Ateneu Llibertari Estel Negre

Aquí teniu el programa de projeccions del «CSO El Resplandor» del Banc de s'Oli de Ciutat (Can Vallori, 1).

---

Recuperacions cinematogràfiques

Dilluns 26 de gener (20.30 hores)

Naked lunch, de David Cronenberg (basada en la novel·la de William S. Burroughs). Canadà, Regne Unit, Japó, 1991. 115 min.

Una de les pel·lícules més personals del cinema fantàstic dels 90. La versió cinematogràfica de la novel·la de Burroughs del 1959 narra la història de William Lee, un particular i exadicte exterminador d'insectes que, després de matar per accident la seva dona, comença a tenir estranyes al·lucinacions que el porten a un món surrealista anomenat Interzona. Fins al 2007 el film no es va poder veure en tot l'Estat llevat dels cinemes Mélies de Barcelona.

***

Diplodocus: Cicle Pensant Palestina-Israel

Dimecres 21 de gener (20.30 hores)

Bil'in Habibti A.K.A. Bilin my love (Defensant la meva terra), de Shai Carmeli-Pollak. Israel, 2006. 56 min.

Documental israelià on es relata la lluita pacífica dels 1.700 habitants de Bilin, una petita localitat de Cisjordània, Palestina, per defensar les seves propietats, les seves terres i els seus cultius dels exèrcits d'ocupació d'Israel.

---

Dimecres 28 de gener (donada la durada del film excepcionalment es projectarà a les 18.00 hores)

Route 181. Fragments d'un voyage en Palestine-Israel, d'Eyal Sivan i Michel Khleif. França, Bèlgica, Alemanya, Regne Unit, 2004. 270 min.

Durant dos mesos, el cineasta israelià Eyal Sivan i el cineasta palestí Michel Khleifi van recórrer junts Palestina-Israel de nord a sud, traçant un mapa de rutes que denominen Route 181, seguint la frontera imaginària de la Resolució 181 adoptada per les Nacions Unides el 29 de novembre de 1947, que prefigurava la partició de Palestina en dos estats, un jueu i una altre àrab. Sivan i Khleifi ens conviden a un viatge amb els desig de construir un acte que resisteix la idea de que la guerra és l'únic que israelians i  palestins poden fer junts.

Manifestació «Aturem la massacre del poble palestí!»

Dissabte 24 de gener de 2009

17.00 hores a la Delegació del Govern (Passeig del Born)

19.00 hores Consolat dels Estats Units (Passeig Marítim)

A més, tots els dies concentració a les 19.00 hores a la plaça d'Espanya

Plataforma per Palestina

Tenim el gust de comunicar-vos que hem engegat un projecte editorial apassionant: "LA LLUNA EN UN COVE - Revista de relats de ficció".

Podeu veure tota la informació al respecte en la següent pàgina web: www.lallunaenuncove.cat

Us podem avançar que es tracta d'una publicació mensual i en paper de relats breus de ficció en català.

Existeixen uns punts de venda repartits per tot Catalunya, País Valencià, Illes Balears, etc., a on podreu adquirir el vostre exemplar.

Concretament, a Mallorca podreu trobar la nostra publicació a la Llibreria Lluna (Carrer General Riera, 68 – Palma - Tel. 971206527).

Per a aquelles persones que vulguin subscriure-s'hi, ho poden fer, per un període semestral, anant a la següent pàgina: www.lallunaenuncove.cat/p5.htm

D'altra banda, podeu enviar-nos els vostres suggeriments i les vostres observacions sobre el projecte anant al formulari ubicat en el següent lloc: www.lallunaenuncove.cat/p13.htm (estarem encantats de rebre els vostres missatges). Si el que voleu és col·laborar amb nosaltres enviant-nos els vostres treballs literaris, visiteu l'apartat "Col·laborar": www.lallunaenuncove.cat/p3.htm I si teniu cap dubte, podeu contactar directament amb el responsable del projecte, que us atendrà amb molt de gust:

Lluís Miquel Pérez

La Lluna en un Cove

Apartat de correus 1100

46870 Ontinyent, País Valencià

Telèfon: 967318713

La Targeta Ciutadana de Palma, és un sistema modern d’abonament al Transport Públic, dels millors que hi ha en tot l’estat.  Però té l’inconvenient que discrimina als usuaris d’alguns pobles, perquè els seus ajuntaments no han volgut signar convenis de col·laboració amb l’Ajuntament de Palma.

La Targeta Ciutadana de Palma, a diferència d’altres targetes de transport, és molt senzilla, pràctica i bona d’entendre,  està pensada per a satisfer als usuaris i per a que tots la vulguin utilitzar.

Permet als usuaris que poden adquirir-la,  gaudir del bus de l’EMT còmodament, carregar-la amb tranquil·litat,  adaptant les quanties a carregar a les  necessitats de cada persona, sense haver de passar pena de què el saldo carregat caduqui,  com passa amb la Targeta Intermodal, tan criticada pels usuaris dels Serveis Ferroviaris de Mallorca.

Per acabar amb  la discriminació, entre les persones que poden adquirir-la i les que no, el Govern Balear hauria d’assumir que el transport públic de Palma, és una servei públic per a tots els ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears i substituir l’acord existent entre l’Ajuntament de Palma i altres ajuntaments, per un altre acord entre el Govern Balear i l’Ajuntament de Palma.

Però, per algun raonament estrany,  els responsables del Transport Públic en comptes d’acabar amb la discriminació i permetre que tothom pugui adquirir la Targeta Ciutadana,  consideren que si no existeix un sistema semblant i amb les mateixes avantatges per a els usuaris, a cap altra lloc de tot l’estat,  vol dir que el sistema no deu ésser  bo i per tant el volen canviar.

No importa el grau de implantació,  ni el nivell de satisfacció que ha generat fins ara la Targeta Ciutadana, s’han d’imposar unes noves tarifes i uns nous models d’abonaments,  per qüestions  que difícilment podem entendre els usuaris.

La propera i imminent implantació de l’anunciat nou sistema de tarifes a l’ EMT,  en detriment de la Targeta Ciutadana,  és  un error que empitjorarà la qualitat del servei i no ajudarà a guanyar nous usuaris per al Transport Públic.

El nou sistema de tarifes, està pensat per a satisfer els gestors,  per facilitar el control i l’administració de les empreses,  no per afavorir i augmentar la utilització del Transport  Públic.

La promoció del Transport Públic,  s’ha de centrar en les  persones que encara no l’utilitzen, amb mesures que millorin l’eficiència i la qualitat del servei,  no amb abonaments i ofertes per a que els usuaris habituals l’utilitzin encara més del que ho fan.  

Les persones tenim les necessitats de transport que tenim, no les que desitgem. Amb les noves ofertes de tarifes bonificades per a la gent que utilitzi el bus més de 50 vegades cada mes,  les nostres necessitats de transport públic,  no canviaran.

Hi ha persones que van a la feina caminant  i  fan la tornada amb el bus,  altres sempre van caminant o en bicicleta i sols utilitzen el Bus si fa mal temps i  altres tenen la sort de tenir les seves ocupacions a prop de casa i sols utilitzen el bus per a desplaçaments ocasionals o necessitats puntuals.  

Amb les necessitats de transport públic, igual que passa amb altres serveis públics,  pitjor estan les persones que més els utilitzen i millor les que menys en necessiten. 

Si una persona es desplaça  en bus més de 50 vegades al mes,  es passa moltes hores dins el bus i no ho fa per gust,  ni per caprici.   Probablement és una persona poc afortunada, que té l’ocupació lluny de casa  per culpa  de la distribució urbana i per això el criteri de solidaritat és important que es contempli en les tarifes del Transport Públic.  Però per altra banda resulta poc raonable que per conveniències de l’Administració,  les persones que utilitzen menys el bus,  no puguin gaudir d’un abonament de transport públic amb igualtat de condicions,  pel simple fet de no utilitzar-lo amb molta freqüència.

Les tarifes i els abonaments al transport públic s’han de elaborar i fixar amb criteris polítics,  socials i ecològics.   Utilitzar només criteris mercantils per a fixar les tarifes del transport públic,  pot ser raonable en empreses amb ànim de lucre,  però en una Administració Pública,  és inadmissible.

Guillem Ramis i Canyelles

Membre de l’Associació d’Usuaris del Tren

El proper diumenge 18 de gener tindrà lloc a les 18 hores, a la plaça Major de Sa Pobla, una concentració en defensa del poble palestí.

Esperem que aquest missatge arribi a tot arreu, i que com nosaltres, altres pobles surtin al carrer per rebutjar l'atac de l'Estat sionista d'Israel.

Palestina lliure!

Associació de Joves Pinyol Vermell

Explicació dels fets

Conferència de premsa (14-01-09)

1. David Sànchez,  de l’Associació Cultural La Fornal de Vilafranca del Penedès, és detingut la matinada del 6 de gener de 2009 per un espectacular desplegament dels Mossos d'Esquadra quan sortia del seu lloc de treball. El motiu de la detenció no se li comunica en cap moment. Passa la nit a la comissaria de Vilafranca del Penedès, on li neguen el dret que l'assisteixi el seu advocat o cap altre advocat.

2. El matí del 6 de gener és traslladat al jutjat de guàrdia de Vilafranca del Penedès. Deu minuts abans de passar a disposició judicial, l'advocat de David Sànchez l'informa del motiu de la detenció i que hi ha dictada una ordre de crida i cerca que pesa sobre ell, per una condemna referent a la manifestació antifeixista del 12 d'octubre de 1998. La jutgessa de guàrdia pacta amb el lletrat la llibertat provisional durant un termini de 10 dies per comparèixer voluntàriament davant el Jutjat Penal núm. 15 de Barcelona, per tal de fer efectiu l'ingrés a la presó Model de Barcelona.

3. El matí del 7 de gener David Sànchez i el seu advocat compareixen davant el Jutjat Penal núm. 15 de Barcelona per tal de recuperar l'expedient del cas. Allà són informats que aquests 10 dies de termini no tenen validesa i que l'ingrés a la presó ha de ser immediat. Així, es manté l'ordre de crida i cerca dictada.

4. El matí del 8 de gener els advocats de David Sànchez i un portaveu del grup de suport presenten al Jutjat Penal núm. 15 de Barcelona un recurs que demana que s'anul·li l'ordre de crida i cerca i que s'arxivi el cas. El mateix dia es demana una reunió entre una comitiva de l'Ajuntament de Vilafranca i la jutgessa, Isabel Gallardo Hernández. La secretària judicial concedeix l'entrevista per l'endemà.

5. El matí del 9 de gener l'advocat i secretari de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès, Francesc Giralt; el primer tinent de batlle pel PSC, Francisco Romero; el regidor d'ERC i advocat, Pep Quelart; el regidor d'IC-V i advocat, Bernat Villaroya, i el regidor de la CUP, Xavier Navarro, juntament amb els advocats de David Sànchez i membres del grup de suport, es presenten al Jutjat Penal núm. 5 de Barcelona per tal d'assistir a la reunió i la jutgessa es nega a rebre'ls.

6. El matí del 12 de gener es presenta una ampliació del recurs, que fa referència als antecedents per insubmissió de David Sànchez que, en virtut de la disposició transitòria única de la Llei orgànica 3/2002 de 22 de maig, per la qual es modifica el Codi penal de 1995, i la Llei orgànica 13/1985, de 9 de desembre, del Codi penal militar, estableix que aquests antecedents haurien d'haver estat cancel·lats d'ofici.

7. El matí del 14 de gener l'advocat de David Sànchez rep, per fax, l'acte del recurs presentat. El procediment ordinari és fer arribar l'acte al procurador, i no pas a l'advocat. La resolució diu que l'ordre de crida i cerca està anul·lada des de dia 9 de gener de 2009, però que el cas no s'arxiva. La jutgessa manté en ferm que la pena imposada pels fets del 12 d'octubre del 98 no ha prescrit, perquè considera que els sis anys de tramitació de la petició d'indult que va presentar l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès l'any 2000 no s'han de tenir en compte. L'acte no fa referència en cap moment als antecedents per insubmissió de David Sànchez. A més, torna a insistir en el fet que hi ha una multa pendent de pagar.

8. En canvi, després d'haver anat a consultar l'expedient del cas, comprovem que hi ha un acte, amb data 11 de desembre de 2002, en què es declara insolvent David Sànchez. Sabem que aquesta multa «solidària» que es va imposar als 7 detinguts del 12 d'octubre del 98 ja va ser pagada al seu dia per un dels detinguts, mitjançant l'embargament del compte corrent.

9. En referència als antecedents per insubmissió, a l'expedient del cas s'ha comprovat que el Ministeri de Justícia ja no considera com a antecedent penal la condemna per insubmissió al servei militar obligatori, per tant la jutgessa ja n'havia de tenir coneixement. A més, fins al 8 de gener de 2009 la jutgessa Isabel Gallardo no demana els antecedents penals de David Sànchez.

10. La darrera vegada que s'havien demanat els antecedents penals de David Sànchez va ser el dia 19 de juliol de 2000, per part del Jutjat Penal núm. 13. El Jutjat Penal núm. 15 de Barcelona va desarxivar el cas el 23 de juny de l'any 2006 i fins al 8 de gener de 2009 no se'n demanen els antecedents. Cal tenir en compte, a més, que des del 2002 la insubmissió deixa de ser delicte, com la jutgessa té l'obligació de saber.

11. Consultant l'expedient del cas s'ha trobat un informe, amb data 12 de gener de 2009, en què el fiscal entén que s'ha de declarar prescrita la pena imposada, segons el que diuen els article 133 i 134 del Codi penal, perquè ja han passat més de cinc anys des que se'n va dictar la sentència. El recurs presentat pels advocats de David Sànchez ja constatava la prescripció de la pena basant-se en aquests articles. Per tant, el fiscal corrobora l'argument dels advocats.

12. El matí del 14 de gener de 2009 es presenta una querella criminal per prevaricació contra la magistrada jutgessa del Jutjat Penal núm. 15 de Barcelona, Isabel Gallardo Hernández, i la secretària judicial d'aquest mateix jutjat, que no es va voler identificar. A banda de David Sànchez i els seus advocats, subscriuen la querella els sindicats COS (Coordinadora Obrera Sindical) i Intersindical-CSC, l'entitat Solidara (cooperació catalana per al desenvolupament i els drets humans) i els dos regidors de la CUP a l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès Xavier Navarro i Otger Amatller. Es preveu fer una ampliació de les persones que subscriuen aquesta querella en els propers dies.

13. En conclusió, des del grup de suport entenem que, gràcies a la mobilització popular i el ressò que ha tingut als mitjans de comunicació, s'ha guanyat una petita batalla (l'anul·lació de l'ordre de crida i cerca), però la lluita contra l'empresonament de David Sànchez continua, perquè encara no s'ha arxivat el cas i la jutgessa n'ha desestimat el recurs que es va presentar.

14. És per això que abans de dimecres vinent, 21 de gener de 2009, es presentarà una ampliació del recurs d'apel·lació a l'Audiència Provincial de Barcelona. De la mateixa manera, pel fet d'haver presentat una querella criminal, aquesta setmana es presentarà una proposta d'abstenció a la jutgessa i a la secretària judicial perquè abandonin el cas. En aquesta proposta d'abstenció es considerarà, a més, que hi ha enemistat manifesta de la jutgessa amb els advocats, bàsicament per dues raons: a) la jutgessa es va negar a rebre la comitiva formada pels advocats, el grup de suport i l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès; b) la jutgessa no ha comunicat l'anul·lació de l'ordre de crida i cerca fins al cap de 5 dies, tot i que el dia que no va voler rebre la comitiva ja en tenia constància i no els ho va comunicar, ni tan sols mitjançant la secretària judicial.

En el cas que la jutgessa no accepti aquesta proposta d'abstenció, es farà una recusació.

Més informació:

davidvilafranca.blogspot.com

Demà dijous 15 de gener comença el cicle de cinema que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

---

Le fond de l'air est rouge (1977-1993)

de Chris Marker

---

Us esperem al local de la CNT a les 20 hores!

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Avui dimarts 13 de gener a les 20 hores, al Bar Es Pinzell, dins del marc de les «Festes Populars de Ciutat 2009», es presentarà la plagueta Dragonera pes dragons! Història de la lluita ecologista per salvar Sa Dragonera (1974-1995), de Pere Josep García Munar, editada per Edicions del Moixet Demagog. La presentació anirà a càrrec d´Albert Herranz.

Us hi esperem!

A Antonio García Barón. In memoriam

L'home és un ocell d'ales curtes. Jo al Quiquibey n'he estat un d'ales llargues, sense gàbia

Conec amb una mica de retard la mort del company Antonio García Barón que tingué lloc el passat 17 de novembre a Bolívia. Malgrat que comptava amb 86 anys, la seva mort no ha deixat de sorprendre aquells que el coneixíem, perquè Antonio sempre ha ser un autèntic supervivent, un home dur... d'altra pasta.

Formà part d'una generació que visqué en primera persona els principals esdeveniments d'un segle especialment convuls. Aquells tipus fregaren amb les puntes dels dits la utopia, però ni es van vendre ni claudicaren. Ni tant sols se'ls sentí lamentar-se de la seva amarga sort.

Però Antonio va anar encara més lluny i continuà batallant. Derrotada la societat d'iguals, lluità per la seva pròpia llibertat amb un únic objectiu: viure al marge de les lleis dels humans i de les seves misèries; lluny dels seus amos i dels seus déus. I no desistí del seu propòsit fins aconseguir-lo.

Semblança d'un home lliure

Antonio García Barón nasqué a Montsó (Osca, Aragó), terra procliu a les idees llibertàries, cap al 1922. Quan tenia 14 anys, abandonà el violí i agafà el fusell per a pujar-se en marxa al vertiginós tren de la Revolució quan la Columna Durruti passava pel seu poble. Combaté el feixisme gairebé fins a l'últim dia de la guerra, coneixent, ja a l'altra banda de la frontera, l'«hospitalitat» del govern socialista francès en forma d’infames camps de concentració.

S'apunta als batallons de treball de l'exèrcit gal per sortir d'aquell terrible confinament i assisteix en primera línia a la retirada aliada de Dunkerque. Apàtrida, pària entre els pàries, és rebutjat quan intenten grimpar als vaixells anglesos caient a mans dels nazis.

Gràcies als tèrbols i sinistres acords entre Franco i Hitler, els seus ossos acabaran a Mauthausen, ben igual que milenars de «rojos» espanyols. L'infern de l'Església no existeix, però sens dubte aquell era el dels humans. Quatre anys i mig de tortures, d'olor a carn humana cremada, del dolor de la fam. Antonio, ja un esquelet humà amb número, el 3.422, veu des del seu barracot les llargues cues de jueus que marxen submises i alienes a la seva sort cap a les dutxes letals.

El descens als inferns no fa d'Antonio pitjor persona... ni més submisa. Arriba l'alliberament i aconsegueix una bona feina a París, però no és capaç d'adaptar-se a la nova vida. Busca un territori verge on començar de zero, fastiguejat d'injustícies i de corrupció humana. Gaston Leval el posa en la pista: l'Amazònia boliviana.

No era home, Antonio, de pensar-se les coses dues vegades. Es planta a la riba del riu Quiquibey i tria un bocí de selva a uns quans dies de navegació del poble més proper. Desbrossa i amanseix la jungla; lídia amb jaguars, males bèsties, autoritats locals corruptes, indis hostils i un capellà encara més hostil, fins aconseguir establir-se. Constància i empenta, sense esporuguir-se davant de res... a la selva no li queda més remei que fer-li un lloc.

Crea una família i viu en pau amb ells mateix i amb el seu entorn dur, però enriquidor. Surt cada dia a «al rebost» a buscar aliment, cacera i pesca i viu en harmonia. Perd una mà manipulant una trampa per a jaguars, però li queda l'altra i, sobretot, una voluntat indestructible.

I des del confí del món manté un cordó umbilical amb la resta del món: el seu transistor. Està al corrent de revolucions malejades, guerres i fams. S'indigna i manté viva i amb força la seva rebel·lia contra els poderosos i els seus sempiterns abusos.

Tingué el plaer i la sort de conèixer Antonio durant la fase final de sa vida. El vaig visitar dues vegades i el vaig acompanyar en la seva tornada a Espanya a començaments del mil·lenni, sis dècades després de la seva partida cap a l'exili.

Recordo Antonio damunt les llargues cintes transportadores de l'aeroport de Miami, on el nostre vol va fer escala. Acabava de deixar l'Amazones, després de cinquanta anys d'aïllament, i es trobava submergit en la voràgine d'un dels aeroports amb més trànsit i moviment del món. Però poc el podia sorprendre ja. Havia vist coses que pocs creurien i no vaig notar en el seu semblant cap senyal d'esbalaïment davant aquella Babel humana i tecnològica.

Arranjà uns assumptes familiars a Montsó, féu diferents xerrades a la Península i a Mallorca, i, tan bon punt pogué, retornà a la seva cabana a la riba del Quiquibey. En cap moment es va veure temptat a quedar-s'hi a viure. Aquest no era el seu món, la seva llar era a la selva i allà volia morir.

Hi caic ara que mai no vaig pensar en la seva mort, perquè inconscientment creia que els tipus com ell mai no morien. Sempre va ser l'amo del seu destí i sortejà la parca en diverses ocasions durant la seva intensa vida, així que no podia anar-se'n de qualsevol manera. Afligit pel glaucoma, tenia en els últims anys grans dificultats per a veure. Abandonà la seva terra i es traslladà amb sa companya al poblet de San Buenaventura. Ell, que devorava llibres i que acostumava a jugar als escacs, que mai no va dependre de ningú, que fou fort i autònom, se sentí un destorb, una sensació totalment desconeguda per a ell. Quelcom de dedins va dir prou. Va comunicar als seus amics que no volia seguir, que volia marxar. I per primera vegada a la seva vida deixà de lluitar i abaixà els braços. A partir d'aquell dia no ingerí cap aliment i va anar acomiadant-se de sa família i de sa vida. En dues setmanes la seva enorme força s'apagà.

Avui reposa a la riba del cabalós Beni un home lliure. Que la feraç terra roja del Tròpic bolivià li sigui lleugera.

Guindilla