Ateneu Llibertari Estel Negre

El Xerif Puig ha complert la seva amenaça com en els dolents films de l'ou-est: "Teniu 24 hores per a sortir de la Plaça de Catalunya!". Ha fet neteja amb l'ajuda d'alguns indignats que no han parat des de fa temps d'insultar i estigmatitzar i criminalitzar els que acampaven i es mobilitzaven a la plaça Catalunya: “pollosos, antisistema, drogadictes, aprofitats, etc.”. Els han tractat d'empestats i d'apropiar-se la plaça.

Aquests companys indignats, volent o sense voler, han fet la feina bruta dels polítics que governen, dels periodistes dels Mas Media al repetir els insults i propaganda del Poder. Els estrategs de Democràcia Real Ya, que varen promoure el moviment 15M com a eina electoral per afavorir el PP, desprès de les eleccions no han parat de reclamar les des-acampades de Madrid i Barcelona, les més importants. Els DRY han sigut els primers en condemnar enèrgicament les suposades violències dels indignats al Parlament, i malparlar dels indignats. Per a ells les acampades tenien data d'acabament: l'endemà de les eleccions. El tret els va sortir malament, per la culata. Però no han parat d'exigir les des-acampades amb l'ajuda dels Mas Media i dels politics més carques del país. A Madrid ho varen tenir fàcil, ja que controlaven les comissions clau com la de comunicació, interior i l'organització de les assemblees. A més els equips de so i infraestructura eren d'ells, el que acabava de facilitar el desmuntatge del tinglat (la revolution spanish pacífica), acabades les eleccions. Pensava que a Barcelona seria diferent, sobretot desprès de l'excel·lent estratègia de diversificar-se pels barris, que no devia ser incompatible en mantenir la plaça de Catalunya. Per una raó molt simple: apareix un nou moviment espontani, no manipulat, el 27 de maig, que recull tota la frustració, rebel·lia, i protestes del poble, i la influència del PP i els DRY ja no comptaven per a gaire res, sols per a condemnar les violències inexistents dels indignats, o per a criminalitzar els acampats.

Ara la plaça de Catalunya torna a ser pels comerciants i turistes, pels negocis, fires i les placers i carrers de la ciutat pels cotxes i el comerços. La Rahola ja pot dormir tranquil·la, ella que acampa eternament a la televisió pública. Aquesta pobra i histèrica dona no dormia imaginant la plaça principal de Barcelona ocupada, on tothom hi podia discutir, debatre, menjar i dormir gratis, sense finançament oficial, on tothom hi podia expressar-se, on els aturats i gent que sols miren la televisió podien anar a aprendre a ser persones, a fer coses per ells mateixos. Ara el jovent pot seguir mirant la televisió i escoltant la propaganda histèrica i repetitiva de la Rahola i cia. Els empresaris poden felicitar al Puig i Mas per haver-los tornat ràpidament una plaça que des de fa 75 anys és monopoli exclusiu d'ells, com totes les demés places i carrers. No cal dir que la patronal prometrà un bon càrrec a l'Hereu en alguna empresa privada pels bons serveis prestats..

Per a què varem anar mils de persones a la plaça de Catalunya per a que fos de tots, contra el desallotjament violent del Puig? La voluntat de tots els que varen anar contra el desallotjament era impedir el desallotjament i que continués l'acampada. Com 200 persones en una assemblea decideixen el contrari i menyspreen la voluntat de mils de persones? Es que us pensàveu que la plaça era vostre per a decidir insistentment les des-acampades? Les assemblees han de decidir lluites, ocupacions, i més ocupacions i no fer la feina bruta dels Mossos. No ho entenc. No poden decidir els que no acampen pels que acampen. No poden decidir els professionals d'assemblees pels que no van a les assemblees, potser perquè els avorreixen els discursos o tenen altres coses més interessants a fer. Donar-se la representació pels que lluiten, decidir en nom dels acampats no em sembla bé. Sóc profundament assembleari i respecto les decisions de les assemblees, però conec per experiència que són manipulables, per haver-ho practicat junt a militants de partits clandestins a la universitat als anys 70. Les assemblees son per decidir i debatre problemes. La desacampada era sols problema del Puig, Autoritats, patronal i els carques. Perquè estava un dia després altre en l'ordre del dia? Perquè els mitjans oficials no paraven d'anunciar les des-acampades abans de les assemblees?

Apa! els manipuladors i professionals d'assemblees feu-vos-ho mirar! A què jugueu?

Es una falta de respecte als mils de persones que volem al menys una plaça a cada poble que sigui de tothom, una única plaça que sigui lliure i s'hi pugui debatre, ballar, acampar i dormir en els arbres i en la gespa, etc, fer teatre, mims, el que es vulgui. Un espai en llibertat. No és demanar molt: els que l'utilizin que es puguin autoorganitzar i fer les activitats que els agradi. Avui és un dia trist.

A mi em donava vòmit quan el xerif Puig deia que l'assemblea d'indignats havia decidit el que repetien els diaris oficials i les televisions: “cal desacampar la plaça Catalunya”, segons paraules del Puig, que ni tan sols veia matisades o contrariades pel moviment dels indignats. El terrorista Puig ho aprofitava per amenaçar i anunciar que ell desacamparia seguint la voluntat d'una assemblea.. de no se sap quin dia. De cop segueix el que va dir una assemblea i s'oblida de l'exigència de dimissió d'ell per terrorista i violador de drets que han exigit reiteradament no sols les assemblees sinó tot el moviment d'indignants.

Si les assemblees serveixen per aturar les lluites, enlloc de potenciar més i més ocupacions, anem malament.

Descentralitzar i anar als barris estar molt bé, fou una excel·lent estratègia, però calia abandonar l'acampada estrella? Calia exigir desmuntar l'acampada símbol, on els que hi estaven eren dels més motivats i compromesos dels indignats?

Quan encara no s'ha aconseguit res, cal barallar-se per imposar un sol camí, o potenciar les diferents lluites. Tots els que he parlat de la plaça Catalunya veien bé l'anada als barris, i han participat a les diferents lluites: 27M, Parlament i alguns estan a la marxa a peu a Madrid. Perquè malgastar energia en insultar companys i voler fer fora com si la plaça fos dels que van a les assemblees?

Un dia trist que estava cantat. Una dia trist que alguns amics i companys han estat promocionant i no entenc encara perquè, ni quina estratègia absurda els ha posat a insultar i a decidir per els que acampen i vivien a la plaça Catalunya.

La meva solidaritat és total amb els acampats i desallotjats a la plaça Catalunya.

Per acabar una proposta per a que el moviment de les acampades tingui un mínim de coherència:

Caldria canviar els logotips acampadabcn, acampadasol i tots els noms d'acampades per el de:  assembleabcn, asambleasol, assembleesbarris, etc. o qualsevol d'altre.

El raonament és obvi. Unes acampades que l'únic que han aconseguit és promoure les desacampades dels que acampaven és d'un ridícul total, una veritable spanish revolution pacífica. La violència i insults s'han malgastat en marginar els que ocupaven la plaça i la gaudien a força de molt d'esforç i incomprensió d'alguns companys, i l'aversió natural i lògica de les Autoritats.

Això ho explico en calent. Hi han més arguments i raons i coses a explicar.

Jo deia en els tuitters anteriors a les eleccions que m'emprenyava estar a l'acampada a la Bisbal perquè afavoria el PP i era un moviment potenciat descaradament per les televisions per a enfonsar el PSOE i deia que m'era igual ja que aplicaven la mateixa política econòmica. Semblava que el tret els havia sortit per la culata al no poder desacampar i que el moviment seguia. Ara veig que el Poder i el terrorisme mediatic son espectaculars.

Us deixo amb l'article premonitori de l'analista Manuel Freytas que va escriure fa més d'un mes: "Ni "revolución de color" ni "revolución árabe", "revolución chip-alienada" de España hacia el mundo", sobre les eleccions de colorets i democràtiques i pacífiques fabricades virtualment.

El meu bloc "En contra"

Txema Bofill

Com a part del desplegament en l’operació militar contra Líbia (VI Flota dels Estats Units, que es troba a la Mar Mediterrània), el portaavions nuclear nord-americà USS Enterprise és aquests dies a la badia de Ciutat. És un buc que funciona amb vuit reactors nuclears. La seva presència no havia estat anunciada. En el llarg «curriculum» d’aquesta arma de guerra, que funciona des dels anys seixanta, hi trobem la recent participació en les guerres imperialistes d’Afganistan i d'Iraq.

Des de l’Acampada de Palma s’ha fet una convocatòria per anar a protestar contra la presència d'aquest portaavions nuclear: «No més sang per petroli!»

Quedem avui dimecres 29 de juny a les 10 hores a la plaça d'Islàndia per anar a la rotonda de Porto Pi (11 hores) per protestar contra la presencia del porta avions USS Enterprise. No oblidis portar una samarreta blanca.

Us hi esperem!

El proper divendres 1 de juliol a les 21 hores a ses Voltes de Palma hi haurà un concert a càrrec del cantautor palestí Nabil Almanzor.

Us hi esperem!

Avui dilluns 27 de juny, a les 17 hores, cassolada noviolenta davant la Delegació de Govern amb motiu de la signatura del Pacte d'Euro per part dels caps d'Estat i de Govern dels 17 països de l'Eurozona reunits a Brussel·les.

No hi faltis!

Revolta’t amb tota la teva força,

revolta’t!... contra tot allò que t’han imposat,

revolta’t contra lleis, morals, històries buides,

estupideses... revolta’t amb tota la teva força,

revolta’t!... perquè el somni es faci realitat,

si és que encara pots somiar,

revolta’t i no deixis escapar el temps,

que no et robin el teu temps,

viu el present, no te’l deixis robar,

ni amb el record de l’ahir, ni amb el nom del demà.

Revolta’t amb tota la teva força,

Revolta’t... i viu la vida, viu-la, sense pressa,

a poc a poc, gaudint de cada instant,

Revolta’t... amor, amiga, companya,

revolta’t amb tota la teva força d’estimar

si és que encara creus amb l’esperança;

fes de la revolta penyora de combat,

nus al mocador, record de l’enyor

d’aquell dia trist de l’amor.

Revolta’t amb tota la teva força

revoltat!... i viu la vida, viu-la, ara

que pots encara fruir de l’oratge del mar,

revolta’t contra tot això que no t’agrada,

la teva soledat, la teva existència...

Revolta’t amb tota la teva força

revolta’t contra aquesta dictadura dels sentits

revolta’t contra tota la ximpleria del món,

revolta’t amb tot el teu amor

revolta’t amb tota la teva ràbia

revolta’t potser amb delicadesa

tal vegada amb tendresa

però revolta’t amb tota la teva força,

revolta’t!...

Ferran Aisa

Poema inclòs dins del llibre Calidoscopi (2005) i que ara vull dedicar-lo al «Moviment 15-M»

En l'intercanvi no hi ha diners pel mig, es canvien obres d'art ofertades en ArtMallorca per objectes o serveis que vulguis oferir.

L'intercanvi sempre ha estat lligat al mont de l'art: Picasso canviava els seus dibuixos per menjar i a hotels com el Chelsea de Nova York que hostatjaven artistes utilitzaven les seves obres com a forma de pagament.

Visita aquesta pàgina i aconsegueix el que t'agrada per alguna cosa que ja no necessites.

Francina Llabrés

www.artmallorca.es

Dissabte 25 de juny, a les 19 hores, al Cementiri Municipal de Capdepera inauguració del «Mural de la Memòria»

Programa

- Presentació del mural

- Homenatge a les 16 víctimes del memorial

- Ofrena floral i minut de silenci

- Intervencions: Maria Antònia Oliver, Manel Suárez i Magdalena Nebot

- Interpretació musical d'El Cant dels ocells

Després, a partir de les 20.30 hores, al Centre Cap Vermell de Cala Ratjada (Cala Agulla, 50),
es presentarà el llibre La Presó de Can Mir, de Manel Suàrez Salvà

Ho organitza: Associació Memòria de Mallorca

Us hi esperem!

--- 

Paral·lelament a les assemblees que han omplert les places del nostre país i voltants al llarg de tot un mes, el moviment dels indignats ha entrat en política de moltes altres maneres. Dues d'elles mereixen una especial atenció ja que suposen l'enfrontament (no violent però sí enfrontament) amb l'actual estat de coses, amb el sistema dictatorial econòmic en què vivim totes plegades o sense plegar.

D'una banda hi ha l'aturada de desnonaments, posant el cos entre l'autoritat judicial que els ha de fer i l'espai que ha de ser robat pel banc que un dia va deixar un crèdit, una hipoteca impossible de tornar, i ara, quan un o més membres del grup de persones que viuen en aquell espai s'han quedat sense ingressos, el vénen a reclamar com a seu sense que quedar-se'l anul·li el deute contret, ja que com totes sabem ara les cases no valen el que valien al 2008. És aquesta una pràctica que parteix d'un principi que els indignats han reclamat com a propi i que jo m'he alegrat de veure exercir: l'acció directa no violenta, la base de la desobediència civil (cal citar Gandhi i Thoreau?, ja ho he fet). La Llei era i és injusta i cal desobeir-la sense violència, posant el cos davant de qui vol portar a la pràctica una llei inacceptable i que forma part dels paquets de favors rebuts per la banca de part de qui mana en l'àmbit polític per tal que no passi ni ànsia ni gana. És desobeint que aprenem a ser persones perquè l'obediència ens porta només a existir, no a viure.

D'altra banda, hi ha el bloqueig del Parlament («recorda, recorda...»), que ha servit d'excusa a la premsa del règim i als tertulians del sistema per vomitar fel i foc contra el moviment dels indignats. Vista la multitud del 19 de juny podem afirmar que de res no els ha servit i la indignació enlloc de reduir-se, ha crescut. Davant del Parlament de Catalunya es van viure situacions de què em ve de gust parlar. D'una banda, la intenció del moviment era la que explicitava el propi moviment: aturar l'aprovació dels pressupostos més antipersona de tota la història de la Generalitat actual. Hi ha haver violència, és cert, però en bona part provocada per qui hauria de vetllar perquè passés tot el contrari i en una altra part a càrrec d'un grup petit i minoritari que va ser magnificat per tal d'arribar a l'objectiu central de Creedy (que aquí es diu Puig) i companyia: deslegitimar un moviment que té com a tret definitori el seu pacifisme. Ara bé, pacifisme no vol dir mirar-s'ho tot com si no ens importés; no som gossets dòcils i obedients que mouen la cua quan tenen os i quan no en tenen callen i dormen. Les retallades acordades al Parlament per CiU, PP i el fatxa del Laporta (quines amistats que teníeu, companys de SI, sort que va marxar) no es trobaven en cap programa i van ser presentades a la Unió Europea dos dies abans, com si aquest petit país fos una colònia (que ho és, però potser no cal arrossegar-se tant, no, líder Sandler?). Per això, la votació era una pura representació, no s'entorpia la «democràcia» sinó una simple representació d'aquesta. Davant d'aquest símbol, un cop més es va optar per posar-hi el cos però sense violència; i això és el que va fer més del 99% dels milers de persones que es van desplaçar fins a la Ciutadella. Ara bé, si cal guerra i no n'hi ha, ja la posarem... Calia acabar amb el moviment fos com fos, calia fer creure que els violents eren els que s'oposaven a la violència. Potser hagués servit al segle XX, ara ja no.

Els polítics que fa poca anys es van negar a discutir la ILP que milers de persones havíem presentat sobre els aliments transgènics, diuen que es van sentir amenaçats, insultats i alguns agredits. Cap havia de ser agredit, de la mateixa manera que cap persona ha de ser agredida mai, ni tan sols els qui havien rebut uns dies enrere a la plaça de Catalunya l'odi de Mordor. Ara bé, és clar que als polítics se'ls pot dir a la cara el que són, se'ls pot dir que no ens representen i que la seva violència (aprovar o participar en la xarlotada legitimadora del robatori de serveis públics que aquell dia es va veure allí) ens afecta a tots i no pensem callar. Sempre amb respecte per les persones, cosa que ells no tenen, però amb la contundència que calgui, posant el cos si cal i rebent tants cops de porra com llits d'hospitals els encorbatats estan venent-se a ells mateixos quan es treuen l'americana de conseller i es posen la corbata de corb.

I és que tal com deia V --i jo afegeixo: mentre hi hagi governants i governats--, «el poble no hauria de témer els seus governants, són els governants qui hauria de témer el poble».

Jordi Martí Font