estelnegre | 01 Juny, 2013 08:48
Poques
vegades
abans l'aparició d'un llibre m'havia suposat una dosi
d'alegria tan gran com
aquest L'anarquisme fet diferencial
català de Xavier Díez, publicat per
Virus Editorial dins la seva col·lecció
Folletos el passat 23 d'abril. Xavier Díez és
doctor en història contemporània,
llicenciat en filosofia i lletres i postgraduat en pedagogia
terapèutica i
estudis de dret, a més d'un dels coneixedors més
reputats que ara mateix tenim
als Països Catalans sobre el món llibertari i la
cultura anarquista. Els seus
coneixements els ha transformat en nombroses publicacions i llibres,
especialment referits a l'anarquisme individualista, el corrent
llibertari a
què dedicà la seva tesi doctoral. Algunes em
direu exagerat quan expresso la
meva felicitat per aquesta publicació però ho
tinc clar: feia anys i panys que
esperava el llibre i el resultat final, tot i que massa curt i escarit
–també
cal dir-ho i en parlarem en aquest article– no m'ha decebut
gens ni mica.
L'esperava, almenys, des que el 1987 la gent d'Icària va
treure el ja mític Anarquisme i
alliberament nacional a
l'editorial El Llamp i alguns, ja aleshores i sense tenir-ne gaire
idea, a
banda de perdre la por a barrejar oli i vi, vam veure clar que
l'apartat
històric del llibre era, per dir-ho així, una
mica fluix. Ara ja podem dir que
això ho tenim solucionat. I que consti, perquè
és de justícia dir-ho, que
aquesta nova aportació no és només un
estudi històric...
Començaré,
això
sí, amb dues crítiques menors al llibre. D'una
banda la no assumpció plena, al
llarg de tot l'estudi, de l'àmbit nacional dels
Països Catalans, tot i que sí
que és veritat que l'autor fa un esforç clar en
aquest sentit. Això fa que
alguns referents valencians no hi apareguin, com el mateix Joan Fuster,
i tot i
que cal encara una feina d'investigació i argumentativa
important en aquest
sentit, em sembla bàsic que hi sigui. De l'altra, he de dir
que no crec que
sigui adequat el símbol que a la portada vol representar
l'anarquia catalana,
barreja d'una A encerclada i una “ç”. La
“ç” no és una lletra
característica
únicament de la llengua catalana i si en algun moment s'ha
utilitzat com a tal
ha estat davant la “ñ”, que
sí és una lletra representativa del
castellà. Per
tant, sense voler ser agre en la crítica però
sí explicatiu, quan s'utilitza la
“ç” com a símbol de
catalanitat d'alguna manera s'està assumint, per
oposició,
el marc referencial espanyol. En termes
sociolingüístics, podríem dir que el
conflicte lingüístic
(lingüístic i no social) pels àmbits
d'ús es produeix tant
amb la llengua francesa, amb qui compartim la
“ç”, com amb la castellana i per
tant “ç” igual podria representar el
català com el francès.
Però
passats els
retrets, anem als elogis. “L'anarquisme fet diferencial
català”, subtitulat
'Influència i llegat de l'anarquisme en la
història i la societat catalana
contemporània' és un llibret fet des de
l'acadèmia i això es bo i es nota, ja
que les dades, tot i que discutibles com sempre s'ha de fer amb
qualsevol dada
que s'utilitzi per justificar un relat, no ballen ni són
suposicions només sinó
fets constatables. I per això, per exemple, quan
Díez parla de la possible
influència ibèrica en la configuració
d'un cert sentiment de col·lectivitat no
jeràrquica no afirma sinó que cita, i fa
bé, perquè aquest és un dels temes que
és opinable i té interpretacions diverses i
contradictòries. Ara bé, el relat
que es desprèn de la lectura del llibre és ben
clar: si alguna cosa identifica
la catalana terra i la gent que l'habita és precisament la
constant lluita per
la llibertat, la igualtat i la justícia de les persones que
l'hem habitat i
l'habitem, el nostre majoritari passat llibertari i les nostres plenes
actituds
antiautoritàries.
El
llibre està
dividit en tres grans apartats i una introducció
justificadora. Aquesta darrera
porta per títol “Una memòria
incòmoda” i Xavier Díez hi repassa les
diverses
autoritats que precisament des de l'acadèmia han parlat -i
sobretot malparlat-
de l'anarquisme i de l'anarquisme català més
concretament, l'han interpretat o
l'han minimitzat, amb parades interessants, tot i que curtes pel meu
gust, en
les opinions de Pierre Vilar i Jordi Nadal, Eric Hobsbawm, Gerald
Brenan,
Vicens Vives, Ferran Soldevila, Josep Termes i Miquel Izard.
És evident que
aquest recorregut hagués pogut ser molt més
extens i detallat alhora que molt
més intens i contrastat, però aquí
apareix un dels problemes –alhora que
mèrit–
d'aquest fullet (si fem cas al nom de la
col·lecció en què s'ha publicat) i no
és un altre que la seva brevetat buscada i volguda. Segons
la meva opinió, cada
un dels apartats del llibre necessita un desenvolupament argumental
més extens
que, sense deixar de lloar la proposta concreta de Díez de
ser clar i sintètic,
és una feina imprescindible de fer en els propers mesos o
anys. Passat el repàs
historiogràfic i continuant amb el contingut del llibre,
l'autor afirma que a
l'hora d'explicar “el perquè de tot
plegat” caldrà tenir en compte tots aquests
autors per tal de conèixer “El perquè
de la continuïtat històrica i la
persistència del fenomen llibertari, el perquè
dels mites sobre els
llibertaris, el perquè dels silencis
historiogràfics sobre la magnitud i
l'arrelament del moviment, el perquè d'un fet que
singularitza el passat
col·lectiu respecte d'altres nacions europees”.
Resumeix així què ens trobarem
en la resta del llibre.
El
primer gran
apartat d'Anarquisme fet diferencial
català després de la
introducció justificadora porta per títol
“Els
orígens” i, partint de la prehistòria i
acabant en l'actualitat, l'autor hi
dibuixa un camí clarament antiautoritari i d'enfrontament al
poder com a
característic de les catalanes i els catalans. Per tant, el
llibre trenca els
tòpics conservadors del seny, la prudència i la
voluntat de pacte. Comença Díez
amb les tesis de Pere Bosch i Gimpera sobre la suposada
herència col·lectivista
ibèrica que a mi em costen d'acceptar, potser pel meu
desconeixement en
profunditat sobre el tema, però que poden ser tingudes en
compte sempre que no
esdevinguin pur determinisme. L'autor continua amb la revolta
remença, que tal
com deia Rovira i Virgili “és un dels fets
més transcendentals de la Història
de Catalunya”. I tenia raó el
tarragoní, ja que aquesta revolta i sobretot el
seu èxit amb resultats alliberadors per a les classes
catalanes amb menys drets
són únics a l'Europa medieval i van comportar, a
partir de la Sentència
Arbitral de Guadalupe del 1486, un empoderament immens de les
més pobres, que
passaven a tenir un exemple propi de la utilitat de la lluita. Les
revoltes i
les consegüents repressions se succeeixen i el llibre fa una
aturada novament
transcendental a l'any 1640 i la Guerra dels Segadors, el moment,
segons Díez,
en què “Catalunya es dota d'una
autonarració de nació lliure i sobirana, on qui
exerceix el poder ho fa només des de la concessió
del conjunt d'individus que
representen els veritables dipositaris de la sobirania”.
L'autor tanca aquest
episodi amb una afirmació que faig meva quan diu que
“Els segadors, al cap i a
la fi, sense pretendre-ho, estaven posant les bases de l'arrelament de
l'anarquisme, es a dir, la resistència contra qualsevol
poder amb temptacions
totalitàries, en el sí de la societat
catalana”. Aquest capítol arriba fins a
l'actualitat i repassa tant l'anarquisme organitzat com el
republicanisme,
l'obrerisme, la revolució llibertària, la
dictadura i la transició trampa dels
setanta del segle passat.
El
segon gran
capítol pren el títol de
“Colors” i està dividit en els tres
colors simbòlics
de la revolució francesa. El blau simbolitza 'una societat
gelosa de la seva
llibertat'; el blanc, 'una societat tendent a l'igualitarisme'; i el
vermell,
'una societat a punt de trencar-se', segons els títols del
mateix llibre.
Aquest tercer subcapítol inclou un apartat que crec que
caldria eixamplar molt
més en posteriors treballs, segurament perquè
és precisament l'apartat que
construeix el relat propi de les qui ens posicionem entre
l'independentisme i
l'anarquisme. Es tracta, doncs, de la petita història de
l'anarcoindependentisme català o com li vulguem dir, ja que
si fins ara el
llibre parlava de com la catalanitat i el país en general
han estat insubmisos,
llibertaris i anarquistes, l'apartat '(A)nacionalisme: un anarquisme
catalanista?' tracta sobre els corrents, les persones i organitzacions
que han
transitat aquest estret i alhora plaent camí que uneix
anarquisme i
alliberament nacional com a opció política (i
política, no caldria dir-ho però
mai se sap, vol dir el que vol dir i no una altra cosa).
El
darrer capítol
porta per títol “Catalunya serà
llibertària o no serà...” i tot i ser
el més
curt també és cert que serveix a l'autor per
exposar les seves idees al
respecte darrere de la subversió de la màxima del
bisbe conservador Torres i
Bages “Catalunya serà cristina o no
serà”.
En
el llibre de
Xavier Díez, a banda de les referències
històriques i culturals que ens poden
il·luminar en multitud de casos que segurament la majoria
social desconeix,
allò que més interessant em sembla és
el relat que s'hi construeix. Un relat
complex i que s'ha de treballar molt més a partir d'altres
obres però que situa
necessàriament la catalanitat al costat de l'anarquisme, de
l'antiautoritarisme. És aquest un fet evident quan transites
les pàgines de la
nostra història, però la gràcia del
llibre i el fet pel qual a mi m'ha fet tan
feliç és que, lluny del pamflet, el relat
històric que s'hi construeix manté
una coherència que ens hauria de fer repensar els mites
propis, fins i tot els
que tenim completament assumits. I això no té
preu, perquè el dubte és l'únic
que ens mostra que ens mantenim vius. No és només
fer front a les teories i
propostes de Vicens Vives, assumides i convertides en tòpics
nacionals per la
burgesia regional catalunyesa, sinó també
l'assumpció de bona part de la nostra
història des d'un punt de vista obert i
pragmàtic, però alhora encaixada en un
relat alternatiu i engrescador.
No
em queda res
més que felicitar l'autor per la feina feta i alhora
demanar-li que no abandoni
el tema i a la llarga ens obsequiï amb altres volums al
respecte, que siguin
més extensos perquè aquest, tot i ser molt dens,
a algunes ens ha semblat només
un tros del tot... Alhora, vull fer una crida a historiadores,
filòsofes,
sociòlegs, antropòlegs, filòlogues,
elaboradores de discurs polític, etc. a
anar-hi i anar-hi tenint en compte tot el que aquí hagin
pogut llegir. Les
animo a posar-ho en dubte, abans que res, però alhora a
investigar, a proposar,
a crear, a insistir, a obrir i a construir, en definitiva, una praxis
que
assumeixi els referents nacionals i socials alliberadors anteriors,
aquests i
d'altres, i els situï dins de l'antiautoritarisme general a
què pertanyen i on
tan bé es troben. I això no vol dir renunciar a
res del que fins ara s'ha fet o
dit ni passar a portar xapes anarquistes o banderes roges i negres o
negres
directament, no siguem simplistes. La proposta va molt més
enllà però alhora està
ben arrelada davall dels propis peus, tan ben arrelada que a vegades fa
riure
que algunes continuïn obstinades a no veure-la ni mirar-la. La
tenim davant
dels morros i només cal assumir-la sense por ni timidesa i
sense esdevenir-ne
esclaus. Si ho fem, vés a saber si d'aquí a poc
no esdevindrem nosaltres “un
greu problema d'interpretació
històrica” o, pitjor encara, unes
“rebels
primitives” absolutament modernes i lliures, és a
dir del segle XXI.
« | Juny 2013 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |