estelnegre | 21 Maig, 2008 14:19
Demà
dijous 22 de maig continua el cicle de cinema sobre la precarietat
laboral que
durant les últimes
setmanes ha estat anunciant el sindicat.
Maquilapolis
(Ciudad de fábricas) (2006)
de Vicky Funari i Sergio de la Torre
La Carmen treballa el torn de la
nit en una maquiladora a Tijuana. Les
maquiladoras són les fàbriques transnacionals que
van anar a Mèxic per la seva
disponibilitat de mà d'obra barata. Després
d'acoblar televisions tota la nit,
la Carmen torna a una cabanya que ella mateixa va construir. Guanya al
dia sis
dòlars. Però la Carmen no és una
víctima. Ella és una dona dinàmica
movent-se
per millorar la seva vida i la dels seus fills.
Us
hi esperem!
Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)
971 726 461
estelnegre | 20 Maig, 2008 14:27
estelnegre | 19 Maig, 2008 10:47
Dissabte
24 de maig se celebra la «Primera Jornada d'Estudis
Territorials», amb el títol Conflictes
territorials globals actualment,
que organitza l'Assemblea de Joves de Lloseta.
La
jornada tindrà lloc al Teatre de Lloseta, entre les 8.30 i
les 20.00
hores.
S'hi
tractaran qüestions lligades amb el canvi climàtic,
les migracions
i els conflictes de Kosovo, Tibet, Sàhara i Palestina.
Per
a inscripcions: llobemenorc@hotmail.com
La
quota d'assistència és de 15 euros (inclou
menú) i l'abonament es farà
abans de l'inici de les Jornades al mateix Teatre de Lloseta.
Assemblea de Joves de Lloseta
630806806
609757357
estelnegre | 18 Maig, 2008 05:16
L’Associació d’Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears, en el marc de l’any internacional per als drets humans al Sàhara Occidental, us convida a la taula rodona «Sàhara ocupat: violacions dels drets humans i resistència civil».
Hi prendran part:
- Hmad Hammad i
Soultana Khaya (activistes)
- Jordi Baltà
Portolés (Amnistia Internacional)
- Francisco Riera
Solivellas (president de la Comissió de Drets Humans de
l’Il.lustre Col·legi
d’Advocats de les Balears)
- Bernat Vicens
(Drets Humans de Mallorca)
- Juli Raneda
Calvete (membre de la junta directiva de l’AAPSIB)
L'acte tindrà lloc
a la seu de l’Il.lustre Col·legi
d’Advocats (La Rambla, 10, Palma) el proper
dimarts 20 de maig, a les 19.30 hores.
Agrairem molt la
vostra presència.
Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB)
estelnegre | 17 Maig, 2008 05:47
Dissabte 17
de maig
Ateneu Llibertari Estel Negre
Projeccions
17 hores: Curtmetratge Crítica
de la separació
(1961), de Guy Debord (versió original francesa amb
subtítols en català)
Critica de la Separació és un curtmetratge de Guy Debord (1931-1994), cineasta i revolucionari francès, estrateg de la subversió, membre fundador de la Internacional Situacionista i escriptor del llibre La Societat de l'Espectacle. L'estil i la radicalitat d'aquest autor han fet que sigui per a molts una de les estrelles més lluminoses del segle XX, de fet, alguns comentaristes no han dubtat en qualificar el seu principal llibre com «el nou Capital», cosa que a mesura que passa el temps es va corroborant, en veure com totes les seves tesis són verificades en els esdeveniments i transformacions socials . L'interès que està despertant avui en dia aquest autor lúcid i irreverent és creixent, i així, a part de nombroses edicions en tots els idiomes de les seves obres escrites, recentment s'ha realitzat un cicle de projeccions de les seves pel·lícules per tot França. Crítica de la Separació és una bella reflexió sobre la nostra època i sobre la misèria i el simulacre que inunda bona part de les relacions socials en l'actualitat, i no obstant, en aquest mateixa dura crítica es poden veure les possibilitats de vida plena, plaent i poètica que existeixen sota el nus de la soga que ens estreny.
---
18 hores: Projeccions dels muntatges audiovisuals No-Vida i Reformar la estructura, presentats pel seu autor, Blai Dalmau
---
19.30 hores:
Projecció del documental TMB: la
lluita pels dos dies, presentat pel seu autor, Carlus
Jové
Aquest curt documental narra la vaga de fam que quatre conductors d’autobusos de TMB van mantenir el Nadal del 2007 en suport a la reivindicació de dos dies de descans setmanal per a tot el planter. Aquest documental és un work-in-progress que s'anirà completant a mida que la lluita dels conductors avanci.
Aquestes
«Jornades d'art i revolució» estan
organitzades per l'Ateneu
Llibertari Estel Negre i per la revista Détourné.
Us hi esperem!
estelnegre | 15 Maig, 2008 22:05
Jornades d'art i revolució
Divendres 16
de maig, a les 20 hores
Ateneu Llibertari Estel Negre
Xerrada:
Folk i
compromís, de Joe Hill a Johnny
Cash
a
càrrec de Carlus Jové
Carlus
Jové, autor del llibre Joe Hill. Sindicalisme con banda
sonora
(Viejo Topo, 2006), ens explicarà les relacions entre
música i revolució, a
través de la vida de Joe Hill, revolucionari i
músic nord-americà, un sindicalista
que feia cançons. A més veurem i escoltarem la
música de Joe Hill interpretada
per altres autors, mostrant-nos les seves lletres punyents, divertides
i
revolucionàries, alhora que l'evolució del
concepte música-revolta en altres
autors.
Aquestes
«Jornades d'art i revolució» estan
organitzades per l'Ateneu
Llibertari Estel Negre i per la revista Détourné.
Us hi esperem!
estelnegre | 15 Maig, 2008 15:29
estelnegre | 14 Maig, 2008 18:16
Demà
dijous 15 de maig continua el cicle de cinema sobre la precarietat
laboral que
durant les últimes
setmanes ha estat anunciant el sindicat.
La suerte
dormida (2003)
La coneguda guionista Ángeles González-Sinde debuta en la direcció amb aquest drama personal que és alhora una denúncia de les lamentables condicions laboral que perduren al nostre país. Ambdues peripècies, drama i denúncia, corren parelles i conflueixen en Amparo (Adriana Ozores), una advocada que viu amb el trauma de la mort del seu marit i el seu fill en un accident de tràfic. Aquesta pèrdua i sobretot el sentit de la culpabilitat han fet que es tanqués en si mateixa renunciant als records i portant una vida plena d'amargura. Però tot açò se sabrà ben avançada la pel·lícula, que comença amb l'anunci de la tràgica mort a la mina del fill de l'encarregat del picador que freqüenta Amparo. Aquesta tragèdia remou el seu passat, la qual cosa explica la intensa implicació en la investigació de l'ara succeït, cercant desenterrar les causes i descobrir els vertaders responsables del fatal accident. Un món ple de corrupció, prevaricació i manca d'ètica que parlen d'una societat que amaga el cap sota l'ala i que es desentén de les persones. Rera aquesta investigació, en la qual Amparo serà ajudada per un jove advocat de qui s'enamorarà, existeix una altra mort, aquesta interior: la de la mateixa advocada. Buscant la veritat del cas, trobarà la veritat de la seva pròpia existència, la que porta tres anys amagant-se i que li suposa una insuportable càrrega de culpabilitat que no li permet viure. Així doncs, dues històries, una personal i l'altra social, ben entrellaçades per un guió que ens deixa veure de manera dosificada el drama de la seva protagonista alhora que desvetlla tot un món de servituds i precarietats laborals. Per aquesta història basada en un fet real, Sinde ha comptat amb la col·laboració en el guió de Belén Gopegui, una de les més interessants i innovadores escriptores del panorama nacional. En l'apartat interpretatiu destaquen Adriana Ozores en una extraordinària recreació del paper d'una dona aixafada pel pes del dolor que mira de refer la seva vida, i José Soriano, magistral en la rèplica com a pare d'una filla enfonsada.
Us
hi esperem!
Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)
971 726 461
estelnegre | 13 Maig, 2008 15:42
Els xais encara
s’escapen del ramat
El maig del 68 va mobilitzar pacifistes anticonsumistes i radicals disposats a la lluita armada. El Partit Comunista Francès no va voler saber-ne res i la mateixa l’URSS preferí mantenir l’equilibri de blocs que una França revolucionària
“Sous
les pavés, la plage” (Sota les llambordes, la
platja), pintaven
els uns, mentre que els altres portaven pancartes amb la idea:
“L’aboutissement
de toute pensée c’est le
pavé” (La llamborda és a la
conclusió de tota reflexió).
Ja ho veieu, les llambordes són protagonistes,
però en un cas perquè ens
amaguen el somni, la utopia o el paradís, mentre que en
l’altre serveixen d’arma
per a tots aquells que diuen que ja n’hi ha prou de paraules
i que és arribada
l’hora de l’acció.
El Maig del
68 es mou entre aquests dos extrems: el de l’anticonsumisme,
ecològic i de retorn a la natura i el del militantisme
radical que reclama
armes. Entre hippies i action directe. Els anys setanta reciclaran la
contracultura radical i li donaran sortida política a
través dels moviments
verds i, més tard, altermundialistes, al mateix temps que la
galàxia
trotskista, llibertària, maoista o marxista-leninista
derivava en uns pocs
casos cap a opcions armades, ja fos la RAF a la República
Federal Alemanya, les
Brigate Rose a Itàlia o el FRAP i qui sap què
més a Espanya. Al Japó, aquest
radicalisme polític també portarà
petits grups de joves a agafar les armes. I és
interessant de constatar que l’efecte es repeteix
allà on aquesta joventut ha
crescut amb pares –o avis-
que no han sabut explicar de manera convincent el
que van fer ells abans, quan els qui manaven eren els feixistes.
Avui, un
del líders del Maig del 68, l’eurodiputat
ecologista Daniel
Cohn-Bendit, publica un llibre titulat Forget Mai 68, és a
dir, Oblideu Maig 68.
Ell n’està fart, li va anar de ben poc de no
quedar atrapat pel culte al
passat, a la intransigència, al desig de
començar-ho tot de nou. Ell, fill de
jueus alemanys refugiats a França durant la guerra,
militants de la Resistència,
amics de Hannah Arendt, va estudiar a París
–concretament a Nanterre, una
universitat que es construïa amb els estudiants ja a dins, ja
que calia donar
sortida al baby-boom- i va
militar en un grupuscle llibertari que
simpatitzava amb el situacionisme, un corrent de pensament anarquista,
crític,
que veu en el capitalisme i en totes les institucions que genera
mecanismes per
a desactivar el que ha de ser una contestació radical, que
no admeti volta de
full. El situacionisme incorpora a la seva anàlisi elements
trets de la psicoanàlisi
i del surrealisme. Cohn-Bendit i els seus amics, de manera conscient o
no, van
ser la imatge d’una erupció
revolucionària que, diuen, va canviar el món.
És
veritat que el món va canviar a partir del Maig del 68?
Sí i no. Sí,
segons els qui valoren els canvis socials des de la perspectiva dels
hàbits i
els costums; no, si escoltem els qui pretenen que
l’únic important és qui és
el
propietari dels mitjans de producció. Per a les dones, els
homosexuals i els
joves en general, el Maig del 68 existeix; per als economistes, els
comunistes
i els gaullistes és un epifenomen. Que una vaga general de
més de deu milions
de treballadors paralitzés el país
gairebé durant un mes, es tendeix a oblidar.
Amb raó, ja que el deu per cent d’augment salarial
per a tothom va ser
recuperat pels empresaris al cap de tres mesos gràcies a la
inflació;
equivocadament, perquè aquell mes de fàbriques
ocupades i temptatives d’autogestió
ha deixat un pòsit en la memòria obrera i en la
tradició política del país que
a Europa conserva una extrema esquerra més ben implantada.
Tot plegat,
“bromera ideològica”, diuen els
més crítics. Fan abstracció del
desig. Durant un mes, el desig es podia formular en veu alta. La
paraula es va
alliberar, la por del ridícul va desaparèixer.
És un parèntesi ple de bestieses,
però també d’optimisme. Jean
Baudrillard recordava fa pocs anys que “en aquella
època el concepte de revolució encara
existia.” És a dir, volia dir alguna
cosa, encara que aquesta cosa cadascú la imaginés
diferent. A casa nostra, els
grans magatzems no utilitzaven la paraula per anunciar les rebaixes
proclamant
la “revolución de verano”, de la mateixa
manera que no es parlava de la política
en plural, de les famoses “polítiques de
l’habitatge”, ni de les diferencies
entre “la cultura del Barça i la del Reial
Madrid.”
Walter
Benjamin, Theodor W Adorno, Raul Vaneigem, Guy Debord, Marshall
McLuhan o Herbert Marcuse posaven en dubte que la felicitat de
l’home depengués
de poder canviar de cotxe cada dos anys o de l’entapissat de
color taronja del
seu nou sofà. Haver convertit la utopia en un supermercat
era una transmutació que
denunciaven. Termes com “alienació” o el
famós “fetitxisme de la mercaderia” eren
al centre dels debats. I els conceptes es feien realitat quan
algú acceptava
encarnar-los. Un dels nombrosos films documentals rodats durant el Maig
del 68
mostra una treballadora negant-se a tornar al treball, a ocupar el seu
lloc a
la cadena de fabricació de les piles Wonder. “Jo
no he fet un mes de vaga a
canvi d’una augment del 10 %!”, diu. I plora. Plora
perquè només ella vol
encara que el somni sigui realitat, sentir-se copropietària
de la fàbrica,
organitzar el temps d’acord amb el seu desig, discutir de tot
i de no res amb
els companys, ser una ciutadana i no una consumidora.
Marcel
Gauchet pretén que els hereus del Maig del 68, la
generació que
va protagonitzar l’explosió parisenca o a
Berkeley, han estat “políticament
dominants i intel·lectualment dominats”. El
nombre, la prosperitat i la
joventut van ser els tres pilars en què es fundà
l’èxit dels André Glucksmann,
Bernard Henry Levy, Gilles Lipovestky i tants altres
“intel·lectuals mediàtics”,
que fins i tot arribaren a vendre’s com a “nouveaux
philosophes”. I el seu fracàs
va lligat al seu caràcter acomodatici, al fet
d’haver-se transformat al mateix
temps en les icones del Maig del 68 i en els seus principals
crítics, d’haver-se
convertit en epígons dels seus majors, exegetes de
Tocqueville, Arendt o
Popper, però essent incapaços de produir res de
nou.
S’ha
dit i escrit que el Maig del 68 no va ser una revolució
perquè no
la volien els qui eren capaços de dirigir-la –el
PCF- i la volien els qui eren
incapaços de fer-ho
–els estudiants. És una simplificació.
La França del 1968 és un país en
què la
societat, profundament rejovenida, no se sent representada ni per
l’organització
política ni pel funcionament de la societat. Les
famílies són encara molt
patriarcals i, per exemple, les dones no obtenen la majoria
d’edat fins als
vint-i-un anys, les dones casades necessiten la signatura del seu marit
per a
disposar d’un compte corrent propi i no és fins a
partir del 1967 que poden
prendre la píndola anticonceptiva. L’avortament i
l’homosexualitat són delictes.
I si mirem el món polític, descobrim que les dues
grans formacions són la
gaullista i la comunista, totes dues molt empeltades de la ideologia
resistent
i estatalista heretada del final de la Segona Guerra Mundial. Amb la V
República,
en vigor des del 1958, l’Assemblea Nacional ha perdut una
gran part del seu
poder en favor de l’executiu i d’una
Administració d’elit. Fins a aquest any 1968
els alts funcionaris tenen un gran marge de maniobra. I és
el Maig del 68 el
que forçarà la jubilació anticipada
del general De Gaulle –a la primavera del 1969- en benefici de Georges
Pompidou i posarà en evidència el PCF, que mai
més no tornarà a tenir més vots
que els socialistes en les eleccions legislatives: a
l’esquerra l’hegemonia
també canvia de mans.
El gran
equívoc és que, durant el mes de maig, els nois
que es
manifestaren i ocuparen el carrer ho feren en nom de Mao, Marx o
Bakunin, però la
“nova societat” del futur primer ministre Jacques
Chaban-Delmas i del president
Pompidou serà més liberal i gens maoista,
marxista o anarquista. I l’equívoc es
produïa en el si dels mateixos líders
revolucionaris, que veien, per exemple,
la Revolució cultural xinesa com una forma de lluita contra
la burocratització dels
partits comunistes, com una rebel·lió de la base
contra la direcció; que veien
el marxisme i el leninisme com la mateixa cosa i creien que a
l’URSS tot es va
espatllar a partir del moment en què Stalin va
començar a manar; que veien l’anarquisme
com la dissolució de tota forma
d’organització jerarquitzada. La realitat
és
que el PCF –i el seu sindicat, la CGT-
no van voler saber res del Maig del 68 –en
parlaven com d’una “amenaça de guerra
civil”, en un document oficial-
perquè a l’URSS no
volien debilitar De Gaulle i el que representava, és a dir,
una via diferent,
que no es plegava a tots els desitjos de Washington. Els
soviètics, per raons d’equilibri
de blocs, no volien que a França hi hagués un
govern d’esquerres, i encara
menys revolucionari.
Què
queda del Maig del 68? Podríem dir que algunes noves
llibertats si
no fos que la llibertat és indivisible; podríem
dir que una nova distribució de
les cartes polítiques si no fos que ja llavors –el
1968- els nous partits
hegemònics ja estaven
segurs de reemplaçar un general i un discurs fatigat o un
PCF que tenia tanta
por de la Revolució com un gat de l’aigua. El que
de veritat queda ara és el
desig profund que va fer viure aquell mes de maig: la
crítica d’una societat
que confon ciutadà i consumidor, que és
incapaç d’imaginar el treball d’una
manera que no sigui rutinària, que no pot comprendre que
existeixin àrees de la
vida que no haurien de ser comercialitzables. La crítica
també d’uns mitjans de
comunicació sotmesos al(s) poder(s), de la
destrucció inconscient i malgrat tot
sistemàtica del planeta, i queda el desig de viure una vida
diferent, un desig
que ningú no sap formular, però que fa reviure
cada xai quan s’escapa del ramat.
Octavi
Martí
(El
Temps, 1.247 / 06-05-08)
***
Temps de passió
El geògraf i urbanista Jordi Borja, que va viure a París entre el 1962 i el 1968, creu que el Maig del 68 no va triomfar com l’última revolució de la societat industrial, però sí com la primera d’una nova societat
Recordar el
Maig del 68 és l’oportunitat de recordar un temps
de passió viva,
alegre, festiva. Un temps de desig que pot suscitar un nou afany de
canviar la
vida i transformar el món. Una síntesi de Rimbaud
i Marx molt pròpia del 68. Però
si bé no es recorda des de la indiferència,
sovint el record esdevé negació tan
radical com sospitosa. El 68 molesta. Aleshores es recorda per
denunciar-lo com
l’origen dels nostres mals, com ho fan Berlusconi, Sarkozy,
Aznar. O amb la
displicència més o menys comprensiva de
Cohn-Bendit (acaba de publicar un
llibre: Oublier 68) o amargada de Gluksmann (ha perpetrat un llibre
horrible
per explicar-se al seu fill). Des de l’esquerra adulta o
envellida, el record
evoca una passió trista: Volíem la lluna, titula
les seves esplèndides memòries
Ingrao, líder històric de l’esquerra
comunista italiana. O es rememora com una
derrota: no vam poder fer la revolució, lamenta
l’esquerra més radical. S’abandona
el futur en el passat.
De
revolució, n’hi va haver, una revolució
original. Els protagonistes d’un
canvi radical el viuen com una mimesi d’una
revolució passada, com la francesa
del 1789 o la russa del 1917. Els discursos, les pancartes i els
eslògans polítics
sovint s’hi referien, però ni les causes, ni els
actors, ni els resultats són
comparables. La revolució del 68 va ser més
social que política, més cultural
que ideològica. Avui el món, i en especial les
societats europees, no es pot
entendre sense el Maig del 68. Si no coneixem aquest moment
històric de
discontinuïtat no sabrem participar en un nou moment
d’acceleració de la història
que cada generació té dret a viure.
Ens
referirem al 68 de París, el temps de les cireres, un maig
esplendorós.
L’autor vivia a París des dels inicis del 1962.
Una de les “virtuts” de les
dictadures és que en certs casos et fan escollir entre
passar uns anys a la
presó o fer d’estudiant a la Sorbona. Tenia vint
anys, però no diria, com Paul
Nizan, “tenia vint anys i no deixaré dir a
ningú que van ser els millors anys
de la meva vida.” Malgrat els pocs diners que em procurava
una beca que em
permetia solament pagar habitació a la Ciutat
Universitària i comprar els
tiquets de restaurant i el complement de treballs tan diversos com
precaris,
els gairebé set anys que vaig passar-hi van ser
meravellosos. París el vivíem
com l’espai públic d’una possible
revolució mundial. A la llibreria Joie de
Lire (Maspéro) trobàvem els llibres, les revistes
i sovint els protagonistes de
la revolució del “tercer
món”, llatinoamericans i africans. Les
manifestacions
contra la guerra del Vietnam i l’enfrontament amb les CRS (la
força armada de
la policia) semblava un assaig per a preparar la presa del poder. Per
la
Sorbona, en l’àmbit de les ciències
socials (sciences humaines), hi passaven
conferenciants americans i intel·lectuals tercermundistes
que s’afegien als
professors francesos famosos, la majoria més o menys
marxistes. El debat intel·lectual
que s’expressava a les revistes com Temps Modernes,
Partisans, Esprit, Clarté,
Le Nouvel Observateur, Les Lettres Françaises i moltes
altres trobava ressò en
la vida universitària, en el sindicalisme (UNEF), en les
organitzacions polítiques
(UEC o Unió d’Estudiants Comunistes, Joventut
Comunista Revolucionària, col·lectius
llibertaris i els joves althusserians que serien l’origen de
la Gauche Prolétarienne).
Els sis anys que van del final de la guerra
d’Algèria al maig del 68 van ser
rics en idees, debats, iniciatives polítiques internacionals
i lluites socials
contra el conservadorisme del règim gaullista.
L’espurna
del Maig es va produir al març. El ministre
d’Educació havia
visitat la combativa Universitat de Nanterre, al nord-oest de
París. Un
estudiant pèl-roig anomenat Daniel Cohn Bendit, en nom dels
concentrats que
esperaven l’autoritat, va demanar-li per quina raó
nois i noies no es podien
visitar a les residències universitàries. El
ministre va contestar-li de mala
gana: “Si té calentors, tiri’s a la
piscina.” El moviment es radicalitza, hi ha
detencions. El 22 de març els estudiants ocupen la torre
administrativa de la
Universitat. El “Ce n’est qu’un
début, continuons le combat” va
començar en
aquell moment.
La
història que segueix és prou coneguda. El mes
d’abril es multipliquen
les manifestacions i les revindicacions dels estudiants. El moviment
s’estén a
les altres universitats de París, als instituts i al Barri
Llatí. Es qüestiona
ja tot el sistema educatiu autoritari.
La policia
reprimeix amb violència les manifestacions al carrer. El
govern tanca Nanterre i la Sorbona i els estudiants ocupen les
universitats, convertides
en casernes generals de la revolta. El moviment s’amplifica,
rep el suport de
professors i intel·lectuals i obté la simpatia
d’una part important de l’opinió
pública. La nit de l’11 de maig, la nit de les
barricades, serà l’inici d’una
nova fase. El dia 13 es declara la vaga general, que segueixen 11
milions de
treballadors. Assembles i ocupacions es generalitzaran a
París i a les
principals ciutats, i a les fàbriques, entre les quals la
més emblemàtica,
Renault, a Boulogne-Billancourt. I també als bancs, als
hospitals, als jutjats,
als teatres. Fins i tot al Festival de Cannes, que s’ocupa i
s’interromp el 18
de maig. A tots els sectors econòmics, institucionals i
culturals es posa en qüestió
la seva funció social al servei del benefici capitalista,
l’organització
burocràtica-autoritària,
la desigualtat i les exclusions que es generen, l’empobriment
de la vida
quotidiana. Seran unes setmanes d’explosió
d’idees, de propostes, de denúncies
i d’il·lusions que volen transformar el
món i canviar la vida.
Però
aquesta explosió social i cultural no troba una sortida
política. Les
organitzacions més esquerranes denuncien l’estat
capitalista i reclamen
conquerir el poder, però no saben on concretar aquest ens
abstracte. Dirigents
de l’espectre socialista com Rocard, Mitterrand i
Mendès-France proposen un
govern popular que expressi les noves demandes de la societat,
però no troben
el necessari suport social i polític. Tampoc el PC,
més moderat i reticent, que
proposa un govern de coalició. Cap d’ells no
és una expressió prou
representativa del moviment que ha commogut el país. De
Gaulle no es mostra
disposat a dimitir. El 27 de maig es firmen els acords de Grenelle amb
els
sindicats, que aconsegueixen importants millores (augments salarials
del 14 %,
setmana de 40 hores, avançament de la jubilació,
etc). El dia 30 el president
dissolt les cambres i convoca eleccions. A començaments de
juny s’inicia el
retorn al treball. Les eleccions les guanyarà la dreta,
però mai més el país no
serà com abans.
El Maig
francès és una de les cares de les revoltes del
68, probablement
la més significativa. Altres revoltes iniciades pels
moviments d’estudiants van
trasbalsar les societats europees, a Alemanya i a Itàlia
especialment. La
primavera de Praga va iniciar la demolició del socialisme
autoritari de l’Europa
central. I a l’Europa del sud (Espanya, Grècia,
Portugal) es va accelerar la
crisi de les dictadures, que no podien controlar unes societats en
procés de
modernització. La Revolució cultural xinesa va
enlluernar una part de l’esquerra,
i l’ofensiva del Tet del Front Nacional
d’Alliberament del Vietnam gairebé tothom.
Fins i tot al Japó emergeix un moviment jove que reclama
més llibertat. El “Che”
regnava després de morir uns mesos abans: la
revolució semblava a l’ordre del
dia a l’Amèrica llatina. A Mèxic els
estudiants eren massacrats a la plaça de
les Tres Cultures i s’iniciava el procés que
acabaria amb el monopoli del poder
per part del PRI. I el 68 va ser l’any en què
Califòrnia es va posar de moda i
també l’any dels grans moviments universitaris
contra la guerra. L’assassinat
de Martin Luther King radicalitzarà el moviment negre.
El problema
en presentar una síntesi com l’anterior
és que es dóna la
imatge de moviments polítics que no triomfen i no
s’entén, doncs, la
“mitificació”
del Maig francès que fins i tot sembla que va quedar en un
foc d’encenalls en
no tenir una traducció política formal.
Però ni França ni Europa no serien el
que són sense l’explosió de revolta i
de creativitat del Maig del 68. Les
relacions de treball es van replantejar, es va trencar la rigidesa
jeràrquica i
la separació entre tècnics i obrers, es legitima
l’assembleisme, la participació
dels treballadors i l’autogestió. La crisi de la
família patriarcal i autoritària
serà irreversible: les relacions pares-fills i home-dona es
faran més igualitàries.
El feminisme es convertirà en una força social
imparable. La sexualitat es
naturalitzarà, deixarà de ser tabú i
s’obrirà la via a
l’acceptació de les
diverses orientacions sexuals. Es plantejarà la
democratització de la justícia
i de les presons, de l’exèrcit i de la policia, si
es volen treure l’estigma d’aparells
repressius al servei de les minories poderoses. No solament es
qüestiona el
funcionament de l’escola i en especial de la Universitat,
sinó el conjunt del
sistema d’ensenyament, com a reproductor de la desigualtat
social, i es declara
inacceptable el poder absolut de les autoritats acadèmiques
i el monopoli del
saber dels professors. El sistema hospitalari es denuncia com a
concentracionari
i la relació metge-pacient com a autoritària;
també ací el canvi serà irreversible.
La cultura elitista es denuncia i l’arrogància
dels professionals es rebutja. Emergeix
la cultura ecologista i la demanda social de qualitat de vida. Es
reivindica la
ciutat com a espai de convivència i de
tolerància, es condemnen els
comportaments excloents i el racisme. La gent aprèn a
parlar-se pel carrer. Neixen
les ràdios i la premsa de contrainformació que
trenquen el monopoli de l’estat
i dels grups econòmics poderosos sobre la
informació.
Es pot
argumentar que en molts casos els avenços aconseguits no es
van
consolidar o no van beneficiar tothom i que en d’altres no es
va anar més enllà
de la reivindicació o de la denúncia.
Però en totes les dimensions de la vida
social i cultural que hem citat les aspiracions es van legitimar, les
demandes
es van haver d’escoltar i les insuficiències i els
retrocessos dels canvis no
han significat mai tornar a la situació anterior.
És cert que no és una
revolució com les del 1789 o el 1917. Potser és
més comparable a les
revolucions europees del 1848, que van plantejar la
democràcia per a tots els
ciutadans i el reconeixement dels treballadors com a classe portadora
de nous
drets.
La
revolució del Maig del 68 va ser una revolució
del desig que si es
mira com la darrera revolució de la societat
industrial no va triomfar. Però si
avui la sabem mirar com la primera revolució de la nova
societat haurem de
concloure que no és un record nostàlgic,
sinó una passió de futur.
Jordi
Borja
(El Temps, 1.247 / 06-05-08)
estelnegre | 12 Maig, 2008 20:32
Programa de Carlus Jové en «Frenopàtic Radio Show» de Radio Celrà presentant la vida i l'obra de Joe Hill com a precursor del folk polític als EUA. Podeu escoltar el programa aquí (1h 15': 71,5 MB) [Paciència triga a descarregar-se]
...
Playlist:
01. Billy Bragg
"Joe Hill" (*1)
(original
by JOE
HILL, interpretada per):
02.
Entertaintment Workers
"The Preacher & the Slave"
03. Mats
Paulson
"Mr. Block"
04. Pete
Seeger + Almanac Singers
"Casey Jones"
WOODY
GUTHRIE:
05. Woody
Guthrie
"I Ain't Got No Home"
06. Woody
Guthrie
"This Land is Your Land"
(original
by PETE
SEEGER, interpretada per):
07.
Odetta Felious "If I Had a
Hammer"
BOB DYLAN:
08. Bob
Dylan
"Subterranean Homesick Blues"
JOAN BAEZ:
09. Joan
Baez
"The Ballad of Joe Hill" (*2)
JOHNNY
CASH:
10.
Johnny Cash
"San Quentin"
(original
by JOE
HILL, interpretada per):
11. Hazel
Dickens
"The Rebel Girl"
12. Billy Bragg
"Joe Hill (*1)
(*1)
Escrita
originalment per Phil
Ochs
(*2)
Cançó-poema d'Alfred Hayes
i música d'Earl Robinson
« | Maig 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |