estelnegre | 12 Juny, 2011 16:08
El dia 28
vaig
escriure això: “La cacerolada ha vuelto a sonar,
pero con formato de ruego. La
oportunidad de sitio y de lugar han sido puestas en
cuestión, también la
posible impertinencia de un tema que ya había sido decidido.
Es verdad que ayer
se acordó, en votación, que se haría
en la Plaza de Islandia el día de relevo
político municipal. Pero hoy buscábamos
consensos, no mayorías. Puede que una
solución de consenso sea dotar a las caceroladas de un
contenido ritual.
Ofrecer a cada cambió de turno en las entidades
representativas una cacerolada
participativa, da lo mismo que sea Ayuntamientos, Consell, Parlament o
Govern.
El dónde es fácil, dónde la ley no lo
prohíba y la resonancia sea más efectiva.
Puede que haya de ser escalonado, la primera concentrada en un solo
sitio,
luego en cada barrio y, en un último estadio, cada uno
dónde quiera, repartidos
por la ciudad, y que sea oída por todas las personas.
¿Hasta cuando? Hasta que
sea un ritual festivo con el que asustamos a los tiempos pasados para
que no
vuelvan.”
Avui,
dissabte,
11J, ha estat la primera cossolada del 15M a Palma. Aquesta
és la música que
han de sentir els autoanomenats polítics representatius de
l’ajuntament de
Palma. Hem de pensar que hem fet renou, que no s’ha pogut
escoltar la xerrameca
dels polítics dins i fora la “Sala”, que
els mercenaris amb banderoles de
plàstic irreciclabe i, amb difícil fonament
econòmic per un temps de crisi, no
tenien cap color i una legitimació del 17% de les ciutadanes
i ciutadans de
Palma. Que els polítics de l’oposició
han passat sense cap glòria per davant, i
sobre tot per darrera, dels que ens hem desfet les mans i la bateria de
cuina
darrera dels policies sense nombre d’identificació
i “dels parapetos”, que fan
que les cançons tinguin paraules.
No, no eren
molts.
He trobat a faltar a la part proporcional dels aturats que ens
corresponen, i
els decebuts de la “Salut pública” que
prioritza la construcció d’un
macro-hospital, inhumà des de tots els punts de vista, a la
eradicació de la
manca d’assistència integral a la salut (aquesta
hauria d’andar en majúscula,
però el llenguatge transversal m’ho impedeix).
També mancaven els indignats amb
tota la moguda de les companyies elèctriques i de serveis de
comunicació que
veuen que aquest subministraments i serveis públics, que
s’han fet
indispensables per viure, han passat a formar part del Mercat (no
sé si amb
minúscula o majúscula: ho dic amb el sentit de
segment que no tenia cap arrel
assenyada que indiqui la necessitat de ser segmentat i sobrepagat). He
trobat a
faltar als cristians que saben que les seves còpules
dirigents (aquí s’acaba la
frase i no l’hi falta cap paraula). I també els
indignats amb els popes dels
sindicats, que no hi han arribat mai, però què fa
temps que llepen. També he
trobat a faltar la companyia dels negres, i dels magrebins, que fa
temps que
estan patint la injustícia social i econòmica i
fa una estona que ens han donat
la idea de dir Ja.
No
érem molts,
m`hagués agradat ser 1000 i 23, que deia en Moustaki,
però hem començat. I hem
fet el renou i l’esforç per nosaltres i per tots
els que no han pogut, o no els
ha arribat l’hora encara.
A la fi hi
hagut
una grapada de persones més exaltades que s’han
enfilat als andamis. Jo crec
que hagués estat més
“correcte” tenir altra fuita emocional, com per
exemple,
dir a la m(d)ona del vestit blanc que mostrava els cuixots al
balcó: “date la
vuelta y bájate las bragas”. O dir als regidors,
que han sortit a agafar la
barana amb les seves mans, mentre escoltaven les cassolades de
protesta,
“batlle, regidors,… botau des del
balcó” o, recordar el cost psicològic
que pot
suposar tenir un pare regidor.
Per cert,
desprès
de tres hores i mitja de cassolada continua puc dir que, arribat el
moment de
recordar, i sense voler desmerèixer als ciutadans de
Calanda, m’estimaria més
fer-ho amb una música una miqueta més relaxant.
Però fins que tot això ens
arribi ja sabem que hem de ficar els doblers als bancs si volem que ens
regalin
les seves cassoles.
El millor
ha
estat, com diria en Lluïs, tenir a la nostra cara el Somriure
i al nostre cor
la Revolta (aquestes sí que han de ser amb
majúscules).
Yuso
10J
« | Juny 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |