estelnegre | 04 Febrer, 2012 07:43
«Emoció,
nervis, tensió;
alegria, fam
de brega;
sent el meu
cor com batega
i orgull de
ser glosador»
Així
cantava i ens explicava com es trobava i
se sentia davant del penal, amb la porteria al davant i el
públic esperant que
marqués gol, gol de glosa, és clar.
Així ho feia i així ha estat en
l'única
ocasió que fins ara l'he sentit, aquest cap de setmana a
Reus, perquè en vídeo
me'l conec una mica més i de fa dies; de la mateixa manera
que com a lector que
sóc de les seves dècimes al Diari
de
Balears. Ara espero no tardar per tornar a trobar-lo,
sentir-lo, mirar-lo i
notar, novament, l'emoció que desprèn qui canta i
no ho fa sol, qui canta i té
mil veus abans i ara que l'aguanten. Mil? No, mil no. Milions!!! Quan
algú és
capaç de captar totes les atencions dels presents i
esdevenir la veu que
explica com està el català sota domini de
Bauzà, o com no es pot estimar la
gent que destrossa la terra, o com tantes altres coses, no canta
només per
espantar els seus mals. Mentre canta, alhora, dóna veu a
colles de muts, a
legions de vergonyosos i addictes al «què
diran!», a milions de persones que
s'estimen l'eina lingüística que ell fa anar i que
alhora la comparteixen quan
l'escolten gairebé reverencialment.
Apuntat al
registre amb el nom de Mateu Matas
Ordinas des que al 1982 va sentir per primer cop veus humanes fora de
sa mare a
Santa Margalida, tant allà com aquí tothom i
totdona l'anomenem Xurí i és un
autèntic fenomen del cant improvisat que a Mallorca pren el
nom de glosat
mallorquí, tot i que el seu món s'obre a molts
altres sons i gràcies a
l'universal heptasíl·lab arriba a tots els
planetes mètrics on aquest ha fet
estada, que no són pocs.
Si aquest fos
un país normal (i normal,
insisteixo, no vol dir tan fastigós com qualsevol altre) en
tindríem notícia i
coneixement arreu d'on la seva és la llengua del
«bon dia». Amb ell, però,
passa com amb Botifarra, o Apa, o tants d'altres: les fronteres mentals
i
polítiques que als catalanoparlants i molts s'han empassat
tenen murs de
separació tan alts que del que passa a l'hort del costat no
n'acostumem a tenir
mai ni la més remota idea. Ni tan sols quan, com en aquest
cas, a l'hort del
costat hi ha nascut una carabassa de les més grans i
gustoses que hi pot haver.
A Reus,
jo me'l mirava mentre rumiava sense perdre el
compàs i mentre agafava
l'aire i es preparava per expulsar-lo -després de pensar a
velocitat de llampec-
en forma de glosa. Em mossegava els llavis i la llengua i aturava la
meva, de
respiració. I fèiem cap al silenci que era
possible amb un centenar de persones
més, per sentir les seves paraules i notar un cop
més com la clavava, com
aclaria paisatges i esbandia núvols que just quan acabava de
cantar el darrer
dels seus versos tornaven a omplir el nostre horitzó de la
incertesa al voltant
de si la propera seria tan bona com la darrera o encara ho seria
més. I sempre
era més, sempre més.
Ara el
recordo om comença a deixar de fer cara
que pensa o riu per dins i passa a treure so per la boca, aleshores,
només
aleshores, entens que Xurí no canta, sinó que
transmet paraules de vida, te les
fa notar, et fa sentir i et fa, sobretot, gaudir. Perquè
milions de veus alhora
li surten per la boca i totes i cada una són tan importants
que els que no
cantem o ho fem malament perdem també la por de dir en veu
alta i en català tot
allò que no gosàvem. Passa pocs cops a una
llengua i és ara i a Mallorca. No
callis mai, Xurí!
«Sabem que alguns volen mal,
que cerquen vinclar i tòrcer,
però amb seny, coratge i
força
"lluitarem fins al final".»
« | Febrer 2012 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 |