estelnegre | 28 Agost, 2007 08:24
El 25 de juliol de 1907, ara fa
un segle, va
aparèixer al setmanari anarquista Tierra y Libertad un manifest de
Solidaritat Obrera adreçat als treballadors de Barcelona.
Aquesta crida ha estat
considerada el punt de partida de la constitució, tres anys
més tard, de la
Confederació Nacional del Treball, el gran moviment de les
masses treballadores
de la Catalunya contemporània.
Feia
pràcticament un decenni que el moviment obrer
català es trobava en una situació de
crisi orgànica irreversible. Des del
procés de Montjuïc de 1896, amb motiu de la
irrupció del terrorisme anarquista
d'aquells anys, la repressió governamental havia
desarticulat el teixit associatiu
dels obrers catalans, i els pocs sindicats que havien pogut subsistir
vivien en
una situació de gran precarietat. La
irrupció d'Alejandro Lerroux a l'escena
política catalana, a partir de 1901, va poder bastir un
projecte polític que,
sobretot a Barcelona, disposava d'una significativa base obrera. El
fracàs de
la vaga general de 1902 --que va afectar prop de 120.000 treballadors a
tot
Catalunya-- també va incidir en la llarga travessa del
desert que anava recorrent
el moviment sindical català.
No fou fins
l'any 1906 que es va iniciar una certa
represa, gràcies els contactes dels obrers catalans amb la
Confédération
Générale du Travail francesa, que l'octubre
d'aquell any havia celebrat un
congrés a Amiens d'on havien sorgit les
reivindicacions d'apoliticisme i
autonomia per als treballadors. Tanmateix, les primeres
iniciatives organitzatives
es van adoptar el juny de 1907. En una reunió al local de la
Dependència
Mercantil de Barcelona, presidida pel socialista Antoni Badia Matamala,
es va
acordar, segons publicava el diari El Poble Català,
"la
conveniència d'unir-se totes les societats de
caràcter societari en una
estreta solidaritat obrera, que, deixant a cada
entitat ab completa llibertat
pera defensar sos peculiars ideals, les uneixi en lo que'ls
és comú".
Sorgia així el nou concepte de solidaritat obrera,
pres de l'èxit que en
aquests moments, dins l'àmbit del catalanisme, tenia la
Solidaritat Catalana,
el moviment solidari constituït arran de les
agressions que suportava el
catalanisme des de 1905. El mateix mes de juny es va
constituir una comissió
organitzadora, en que, entre més components, hi
havia Antoni Badia i el pintor
de la construcció Salvador Seguí.
A l'origen,
doncs, la Solidaritat Obrera apareixia
com una organització que pretenia abraçar el
conjunt de sindicats i organismes
societaris que hi havia dins el moviment obrer barceloní, al
marge de qualsevol
implicació ideològica i política. Per
aquesta raó, trobem entre els impulsors
del moviment destacats dirigents socialistes. Quan el dia 25 de juliol
es
publica l'esmentat manifest adreçat als treballadors de
Barcelona, el moviment
solidari ja tenia 36 societats obreres implicades.
Encapçalades per la
Dependència Mercantil, hi trobem des de forners fins a
confiters i pastissers,
passant per la Unió Metal·lúrgica,
l'Art Fabril, impressors litògrafs, paletes,
fusters, dependents d'ultramarins, constructors de pianos i la
"unión de
matarifes". Com deien al manifest, es tractava d'associar
''l'esforç de
les societats obreres que avui viuen raquíticament en molts
locals" per
tal de constituir un gran moviment associatiu que aconseguís
la fita per la
qual havien lluitat milers de treballadors: "Que
l'emancipació dels treballadors
ha d'ésser obra dels mateixos treballadors."
Sindicalisme nacional
Pocs dies
després d'aquesta primera crida oberta,
el dia 3 d'agost es va organitzar al mateix local de la
Dependència Mercantil
una assemblea de representants sindicals on, a més
d'elaborar-se un programa
d'acció, s'escollí el primer consell directiu,
que fou dividit en tres
comissions --administrativa i de foment, de propaganda i
d'ensenyament-- i
que va estar dirigit, amb el càrrec de secretari general,
per Antoni Colomé, de
la Societat de Fusters de Barcelona. D'aquesta manera feia les primeres
passes
un nou organisme sindical que aplegava obrers d'ideologies diverses
--socialistes, anarquistes, i sense ideologia definida-- i
que, durant els primers
temps, va ser concebut com a una organització estrictament
barcelonina, a la
qual de seguida van adherir-se 57 societats obreres. El dia 19
d'octubre de
1907 començava a publicar-se el primer número del
setmanari Solidaridad
Obrera, gràcies a les aportacions
econòmiques que féu el pedagog
racionalista
i fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guardia. Dirigit pel
sindicalista i pintor Jaume Bisbe, el setmanari comptava, per exemple,
amb les
col·laboracions de Badia, que n'era l'administrador, Tomas
Herreros i el vell
anarquista Anselmo Lorenzo.
Però
ben aviat es va posar en evidència la
necessitat de traspassar I'àmbit barceloní per
convertir la Solidaritat en una
organització d'abast nacional. La celebració d'un
míting sindical al Teatre
Cervantes de Badalona, el dia 25 de marc de 1908, va ser
l'ocasió perquè hi fes
cap una delegació de la Solidaritat i, alhora, s'hi
apleguessin representants
de sindicats procedents de Mataró, Manresa, Igualada,
Manlleu, Vic, Sabadell,
Terrassa i més poblacions de l'entorn. L'ocasió
fou aprofitada per a celebrar
una assemblea d'on sorgí la necessitat de convertir
Solidaritat Obrera en un
organisme d'àmbit català.
I,
efectivament, el mes de maig, el nou secretari
general, Jaume Bisbe, que substituí Colomé poc
després de l'assemblea de
Badalona, convoca un "Congrés Obrer de Catalunya", els dies
6, 7 i 8
de setembre de 1908. Fou el congrés de la
consolidació del moviment solidari.
Diu Bisbe: "Seguint el curs evolutiu de la nostra missió
històrica, és
hora que els obrers de Catalunya, posant-nos a l'avantguarda
dels nostres
germans de la resta de regions d'Espanya, marxem endavant amb els
treballadors
de tots els països cap a la conquesta del patrimoni
universal i a la
dignificació de la nostra classe. "El congrés
--que se celebra al nou
local del Centre Obrer barceloní-- convoca 143
delegats de 120 societats
obreres de tot Catalunya --que en conjunt representaven unes 25.000
afiliats--
i prengué la decisió de constituir la
Confederació Regional de Societats de
Resistència Solidaritat Obrera. El nou organisme mantenia el
caràcter apolític
de l'organisme barceloní. Al congrés van
continuar participant-hi dirigents
socialistes, anarquistes i simplement sindicalistes. El nou
secretari general,
nomenat el desembre de 1908, fou Josep Roman, un tipògraf,
dirigent de la
societat Estampació Tipogràfica de Barcelona, que
ja havia format part del
primer consell directiu de la Solidaritat Obrera i que ara fou
escollit per al
màxim càrrec directiu perquè tenia un
caràcter ideològicament neutre.
Cap a la formació de
la CNT
L'impacte
del nou organisme arreu de l'estat
espanyol fou considerable. Des d'Astúries, des d'Andalusia i
des de més indrets
s'iniciaren tasques de reorganització sindical, que
menaren al pas següent: la
constitució d'una estructura sindical d'abast estatal. La
necessitat era tan
evident que el juny de 1909 la Solidaritat Obrera catalana va
convocar un
segon congrés, que havia de celebrar-se el mes de setembre,
i havia de representar
l'extensió del moviment a tot l'estat espanyol. Tanmateix,
els fets de la Setmana
Tràgica, de juliol de 1909, van fer ajornar el projecte
durant un any.
Pelai
Pagés i Blanch
(El Temps, 1.207 / 31-07-07)
« | Agost 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |