estelnegre | 19 Gener, 2012 15:32
1963. Es fa
un silenci i se sent un crit. Algú crida "Fascista!".
Segons la crònica de l'època de Luis
Ramírez a 'España hoy': "Fraga se
abrió la chaqueta, sacó el pecho y
contestó: ¡A mucha honra, gracias!". El
dramaturg José Bergamín no el desdiu pas: "En la
meva vida he vist molta
gent amb fama de feixista o que volia professar el feixisme,
però només n'he
conegut dos de veritat: un va ser José Calvo Sotelo, l'altra
és Manuel Fraga".
A Europa ho
veuen pràcticament igual: "Escolti amb atenció,
amic: vosté
és bona persona, tant que llinda la ingenuïtat.
Monsieur Fraga és un feixista,
va néixer feixista i morirà feixista. I no
obtindrà res dels gaullistes. Li diu
algú que ha estat lluitant contra el feixisme tota la seva
vida". Són
paraules de Jean de Lipkowski, responsable d'Afers Exteriors de l'UDR
francesa.
Paraules citades per Jorge Vestrynge al llibre Memorias de un
maldito (1999).
D'idèntic
parer era la família de Luis Cernuda, el poeta que va
immortalitzar els versos "recorda-ho tu i recorda-ho als altres". Quan
en plena dictadura van demanar-li al ministre franquista
permís per a que el
poeta pogués assistir a l'enterrament de la seva mare des de
l'exili mexicà,
Manuel Fraga Iribarne els hi va etzibar: "¡Que se quede donde
està! ¡Ya
tenemos bastantes maricones en España!". Poc abans, a les
dones dels
miners en lluita de la conca del Nalón d'Astúries
les va titllar, el 1962, de “polloses”.
Havien estat rapades a la caserna de la Guàrdia Civil,
humiliades i passejades
pels carrers de Langreo i reiteradament colpejades.
De Palomares a Ruano
Després
de l'abans, el 1966, el ministre estrella de Franco (1962-1969) es
va remullar els seus genitals nuclears a Palomares, després
que un B-52 nord-americà
perdés cinc bombes d'hidrogen vora la localitat d'Almeria.
En banyador, 'inasequible
al desaliento', va anunciar a tort i a dret que no havia passat res.
Però Palomares
va esdevenir després l'accident nuclear més greu
succeït mai a l'Estat espanyol:
el 29% de la població va resultar contaminada per plutoni.
Com contaminada de
mentides, va ser, el 1969, la mort a comissaria del jove estudiant
Enrique
Ruano, que va inspirar la cançó “Que
volen aquesta gent” de Maria del Mar Bonet.
Fraga va lligar en curt la campanya de premsa impulsada per ABC -a
través del
periodista-policia Alfredo Semprún- per presentar-ho com un
'suïcidi. El
ministre va trucar personalment el pare de l'estudiant mort, el va
amenaçar i
li va dir que abandonés tota protesta: li va recordar que
tenia una altra filla
de la que preocupar-se. Quan ja se sap que la diferència
entre màfia i feixisme
és, precisament, que no n'hi ha. Aquell mateix any, Fraga va
ser l'encarregat
de dirigir la campanya del règim "25 años de paz"
i sis anys després,
el 24 de gener de 1969, s'encarregà d'anunciar l'estat
d'excepció que va omplir
les presons de lluitadors obrers.
De Granados i Delgado a Puig
Antich, currículum de
mort
Fraga
també està, segons totes les investigacions, rere
la decisió d'executar
els anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel
garrot
vil rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va
justificar per ràdio
i televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que
va haver d'escoltar
un reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista
requeria a
Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat
es
constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forassenyat va cridar:
“¡Con la
legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974,
Fraga ja havia
rebut al director d'una revista: “Usted no ha venido a verme;
ha venido a
interceder por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va
moure un dit. El 1975 tampoc
li va ‘tremolar la mà' ni la veu quan un grup
d'oposició li va demanar a l'ambaixada
londinenca que intercedís pels que serien els darrers
afusellats del
franquisme, militants d'ETA i del FRAP. El diàleg parla sol:
Vostè, com a
catedràtic, estarà en
contra de la pena de mort?
A certa gent, jo no
l'afusellava.
Se l'hauria de penjar pels collons –va respondre Fraga.
Màxim responsable de la
matança de Gasteiz El 3 de març de 1976, ja
nomenat ministre de governació a l'executiu
protofranquista d'Arias Navarro, comanda personalment la
repressió al moviment
obrer autònom de Gasteiz, que va provocar la mort de cinc
treballadors en l'atac
policial a l'església de Zaramaga, mentre es celebrava una
assemblea oberta. Fraga,
el ministre més actiu de Franco, va ser qui va ordenar obrir
foc real, qui va
va popularitzar aleshores la maldestra dita “la calle es
mía” i qui va
manipular barroerament el relat dels fets. Fraga teoritzà
que "la
responsabilitat íntegra es dels que continuen traient gent
al carrer", però
a la propagandística visita a l'hospital per veure els
ferits no se'n va sortir
pas. "Què vens, a rematar-los?" preguntà la fill
d'un ferit. Un altre
familiar li tancà la porta. "Feixista", li criden, "fill de
puta".
Crits que
encara ressonaven el 2006, amb motiu del 30è aniversari dels
assassinats impunes de Gasteiz. Aleshores Lluís Llach -que
va composar 'Campanades
a mort' en tribut- va declarar: “tots sabem que
allò va ser un acte de
terrorisme d'estat, executat per responsables ministerials encara vius,
tots ho
sabem perfectament; (…) per a nosaltres mai hi
haurà transició fins que es
demani perdó a les víctimes de Gasteiz; els
perseguirà la nostra memòria per
sempre més”. Ni abans ni després ni
durant Fraga retrocedeix. Només tres dies
després de la matança, en roda de premsa, Fraga
aixeca el braç i escup. "El
que no haya aprendido la lección de Vitoria, el
verá lo que hace (...) el que
quiera plantear la lucha, la tendrà. Con todas sus
consecuencias. ¡Dejémonos de
pamplinas!" brama. I es deixa de pamplines només dos mesos
després: el 9
de maig a Navarra. Reincident en la violència estatal,
arriben els morts de
Montejurra, l'intent de l'estat franquista –amb Fraga ordint
la trama
ultradretana en connexió amb els serveis secrets- per
llaurar la cultura del
terror i desactivar els anhels del canvi polític i social
que es covaven en el
carlisme autogestionari. D'aquella època és un
altre cita bíblica de Fraga
Iribarne: "el millor terrorista, el terrorista mort". De raser
hipòcrita
fil: el 1983 Fraga fitxa Rodolfo Eduardo Almirón, ultra de
la sinistra Triple A
argentina, com a cap de seguretat d'Alianza Popular. Res estrany: el
1964 -vegeu
la segona imatge de la fotogaleria- Fraga s'adreçava per
carta a Otto Skorzeny,
membre de les Wafen-SS resident a Pollença (Mallorca) i
directament vinculat a
la xarxa Odessa de fugida d'antics dirigents nazis.
De Pinochet a Guatemala passant
per Banzer
Franquista
resistencial, fundador d'AP i el PP i alhora ‘pare de la
constitució', el temps mediocre de la farsa de la
transició i el camuflatge de
la reconversió no van pas arreglar res. Franquista de
soca-rel, el 1986 proposa
una ‘marxa sobre Gasteiz', a l'estil mussolinià de
la marxa sobre Roma, per forçar
un cop d'Estat. El 1999 diu als militars guatemalencs responsables de
34 anys
de genocidi: “Teniente Fraga a las órdenes de
todos ustedes. En España desde 1936
hasta la muerte del Generalísimo transcurrió una
transición social muy
importante: la larga paz”. El 2000 visita l'exdictador
bolivià Hugo Banzer i a
la sortida declara: “M'honoro mantenir una vella amistat amb
el General, per
qui tinc admiració”. Tres dies més tard
defensava Pinochet públicament. Sempre
obertament oposat a l'esclariment del cas GAL, el 2002, en un
documental sobre
la guerra bruta al País Basc, va qualificar com a
“moviment d'autodefensa” el
terrorisme d'estat amb connexió ultradretana
(Batallón Vasco Español, ANE, ATE)
de la transició polític espanyola i va afegir,
enigmàticament, que "tornaria
a produir-se en els propers temps”. Quatre anys
després, en una entrevista a El
País el 30 d'abril de 2006 afirma no empenedir-se
per res de l'afusellament
de Julian Grimau. Fraga va ser l'encarregat d'anunciar
l'execució, va signar
personalment la condemna –Franco ho va requerir a tots els
ministres- i va
titllar el dirigent comunista del PCE com “ese
caballerete”. De la nostra
cultura i el nostre país ja havia dit, el 1968,
"Cataluña ... la ocupamos
en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea
necesario". La
Galícia caciquil
No hi cap
tot l'oblit condensat en una peça. Impulsor de la
Galicía més
caciquil i regionalista, designador d'Aznar com a successor i adulador
dels colpistes
del 23F ("persones plenes de bona voluntat"), constructor d'un
sistema ferri de censura des de la Xunta de Galícia, ordidor
de la corrupció en
el vot dels immigrants gallecs dispersats pel món,
minimitzador de l'holocaust
nazi, ferotge amb el feminisme, comprador de doctorats honoris causa a
universitats de països pobres, nombroses biografies -alguna
immediatament
retirada per les falsedats que incorporava- han provat de maquillar el
seu
passat i present, fins i tot el desastre del Prestige que va arruinar
la costa
da morte galega. Autopresentant-se com el tercer gran prohom del
conservadurisme espanyol etern: Cánovas, Jovellanos i ell.
La història
concreta, però, desbrossa la crònica d'un
personatge que va esdevenir el darrer
governant feixista d'Europa. Així ho categoritza el
periodista gallec Gustavo
Luca de Tena, autor del lúcid ‘Retrato de un
fascista', publicat el 2002 per
Kalegorria. Argentina investiga avui
Temps a
contratemps, aquest mateix gener, la justícia argentina a
través
de la magistrada María Servini reactiva les investigacions
sobre els crims del
franquisme. Sol·licitava a l'executiu espanyol els noms dels
ministres i caps
de les forces repressives entre 1936 i 1977. L'Estat no ha respost
encara, però
apel·lant als principis de justícia universal la
Comisión de Recuperación da
Memoria Histórica da Coruña va lliurar per
voluntat pròpia les dades referides
a Manuel Fraga. En la documentació facilitada, sintetitzen
que "Manuel
Fraga hauria de formar part de la causa que la jutgessa Merini
té oberta a l'Argentina
per a investigar els crims del franquisme, ja que des del Consell de
Ministres
va ser partícip i còmplice de tota la
política repressiva: afusellaments,
empresonaments, camps de concentració, acomiadaments, exili,
Tribunal d'Ordre Públic,
greus violacions dels drets humans, expedients a periodistes, tancament
de
mitjans i assassinat de treballadors ".
Tot
està escrit a les parets i inscrit als dolors acumulats.
Cruel rigor
d'impunitat, quan es furga, la memòria sempre crema. Potser
avui, per això,
ressonen tant, com mai abans, els versos que Mario Benedetti va dedicar
a
Ronald Reagan quan va morir. I que concorren avui, puntualment i a la
cita de
la justícia, no a la memòria de Fraga Iribarne,
sinó a la memòria de totes les
seves víctimes. Negades. Silenciades. Oblidades. Tres cops
assassinades ja: per
ordres de Fraga, per la transició de l'amnèsia i
per l'oblit de la presumpta
democràcia. L'any 2000 l'Estat que retribuïa Fraga
com a senador va negar que
els assassinats de Gasteiz fossin víctimes del terrorisme.
D'Estat.
'Recorda-ho
tu i recorda-ho als altres' escrivia Cernuda. Un país amb
memòria, fins i tot un país normal, no recordaria
avui amb lloes, cantarelles i
elogis el nom sinistre del botxí, que és alhora
president honorífic del PP,
pare constitucional i incontinent defensor de la 'legitimitat de les
metralletes' que va guanyar la transició. 'Fraga,
passió per la llibertat' ha
dit Mariano Rajoy: fàstic. Un país amb
mínima memòria vindicaria altres noms. Tants.
Per començar, els dels cinc obrers assassinats impunement a
Gasteiz, per començar:
Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar
Clemente, Romualdo Barroso Chaparro,
José Castillo i Bienvenido Pereda. Alternativa
memòria contra el frau de la
història oficial, tots ells han tornat avui per quedar-s'hi.
Per recordar-nos,
des de la dignitat dels vençuts, que mentre Fraga mor al
llit, elles viuen,
malden i perviuen encara. Avui, més que mai. I ara mateix;
contra l'horror de l'oblit,
la desvergonya de la hipocresia i la crueltat de la impunitat. Amb
Walter
Benjamin cridant contra el vent: "mentre ells segueixin guanyant, ni
els
morts se salvaran". I amb els versos de Brossa --Final!-- del 20N de
1975
ressonant pertot arreu: "Havies d'haver fet una altra fi/ et mereixies,
hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la
teva puta vida d'assassí,
/ quin incendi de sang! Podrit botxí..."
David
Fernàndez
« | Gener 2012 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |