Administrar

«La roig i negra», per Abel Ortiz [a Fernando Fernán-Gómez]

estelnegre | 24 Novembre, 2007 09:05

«La roig i negra», per Abel Ortiz

Fernando Fernán-Gómez

El Parlament, on resideix la sobirania popular segons els textos legals, dempeus, aplaudeix Fernando Fernán-Gómez, l'anarquista. El president del Govern socialista, l'alcalde conservador de Madrid, el ministre de Cultura. L'Estat, i el país, davant la bandera roja i negra. La mateixa que molts pretenen criminalitzar avui ben igual que fa un segle. L'últim acte de l'actor més genial.

Demostra, a qui vulgui entendre, que l'amor lliure, el suport mutu, la fraternitat, l'internacionalisme, el pacifisme, la justícia social, l'emancipació dels explotats i altres aspiracions llibertàries, no són idees de violents grupuscles radicals antisistema afins a l'extrema esquerra amb obscures connexions a muntanyes no molt llunyanes.

Igualar els feixistes, presents als carrers amb assassinats recents i continuats, com s'està fent, més o menys sorneguerament, amb els anarquistes, fent servir el suat argument segons el qual els extrems es toquen, és absurd i, sobretot, molt mal intencionat. No és cert ara ni ho va ser mai. Fernando Fernán-Gómez no era un extremista ni res de semblant. Còmic de professió, persona raonable, tipus cabal, equilibrat, culte, proper, valleinclanesc, renaixentista, etern perseguidor dels misteris del lliure albir, obrer de l'escenari i acadèmic. Irreprotxable ciutadà.

Al teatre, a la vista de tothom, sobre l'escenari, Fernando Fernán-Gómez, recita els seus últims versos muts embolcallat en la bandera anarcosindicalista. Fora, al carrer, fa fred. A les parets cartells contra la immigració. En els periòdics i les ràdios racisme de baixa intensitat; immigració ordenada, caritat, condescendència. Ningú no parla de fronteres criminals ni de l'odi als pobres, tan feixista. Si els immigrants vinguessin amb diners, com ho van fer els fugitius nazis als quaranta, els turistes europeus a Benidorm i similars durant els seixanta o els xeics àrabs a la Marbella dels setanta, els qui els assassinen i apallissen anirien a rebre'ls a Barajas amb una banda de majorettes, l'estudiantina de Dret, demostracions folklòriques i un vi espanyol. Rics contra pobres. Aqueixa és la qüestió.

Aquest cas, el de rics contra pobres, il·lustra perfectament la debilitat del raonament, més bé tic mental, segons el qual els extrems es toquen. Els qui són extremadament rics i els que són extremadament pobres igualats en les consciències dels professionals de l'equidistància. Els qui maten i els qui moren en el mateix fang.

Encara que el temps hagi esborrat el caminoi, Fernando Fernán-Gómez i altres com ell han deixat pistes. En temps de confusió, d'intoxicació i de violència extrema, a Lavapiés i a deserts llunyans, una veu clara i rotunda s'aixeca sobre la resta sense dir res. Des del silenci ens arriba una última voluntat emocionant de l'anarquista mort. Perquè no hi hagi dubtes. La roja i negra.

Abel Ortiz

Obra de Kalvellido

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS