estelnegre | 17 Desembre, 2010 10:04
El
proper dijous 23 de desembre, al Casal Voltor Negre de Palma (carrer
Eivissa, 10), s'ha organitzat una xerrada per presentar el projecte de
la plana
web ContraInformació. La idea és donar a
conèixer la feina feta, proposar col·laboracions
i impulsar una veu pròpia dels Moviments Socials. Els
enllaços del projecte són
els següents: www.contrainformacio.com i contrainfomallorca.wordpress.com
Us hi esperem!
estelnegre | 16 Desembre, 2010 16:07
«No
es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar
en perill
la democràcia.» Ho diu Vicent Partal a l'editorial
del Vilaweb que m'ha fet
arribar Higínia Roig (quin ull més clar, mana!),
el dia després que Zapatero i
el seu Govern decidís enviar l'exèrcit per aturar
una vaga encoberta dels
controladors aeris contra la privatització d'Aena.
No
entraré ara a parlar del sou dels controladors aeris
perquè no ha
estat aquest el motiu pel qual han enviat l'exèrcit, tot i
que molta gent
associa automàticament una cosa amb l'altra, com si no
sabessin -de fet, ho
desconeixen- que l'exèrcit espanyol mai no ha atacat cap
ric. Mai, mai, mai!
Tampoc
parlaré de la gent que s'ha quedat a casa després
de comprar
bitllets que els han costat diners i esforços
perquè el Govern tampoc ha enviat
l'exèrcit per restituir-los el dret de fer vacances, que no
és cap dret sinó una
possibilitat cada cop restringida a menys assalariats ja que cada cop
hi ha
ments treballadores amb feina i per tant amb vacances. Mai cap militar
s'ha
presentat a casa d'un aturat per ajudar-lo a fer vacances. No, no
és aquest el
motiu de l'enviament dels militars als aeroports.
L'Estat
s'està preparant amb mostres d'autoritat total, amb
l'exercici
de la dictadura militar en la seva fase més ligh
però alhora clara, per
a un fet que sembla cantat. I el fet en qüestió no
és altre que el traspàs
total de l'economia espanyola (i aquí sí que s'hi
inclou la catalana que no depèn
d'Andorra, França o Itàlia) als
«mercats» internacionals. Bé, parlem
clar, a l'FMI
i al Banc Mundial. És a dir, s'està preparant per
passar a ser una colònia com
ja és Irlanda i en part Grècia, i com potser
serà aviat Portugal. I com que sap
que hi haurà respostes, assaja. Tal com nosaltres vam
assajar la vaga general,
ells assagen com trencar-la. Dic ximpleries? Tant de bo sigui
així però si
llegeixes els seus economistes diuen el mateix tot i que per a ells
això és música
celestial. I els nostres? Doncs quan els trobem si fa no fot,
també. La tele no
ens esvera, és clar, tal com feia la irlandesa abans de fer
fora 25.000
funcionaris i desmuntar tota mena de serveis socials que, ho vull
recordar tot
i que és obvi, ens beneficien a totes i a tots.
Caldrà
estar preparats i és evident que encara no ho estem. De
moment,
caldrà tenir present que és inadmissible en una
democràcia que l'exèrcit
intervingui per trencar vagues. I si ara ho acceptem no ens queixem
quan demà ens
vinguin a buscar a nosaltres... i ja no quedi ningú.
estelnegre | 15 Desembre, 2010 16:31
El
GrupoAvería
demana col·laboració per a la seva propera
acció al
carrer, que serà el divendres 17 de desembre.
L'únic que han de fer els
col·laboradors és mantenir-se quiets sense
moure's. Serà una cosa semblant a
això.
Un
cop creat l'escenari, tindrà lloc una acció de
denúncia sobre el que
està passant al Sàhara.
Si
voleu participar-hi o voleu demanar més
informació podeu escriure al
següent correu electrònic: grupoaveria@gmail.com
Fes
córrer aquesta convocatòria...
estelnegre | 14 Desembre, 2010 15:55
Enguany es commemora el centenari
del naixement de la
CNT, quan es va crear el 1919 en una Barcelona obrerista i
llibertària
Deia el
poeta Antonio Machado: «Incert és el futur,
però encara ho és més
el passat». I és que reconstruir els temps passat,
per abordar la història d'un
sindicat com la CNT, és complicat. Ja han passat 100 anys
d'ençà que centenars
d'obrers llibertaris constituïren la CNT. Una trobada a
Barcelona. Un octubre
de 1910. I els darrers residus de la Setmana Tràgica encara
flamejaven.
Aquest era
el context en el qual nasqué la CNT, amb una classe obrera
impulsada --paradoxalment-- per la repressió de
l'Exèrcit que tractava d'ofegar-la.
A aquesta primera trobada, hi assistiren federacions sindicals de
Mallorca, com
ara la de Joan Ordines, en representació del sector de la
construcció i els
picapedrers, que tenia 910 afiliats a l'Illa.
Tal com
explica Albert Herranz, membre del grup d'estudis Els Oblidats,
«el
moviment obrer a Mallorca tendia més al socialisme que no
pas als llibertaris».
Ara bé, «l'aparició de la CNT
féu trontollar aquesta tendència».
L'any 1919,
per exemple, veia la llum el periòdic Cultura
Obrera,
en la que seria la seva segona època (que arribaria a un
tiratge de 4.000
exemplars).
Però
probablement sigui a Inca on l'anarcosindicalisme arrelà amb
més
força. No debades, la capital del Raiguer encara
és considerada «el bressol de
l'anarquisme» a les Illes. Herranz prossegueix:
«Cal entendre que Inca era molt
distinta de com és ara. Tenia molta indústria. I
una prova de la influència que
la CNT tenia a Inca és que la UGT no es constituí
allà fins al 1936».
Molts
d'anys abans, en concret el 1913, Mallorca rebé una visita
inesperada. Era la «del noi del sucre», Salvador
Seguí, que féu una gira de
conferències per distints indrets de Mallorca. Aquesta
visita generà més relació
amb els anarquistes de Barcelona, que tot i la proximitat
geogràfica queia molt
lluny en aquells principi de segle.
L'arribada
del «noi del sucre» no fou un fet aïllat
en la seva relació amb
les Illes. «També viatjà a Menorca, on,
a més a més, estigué empresonat durant
els anys 20 a la la Mola», segons concreta
l'estudiós Herranz.
Però
un dels anys més convulsos (i interessants per la lluita
obrera) arribaria
el 1919. I és que un any abans, Miquel Cabotà
havia estat assassinat durant els
dies de Carnestoltes. Així que en la celebració
d'aquestes festes, l'any següent,
tornaren els incidents en record la mort de Cabotà, que
incendiaren Inca. El 20
de febrer, per exemple, la població famolenca saquejava
diversos magatzems
d'aliments. «En entrar-hi, hi trobaren quilos i quilos de
queviures, però que
els empresaris estaven a l'espera per especular-hi més
tard». La revolta adquirí
tals dimensions que l'Exèrcit ocupava Inca el 24 de febrer.
I si bé la situació
es calmà en un primer moment, els connats de revolta i
saquejos es repeteixen
el mes d'abril, quan finalment els principals dirigents obrers
(socialistes i
llibertaris, indistintament) foren detinguts.
El moviment
obrer d'àmbit llibertari, per tant, s'enfortí
durant els
anys 20 i 30. Fins que el cop d'estat feixista decapità les
esquerres a
Mallorca, el fosc any 36. Resulta difícil documentar
l'activitat de la CNT
durant la dictadura (en part per la clandestinitat, en part
perquè l'activitat
era substancialment menor). Ara bé, la CNT recupera
protagonisme els anys 60 (i
especialment els 70). L'any 76, per exemple, la CNT es refundada en
l'àmbit
estatal. No obstant això, un any més tard, els
sindicats eren oficialment
legalitzats.
Segons Pere
J. Garcia Munar, membre del grup Els Oblidats que ha
estudiat el període de la Transició, «a
Mallorca els llibertaris s'involucraren
amb força al moviment ecologista (com ara a la defensa de la
Dragonera)». Més
tard també s'oposarien a la construcció de
l'autopista Palma-Inca. Però cal
destacar una lluita laboral en concret: l'hotel Lotus. I és
que l'any 1978, la
plantilla de l'hotel decideix prescindir del comitè
d'empresa i munta una
assemblea de treballadors. El
1979 van més
lluny: rebutgen el conveni autonòmic per a l'hosteleria i
inicien un període de
vagues per assolir-ne un de propi de l'empresa.
Aquesta
lluita marcaria un camí en l'anomenat sindicalisme combatiu,
enfront del «pactisme» que
caracteritzarà CCOO i UGT històricament. En
aquesta
línia arriba l'escissió de la CGT, formada pels
membres de la CNT que sí volien
presentar-se a les eleccions sindicals, assolir delegats i fins i tot
pagar
alliberats de l'organització.
Per
això els anys 80 foren durs (no tan sols per
l'escissió, sinó la
despolitització de la societat). Però el moviment
llibertari viu la seva
particular primavera en la darrera dècada. El fenomen de l'okupació
és
un bon exemple.
Com deia la
historiadora Dolors Marín Silvestre, «les cases
ocupes d'ara
són els ateneus de principi de segle, s'aferren a la
cultura, a l'avantguarda,
a una alternativa». Deu
ser allà, als
ateneus i cases ocupes, on guarden les llavors per sembrar
més roses de foc a
la terra illenca.
Ander
Zurimendi
(Diari de Balears, 09-12-10)
estelnegre | 13 Desembre, 2010 10:59
estelnegre | 13 Desembre, 2010 10:55
Hem
aconseguit un ordinador provisional i actualitzarem els blocs,
això
sí, sota mínims.
Esperem
estar cent per cent operatius el més aviat millor.
Perdoneu
les molèsties.
Salut!
Ateneu
Llibertari Estel Negre
estelnegre | 08 Desembre, 2010 08:09
estelnegre | 04 Desembre, 2010 16:28
estelnegre | 03 Desembre, 2010 12:45
Josep Termes, un dels
historiadors
catalans més reputats, acaba d'enllestir un nou llibre sobre
l'anarquisme. Es
tracta d'una obra que, ara que s'escau el centenari de la
fundació de la CNT,
aporta una nova síntesi de la història d'aquest
moviment.
El
catalanisme mai no podrà agrair
prou la tasca feta per Josep Termes (Barcelona, 1936) durant
gairebé cinquanta
anys com a historiador. Ell fou, de fet, un dels primers a mostrar que
l'origen
del catalanisme no era només burgès, com es deia,
sinó que va tenir també un
component obrer molt important, aportació que
va significar un tomb
substancial i una contribució molt rellevant al
coneixement que els
historiadors tenien sobre aquest aspecte. Termes, que el 2006 fou
guardonat amb
el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, acaba d'enllestir un nou
llibre que,
en paraules seves, aplega «els estudis de tota una
vida» sobre l'anarquisme i
el moviment obrer català i espanyol. Aquest llibre, titulat Història del moviment
anarquista a Espanya
(1870-1980), és previst que aparegui
en català i en castellà durant
el primer trimestre del 2011, publicat per RBA. En aquesta entrevista,
Termes
fa un repàs de la història de l'anarquisme i
avança algunes de les aportacions
innovadores del seu llibre.
—Senyor
Termes, normalment es diu que l'anarquisme
arribà a l'estat espanyol arran del viatge que hi va fer
Giuseppe Fanelli,
enviat de Bakunin, el 1868. El seu llibre, però, arrenca el
1870, any en què
unes 150 organitzacions obreres van fer un congrés a
Barcelona. Aquesta és la
data en què cal situar l'inici del moviment anarquista a la
península?
—La
visita de Fanelli fou més aviat una conversa privada
entre ell i un grup de tipògrafs de Barcelona i de Madrid.
Al congrés del 1870
s'aprovaren qüestions importants, com l'entrada a l'AIT
[Associació
Internacional de Treballadors]. Fou aleshores quan el moviment es
definí com a
anarquista.
—A
més de Barcelona, l'anarquisme va
arrelar en ciutats com ara Alcoi. En el cas del País
Valencià, què explica que
les idees anarquistes hi fessin forat?
—L'anarquisme
té dues branques: una d'industrial i urbana i
una altra de menor, agrària. La primera es trobava sobretot
a les àrees
industrials de Catalunya i del País Valencià,
mentre que la segona la
representaven els pagesos andalusos. L'anarquisme té un
component mediterrani
des de l'origen, que coincideix amb l'àrea
d'expansió del republicanisme
federal. Els pares de la major part dels dirigents anarquistes havien
estat
republicans federals els anys 1860 i 1870.
—Entre
el 30 d'octubre i l'1 de novembre
del 1910, ara fa justament cent anys, es va dur a terme a Barcelona un
congrés
de l'organització Solidaritat Obrera que va donar lloc al
naixement de la
Confederació Nacional del Treball, la CNT. Quins
són els principals factors que
expliquen la creació d'allò que, amb els anys, es
convertí en l'organització
anarquista més important de l'estat espanyol i una de les
més grans d'Europa?
—Els
factors són el fracàs del terrorisme anarquista
de la
dècada de 1890 i, sobretot, la descomposició de
l'anarquisme minoritari, format
per grups de deu o vint persones, unides per les idees, que optaven per
l'acció
violenta. Això va coincidir amb l'arribada de nous matisos
anarquistes que
venien de França, bàsicament el sindicalisme
revolucionari. Fins en aquell
moment no es feia servir la paraula sindicat,
sinó societats obreres. La moda francesa dels sindicats i
del sindicalisme va
aportar la pretensió de deixar de ser minoritaris i arribar
a les masses. Tot
això és a la base de la formació de la
CNT.
—El
1909, la Setmana Tràgica i l'afusellament
de Ferrer i Guàrdia, un dels il·lustres
simpatitzants de l'anarquisme en
aquella època, van pesar en la creació de la CNT?
—En
absolut. Precisament, la Setmana Tràgica va impedir que
la CNT nasqués un any abans, perquè no es va
poder organitzar el congrés de
Solidaritat Obrera. Dir que Ferrer i Guàrdia simpatitzava
amb l'anarquisme és
un tòpic. Simplement creia que l'anarquisme era el moviment
més revolucionari
que existia i per això s'aprofitava del seu poder.
Però, en realitat, Ferrer i
Guàrdia no era anarquista, ni per la seva vida privada
--burgesa i poc obrera--
ni per la seva condició de republicà
maçònic. Era, això sí, un
revolucionarista, que volia una revolució republicana.
—Per
què el sindicat català Solidaritat Obrera
va decidir de fer el pas de crear la CNT, una organització
d'àmbit estatal?
—Perquè
en el fons l'obrerisme català, raonablement, sempre
va voler una revolució o un canvi en el territori on ho veia
possible, que era
l'espanyol. De fet, l'anarquisme català sempre va pretendre
dirigir l'anarquisme
espanyol. Els anarquistes espanyols més importants, com per
exemple Lorenzo,
Pestaña o Buenacasa, van venir a Catalunya. Això,
evidentment, va motivar
alguna tensió. Ricardo Mella, un anarquista gallec, acusava
els catalans de
voler fer la seva política i de no pensar en els altres.
—Així
i tot, inicialment els membres de l'organització utilitzaven
indistintament les
denominacions Confederació General i Confederació
Nacional. Quina
explicació té, això?
—Perquè
prenien el model francès i allà es deia
Confederació
General del Treball. El terme nacional
es referia a Espanya. No hi ha cap altra explicació.
—Alguns
dels líders de la CNT dels
primers anys, com Andreu Nin i Salvador Seguí, simpatitzaven
amb les idees
catalanistes. L'anarquisme i el catalanisme són tan
irreconciliables com es
diu?
—De
líders anarquistes catalanistes n'hi havia molts
més, no
únicament Nin i Seguí, tot i que amb matisos,
perquè, com que no eren polítics,
es movien amb models diferents. Anselmo Lorenzo deia que els obrers
catalans se'l
miraven de dalt a baix perquè no era català.
Això ho recorda també constantment
el faista Ricardo Sanz en les seves memòries. Aparentment,
eren només
anarquistes, però, vistos a fons, la major part eren
catalanistes. Això no
impedia que, quan convenia, ataquessin Cambó, ERC o la
Generalitat. Rere el
catalanisme, en definitiva, hi havia una política d'estat i
els anarquistes
precisament no volien l'estat.
—Aquells
primers anys, la CNT va
evolucionar del sindicalisme revolucionari cap a l'anarco-sindicalisme.
Què
significava això, a la pràctica?
—A
la CNT hi havia un extrem purista, radical, que volia la
revolució immediata i, a l'altra punta, un extrem de
moderació obrera, de
reivindicació cultural i salarial. Aquesta
diferència, a la pràctica, es
percebia a tota hora, de manera que sempre hi havia garrotades. Fins
i tot a
Seguí l'havien amenaçat des de dins la CNT.
—L'assassinat
de
Salvador Seguí l'any 1923, per part del Sindicat Lliure, al
servei dels
empresaris, va significar la mort de l'esperit inicial de la CNT?
—Va
significar el final d'una opció que hauria permès
l'evolució
possibilista de l'anarco-sindicalisme, mitjançant un pacte
tàcit amb les
esquerres republicanes catalanistes. Els uns farien la lluita obrera i
els
altres la política. No és la fi de cap esperit,
però sí el d'una etapa molt
clara.
—Fem,
si us sembla, un altre salt
cronològic per situar-nos al bar El Polp, al barri del
Cabanyal de València, on
el 1927 es fundà la Federació Anarquista
Ibèrica, la FAI. Això significa que el
País Valencià era en aquell moment un dels
bastions forts de l'anarquisme a la
península?
—No,
no, res de bastió. La FAI la van fundar uns grups
d'anarquistes
catalans que durant la dictadura de Primo de Rivera van connectar amb
gent que
era a França. La fundació de la FAI es va
preparar entre Catalunya i França,
però al final es va decidir de fer una reunió
clandestina a València, com podia
haver-se fet a Bilbao o a Toledo, per dir dos llocs. El País
Valencià era el
segon feu anarquista de la península, però la FAI
no és una creació valenciana.
A més, els qui la fundaren eren pocs, uns 40.
Això sí, ho van celebrar fent una
bon arròs al Cabanyal.
—Per
què les tesis dels trentistes,
presentades el 1931, no van reeixir, o almenys no van ser
majoritàries dins la
CNT?
—En
primer lloc, hi va influir la crisi econòmica, molt
forta en aquell moment. Però sobretot perquè els
trentistes es van equivocar d'estratègia.
Els trentistes eren els veterans, els preparats, que creien que si es
retiraven
els altres els anirien a buscar, però es van equivocar
completament. Aquí és
important de destacar que la FAI, la gran beneficiada, no eren gent de
fora,
com s'ha volgut fer creure. Pensar això és un
gran error. El faisme no eren els
sis dirigents de torn, sinó la massa que els seguia. Ara
s'ha vist que
estadísticament la immensa majoria del faisme la formava la
immigració dels
anys 20, una gent que es convertiren en revolucionaris temibles. A
més, no és
cert, com es diu, que els petits nuclis obrers catalans, com el Bloc
Obrer i
Camperol, l'Esquerra Comunista o el Partit Comunista Català
fossin antifaistes
i pro-trentistes. Ben al contrari. Eren absolutament pro-faistes,
perquè veien
bé tota mena de radicalisme. Fins
i tot Jaume Miravitlles, dirigent d'ERC,
que semblava molt assenyat, té escrits pro-faistes. El
radicalisme obrer va posar en perill l'estabilitat
de la República. Això és
claríssim.
—El
juliol del 1936, arran del cop d'estat
feixista, la CNT-FAI s'apodera de Barcelona i, a més, entra
als governs de
Madrid i de la Generalitat de Catalunya. Es pot considerar el moment
culminant
del moviment anarquista?
—Més
aviat és el signe del fracàs. Perquè
fou el resultat d'un
cop d'estat militar, no de la maduració interna de la
societat; fou un atzar,
que, com se sap, va acabar malament. Tot i que pugui semblar un gran
èxit, com
mostren les pel·lícules de Ken Loach o Vicente
Aranda, fou l'inici del fracàs
total. El 19 de juliol hi hagué una arribada de nouvinguts
[al moviment
revolucionari] que no tenien cap mena de moral política.
Fins i tot a l'obrer
més lacai li va sortir tot l'odi de cop i es
convertí en una fera. Però això no
fou exclusiu de la CNT, sinó que també es
produí dins les files socialistes,
comunistes i d'ERC.
—Sovint
es diu que
Lluís Companys fou dèbil davant els anarquistes.
Fou un error que el president
de la Generalitat intentés moderar la CNT permetent-ne
l'entrada al govern o és
que els 30.000 fusells de la caserna de Sant Andreu que van caure en
mans
anarquistes no li deixaren cap més opció?
—Companys
no va poder fer res més, pobre. El 19 de juliol va
desaparèixer l'exèrcit i l'ordre
públic. Les armes van anar a parar a mans de
tothom. Hi ha una frase molt bonica que va dir Rodríguez
Salas, el
Manquet, un ex-dirigent de la CNT de
Tarragona: «Hi ha massa armes al carrer i milers de presoners
s'han escapat de
la presó.» Això ha estat la
interpretació tòpica dels progres
superficials i dels
intel·lectuals estrangers que no sabien res del
país ni de què havia passat el
19 de juliol. Es diu que es van alliberar els presos, però
ningú no es pregunta
qui eren, en realitat, els qui eren detinguts. El juliol del 1936 a les
presons
no hi havia cap dirigent polític, perquè n'havien
sortit tots després de les
eleccions del mes de febrer anterior. Qui
hi havia, doncs, a la presó? Només
els delinqüents comuns, assassins i més, que foren
els que s'alliberaren
aleshores.
—La CNT fou responsable directa
dels assassinats que
hi hagué a la rereguarda, o cal culpar-ne als anomenats incontrolats?
—Tothom
en fou culpable. Uns més i uns
altres, no tant. La CNT era més permissiva en
això. Alguns altres, com els
comunistes, s'hi miraven més. Però tots hi van
participar. Les direccions
sovint s'aclucaven d'ulls, però entre els quadres intermedis
i les bases hi va
participar gent de tota mena, sobretot els nouvinguts, els que es van
fer
revolucionaris al darrer moment, que eren els que mostraven
més odi.
—Per
què els líders anarquistes van
acceptar d'entrar als governs català i espanyol, si,
ideològicament, l'anarquisme
renega del poder?
—Això
té a veure amb les diferències
personals. Garcia
Oliver era un home d'acció, però també
de poder, com Frederica Montseny. En
canvi, Durruti o Ricardo Sanz eren homes de guerra. Eren visions i
matisos
personals. Els anarquistes, en les seves polèmiques a
l'exili, s'adonen que es
van apuntar com bojos al poder. Uns ho veien bé i uns
altres, malament.
—La
mort de Buenaventura Durruti el 1936
va condicionar el futur de l'organització i del moviment en
general?
—No.
La situació ja era tan complicada que amb Durruti viu
no hauria canviat res. El seu enterrament fou un gran esdeveniment,
però
històricament no canvia res.
—Creieu
que darrere la misteriosa mort de
Durruti hi hagué alguna mà interessada?
—La
meva opinió és que, tot sumat, de misteri no en
té res.
Fou un accident ridícul, que inicialment es va voler
dissimular per no matar l'heroi.
A Durruti se li disparà el Naranjero
en baixar del cotxe. Això, en plena guerra, si
s'hagués explicat, hauria estat
la riota de tothom. Amagar-ho va permetre de salvar el mite.
Però a Durruti no
el va matar cap comunista, ni cap anarquista que fugia, ni, encara
menys, els
franquistes. Es va matar ell mateix.
—Abans
heu dit que el 18 de juliol és l'inici
del fracàs total de la CNT. Aleshores, què van
significar els Fets de Maig, el
1937, en l'evolució d'aquesta organització?
—Els
Fets de Maig són el resultat de la típica neura
de l'estalinisme
contra els dissidents. Catalunya va quedar ben bé al mig
d'una paranoia
soviètica terrible. Al final, els qui hi van sortir perdent
foren Catalunya i
la Generalitat. En canvi, el govern central hi va guanyar.
—Per
què durant la dictadura l'anarquisme
no s'erigí com la principal força de
l'antifranquisme, i va deixar aquest paper
als comunistes?
—Primer
de tot perquè l'anarquisme era un moviment en
què, a
diferència dels altres –com socialistes o
comunistes–, el component obrer era
essencial. En acabar la guerra, els anarquistes es queden sense
quadres. A més,
l'ambient internacional tampoc no els va afavorir. Els anys 40, 50 i
60, tot l'ajut
del món progre,
tot el suport
polític, econòmic i cultural, fou per als sants
barons del socialisme bolxevic.
Els anarquistes es convertiren en els vellets pobres de l'exili, que no
van
tenir ni publicitat ni portaveus.
—Amb
tot, sembla que en aconseguir la
legalització l'any 1977, la CNT encara aglutinava un nombre
important de
seguidors, almenys si es dóna per bona la xifra de 200.000
assistents al míting
de les fonts de Montjuïc, a Barcelona. Com s'explica que amb
la transició
arribés la mort definitiva de la CNT?
—Després
de Franco l'anarquisme va experimentar una petita
revifalla nostàlgica. Però es va morir per
excés de contradiccions. La gran
quantitat de corrents interns es van destrossar entre ells de mala
manera.
Però, sobretot, els anarquistes havien perdut de vista que
el món havia
canviat. L'obrerisme radical estricte, que havia durat cent anys, ja no
existia
l'any 1977. En el seu lloc, a Europa hi havia un sindicalisme de
gestió que no
tenia res a veure amb la CNT-FAI. Les jornades llibertàries
del Parc Güell, per
exemple, foren demencials. Allà es confonia el
contraculturalisme sexològic amb
l'emancipació de la classe treballadora. Si Salvador
Seguí hi hagués estat
hauria anat a trets amb tothom.
—Què
hi va tenir a veure l'atemptat de l'Scala,
amb la fi de la CNT?
—Les
contradiccions internes van fer aflorar casos
escandalosos, com el de l'Scala. Fou una provocació
policíaca, a través d'un
confident, però en un cas d'aquests sempre hi ha algun
cretí que en nom d'un
radicalisme babau es deixa provocar. Amb l'agreujant que els dos obrers
morts
eren del sindicat.
—Més
tard, la CNT va tenir una altra
escissió, la de la CNT-Congrés de
València, que va donar lloc a la CGT. De nou,
el País Valencià prenia el protagonisme. Com
s'explica això?
—A
València hi havia dominat molt el trentisme. Els grans de
l'anarquisme valencià pertanyien a la línia
moderada. Al País Valencià hi hagué
un anarquisme molt cultural, com per exemple el de Marín
Civera i els Quaderns
de Cultura. És lògic que això
hagués continuat.
—Qui
representa els valors de l'anarquisme
avui dia, la CNT o la CGT?
—No
sabria dir-ho. Representen dues petites varietats o
matisos d'allò que havia estat. Totes dues organitzacions
connecten amb coses
que eren a l'origen. Cada una representa un dels diversos aspectes de
la vella
CNT.
Xevi
Camprubí
(El Temps, 1.377 / 02-11-2010)
estelnegre | 02 Desembre, 2010 15:30
Pregunta:
el manifest del clan d'Eduardo Serra és un 23-F sense
pistoles
ni tricornis? Una altra pregunta: la reunió de Zapatero amb
els empresaris i
l'acceptació, per part seva, de la gran majoria de les
propostes que li feren, és
una manera de reduir els impactes d'una involució
més rigorosa? Pregunta següent:
per què Zapatero no va deixar de fer la nyeu-nyeu i va
convidar Durruti peti
qui peti? No puc evitar el record de l'auca sobre la seva vida, la de
Durruti:
"Por allí viene Durruti con una carta en la mano/ donde dice
las miserias
de este pueblo soberano". Com hauria reaccionat, Durruti, assegut entre
els cacics de la pela, els Rato, Botín, Alierta,
González...? Diu l'auca:
"Por allí viene Durruti con un libro en el morral/ donde
apunta los
millones que ha robado el capital". Evidentment, amb Durruti a la taula
de
negociacions (o de confessions? O de concessions?) Zapatero hauria
empal·lidit
com el nacre. La crisi va començar essent quelcom maligne
que s'havia iniciat
als Estats Units, en els despatxos de Wall Street, ben lluny de la
Mediterrània.
Més endavant es va acceptar que Europa havia engendrat una
crisi pròpia, tan
maligna com la ianqui, però d'efectes més mortals
atesa l'escassa capacitat de
reacció dels pobles afectats.
Naturalment,
en fer-se visibles els primers símptomes, els experts no
dubtaren a diagnosticar l'origen del mal: els bancs, les caixes, la
bombolla
immobiliària, etcètera. Zapatero ho afirmava i,
de tant en tant --encara que
fos per a ensenyar a les filles com saludaven els coetanis del
padrinet, el
capità Juan Rodríguez Lozano--, alçava
el braç amb el puny estret. Aleshores
Zapatero encara acudia a fer-se la foto amb els miners de Rodiezmo. Fet
i fet,
feia veure que ho tenia tan clar com Durruti: "Por allí
viene Durruti con
catorce compañeros/ y les dice a los patronos lo que quieren
los obreros".
Tanmateix, les coses no són com són,
sinó com els de dalt volen que siguin. Hi
insisteixo, què pinta Eduardo Serra reclutant els mandarins
del diner plàstic?
De què parlaren amb Juan Carlos...? De la despesa
autonòmica, de l'educació...?
"¡Todos al suelo, coño!". No ho va exclamar,
Eduardo Serra. Però és
evident que pertany a una generació casernària.
Entre ell i Durruti, prefereixo
evocar Durruti: "Por allí viene Durruti con un pliego de
papel/ a decir a
los soldados que se salgan del cuartel". Tant els empresaris del
manifest
com els que es reuniren amb Zapatero han confós dret amb
deure.
Tenen dret
de dir com s'ha de sortir de la crisi, els senyors de la
pela? I tant! Però, sobretot, tenen el deure de superar-la
amb esforç i
sacrifici, perquè aquesta crisi no l'han provocada ni els
funcionaris, ni les
mestresses de casa, ni els pensionistes ni els aturats. Tanmateix no hi
ha cap
foll que apedregui la seva teulada, i és evident que
Zapatero va acomiadar-los
a les portes de la Moncloa després d'haver-los
promès que accelerarà la reforma
laboral, la del sistema de pensions i la d'ocupació. Des
d'ara, la crisi és
cosa dels de baix. Valeriano Gómez és l'actual
ministre de Treball. Apunteu-vos
aquest nom, perquè el senyor ministre fa la baldufa
més que Fouché. Abans de la
darrera remodelació de govern, la de fa dos dies, va fer
part de la capçalera
de la manifestació convocada en contra de la reforma
laboral. I ara ens fa saber
que farà "las reformas pertinentes pase lo que pase".
Res...! Que
vingui Durruti. Retorno a l'auca: "Por allí viene Durruti/
con las Tablas
de la Ley/ pa que sepan los obreros/ que no hay patria, dios, ni rey".
Pregunta
per a fer abans que ens passin per la pedra: On és realment
Durruti...?
L'esquerra ha renunciat als mites. I els mites no donen solucions,
però conhorten
més que el whisky de malta.
Llorenç
Capellà
(Diari
de Balears, 02-12-10)
« | Desembre 2010 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |