estelnegre | 12 Abril, 2012 06:57
La S. se'n
va.
Se'n va a viure fora de Reus. Dimarts em va preguntar quan tardaven a
fer
marxar la gent quan els rifaven el pis. Sense casa i en silenci, en
aquest cas
no caldrà fer resistència passiva davant un altre
desnonament. No acusaran
ningú d'«agressió a
l'autoritat» quan els mossos es trobin persones
solidàries
assegudes a l'entrada de la casa d'on faran fora qui hi viu per tal que
faci
cap a una subhasta o directament al banc.
La S.
és una de
les alumnes més treballadores de tota la classe de
què sóc tutor. Petita de
cos, es guanya l'estima de tothom rient i deixant anar alegria per tot
arreu.
Dimarts no reia. Li havien explicat, a ella i als seus pares, que
aquí
estudiant, treballant i sent «bona persona» es
podia arribar dalt de tot, o
sobreviure, que ja era suficient. I s'ho havien cregut. I era mentida,
tan
mentida com ho ha estat sempre. Ara els fan fora de casa i han de
marxar amb la
cua entre els cames i amb una frustració silenciosa...
Ells se'n
van en
silenci, però els amos ja han preparat les lleis per
reprimir qui no ho faci,
una repressió que passarà a equiparar la
resistència passiva a l'«agressió a
l'autoritat»,
per tant: presó. Els «aldarulls de
Barcelona» han estat la imatge que els
tertulians habituals (d'Intereconomia a Catalunya Ràdio) han
llençat contra
milions de persones pobres per dir-los que el que cal fer és
el silenci,
callar, obeir i marxar. O això o la presó, on
també només hi van els pobres. I
és que ja ho deia ma padrina: si et poses a robar, que sigui
molt, perquè de
rics mai no n'agafen cap. I han passat trenta anys de la meva vida
conscient i
els fets que jo he viscut corroboren dia sí i dia
també les seves paraules.
Camps, Millet, Undargarin...
Sí,
podem
morir-nos en silenci. Sí, podem morir-nos de por, que
és la mort més trista.
Sí, podem callar i mirar cap a un altre lloc. Sí,
podem parlar de les vacances
que hem fet i que «s'han d'aprofitar perquè potser
són les últimes». Sí, podem
deixar-nos matar o que ens treguin un ull amb una pilota de goma
democràticament...
Sí, podem acceptar que ens robin els estalvis de tota la
vida. Sí, podem
acceptar que la «crisi» existeix i no és
cap robatori organitzat...
Tot
això ho podem
fer. Gràcies pels consells. Però no ho farem. Som
persones, no trossos de carn,
malgrat alguns cops tinguem la sensació que de trossos de
carn amb cap de suro
cada cop n'hi hagi més... Som persones i volem viure
plenament.
La S.
Té dret a
viure a una casa, a la casa que pacientment han pagat mes rere mes fins
que
tots els membres de la seva família han estat expulsats del
sistema,
capitalisme en diuen i cal recordar-ho. Ella i els seus, que
són els meus.
Mentre els Borbons, que no són els meus, es foten
«tiros» amb escopeta i dels
altres. Mentre els polítics parlen de llibertat i no paren
de fer normes per
prohibir-la. Mentre els banquers no diuen res però no paren
de robar. Mentre la
bona gent és perseguida, agredida, assassinada... per la
gent d'ordre.
Un altre
món és
possible i imprescindible. Perquè aquest és una
merda; i no utilitzo cap figura
literària per dir-ho. Una merda. Un món on les
persones com la S. i milions més
puguin ser felices, on la violència (la legal i
l'estructural, que ara mateix
són les principals i les més lesives) no siguin
els centres al voltant dels
quals giri tot. On viure valgui la pena i no calgui sobreviure per
existir. És
possible, però cal lluitar-ho.
« | Abril 2012 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 |