-los i esdevenim lliures i solidaris de veritat sense caure en els tòpics que reciten els escolanets dels que volen que res no canviï (poc han après de Lampedusa) per tal que res tampoc canviï. Davant d'ells, la nostra aposta és clara: la independència per canviar-ho tot!

Jordi Martí Font

 Escriu-nos

Crema Londres a Tarragona (vint-i-sis): źDe costat╗

estelnegre | 07 Agost, 2013 08:43

Crema Londres a Tarragona (vint-i-sis): «De costat»

Fotografia: Roser Arques Morueta

Sense cap mena de dubte de costat va millor i no esdevé problema que repercuteixi en la panxa ni en cap altra part del cos captiu pel pes. Mira si ho sabem i tan poc que hi estem! De costat i sense deixar anar el clatell damunt del llit perquè a la galta ja l'acull el coixí.

Aquests dies fa calor, aquí i a la Cava, a la plaça de la Font, aquí i a l'habitació. Londres no sua com ho fa el Francolí però la calor no deixa de passejar-s'hi, amunt i avall, ara ve i ara hi va. En coneix tots els racons i sap com n'és de difícil d'estar-se a les botigues amb aire condicionat, per això ja ni ho intenta i passa de llarg i som nosaltres qui la té tota.

Feia calor quan els carrers cremaven i no per això ningú no va dir que era millor anar a la platja, tot el contrari. Van triar la calor. Esperonaven la resta gent a buscar la platja a sota les llambordes i la hi van trobar, bruta i plena de plàstics i meduses putrefactes que encara picaven, però hi era. Davall, sempre davall de les llambordes. I de costat. De costat, la fresca del terra els donava més ganes de respirar i de viure, malgrat la calor intensa de dintre, a pesar de la suor en què es banyaven. Per això es pensen que van guanyar...

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta

 Escriu-nos

Processˇ del dia de les Dones Lliures (15-08-13)

estelnegre | 06 Agost, 2013 15:51

Processó del dia de les Dones Lliures (15-08-13)
Processó del dia de les Dones Lliures (15-08-13)
---
Escriu-nos

Concentraciˇ antitaurina a Palma (08-08-13)

estelnegre | 05 Agost, 2013 16:04

Concentració antitaurina a Palma (08-08-13)
Concentració antitaurina a Palma (08-08-13)
---
Escriu-nos

Concert de l'Orquestra Simf˛nica en suport a la Trapa (avui diumenge!)

estelnegre | 04 Agost, 2013 09:20

Concert de l'Orquestra Simfònica en suport a la Trapa (avui diumenge!)
Concert de l'Orquestra Simfònica en suport a la Trapa (avui diumenge!)
---
Escriu-nos
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS