Administrar

«Havia de ser ell. Es reedita part del dubtós judici a Ferrer i Guàrdia», per Carles Geli

estelnegre | 09 Octubre, 2009 10:07

«Havia de ser ell. Es reedita part del dubtós judici a Ferrer i Guàrdia», per Carles Geli


Havia de ser ell

Es reedita part del dubtós judici a Ferrer i Guàrdia

Foto històrica_ una de les poques imatges del judici a Francesc Ferrer i Guàrdia, feta d'amagat i sense flaix

«Que los hechos persegui­dos en esta causa consti­tuyen un delito consuma­do de rebelión militar, definido en el articulo 237 del Código de Justicia Militar ( ... ) Considera responsable del mismo, en concepto de autor y como jefe de la rebelión, al proce­sado Francisco Ferrer Guardia, con las circunstancias agravantes del articulo 173 del mis­mo Cuerpo legal.» La sentència del consell de guerra que el 9 d'octubre de 1909, dissabte, es va dictar a Montjuïc contra el pedagog anarquista i francmaçó com a responsable dels fets de la Setmana Tràgica no deuria sorprendre gaire a ningú i menys a les 150 persones (en­tre elles, el cònsol i el vicecòn­sol nord-americans i el vicecòn­sol anglès) que eren a la sala: el carro anava pel pedregal des de l'inici; calia un cap de turc i a Ferrer i Guàrdia feia temps que l'esperaven. Havia de caure tant sí com no...

La lectura de Juicio ordina­rio seguido ante los tribunales militares en la plaza de Barce­lona contra Francisco Ferrer Guardia (que l'editor Olañeta recupera ara 32 anys de la pri­mera edició amb motiu del centenari dels fets) ho deixa clar, si bé només recull el discurs del fiscal i de l'auditor militars però no el de l'advocat defensor, el capità Francisco Galcerán.

El judici i les passes van ence­nent el lector. El que més sorprèn són les vaguetats de les acu­sacions i les escasses proves que s'aporten, més tenint present que Ferrer i Guàrdia estava sota es­tricta vigilància policial des de juny, quan havia tornat de Lon­dres. L'argument que s'escapolia perquè anava en cotxe és inaudit: els dies de la Setmana Tràgica va ser vist anant a peu arreu.

Un dels pocs fets materials del que s'acusà el pedagog al judi­ci era que havia liderat una mani­festació. Diu el fiscal: «Dicho se­ñor [un testimoni] afirma que el martes 27, entre siete y media y ocho y media de la noche, vió un grupo en las Ramblas, frente al Liceo, capitaneado por un sujeto que le pareció Francisco Ferrer Guardia, al que únicamente co­nocía por fotografia, pero adquiriendo el convencimiento de que debía ser él, por oirlo decir á los que transitaban por aquel sitio.» A banda, no hi va haver cap altre testimoni més.

En aquesta línia, un altre testi­moni diu d'una persona que «tie­ne la seguridad moral» que havia rebut de Ferrer i Guàrdia les ins­truccions per fer la revolució a Premià. Un tercer afirma, «se­gún referencias» que en el grup que assaltà l'Ajuntament del Masnou un dels oradors hauria dit «que hablaba en nombre de Ferrer». Un quart diu que la par­tida de 30 homes que donaven voltes per Premià creia que va ser reclutada per Ferrer i Guàr­dia. «Aun cuando lo de la reclu­ta no le consta personalmente, así debía ser puesto que al pre­guntarse la gente de donde ven­drían aquéllos se oía decir: "Son los picapedreros que habrá man­dado Ferrer."».

Aquests i altres testimonis (van ser més de 70 en un sumari que va superar els 500 folis) és el que sense vergonya anava des­tacant el fiscal militar. Fins i tot, ja dient clarament que no­més era «una mera sospecha, nada mas que sospecha», n'aporta un altre segons el qual pocs dies abans Ferrer i Guàrdia hauria jugat a Borsa sabedor que baixaria pels fu­turs fets. Encara és més sospi­tosa l'actitud de dos oficials del Regimiento de Dragones de Santiago, que haurien tro­bat dos manifestants amb pis­toles Smith suposadament fa­cilitades pel mateix acusat, però tot i així no van ser mai detinguts.

L'advocat ja va deixar anar que «se han unido al pro­ceso cuantas denuncias y anó­nimos pudieran perjudicar» al seu defensat. I venia a dir també que se li passava factu­ra, en realitat, per la seva tas­ca amb l'Escola Moderna, que va arribar a tenir 47 sucur­sals. Gran veritat. No n'havia fet esment el fiscal perquè d'això se'n va encarregar l'auditor gene­ral de la Quarta Regió Militar, en el seu dur dictamen. Una fra­se del pedagog que l'escandalitza­va ho resumeix tot: «En todas sus cartas se repite constante­mente el concepto de que la obra más revolucionaria del mundo es la educación adecuada de la cla­se obrera". El mateix dia 9 el declaraven culpable de tot. El dia 13, ja era afusellat. Tres bombes (un ciutadà i dos policies, ferits) foren l'única protesta pública que va tenir lloc a Espanya.

---

Estudis, articles i fets de novel·la

El centenari de la Setmana Tràgica ha donat peu enguany a una biblio­grafia prou interessant, que es mou entre l'assaig i la ficció i la novetat i les millors recuperacions. En podrien destacar els següents:

- La Semana Trágica. Joan Con­nelly Ullman. Ediciones B. 962 pàgs. 29 euros. Com passa so­vint, ha de ser un historiador de fora, en aquest cas nord-ameri­cà, qui ofereixi la visió més ex­haustiva sobre els fets, anant als antecedents de l'anticlericalisme i del problema català i culminant­-ho amb una cronologia. És de 1968 i fa anys que no es trobava, però segueix sent de referència.

- La Setmana Tràgica de 1909. L'Arxiu Secret Vaticà. Ramon Corts i BIay. Publicacions Abadia de Montserrat. 607 pàgs. 45 eu­ros. La gran aportació historio­gràfica del centenari, extreta des de Roma. Des de testimonis inèdits de religiosos que van viu­re els fets, fins a la persecució maçònica i laïcista que hi veié el nunci del Vaticà a Madrid, Anto­nio Vico, passant per algunes (po­ques) autocrítiques del clergat.

- La Setmana Tràgica. Tres arti­cles. Joan Maragall. Fragmenta Editorial. 102 pàgs. 11 euros. L'episodi històric va portar al poeta Joan Maragall a escriure tres articles per a La Veu de Cata­lunya. Només el primer va publi­car-se sense problemes. El segon, La ciutat del perdó, duríssim atac contra la burgesia i exercici d'au­tocrítica social brutal, va ser cen­surat per Prat de la Riba; el ter­cer va sortir amb moltíssims re­tocs. Ignasi Moreta n'ha fet l'edi­ció, contextualitza i afegeix la re­producció d'alguns originals. També els ha recopilat l'historia­dor Hilari Raguer per a l'edito­rial Claret (9,95 euros).

- Barcelona Tràgica. Andreu Martín. Ediciones B. 354 pàgs. 18 euros. Tocs de gènere negre am­bientats a l'estiu de 1909.

Carles Geli

Quadern, 1.320 (08-10-09)

Ateneu Llibertari Estel Negre 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS