estelnegre | 22 Maig, 2010 06:10
Durant
les últimes setmanes les anàlisis
crítiques de Joan Buades,
col·laborador d'Alba Sud i membre de Grup de
Recerca en Sostenibilitat i
Territori (GIST) de la Universitat de les Illes Balears, han tingut un
especial
ressò en diversos mitjans de comunicació
Després
de la publicació del llibre Do not disturb
Barceló. Viaje a las
entrañas de un imperio turístico
(Editorial Icaria,
Barcelona, 2009), els plantejaments de Joan Buades comencen a ser cada
vegada
més escoltats. Per anys, Buades ha desenvolupat una tasca
sistemàtica d'anàlisi
a contracorrent de les característiques del model de
desenvolupament balear,
hegemonitzat per les cadenes hoteleres, en procés accelerat
d'internacionalització durant els últims anys. La
seva anàlisi ha estat demanat
en un moment especialment crític, quan el reguitzell
d'escàndols de corrupció
ha fet miques part de la classe política balear i la crisi
econòmica
internacional ha deixat al descobert l'enorme vulnerabilitat d'un model
turístic que ha generat majors nivells de desigualtat i
insostenibilitat. La
que en altre temps fou presentada com a una classe empresarial
reeixida, avui
comença a ser vista com la veritable responsable d'una
situació molt greu per
al conjunt de la ciutadania. Buades inspirat en un compromís
cívic profundament
democràtic, ajuda a desmuntar molts dels mites sobre els
quals aquest sector
empresarial ha construït part de la seva hegemonia
política, i conseqüentment
contribueix a pensar altres escenaris de desenvolupament possibles.
A
continuació reproduïm tres de les seves recents
aparicions en diversos
mitjans de comunicació de l'Estat espanyol. La primera una
entrevista-conversa
al programa "El cafè dels dissabtes" de Ràdio Cap
Vermell de
Capdepera (Mallorca), El turisme
abans del turisme, sobre la
situació actual del turisme a
Mallorca i els vincles entre la dictadura franquista, la
construcció del
paradís turístic mallorquí i la Guerra
Freda en l'origen d'aquest procés de
desenvolupament turístic. Un tema sobre el qual Buades va
dissertar en el marc
d’una sèrie de conferències sobre
història del turisme a Balears. A continuació
adjuntem l'article d'Alberto D. Fraile Oliver, «Destapan las verguenzas de la
hotelera Barceló»,
publicat a la Revista Namasté l'abril de
2010 i en el qual, a partir del
treball de Joan Buades, denuncia el comportament actual de les cadenes
hoteleres de balears, qualificant-lo de "rapinya". Tanca aquesta
nota, un enllaç a l'àudio d'una entrevista
realitzada a Ràdio Tas-Tas de Bilbao
el 30 de març de 2010, amb el títol Viatge
a les entranyes de l'imperi turístic Barceló.
1)
El turisme abans del turisme, entrevista a Joan Buades.
Ràdio
Cap Vermell de Capdepera, Mallorca, 25 d'abril de 2010.
-
D’entrada, el títol de la conferència
és molt original i fa moltes
ganes...
-
Jo, el que intent reflectir és que molta gent, quan parla de
la història
del turisme, parla d’aquella gent del poble, emprenedora, que
muntar els
primers hotels. I això és molt interessant,
però crec que perdem de vista és
que si aquí hi va començar a haver turisme en
massa és perquè es varen crear
unes condicions exteriors de negoci, entre els touroperadors
d’aquell moment i
gent molt important d’aquí, com Joan March, a qui
en Franco devia molt, i
llavors amb tot el franquisme pròpiament dit. Es va donar
una conjunció
d’interessos en uns moments excepcionals, en plena guerra
freda entre russos i
americans, de manera que això va propiciar que es posessin
en marxa mecanismes
de negoci molt importants. És cert que es va crear molta
riquesa, però aquesta
no va arribar a la gent corrent de Mallorca. Jo el que intent explicar
és que
s’ha creat molta riquesa però que la gent
d’aquí no és rica, encara que
això
pugui semblar un misteri.
-
Quan la professora Isabel Moll va proposar en Joan Buades com a
possible
conferenciant, dins aquest cicle, va dir que era una mica
“enfant terrible”. I
també va dir que la gent passaria gust
d’escoltar-lo, perquè té un puntet
provocador. Què hi ha, d’això?
-
Jo crec que el que passa és que aquí estam una
mica mal acostumats, i
quan la gent fa ciència –història,
geografia...– tenim la tendència de creure
que som el centre del món, però el món
és mot gros. Jo no sé si sóc un
“enfant
terrible”, però les societats civilitzades tenen
gent plural que analitza la
realitat, però aquí crec que falta gent amb
esperit crític, per a entendre el
que ens està passant ara mateix.
-
I què està passant, ara mateix?
-
Jo ara estic del costat de la investigació, jo no ho
sé tot i, més aviat,
faig preguntes i intent formular hipòtesis perquè
entre tots entenguem més
coses. Crec que la idea central seria que aquest turisme en massa a
Mallorca,
que a finals dels anys 50, i fins ben entrats els 70, va anar a les
totes, cada
vegada més, més i més, a partir de la
meitat dels 80 es va veure que ja no
anava tan bé. Va ser quan, per exemple, Sol Melià
o Barceló, se n’anaren els
uns a Indonèsia i els altres a la Dominicana,
perquè allò que fèiem a Mallorca,
a la Costa del Sol o a Canàries ja no donava tant. Ja hi ha
democràcia i
sindicats i ecologistes, i Ajuntaments que tenen unes lleis i les volen
fer
complir, i et surt tot molt més car. Ara ens trobem que
aquestes empreses, que
són les que duen el gruix dels turistes, ja no els interessa
continuar aquí,
perquè el que venem aquí --amb excepcions,
depenent del lloc, com a Capdepera
mateix, que és un cas una mica especial- es igual a moltes
altres bandes del
món. La gent es demana per què hauria
d’anar a les Balears, quan hi ha tantes
zones amb els mateixos recursos de sol i platja, o potser millors i
més
econòmics. Això ens ha encomanat una por, com a
societat, molt gran i n’hi ha
que pensen si la gallina aquesta no l’estam
arruïnant. Davant això, encara que
no de manera unànime, la resposta des de les institucions
sol ser més golf, més
aeroport, més ports esportius, més,
més, més... Aleshores, crec que ens
hauríem
de plantejar si continuar abocant diners d’aquesta manera,
per atreure més
turistes, és el més convenient. O si, pel
contrari, hauríem de mirar de
conservar el bon turisme, mirant primer d’establir
què entenem per bon turisme,
veure qui se’n beneficia per tal de repartir una mica millor
i, en temporades
difícils, protegir el que és la nostra comunitat.
Hi ha un risc molt gran que
acabem sent una mena de museu del turisme, amb molt poc turisme que
valgui la
pena.
-
Els problemes que han patit altres destinacions –guerres,
violència,
integrisme religiós, etc.– són factors
que han permès allargar aquest model
fins fa molt poc...
-
Això ha ajudat. Es pot dir que hi va haver hotelers que
varen brindar amb
cava quan es va promoure la guerra a l’antiga
Iugoslàvia. Però, pensar en
aquests termes no ens servirà de res. En canvi, si intentes
pensar en una certa
distància històrica, et demanes quins
núvols tenim a l’horitzó, quines
són les
perspectives a 20, 30 o 40 anys vista. Un d’aquests
núvols es diu canvi
climàtic. Segons els científics, la
Mediterrània i el Carib seran dues zones
molt afectades per aquest fenomen, la línia de platja
retrocedirà a moltes
bandes i, per tant, si tenim una preocupació sana pel futur
de la nostra
comunitat, ens hem de demanar qui ho està preveient, tot
això? Quan diem que
volem reformar la Platja de Palma, i que hi volem abocar centenars de
milions
d’euros públics en 20 anys, i no hi ha ni una
línia que parli de la
possibilitat que la línia de platja retrocedeixi per motius
climàtics, vol dir
que alguna cosa està fallant. Un segon núvol
és que, independentment de les
guerres que hi pugui haver a la Mediterrània oriental, o al
sud, hi ha molta
gent a Àfrica que no té per menjar i els seus
problemes s’acceleraran. Els
corrents migratoris, tant de la zona subsahariana com del nord
d’Àfrica,
creixeran, i no podem oblidar que nosaltres ens trobem en zona de
frontera
entre els rics i els pobres de la Mediterrània.
Però el turisme vol tranquil·litat.
Per tant, si no fem alguna cosa per ajudar que en aquests
països es visqui una
mica millor i per tant pacificar aquesta zona mig termini, i si
d’altra banda
no ens preparem pel canvi de les condicions climàtiques que
preveuen els
científics, pot passar perfectament que
d’aquí a 20, 30 o 40 anys no es pugui
viure del turisme. I serem tan bàmbols de mirar cap enrere i
exclamar allò de
“ja ens ho deien”. Això crec que
és més important que no aquelles guerres de
les quals ens aprofitàrem.
-
En el canvi que es va produir per passar del viatger al turista,
aquí hem
tingut casos curiosos, com el dels senyors Canaan, arribats
aquí com a
viatgers, i que acabaren com a hoteleres de turisme de masses. Mrs.
Canaan va
deixar escrit un llibre sobre aquella aventura, “Senyor
ahir”, publicat a Nova
York l’any 1970, i que nosaltres ara hem recuperat.
Te’n volem fer el present,
com a estudiós que ets del fenomen turístic.
-
Me’l llegiré amb molt
d’interès, perquè aquests
són aspectes que
m’interessen especialment. De fet, a la
conferència d’avui (per dia 24
d’abril), parlaré dels fluxos nord-americans cap a
la Mediterrània. Molt poca
gent ho coneix, però a principis dels anys 50, i al llarg de
tota la dècada,
comencen a venir centenars de milers de turistes americans cap a la
zona:
Itàlia, França, Espanya, i, clar,
també Mallorca. Molts de militars es compren
cases a Mallorca, com ho fan a les illes gregues o a Turquia. En el
nostre cas
concret, no es dóna perquè sí; hi ha
un interès per part de les distintes
administracions nord-americanes de protegir el franquisme. La
Mediterrània era
un lloc estratègic, molt disputat per soviètics i
americans, i en Franco no era
demòcrata, però estava d’acord amb els
americans. Això va influir molt.
-
Intentem veure el tassó mig ple. En una situació
diguem-ne “normal”,
sense conflictes de gran abast, mentre no hi hagi un daltabaix
energètic, si
l’economia acaba recuperant-se, i considerant els nous
mercats emissors que
estan emergint, la pregunta és si Mallorca, a partir de les
infraestructures i
l’experiència amb què compta, pot
continuar aspirant a una part dels pastís.
-
En aquests moments hi ha uns mil milions de turismes a l’any,
en tot el
món. La demanda turística creix molt a nivell
mundial i, per tant, és evident
que te’n tocarà una quota, vulguis o no vulguis.
Però jo l’accent no el posaria
aquí, perquè sembla que molts dels nostres
dirigents no tenen més perspectiva
que mirar quina és la pròxima fira
turística on anar a gastar doblers perquè venguin
més turistes. El problema és que quan un pensa en
què vol dir Mallorca, o què
vol dir Eivissa, o Menorca, a nivell internacional vol dir discoteques,
en uns
casos, o el tot inclòs més barat, en altres
casos. Això, des del punt de vista
d’una comunitat local, com pot ser Capdepera, això
no és molt interessant. El
que seria interessant és veure què podem fer
perquè d’aquí a deu a o vint anys
els nostres joves tinguin un mercat de treball relacionat amb el
món turístic
que sigui una mica qualificat. El turisme ens hauria d’oferir
la possibilitat
de comptar amb un jovent que tingués un futur professional
digne, o ens hauria
de permetre salvar una generació de pagesos del Pla de
Mallorca, que fan que el
camp de Mallorca es conservi d’una manera digna, o regenerar
aquelles parts del
litoral més degradades sense que això signifiqui
una operació d’enginyeria.
Mallorca podria viure un nou període de turisme positiu,
però això necessita
planificació. Des que van començar els
ajuntaments democràtics, i els Consells
i el Govern, no hi ha hagut una planificació a una
generació vista, 15, 20, 25
anys, i això es nota. Cadascú fa la guerra pel
seu compte i el resultat final
és una mena de caos. Encara veiem el turisme de la mateixa
manera que el pagès
veia com venia l’any: enguany ha plogut?, idò
tindrem bona anyada; enguany
vendran turistes alemanys?, idò la cosa anirà
bé. Això és abordar el problema
des d’una mentalitat agrària, tot i que ja no
vivim del camp, però crec que
hauríem de fer-ho des de perspectives més
intel·ligents.
-
El problema és que, sovint, els forums de debat sobre
turisme proposen
idees i propostes per a una reorientació de
l’oferta, i millores estructurals
per a millorar la nostra situació, idees i propostes que se
solen considerar
adequades. Però després, se n’arriben a
concretar poques actuacions concretes.
-
Estam acostumats a actuar segons aquests criteris. Si enguany el
turisme
no ha anat bé, què podem fer per a millorar la
situació? Però això és
adjectiu.
Allò substantiu és demanar-nos com és
possible que aquí s’hagin fet tants de
duros, acumulativament, i tinguem el nivell de serveis
públics que tenim, o les
condicions laborals i salarials que tenim. Potser ha arribat el moment
de
començar a pensar com millorar la qualitat de vida de la
gent que viu tot l’any
aquí, i una part d’aquesta feina té a
veure amb el turisme. Una de les coses
més grosses que han passat, en relació amb el
turisme, és el nivell de
construcció que s’ha donat, que segurament pot
continuar, perquè hi ha molt de
diner negre, i aquest pot tornar aflorar si se supera la crisi actual.
Caldria
posar-hi fre i començar a reorientar les inversions, pensant
en els joves. Quan
anem a fires turístiques, es mostren fotografies precioses
que no es
corresponen amb aquests hotels fantàstics del tot
inclòs, ni amb els polígons
industrials a les entrades de les poblacions. Els que ocupen el
territori fan
usdefruit de la bellesa de Mallorca, de les platges, dels llocs
més
pintorescos, no reverteixen una part dels seus beneficis en la societat
local.
Llavors ens trobem que molta gent jove, inclosos mallorquins de tota la
vida,
acaba tenint una feina precària, i no pot tenir ni un pis.
Com a societat, fa
estona que ens hem passat de rosca. Està molt bé
que el turisme funcioni, però
el fet és que no funciona prou bé per a la
majoria de la gent. Hem de començar
a dir-nos com és possible que hi hagi grans companyies,
d’aquí de fora, que
facin el que vulguin amb el nostre territori i pràcticament
no paguin impostos,
i que moltes vegades, el que guanyen no ho declarin aquí
sinó en paradisos
fiscals. Aquests impostos que no declaren ens costen escoles, ens
costen
educadors de carrer, ens costen habitatge social... Tot això
s’hauria de fer
transparent, perquè ens estam jugant la qualitat de vida del
poble de Mallorca.
Hi ha grans fluxos econòmics que passen per aquí,
però que no controlem, i això
repercuteix negativament en la nostra qualitat de vida. Les
institucions
públiques, en aquest sentit, en un règim
democràtic com el que tenim per sort,
tenen un gran recorregut a fer. Per intentar què?
Òbviament, per a intentar que
no hi hagi un altre boom urbanístic com el passat;
altrament, per a reparar en
les zones més castigades. Però, sobre tot, per a
pensar estratègicament. Per
exemple, per a intervenir en agricultura, entre d’altres
coses perquè suposaria
salvaguardar el paisatge de Mallorca, que és un
bé insubstituïble a nivell
turístic; o potenciar la indústria digital o
telemàtica, ja que un lloc tan ben
comunicat com Mallorca permet una indústria
d’aquestes característiques sense
necessitat de consum important de territori i que tampoc no necessita
estar
vinculada a les puntes d’estiu, per entendre’ns.
Aquí seria un lloc ideal per
fer investigació via digital, per a gent
d’altíssim nivell cultural. Jo no tinc
solucions, però crec que és per aquí
que s’hauria d’anar.
-
Aquest diagnòstic que has fet seria generalitzable a tot
l’Estat
espanyol.
-
Però aquí és molt més greu
perquè, a la Península, agafes un cotxe i
te’n
vas on vulguis. Però aquí vivim a una illa, en un
territori relativament petit,
i existeix el risc que deia que, en poques dècades, ens
convertim en una
espècie de museu del paleoturisme. Sol Melià,
Barceló, Riu... ja no tenen la
base dels seus negocis a Mallorca, tot i que presumeixen
d’haver-hi nascut.
Però els mallorquins no ens traslladarem, en massa, si les
coses van malament.
-
Ens podríem dedicar a exportar coneixements
turístics?
-
Per exemple! De moment, en la majoria d’hotels
d’aquestes grans cadenes a
l’estranger, els càrrecs importants són
ocupats per mallorquins. S’ha de
començar a fer una feina de transferència de
coneixements perquè la gent
d’aquells països també pugui accedir a
càrrecs de responsabilitat. Però
Mallorca també podria ser un centre de recerca
turística, si considerem que les
Illes Balears, en el món del turisme, són una
superpotència. Ara bé,
actualment, les tres escoles de turisme que tenim fan pena. No es
dóna cap
tipus d’investigació de balanços
d’allò que val la pena en turisme. Com
així no
ens convertim en un focus d’atenció internacional,
a nivell de recerca? Es
tracta d’un valor afegit en el qual valdria la pena que
penséssim.
-
Anem a un tema estrictament local. L’associació
hotelera i altres
agrupacions han amenaçat amb mobilitzacions si no es
produeix una immediata
regeneració de la platja de l’Agulla. Quin
comentari et mereix, aquesta fet?
-
Diuen que els humans són l’espècie
intel·ligent, però convé progressar.
Ser intel·ligent vol dir que a vegades reflexiones sobre els
errors que has
comès. Demanar el mateix que ja es feia a la Platja de Palma
a finals dels anys
50, és a dir, arrasar fons marins per dur l’arena
d’un lloc a un altre, com un
material qualsevol, no té cap sentit ecològic.
Això no és més que considerar la
natura com una espècie de botí de guerra, que
pots utilitzar i que no s’acabarà
mai. Crec que això és just el contrari del que
s’ha de fer. El problema no és
quants de metres quadrats de platja tinc, ben arranada, amb els seus xiringuitos
i les seves hamaques, sinó quantificar què ens
deixa cada turista. Potser
arribaríem a la conclusió que per treure el
mateix que quan Aurelia Canaan va
fer el seu hotel, ara necessitem molts més turistes.
Necessiten cursos de
reciclatge per als nostres dirigents socials i polítics.
-
S’hauran d’arribar a posar “numerus
clausus” a les platges?
-
En algunes, és evident que sí. A Formentera ara
estan eufòrics per
l’anunci de la tele, amb aquella cançó
que pareix que tothom que va allà és
hippy. La passada temporada varen batre el rècord. La
població de l’illa és
d’uns 9.000 habitants, i l’estiu passat
s’hi agombolaven quasi 50.000 turistes.
Això és una brutalitat. Per poc que
continuàs augmentant, aviat no donaria
l’abast, i per tant, com ja passa en altres indrets -algunes
illes de les
Canàries o les Galápagos, per exemple-, a les
puntes d’estiu no hi podria anar
tothom. I això també s’hauria
d’aplicar a platges d’especial interès
natural. I
també he de tornar insistir en el problema del canvi
climàtic. Vaig tenir la
sort d’assistir a la cimera de Copenhaguen, coma periodista,
el passat
desembre, i aquest era un tema claríssim: hi
haurà zones turístiques que
quedaran molt tocades, com el Mediterrani...
-
...i el capital deu dir que ho hem de cremar abans que mar
s’ho mengi.
-
Clar. A les grans empreses, què els és Cala
Rajada o Croàcia? Moltes es
troben simultàniament a les dues bandes, i això
també és una trampa. A vegades
n’hi ha que es queixen de la competència
Croàcia, de Turquia, de Thailàndia o
de la República Dominicana, com si hi hagués una
competència exterior, però són
ells mateixos els que posen els hotels en aquells llocs. Són
les nostres empreses,
que han anat a fora a cercar un mercat encara més favorable.
Per tant, els
interessos de les grans empreses no són els mateixos dels
habitants de
Capdepera, per exemple, o de Mallorca en general. No podem deixar els
nostres
interessos en mans dels grossos, perquè si convé
ens deixaran penjats.
-
Però té cap solució, això?
És possible fer compatibles els interessos del
gran capital amb els de la població?
-
Fixau-vos que quan va esclatar la crisi financera, Obama va dir que els
bancs havien fet el que havien volgut i que s’havia de
començar a regular la
situació, de manera que es posassin traves als bancs
especulatius. Ara sembla
que ja se n’estan oblidant. Aquí ha passat una
mica el mateix, no xerram de
bancs directament, però aquestes grans empreses, que
són les que duen el gran
volum de turistes, i a més concentrats en molt poc temps,
també són com els
amos que fan el que volen. Una altra cosa: si hi ha
corrupció política és
perquè algú compra uns serveis, i aquests que els
compren no són polítics. Els
que compren serveis als que es corrompen, com requalificacions de
terrenys, són
molt més importants que els corromputs, i no tenen els
mateixos interessos que
nosaltres. El que hem d’aconseguir és que les
nostres institucions, als
diferents nivells, regulin la situació. No en pla
soviètic, evidentment, però
sí assumint que hi ha uns fluxos econòmics que no
passen per la caixa pública,
mentre que si ets un petit botiguer de Capdepera, o un obrer de la
construcció,
sí que hi passes. És necessari que una part dels
beneficis de les grans
societats repercuteixi en el benestar local. Ara, quan tenen un
problema, com
que la platja els fuig, llavors l’ajuntament o el Consell ha
de pagar no sé
quants de mils d’euros per treure arena
d’allà on sigui; és a dir, socialitzen
la destrucció ambiental i fan pagar al poble el
deteriorament del seu negoci.
Però un botiguer de Capdepera no li pot dir al Consell ara
em fas una plaça
davant ca meva per a millorar el meu negoci. En canvi, els hotelers ho
han
aconseguit, d’alguna manera.
2)
Destapan las vergüenzas de la hotelera
Barceló
Per:
Alberto D. Fraile Oliver. Publicat a Revista Namasté,
abril de 2010
Las
empresas turísticas de Balears globalizan el modelo de
rapiña
Cuando
uno piensa en transnacionales psicópatas pronto le vienen a
la
cabeza las mega-corporaciones petroleras que generan guerras para
obtener el
control de la materia prima o las grandes marcas de ropa que no se
inmutan en
fabricar sus productos en maquilas donde se explota a los trabajadores.
Sin
embargo, pocas veces se incluye en este listado de empresas de
rapiña a las
grandes transnacionales del turismo. Sin embargo, la historia de
algunas de
estas empresas está asociada a corrupción,
dictaduras, destrucción del medio
ambiente, explotación laboral, paraísos
fiscales...
Cuando
se habla de estas empresas hay que mirar hacia casa ya que de las 70
empresas turísticas más importantes del mundo 5
han nacido en Balears. Sol
Melià es la más importante en la
posición 15; Barceló la segunda, en la 24 y le
siguen Riu, Iberostar y Fiesta del Grupo Matutes.
Aparentemente
son un orgullo y la locomotora de nuestra economía pero en
realidad este milagro económico está basado en la
explotación laboral y en la
destrucción de todo el litoral del Caribe y de otras zonas
bajo la protección
de gobiernos corruptos. Prácticas que en Europa, a
día de hoy, serían
inaceptables, inmorales e ilegales son habituales en otras partes del
planeta.
Si
hay alguien que conoce a fondo esta realidad es Joan Buades,
investigador especializado en la relación del turismo y la
globalización.
También conocido porque fue diputado verde en el Parlament
de les Illes Balears
entre 1999 y 2003, desde donde fue impulsor de la Ecotasa. El malogrado
impuesto que consiguió provocar tal cabreo en el sector
hotelero de las Islas
que les hizo perder las formas y mostrar si tapujos como pueden quitar
y poner
gobiernos autonómicos. Para despejar cualquier duda,
posteriormente se vio como
esos mismos hoteleros también podían contratar a
un President de Govern
desempleado. (Quizá siempre estuvo contratado aunque
trabajando en negro...).
De
Felanitx a Washington (arrasando con todo)
Precisamente
la empresa que contrató al President Jaume Matas y que le
permitió huir a Washington tras perder el poder en Balears,
la hotelera
Barceló, ha sido el objeto de investigación de
Joan Buades durante los últimos
meses. El fruto de ese trabajo es el libro Do not disturb
Barceló (Ed. Icaria).
Una investigación implacable y lúcida cuyo
objetivo es sacar a luz los desmanes
llevados a cabo en diferentes puntos del globo por esta empresa nacida
en
Felanitx (Mallorca) y que está conectada a las zonas
más oscuras del
capitalismo especulativo que ahora están siendo puestas en
entre dicho.
Si
bien todas las empresas citadas se llevan mal con el medio ambiente,
los
trabajadores y las comunidades, Buades, se ha centrado en su
investigación en
el Grupo Barceló. Según sus propias palabras
destaca porque no tiene escrúpulos
para usar cualquier medio para crecer. La familia Barceló ha
sido muy hábil
atrayendo capitales, blanqueándolos y
convirtiéndolos en macro-urbanizaciones y
campos de golf por todo el mundo sin ningún miramiento hacia
el medio ambiente
o las comunidades del lugar.
El
origen de esta empresa, al igual del resto de grandes empresas
turísticas de Balears, es el franquismo. Con la dictadura
tuvieron buenas
condiciones ya que los tour-operadores europeos prestaban dinero, a
través de
paraísos fiscales, a empresas locales con buenas relaciones
con el régimen
franquista para actuar sin que hubiera democracia, sindicatos ni
protección
medio ambiental.
A
este proceso se le conoció como la Balearización.
Cuando llegó la
democracia y los sindicatos y los grupos ecologistas comenzaron a ser
molestos
en Balears, empresas como Barceló pusieron el ojo en
destinos menos protegidos.
En los años 80, Canarias, que tenía un
régimen económico especial y en los 90,
el Caribe, un paraíso listo para ser expoliado. Las
condiciones que se habían
dado en Balears durante el franquismo se presentaban ahora en
República
Dominicana, Costa Rica, México y otros países en
las últimas décadas. El
objetivo es claro: zonas en las que los gobiernos les garantizan que
nadie les
pueda decir nada en materia ambiental ni en derechos de los
trabajadores ni de
las comunidades.
En
este momento, la expansión de Barceló tiene como
objetivo EE.UU., no
porque allí exista desprotección legal sino
porque es el trampolín perfecto
para saltar a los mercados del siglo XXI: China, India, Emiratos
Árabes... lugares
que sí reúnen las condiciones óptimas
para que las transnacionales apliquen su
política de rapiña.
Paraísos
turísticos y paraísos fiscales.
Otra
cosa que queda clara en “Barceló. Do not
disturb” es la relación de
estas empresas con el blanqueo capitales y los paraísos
fiscales. Y es que
según Buades el sector turístico y el residencial
son un negocio ideal para
limpiar dinero negro. Los capitales que Barceló capta en los
diferentes países
acaban en paraísos fiscales caribeños que no
controla nadie.
Según
Buades, la actuación de Barceló ha sido siempre
buscar socios de
primer nivel entre políticos y fuerzas
económicas, sacar dinero de procedencia
oscura y usarlo para construir hoteles que llevan añadidos
todo un entramado
inmobiliario y comercial. Y añade: Participan de un sistema
corrupto en el que
las empresas hacen negocios a costa de los derechos de la gente y con
la
connivencia de los políticos locales. Lo han construido para
que nadie meta las
narices.
La
riqueza que se genera no se queda aquí. Si declararan sus
impuestos en
España, México, Cuba, Costa Rica... el dinero
iría a escuelas, hospitales,
protección del medio ambiente... pero al evadirlo a
paraísos fiscales la riqueza
no se queda en el lugar que se genera. Es exactamente lo que aparece
cuando se
estudia el progreso de Balears en materia turística. Se pone
el foco en el
éxito macroeconómico, destacando que somos una
comunidad supuestamente muy
rica, pero no se han analizado los costos que eso ha supuesto. El
dinero se va
a puertos, aeropuertos o incineradoras. La estrategia es la de toma el
dinero y
corre.
El
Blomkvist mallorquín
En
este momento el Grupo Barceló se ha desprendido de muchas de
sus
inversiones de la Islas y solo tiene una presencia de prestigio en
Balears, la
tierra que vio nacer al emporio. Según se desprende de la
investigación de
Buades dos son sus objetivos: el emblemático hotel Formentor
y el Palau de
Congressos.
El
trabajo que hace Buades recuerda al del protagonista de las
archifamosas
novelas de Stieg Larsson, el periodista de Millenium, Mikael Blomkvist.
Él no
cuenta con la ayuda de la hacker Lisbeth Salander pero tampoco le hace
mucha
falta. Desde su casita en el campo de Ibiza, este profesor de
instituto, se
apaña bastante bien para obtener la información.
3)
Viaje a las entrañas del imperio
turístico Barceló. Entrevista a
Joan Buades, Radio Tas-Tas (Bilbao) el 30 de
març de 2010. Podeu
escoltar l’entrevista aquí.
« | Maig 2010 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |