estelnegre | 21 Agost, 2008 05:10
Avui dijous
21 d'agost continua el cicle de cinema que
durant les últimes
setmanes ha estat anunciant el sindicat.
Resistencias
sociales para la defensa de los espacios públicos (2005)
Us esperem a la plaça de
l'Artesania de Palma a les 21.30 hores!
Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)
971 726 461
estelnegre | 20 Agost, 2008 08:32
Faig aquest escrit
per mostrar el meu recolzament cap el pres polític Amadeu
Caselles, en vaga de
fam des de fa 59 dies per reclamar els seus drets, els quals li son
negats des
de fa temps degut a la seva postura de denuncia i lluita contra el
sistema penitenciari,
i de la seva ideologia anarquista.
Em dic Francesc
Argemí, soc membre dels moviments socials de Terrassa, la
gent em coneix com a
Franki i fa dos mesos que vaig sortir(en 3er grau) de la
presó després de
passar-hi un mes i mig. Vaig estar-hi poc temps a dintre, en
comparació amb els
vuit anys que es compliran ara, a finals d'agost, de l'empresonament de
la
companya terrassenca Laura Riera. O dels nou que faran en Zigor i en
Diego
aquest gener que ve i que haurien de sortir en llibertat. O dels 22
anys que
porta el propi Amadeu Caselles, que hauria de ser fora de la
presó des de fa
temps.
Però el temps que
vaig estar empresonat em va servir per poder veure des de dintre quina
és la
manera de funcionar dels carcellers i els “equips de
tractament”, repressió,
aïllament, sancions, xantatge, mentides, agressions
físiques i psicològiques.
Com molts presos polítics, aquesta és la
situació que porta resistint l'Amadeu,
del motius més destacats són que: no se li
concedeixen permisos, ni tercer
grau, ni llibertat condicional tot i complir amb els requisits
necessaris
(evolució positiva, sense causes pendents, 3/4 parts de la
condemna complertes
sense sancions, contracte laboral, arrelament familiar, porta 22 anys a
la
presó quan el límit legal de compliment
màxim és de 20 anys... Aquests fets
l'han portat a realitzar una mesura de lluita i denúncia
tant important com és
una vaga de fam, que ja dura casi dos mesos!
Aquestes ratlles
són per fer una crida urgent a la solidaritat cap a
l'Amadeu! Sé que és molt
important, ho vaig viure personalment. Les mostres de suport, les
accions, les
cartes, la denúncia pública, manifestacions,
enviament de faxos, concentracions...
Tot això i més, va ser el que em va fer sortir
(en 3er grau) de la presó, no
van poder silenciar les injustícies que estaven cometent. I
és exactament el
que us voldria demanar jo a totes aquelles persones que us vau
solidaritzar amb
mi. Hem de fer el mateix i més encara per treure a l'Amadeu
de la presó! La
lluita per la seva llibertat és la mateixa que la de totes
les persones en
lluita contra el capitalisme! No podem fer un pas enrere! Tots i totes
amb
l'Amadeu!
Franki
Terrassa 19 d'agost del 2008
estelnegre | 19 Agost, 2008 07:06
Les delegacions municipals de Campos de l'Obra Cultural Balear (OCB) i el Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Natura (GOB) vos conviden a participar de les jornades de debat i reflexió sobre La Memòria Històrica (o Memòria Viva) que es realitzaran entre el 21 i 29 d'agost de 2008 al municipi de Campos. Aquestes jornades versaran sobre la guerra civil i la defensa del territori, des d'una perspectiva illenca i municipal.
***
Cicle de conferències i d’audiovisuals
La memòria històrica (o memòria viva)
---
LA
GUERRA
CIVIL
Dijous
21 d’agost a les 20.30 hores
Presentació
de l’Associació per la Recuperació de
la Memòria Històrica de Mallorca a
càrrec
de Maria Antònia Oliver i
xerrada sobre
«La repressió durant la Guerra Civil» a
càrrec de Tomeu Garí
Pati
de
Sa Nostra del Carrer Estret (Campos)
...
Divendres
22 d’agost a les 20.30 hores
Presentació
i projecció del documental Nosaltres els
vençuts a càrrec d’Antoni
Maria
Tomàs
Pati
de
Sa Nostra del Carrer Estret (Campos)
---
LA
DEFENSA DEL TERRITORI
Dijous 28
d’agost a les 20.30 hores
Taula
rodona sobre «Els 30 anys des de l’inici de la
lluita per la conservació
Es Trenc – Salobrar» a
càrrec de Pep Bauçà,
Miquel Adrover, Joan Monserrat i Francesc Moll
Pati
de
Sa Nostra del Carrer Estret (Campos)
...
Divendres
29 d’agost a les 20.30 hores
Presentació
i projecció del documental El preu de la terra
sobre les pilotades
urbanístiques del PTI, a càrrec de Jaume
Perelló i Miquel Àngel March
Pati de Sa Nostra del Carrer Estret (Campos)
---
Ho
organitza:
Delegacions municipals de l'OCB i del GOB
Us hi esperem!
estelnegre | 18 Agost, 2008 09:06
Sóc
Nicola Lococo, que des fa més d'un any i mig em trobo
assetjat per
tot l'aparell judicial de l'Estat espanyol per haver escrit un article
d'humor
titulat «Les tribulaciones del Oso Yogui».
Després
d'haver acudit a l'Audiència Nacional davant el jutge Grande
Marlaska i d'haver aquest arxivat la causa per no veure en els fets cap
motiu
de delicte, el fiscal en cap de l'Audiència Nacional, Javier
Zaragoza, va recórrer
a l'alt tribunal de l'Audiència Nacional
encapçalat per Ruíz de Polanco, que ha
admès el seu recurs i ha obligat el propi jutge Grande
Marlaska a reobrir el
cas.
Un
cop reobert el cas, la fiscalia ha sol·licitat 10.800 euros
de multa
per a la meva persona i també per a cadascun dels meus
companys periodistes,
Josetxu Rodríguez i Luis Javier Ripa, per una vinyeta.
Recalco que els 10.800
euros no són per al conjunt del tres, sinó per
cadascun.
També
un cop reobert el cas, l'Audiència Nacional, el passat
dilluns 11
d'agost, em va comunicar via requeriment judicial, una
fiança de 12.000 euros
que he hagut d'afrontar en menys de 24 hores, si no volia veure
embargats els
meus béns.
Davant
aquests fets:
Jo,
Nicola Lococo, he pres la decisió personal de posar-me a
demanar a
la via pública, al meu poble de Portugalete, aquest mateix
dijous 14 d'agost.
La iniciativa durarà tot el mes d'agost i la
traslladaré a diferents punts de
la geografia basca, sense excloure més endavant
traslladar-la a altres ciutats
de la geografia peninsular.
Els
diners recaptats amb aquesta iniciativa es destinaran,
únicament i
exclusivament, a sufragar la multa que m'imposa el fiscal, la
fiança i les
despeses estrictament judicials del procés. Si es
donés el cas que fos absolt,
la quantitat recaptada es destinarà integrament a Amnistia
Internacional i a
Reporters sense Fronteres, amb la finalitat que la destinin a presos de
consciència.
Tothom
qui vulgui col·laborar en aquesta iniciativa, pot realitzar
el
seu ingrés en el següent compte corrent:
«La
Caixa» 2100-1279-79-0100336486 [titular: Nicolás
Juan Lococo]
Nicola
Lococo
estelnegre | 17 Agost, 2008 16:58
Des de l'Associació
SOS Can Vairet fa gairebé més d'un any que estam
denunciant que a la platja de
El Toro s'estan produint des de fa temps aquests abocaments
d'aigües fecals de
forma descontralada, però
es fan al vespre
o a primeres hores del matí quan no hi ha banyistes. Les
aigües fecals van
acompanyades d'una espuma com si fos sabó però
són fecals i perjudicials i no
es poden abocar a una platja on cada dia hi assisteixen banyistes de
totes les
edats.
Ara fa gairebé
un any ho vàrem posar en coneixement de la Policia Local de
Calvià, de
l'IBANAT, de Calvià 2000, i de l'oposició del
consistori calvianer sense que
ningú hagi fet res en relació en aquest tema ja
que s'han tornat a produir
aquests abocaments. Divendres es va acordonar la zona però
no es va obligar a
desallotjar la platja i avui ja torna a estar oberta al
públic. S'està posant
en risc la salut dels banyistes que acudeixen a la platja sense que cap
organisme competent informi als usuaris del que està passant
ni tanqui la
platja a l'ús públic fins que no s'arregli de
forma definitiva el tema dels
abocaments d'aigües fecals.
Des de l'Associació
SOS Can Vairet reclamam que les administracions competents prenguin
totes les
mesures adequades perquè aquests abocaments
d'aigües fecals a la platja de El
Toro que és usada per milers de banyistes de totes les edats
durant tot l'any no
es torni a produir. Perquè cada vegada que denunciam els
abocaments ens surten
amb la mateixa cançó i donen la mateixa excusa
una trencada puntual d'una
canonada, i el temps passa i la solució no arriba posant en
perill la salut
dels usuaris de la platja.
L'Ajuntament de
Calvià ha rebut 600 mil euros d'OCIBAR executora de la
macroampliació de Port
Adriano i els usuari de la platja de El Toro rebem les
molèsties i brutors de
l'ampliació i abocaments d'aigües fecals i el seu
deteriorament constant. ¿No
és hora que aquests doblers es destinin a millorar les
condicions d'una platja
que lluny d'obtenir cap millora reb cotínues
desgràcies davant la inacció de la
classe política i les administracions?
Volem més solucions
i menys silencis!
Associació SOS Can Vairet
estelnegre | 16 Agost, 2008 08:44
Carta del «Grup de Suport a Amadeu Casellas d'Osona» després de la reunió amb la jutgessa que porta el cas del pres anarquista en vaga de fam Amadeu Casellas
Un grup d'unes
quinze persones, entre les quals era la mare d'Amadeu Casellas Ramon,
ens vam
reunir davant de la Sala de Vistes del carrer Dr. Junyent, de Vic, el
passat 12
d'agost de 2008. Teníem una entrevista concertada amb la
jutgessa Erika López
Gracia, del Penal 2 de Manresa, que és qui, el 18 de juliol
passat, va denegar
a Amadeu Casellas la seva petició de limitar la seva
condemna a un màxim de 20
anys. Va deixar entrar cinc persones.
No sé si la
jutgessa tenia o no un altre lloc on rebre'ns, però el cas
és que ho va fer a
la mateix sala dels judicis: ella presidint la taula, amb el secretari
al
costat i el fiscal a la seva esquerra, i la funcionària vora
la porta.
Nosaltres cinc, als bancs del públic; gairebé, al
banc dels acusats. «Falta l'advocat
defensor», vaig pensar.
Semblava un teatre.
Era, un teatre? Per què ens va rebre, si no volia tocar ni
una coma del que ja
havia decidit? Tan jove, tan guapa, tan moreneta de les vacances al
Japó...Parlem d'un home que fa més de vint anys
que és a la presó, senyora. Que
fa més de cinquanta dies (ara ja són
cinquanta-quatre) que està en vaga de fam!
Educada, discreta i
somrient, la jutgessa aguanta el xàfec, ens mira amb
condescendència des de
dalt de la tarima, potser només l'incomoda una mica la mare.
Presó. Vaga de fam.
Senyora, de què somriu? Què li fa tanta
gràcia?
El fiscal, si ho
és, està cada cop més
nerviós, agafa i deixa papers, allò se surt de
tots els
guions a què està acostumat, suposo. Fa cara de
pensar: per què els escolta,
senyora?
Al capdavall les presons
són el pa de cada dia...
«Les conseqüències
poden ser irreversibles. Poden ser mortals». Fa mal, dir
això davant de la
mare. Perquè els presos tenen mare, senyora. No gosa
mirar-la de dret, oi? De
fet no vol mirar, no vol saber, repeteix la frase de manual una vegada
i una
altra: «Estic sotmesa a l'imperi de la llei.» I ho
diu sense enrojolar-se,
sense despentinar-se, sense avergonyir-se. Quina llei, senyora,
pregunta la mare:
la dels rics, la dels pobres...?
No sé si la
jutgessa té fills i, si els té, no sé
què faria, si es trobés en aquest cas. Si
hagués de demanar clemència, si hagués
de demanar, com nosaltres, una justícia
justa, no venjativa, no antisocial.
«No es desanimin»,
diu, i a tots ens sembla, ara, cínica. «Encara hi
ha l'Audiència...» Però no hi
serem a temps, senyora sotmesa. Perquè les persones tenen un
límit, i
cinquanta-quatre dies de vaga de fam és un llindar massa
perillós: és un salt a
l'abisme.
L'imperi de la llei
és això? Deixar morir un home? No perdre el
somriure de postal?
Què val, senyora,
la vida d'un home, la seva dignitat, la seva llibertat? Què
val?
Roser
Iborra i Plans
Grup de suport a Amadeu Casellas d'Osona
estelnegre | 15 Agost, 2008 16:28
Fa uns mesos, al parc de la confluència de l'avinguda Mèxic amb el carrer de Puerto Rico, un dia sense previ avís, durant el període escolar, com qui no vol la cosa, uns operaris arrabassaren i trossejaren dos o tres arbres... A la setmana següent, altres tants... Però quan començaren a posar una tanca al parc s'estengué l'alarma al col·legi de la zona i professor i alumnes del «Camilo José Cela» es mobilitzaren amb pancartes davant l'acte de prepotència. Va semblar que es paralitzava la malifeta; però lluny de la realitat, els astuts, esperaren que acabés el període escolar i així, durant les vacances, posar-se mans a la destrucció del parc, sense la molèstia de l'oposició escolar. Descarregaren les maquinàries durant la nit i de bon dematí, a cop d'excavadora, tomaren altres 40 arbres fins que els veïns del Polígon de Llevant es posaren davant les excavadores per contenir aquell genocidi arbori, abans que arrasessin els 200 arbres que quedaven drets. Molts dels veïns quedaren consternats, ja que ells mateixos fa més de trenta anys plantaren amb les seves pròpies mans aquells salzes, pins canaris, etc., que ara trossejaven les brigades de Parcs i Jardins... Vaig pensar, davant aquesta imatge: «Bona manera de promoure el voluntariat entre la ciutadania! Per enviar després els nostres infants a plantar arbres a la muntanya!»
Després van venir les excuses de la regidora d'Urbanisme i la batlesa: que si el solar del parc ho havia cedit la batlesa Cirer a canvi d'altre solar --com si ella no pogués fer el mateix per protegir el parc--, que si els arbres havien estat transplantats --algú sap com es trasplanta un arbre sense arrels i trossejat?--, que amb la reforma del Polígon de Llevant i amb el no nou parc que construiran a cent metres de l'actual es plantaran tres vegades més arbres --és que no tenen cap valor els 300 arbres modelats per trenta anys de temps, que sumats fan nou mil anys de vida. Quin pena s'hauria d'imposar a qui ordena i executa una ordre semblant?
No són bergants sense instrucció, són llicenciats i persones amb carrera, no són joves del botellón que ho embruten tot, no són pintades fetes desaprensius, no són borratxos que destrossen el material urbà, no els posen multes per llançar papers al terra, o els sancionen per portar els cans amollats. Però no, els «constructors» d'aquest cas, no són éssers asocials i incívics: poden destrossar un parc de 300 arbres sense que les forces de l'ordre intervinguin, sense aixecar cap crítica per part de l'Ajuntament, del Consell o del Govern, ni per l'oposició, pel Pacte, o pels ecologistes. Curiosament, mentre es perpetrava aquest atemptat contra el parc del Polígon de Llevant, l'Ajuntament signava la Carta de Barcelona per a la protecció dels arbres de Palma. Em vaig fixar en la normativa i entre les plagues de les quals calia protegir els arbres no figuraven els promotors immobiliaris, que només podem veure quan pot augmentar el valor del sòl i no el que hi ha sobre; polítics que no saben crear res de nou sense integrar el vell; i enginyers sense enginy per harmonitzar-lo.
El nostre delicte és ser pobres i viure en un barri obrer. A la zona verda de Marivent això mai no hagués passat. Ara a esperar a veure com arrasen la resta del parc i els cinc mil veïns de la zona que han votat els polítics que han fet possible aquesta desforestació tornaran a caure en la trampa d'anar a votar.
Antoni Cànaves Martin
estelnegre | 14 Agost, 2008 09:32
Avui dijous
14 d'agost continua el cicle de cinema que
durant les últimes
setmanes ha estat anunciant el sindicat.
Lucio (2007)
d'Aitor Arregui i José Mari Goenaga
Els directors bascos José Mari Goenaga i Aitor Arregui han realitzat un documental sobre la vida del lluitador antifranquista, anarquista, contrabandista, falsificador i atracador Lucio Urtubia (Cascante, 1931).
El documental està produït per Moriarti Produzkoak, Irusoin, EiTB i TVE, i ha estat subvencionat per Media, el Govern Basc i ICAA.
Expert en falsificar documents i en imprimir propaganda anarcosindicalista, Lucio Urtubia ha estat en crida i cerca en cinc ocasions per diversos tribunals internacionals, fins i tot la CIA. El seu cop més sonat va tenir lloc durant la dècada dels 70, quan va aconseguir estafar al principal banc dels Estats Units, el First National Bank (ara CitiBank), 3.000 milions de pessetes de l'època per finançar el moviment llibertari de mig món. Lucio, retirat, viu actualment a París.
Lucio Urtubia va participar en 2002 en les VII Jornades Llibertàries de l'Ateneu Llibertari Estel Negre.
Us esperem a la plaça de
l'Artesania de Palma a les 21.30 hores!
Més informació sobre Lucio i la pel·lícula
Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)
971 726 461
estelnegre | 13 Agost, 2008 07:42
Per al pròxim 13 de
setembre la CNT de Palma ha organitzat una manifestació en
solidaritat amb les
organitzacions demandades per l'SGAE (revista literària Quimera,
La
Frikipedia, alasbarricadas.org, diari Público,
merodeando.com),
i en
especial amb el sindicat CNT, demandat amb una petició de
9.000 euros per un
comunicat contra l'SGAE.
La Societat General
d'Autors i Editors (SGAE) ha demandat la
Confederació Nacional del Treball
(CNT),
per una presumpta «intromissió
il·legítima en l'honor». L'origen de la
demanda és un comunicat del Sindicat d'Arts
Gràfiques de Madrid, de la CNT,
publicat en la pàgina web de la Confederació;
l'esmentat comunicat es va fer
públic en solidaritat amb el portal d'Internet
alasbarricadas.org, que havia
estat demandat, al seu torn, per la pròpia SGAE. Considerem
la demanda un acte
contra la llibertat d'expressió, i un atac a la CNT en el
seu conjunt, i
respondrem adequadament.
Volem aprofitar a
més l'ocasió per manifestar-nos en contra del nou
cànon digital, aquest unànime
absurd. Ens oposem rotundament a la voracitat recaptadora de la SGAE
ajudada
pels seus còmplices al món de la
política. Que vagi amb compte, perquè --segons
el vell l'esmentat popular-- l'avarícia trenca el sac.
No al monopoli de la cultura!
No al pensament únic!
No al cànon digital!
No a l'SGAE!
Si vols manifestar la teva solidaritat amb els processats i el teu rebuig contra el cànon digital i l'avarícia de l'SGAE, vine el dissabte 13 de setembre a les 12 hores a la plaça d'Espanya de Palma.
Us hi esperem!
Enllaços
relacionats:
www.diagonalperiodico.net/spip.php?article6063
www.consumer.es/web/es/tecnologia/hardware/2006/06/29/153333.php
estelnegre | 12 Agost, 2008 05:48
Llibertat,
o mort.
És la disjuntiva. Al cap de vint-i-tres anys de
presó, què més li poden
demanar? Amadeu és víctima de la nostra
hipocresia, de les nostres lleis
injustes.
Amadeu
Casellas: un crit
La mare d’Amadeu
Casellas (cabells blancs, més de setanta anys, posat
decidit) té la seva
mateixa expressió desperta. “Està tan
prim!” diu, només, quan surt de veure’l,
i se li neguen els ulls. És un moment. De seguida torna a
somriure al costat de
la gent, jove i no tan jove que, davant mòdul penitenciari
de l’hospital de
Terrassa, aquest dissabte, hem desplegat una pancarta reclamant la seva
llibertat. I jo penso en el llarg calvari d’aquesta dona, que
s’ha hagut
d’empassar tantes llàgrimes: el seu llarg
(inacabable?) pelegrinatge de presó
en presó.
No sé si els
jutges, quan dicten sentències de presó que es
converteixen, de fet, en cadena
perpètua o poc menys, pensen mai en les mares, les
núvies, els pares, els
germans dels condemnats. No sé si pensen mai en la llarga
condemna paral·lela
que els imposen; que els obligarà a llargs viatges en
què hauran d’invertir el
poc que tenen i en què, a vegades, acabaran morint,
víctimes d’accidents de
trànsit. No sé si pensen en els capricis dels
carcellers dèspotes que hauran de
patir, dia sí i dia també. De fet, no
sé si pensen, els jutges. Si ho fessin,
si no actuessin com a autòmats, segurament no podrien dormir.
Avui no ha estat
una excepció. “Vostè no té
hora, no el podrà pas veure”. “Ja ha
esgotat les
dues visites setmanals”. “Torni
demà” diu el carceller de torn, impertorbable,
asèptic, ben planxat, encefalograma pla. Discutim sense
aixecar la veu,
polidament, empassant-nos la ràbia. “No veu que
és una senyora gran?” “No veu
que ve de lluny? Deixi-la entrar cinc minuts,
només”, insistim. Ha de
consultar-ho. Ho consulta. Faran una excepció.
Gràcies, gràcies.
Amadeu Casellas
compleix avui, diumenge 10 d’agost de 2008, cinquanta dies de
vaga de fam.
Gairebé dos mesos. Cinquanta dies i cinquanta nits de
solitud, lluitant contra
el propi cos, contra la fosca, contra les parets, contra la
desesperança. No
m’ho sé imaginar. Ha perdut vint-i-cinc quilos,
però no el somriure.
Llibertat, o mort.
És la disjuntiva. Al cap de vint-i-tres anys de
presó, què més li poden
demanar? Amadeu és víctima de la nostra
hipocresia, de les nostres lleis
injustes. Sí, meves. Sí, teves.
Perquè, en la mesura que callem, com més
callem, som més culpables.
Ni tan sols
caldrien consideracions polítiques, que també.
Perquè Amadeu no és només una
víctima, també és un lluitador.
Però ara s’ha encarat a
l’última possibilitat
d’un pres a qui han silenciat totes les veus: la veu tortuosa
dels recursos
legals, la veu petita de les instàncies, la veu
ínfima que ha tancat en tantes
cartes, durant tants anys.
Amadeu ens veu des
de la finestra. “Quina, quina?” Mirem amunt. Els
vidres fumats enlluernen,
reflecteixen el sol, no es veu res, no és cap casualitat.
“Sí, mira”. És una
silueta esborrada: la mà enlaire recolzada al vidre, (amb un
braçalet blanc que
de fet és via intravenosa oberta) ara un puny.
Migdia. Molta
calor. Ens acostem més, de fet entrem al recinte del
mòdul penitenciari de
l’hospital (quina manera més elegant de dir-ho!),
la porta metàl·lica és
oberta; acostem la pancarta a la finestra. De seguida tenim els
carcellers al
damunt, amb la pregunta típica: “Qui és
el responsable del grup?”. Somriures.
Tots, tots. Tots i totes. Tots i cadascun. “Només
volem que ens vegi”. Aguantem
una mica. Però som tan pocs, de fet, que hem de sortir, no
pas sense haver
hagut d’escoltar amenaces, no només contra
nosaltres, sinó contra l’Amadeu
mateix. “Això constarà a
l’expedient”.
Molta calor. Dia de
sol i de platja, de piscines. Quina imprudència, Amadeu, una
vaga de fam com
aquesta, a l’agost. Un crit com aquest, enmig de la nostra
placidesa hipòcrita,
de les vacances, la vida sense entrebancs, la vida petita.
Un crit que és una
ferida, Amadeu. A les presons, no fan vacances. Mai. La roda gira,
implacable,
però tu, almenys, l’has feta visible. A quin preu!
Pleguem la
pancarta, anem a dinar, et deixem sol, la vida fàcil
continua.
Però tornarem. Dimarts que ve, sense anar més lluny, al carrer Doctor Junyent, 12-14 de Vic, a dos quarts de dotze del matí.
Roser Iborra i Plans
« | Agost 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |