Ateneu Llibertari Estel Negre

Dilluns 29 d'abril de 2013 a les 20.00 hores

Industria argentina. La fábrica es para los que trabajan

(2012, Itàlia, dirigida per Ricardo Díaz Iacoponi)

Us hi esperem!

La City i trenta-dos districtes. Junts i partint dels límits medievals, per esdevenir avui en dia el Londres sencer que xafes i camines, carrers i places, racons i avingudes. I tres districtes amb entitat pròpia: un és ciutat (Westminster, on tu gastes botes) i dos, districtes reials (Kingston upon Thames i Kensington i Chelsea, on no vas). Curiós, no? Tant cagar-se en tot i acaba essent l'edat mitjana i la casa reial qui determina encara bona part del que veus... els mots propis, qui posa els noms al paisatge de Londres.

És clar que ser capital d'un imperi on encara avui no es pon el sol porta coses tan estranyes com aquestes. Com aquestes i d'altres, perquè les llengües que sents pel carrer passen de les tres-centes i tu amb la teva, català del Delta, tortosí que diuen els filòlegs t'agradi o no. Tantes llengües i tantes veus, tantes que podrien arribar a sumar 14 milions de persones. T'ho imagines? Te'ls imagines? Jo no, Catorze milions són molta gent. Pel capbaix, 24 milions de sabates, per exemple. Una xifra tan gran que no em cap al cap. No sé si a tu sí...

Centre bancari del món també en diuen. Ho sabies? O sigui que entre aquests 12 milions de persones hi ha un minigrup, petitíssim però destacadíssim també, que es dedica a malmetre la vida de la resta tant com pot i els deixem. Un minigrup que, per cert, mai no qualifiquem de “colla d'assassins” ni de res semblant. Són “banquers”, “financers”, “gent d'ordre” ben vista, aplaudida si calgués i amb un prestigi social d'aquells a prova de bomba. Les corbates, ja ho sabem, afavoreixen sempre es afavorits.

Mentrestant, tu xafes amb les teves botes el carrer i et miren passar els encorbatats. No els de la City, que queden lluny, sinó els altres, els pobrets que volen ser rics i també xafen -sense botes- la resta. Perquè els ho van explicar ben alt i ben clar: si volien destacar calia xafar com més gent millor i tenir així un podi com més alt millor. I des d'ells fins als altres, és la política personal que apliquen. Xafar i rexafar. No amb botes sinó amb pobresa i misèria, amb misèria i rebuig, amb rebuig i exclusió, amb exclusió i mort. Brillen molt les teves botes, dignes brillen perquè no estan brutes de sang. Perquè no xafen ningú, només asfalt, camins i pedres. I amb això n'hi ha prou. Al centre financer de l'univers humà. A la City i a trenta-dos districtes. A tot Londres. Al món.

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta