estelnegre | 13 Juny, 2011 08:49
El Pacte de
l'Euro és la via triada pels caps de govern de la UE per a
executar el seu Pla de governabilitat econòmica. Aquest
implica, entre altres
coses, retallar els salaris i la despesa social, reduir els models de
protecció
social i introduir major precarietat laboral. Consagrant
constitucionalment el
corsè del Pacte d'Estabilitat, el Pacte imposa un control
del dèficit (3% del
PIB) i del deute públic (60%) i, amb això, el
caràcter procíclic de la política
econòmica. Amb ell s'aplicarà una major
regressió fiscal i una reducció del
sector públic. Amb el pacte, els països membres
veuen reduïts els marges de la
seva sobirania popular i de les polítiques
econòmica, social i laboral, a
l'haver d'adaptar-les a uns criteris institucionalitzats que, si no es
produeixen
fortes commocions polítiques i socials, seran
pràcticament irreversibles.
Amb el
Pacte de l'Euro, els rescats financers de Grècia, Irlanda i
ara
Portugal comporten un major procés encara, de
socialització de deutes. Especialment
del deute privat, que representava a Espanya, amb dades de 2010 del
Banc
d'Espanya, el 87% del total. Aquest endeutament que llastra l'economia,
amb les
baixades d'impostos i rescats a la banca, ha fet elevar-se el deute
públic. També
significa una transferència de rendes: els creditors
–especialment els grans
bancs centreeuropeus– veurien retornats els seus
préstecs –oxigenant la seva
solvència-; mentre, els nous deutes contrets pels Estats
rescatats per la UE
seran pagats pel conjunt de la ciutadania –a costa de menors
serveis públics i
drets socials- i la població assalariada –en forma
de més atur, contrareformes
laborals, i de menors ingressos i drets laborals-.
Aquestes
receptes aboquen a la depressió econòmica i ens
sotmeten a la
dictadura dels creditors; i els qui havien estat responsables de la
crisi,
seran els beneficiaris. No es corregiran, si no al contrari, les
mateixes polítiques
que han aprofundit la divergència i desenvolupament desigual
a Europa. I els
deutes públics augmentaran. Qui salva llavors a qui? Les
gallines queden
tancades amb la guineu.
No hi ha
alternativa fàcil. Ens presenten dues opcions: rescat i
mesures
d'ajustament, o atac dels “mercats” sobre el deute
públic. Com trencar aquest
tràgic dilema? La petita Islàndia va desobeir: ha
rebutjat les mesures
d'ajustament social, no ha retornat el deute als creditors, ha encausat
als
responsables de la crisi, ha nacionalitzat la banca, ha rebutjat els
“rescats” plantejats
pels seus creditors, i estan sortint de la recessió! A
més, mentre que els
tipus d'interès del deute públic emès
per Grècia i Irlanda han pujat després
dels seus respectius rescats, els d'Islàndia han
experimentat un significatiu
descens.
La
Confederació Europea de Sindicats, en contra del Pacte de
l'Euro,
proposa una emissió de Eurobonos que alleugi els abusius
diferencials de primes
de risc. També planteja que el Banc Central Europeu aposti
per una política
monetària sensible a la creació
d'ocupació, i per que es desenvolupi una major
cooperació entre els Estats membres.
Els
sindicats del Sud d'Europa van més enllà, exigint
una major regulació
dels mercats financers, un impost sobre les transaccions financeres, la
creació
d'una Agència Europea del Deute –embrió
d'un Tresor Públic Europeu–, i un major
pressupost públic per a la UE. Aquestes mesures serien
eficaces per a tallar la
sagnia recessiva, atès que desbloquejarien el curtcircuit
financer existent;
permetrien a més bastir algunes bases per a una reforma
progressista més
ambiciosa.
Però
fer front a la crisi en benefici de la majoria exigiria fins i tot
mesures de major importància i audàcia: rebuig de
les mesures d'ajustament i
socialització del deute; auditoria pública de les
condicions en que es va
emetre, es va adquirir i es va finançar el deute
públic; reestructuració i
quitacions del deute contret de manera socialment rebutjable
–de manera que els
creditors carreguin amb el pes principal de la crisi–;
recuperació de la banca
pública; i refiscalització de les rendes del
capital, invertint els nous
ingressos públics en iniciatives d'utilitat social i de
transició energètica
sostenible, amb efectes de reactivació econòmica
i generació d'ocupació.
Cal un
canvi profund en la política europea que impulsi no
només una
ferma regulació dels mercats financers, sinó
també l'harmonització fiscal
internacional, basada en impostos directes i progressius,
així com una
equiparació de drets socials i salarials a
l'alça. La gestió del dèficit i el
deute hauria de prefigurar-se amb un criteri que garanteixi
polítiques
d'inversió contracícliques en la
recessió que vivim, la qual cosa impedeix el
Pacte de l'Euro.
Cal trobar
un camí cap a una aliança supranacional que posi
en tensió a
la UE, que s'oposi i desobeeixi el Pacte de l'Euro i que es solidaritzi
i
coordini políticament per a començar a construir
altra Europa. Del que es
tracta, en suma, és de pressionar amb base i criteris ferms
per a conduir les
polítiques de la UE a favor de la majoria social que
representa a la classe
treballadora, en una orientació diametralment oposada al que
és cada vegada més
una Europa al servei de les grans oligarquies financeres.
Daniel
Albarracín, Bibiana Medialdea, Bruno Estrada,
Manuel Garí i Nacho Álvarez
« | Juny 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |