Administrar

Mor el vilafranquí Eusebi Pérez, republicà i supervivent del camp d'extermini nazi de Mauthausen

estelnegre | 21 Agost, 2007 12:53

Mor el vilafranquí Eusebi Pérez, republicà i supervivent del camp d'extermini nazi de Mauthausen

El vilafranquí Eusebi Pérez Martín, republicà i supervivent del camp d'extermini nazi de Mauthausen, va morir a Caracas (Veneçuela) a l'edat de 87 divendres 17 d'agost. Pérez gaudia de bona salut i va morir sobtadament mentre seia en un sofà de casa

Eusebi Pérez Martín

El vilafranquí Eusebi Pérez Martín, republicà i supervivent del camp d'extermini nazi de Mauthausen, va morir a Caracas (Veneçuela) a l'edat de 87 divendres 17 d'agost. Pérez gaudia de bona salut i va morir sobtadament mentre seia en un sofà de casa.

Eusebi Pérez va combatre l'exèrcit feixista com a milicià voluntari a l'edat de 16 anys en l'inici d'una trajectòria que el duria més enllà de l'Atlàntic, a Veneçuela, que es va convertir en la seva llar. Entremig va patir, al costat d'altres republicans anitfeixistes, 57 mesos d'internament al camp nazi de Mauthausen (Àustria).

Testimoni i víctima del segle XX

Eusebi Pérez Martín, nascut a a Vilafranca del Penedès el 14 d'agost de 1920, va viure la II República, la Guerra Civil, l'exili, els camps de refugiats a França, la II Guerra Mundial i els camps d'extermini nazis, la impossibilitat de tornar a l'estat espanyol i l'exili definitiu, i va esdevenir un símbol de la lluita i el triomf de la dignitat humana, enfront del nazisme, il·lustrant la trajectòria de molts republicans penedesencs.

L'any 1972, Eusebi Pérez va venir a Catalunya per primera vegada per visitar la seva mare, i el 1978, amb motiu d'un nou viatge, va tornar per primera vegada a Mauthausen. El mateix any es va inscriure a l'Amical de Mauthausen.

Membre de l'Amical Mauthausen

L'any 2005 Vilafranca del Penedès va commemorar el 60è aniversari de l'alliberament dels camps de concentració i d'extermini dels nazis, on van ser deportats i assassinats republicans catalans i espanyols procedents de l'exili. Després de l'alliberament, els pocs supervivents van jurar solemnement "no oblidar mai", i la majoria es van retrobar a l'associació Amical Mauthausen, que agrupa els exdeportats, familiars i amics.

Aquest aniversari va culminar amb l'homenatge institucional a Eusebi Pérez i amb la col·locació d'un element escultòric en record de les víctimes penedesenques al barri de la Girada. El monolit té inscrites unes paraules d'Eusebi Pérez: "El silenci dels republicans caiguts ha despertat el record del Penedès. En honor seu".

Actualment, l'historiador vilafrafranquí Ramon Arnabat està treballant en l'edició d'un llibre sobre la biografia de Pérez, amb el títol Eusebi Pérez Martín. De la guerra civil a Mauthausen i a Veneçuela, que vol documentar la història de molts catalans i formar part del projecte Testimonis contra l'oblit de l'Ajuntament de Vilafranca. Arnabat tenia previst desplaçar-se a Caracas el pròxim mes de desembre per entrevistar Eusebi Pérez, segons ha explicat en declaracions a l'ACN.

(Avui, 21-08-07)

Escriu-nos

«Sacco i Vanzetti, ahir i avui», per Noelia Sastre

estelnegre | 21 Agost, 2007 06:30

«Sacco i Vanzetti, ahir i avui», per Noelia Sastre

Aniversari de la mort dels dos bocs expiatoris més cèlebres

EUA repassa un dels episodis més negres de la seva història als 80 anys de l'execució dels dos anarquistes

Els analistes hi veuen paral·lelismes amb l'actualitat

Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

Dijous es compleixen 80 anys de l'execució a la cadira elèctrica de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, "un bon sabater i un pobre venedor ambulant de peix", com ells mateixos es van definir en una entrevista amb The New York World durant el judici que va elevar a la categoria de mites aquests dos humils immigrants anarquistes italians, acusats injustament de robar i matar el pagador d'una fàbrica i el seu escorta a Braintree (Massachusetts), el 1920.

Vuit dècades després d'aquell 23 d'agost de 1927, en què va culminar un cas que va despertar una onada d'antiamericanisme a tot el món --amb manifestacions des de Marràqueix a Sidney--, els EUA repassen una de les pàgines més negres de la seva història amb un nou llibre, Sacco i Vanzetti: els homes, els assassinats i el judici a la humanitat, de Bruce Watson.

La premsa nord-americana recorda com, en plena edat del jazz, les coses no eren tan diferents d'aquest començament del segle XXI. "Ara, com llavors, una decisió americana ha escandalitzat el món", escriu The Boston Globe, el diari de la ciutat que va veure morir els anarquistes.

"Denominador comú"

La diferència és que, als bojos anys 20, només es van necessitar dues morts, i no milers en una guerra, per encendre l'opinió pública. "Però hi ha un denominador comú entre llavors i la nostra era: el cas de Sacco i Vanzetti va cremar pel combustible del terrorisme i com a resultat de la fòbia a la immigració", es llegeix al Globe. "La seva execució encara ressona com un lúgubre acord, i tot i així pocs americans saben per què van ser arrestats i què va passar al judici", diu el rotatiu The New York Times.

La condemna, amb insuficients proves, va treure mig planeta al carrer. Per molts, l'execució va ser deguda a la seva doble condició d'anarquistes i immigrants pobres. Ells van defensar la seva innocència, però en el judici es van maquillar les proves i es va dir que la nit de l'arrest anaven armats fins a les dents.

La pressió internacional no hi va poder fer res. Sacco i Vanzetti van ser executats al crit de "¡Visca l'anarquia!". Mig segle després, en el 50è aniversari de la seva mort, el país va revisar el cas, va demanar disculpes als descendents i els va exonerar simbòlicament en una ordre firmada pel llavors governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

La seva execució va simbolitzar la por del Govern dels EUA al comunisme --necessitaven demostrar que aquelles idees serien durament castigades-- i la xenofòbia de la societat. Un any abans dels assassinats, el 1919, un grup anarquista va orquestrar "el cop més important en la història dels EUA", enviant 30 bombes a poderoses figures com John Rockefeller o J. P. Morgan. El cop va fallar, però va sacsejar el país amb una guerra de classes que recordava Rússia.

Cap de turc

I aquests dos soldats anarquistes hi eren, observant els esdeveniments. "El 1920, el ciutadà mitjà s'enfrontava a una nació que no reconeixia en un món desconegut. I sota la Prohibició, ni tan sols podia demanar una cervesa per riure's dels canvis. Tenint en compte aquesta incertesa, ser cap de turc era natural", escriu el periodista Watson sobre els dos bocs expiatoris més famosos de tots els temps.

Noelia Sastre (Nova York)

(El Periódico de Catalunya, 21-08-07)

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS