estelnegre | 18 Agost, 2007 21:16
L'execució del reporter manresà Josep Maria Planes
Un article publicat per Josep
Maria Planes l'1 de
maig de 1936 en què atribuïa a la CNT-FAI l'autoria
material de l'assassinat
dels independentistes Josep I Miquel Badia va tenir una enorme
repercussió en
una Barcelona molt convulsa. Al cap de quatre mesos, en plena guerra
civil, el
cos de l'articulista jeia sobre un toll de sang a la Rabassada i es
convertia
en la primera víctima mortal del periodisme
català. Un episodi tan tràgic com
amagat durant dècades.
Migdia del
25 d'agost del 1936, dimarts calorós a
la ciutat de Barcelona. El dibuixant, periodista i escriptor
Avel·lí
Artís-Gener, més conegut com a Tísner,
rep una trucada de Ramon Peypoch,
secretari del partit Acció Catalana. Ha d'afrontar un dels
encàrrecs més durs
de la seva vida: anar al dipòsit de cadàvers de
l'Hospital Clínic per comprovar
si entre la filera de cadàvers es troba el cos del
periodista Josep M. Planes,
company i amic d'Artís-Gener. Fa moltes hores que
ningú no sap res de la situació
de Planes, amenaçat de mort des de fa setmanes per membres
radicals de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan
Tísner es dirigeix cap a la porta del
carrer Còrsega, vol pensar que tot plegat
només és una falsa alarma...
però
no les té totes.
Tísner,
d'incògnit
Hi va
vestit de milicià, per dissimular davant les
patrulles anarquistes que fan guàrdia a la porta del centre.
I és que la vida
de Tísner també està
amenaçada en una Barcelona controlada pels incontrolats.
Mentre baixa els graons, algú li recorda que la
passada matinada s'han trobat
molts cossos sense vida a la carretera de la Rabassada. Quan arriba a
la
fúnebre sala queda horroritzat:
"S'ha
d'haver viscut una cosa tan dantesca per
creure-la", explicarà seixanta anys després.
Davant seu hi ha uns quants
cadàvers. Un d'ells du un elegant vestit de color blau
marí amb unes ratlletes
blanques i una camisa de seda de color blau. Tísner s'hi
acosta. "Vaig
ajupir-me, me'l vaig mirar, i era ell inconfusiblement. Li havien
rebentat el
parietal esquerre a trets, li havien buidat el cervell. Al
rostre li havia
quedat un inconegut rictus de terror". Amb la mà
tremolosa, li penja a la
solapa de l'americana una etiqueta amb un nom: Josep Maria Planes.
És la sentència
que havien vaticinat aquells a qui Planes s'havia enfrontat des de la
primera
pàgina de La Publicitat en els darrers
anys.
Josep M.
Planes, que va néixer a Manresa l'any
1907, havia arribat a Barcelona a mitjan anys vint. Escrivia
cròniques
esportives i crítiques teatrals, i també
reportatges de societat al setmanari Mirador,
però va ser amb l'arribada de la República quan
es va fer un nom dins el món
periodístic català. El 1930 dirigia el
magazine Imatges, una revista
d'alta qualitat literària i gràfica,
inspirada en el Vu francès. l el
1931 havia entrat a la nòmina de redactors del diari La
Publicitat, capçalera
fidel als postulats del republicanisme catalanista del partit
Acció Catalana.
Aquell mateix any, el seu llibre Nits de Barcelona
triomfava a la
capital catalana. En aquesta obra, Planes es presenta com un
brillant
examinador d'una època en què es
produeix l'eclosió de nous fenòmens i
modes
urbanes, l'esport, el jazz, el music-hall...
Per arribar a tots els estrats
socials, Planes no dubta a baixar al Barri Xinès o a pujar
al Ritz. Tango,
transvestits, cocaïna, femmes fatals,
literats, polítics... ballen,
beuen, riuen i ploren durant les nits d'una Barcelona que vol superar
la dictadura
de Primo de Rivera i la monarquia.
El mestre i
mentor de Planes és Josep M. de Sagarra,
que el presenta arreu com un reporter modern, europeu i cosmopolita.
Ben aviat,
el manresà es guanya la confiança i
admiració dels companys de professió,
és
escoltat a les tertúlies de la terrassa de l'hotel
Colon, de l'Ateneu
Barcelonès i de l'Excelsior. Planes evidencia una nova
manera de narrar la
realitat, fugint de l'articulisme clàssic per cultivar un
gènere proper al
reportatge novel·lat, amb bones dosis d'humor, llenguatge
directe i reflexió
personal.
Un be negre amb potes rosses
La
personalitat de Planes es fa explícita en un
setmanari que existirà mentre visqui la
República: El Be Negre. Planes
n'és el director i té col·laboradors
de prestigi com Rossend Llates, Josep M.
de Sagarra, Àngel Ferran, Just Cabot..., a la
vegada que aposta per joves
dibuixants com Joaquim Muntanyola, Francesc
Fontanals, Avel·lí
Artís-Gener (Tísner),
Valentí Castanys, Feliu Elias (Apa)
o Romà Bonet (Bon). A la
segona planta de l'Ateneu, els diumenges a la nit es confecciona una
publicació
que fa sàtira del feixisme i de l'anarquisme, de
l'Església i del radicalisme
lerrouxista, del carlisme i de l'esquerra republicana, de
l'alcalde Aiguader i
del president Companys. Ningú no s'escaparà del
comentari viu i desvergonyit.
Però no tothom acceptarà la broma de la mateixa
manera. El setmanari viurà
dures sancions, llargues èpoques de censura i
més d'una agressió, com la dels
escamots d'Estat Català, que el 1933 no dubten a assaltar i
fer malbé la
impremta on es produeix la revista. O els carlistes, que es volen endur
Planes
a "fer un tomb" per Horta.
Un estil detectivesc
I el
reporter els complau, no solament narrant allò
que sap, sinó també amb la metodologia emprada:
"Jo donava paraula d'honor
que em deia Josep Maria Planes, que era redactor de La
Publicitat i que
havia d'escriure un reportatge sobre els atracaments. Paraula d'honor
que només
publicaria les informacions per a les quals l'informador
m'autoritzés. Paraula
d'honor que no citaria, ni de prop ni de lluny, llur
procedència. [ ... ]
Paraula d'honor que els anava a trobar directament a ells,
perquè ja que es
tractava d'un reportatge sobre els atracaments, preferia
conèixer el criteri
dels atracadors que no pas el de la policia, que
segurament seria
parcial".
Arran dels
fets d'octubre del 1934, quan el Govern
de la Generalitat, amb el president Lluís Companys al
capdavant, és empresonat,
El Be Negre és clausurat tres setmanes.
Amb tot, la suspensió més
traumàtica no arribarà fins el setembre
del 1935, quan Planes és acusat d'un
delicte de desobediència civil en no portar les proves a
censura. El Be
Negre no tornarà a publicar-se fins a la darreria
de
gener del
1936 i Planes marxa a París i a Berlín,
com a corresponsal de La Publicitat. A la
capital alemanya, el periodista
català contempla de prop l'apogeu del nazisme: "M'ha calgut
anar a Berlín
per veure com la gent aplaudia l'activitat eixordadora d'un
canó antiaeri, per
veure ovacionar un tanc monstruós que agafava tot el
llenç i semblava que anava
a esclafar el públic, per veure com els picaments de mans
ofegaven el petar de
les metralladores. [ ... ] Tot plegat tenia l'aire d'una broma
sinistra",
escriu.
De nou a
Catalunya i amb el triomf de les esquerres
a les eleccions del mes de febrer del 1936, Planes reprèn la
lluita personal
contra el radicalisme anarquista. Però el 28 d'abril es
produeix un fet clau:
Miquel Badia, cap de les Joventuts d'Estat Català i
abans responsable dels
serveis de la policia de la Generalitat, és abatut a trets a
la confluència
dels carrers Muntaner i Diputació. També mor el
seu germà Josep, que
l'acompanyava. Miquel Badia havia dut a terme unes intenses
operacions per
impedir tant les vagues de la CNT com per eradicar el
pistolerisme urbà, raó
per la qual, els grups anarcosindicalistes, sobretot la FAI,
l'havien amenaçat
de mort, qüestió que Planes recorda
l'endemà dels fets. Al cap d'unes hores,
però, des de les pàgines de Solidaridad
Obrera, Planes rep la primera
advertència: "Sabemos quien es José
Planes. Recordamos que en el mismo
diana publicó una serie de reporiaies sobre los
anarquistas. La descripcion
que hacia de las actividades y de los centros anarquistas eran
propias de un
alineado". Queda clar que la CNT-FAI no havia oblidat els
articles del
1934.
A banda del
manresà, Tísner, des de les
pàgines de
La Rambla, també inicia
investigacions per aclarir el doble assassinat.
La tensió va en augment. Per apaivagar els ànims,
el director de La
Publicitat, Carles Capdevila, envia Planes a cobrir la Volta
Ciclista a
Catalunya d'aquell estiu. Però quan torna, la
guerra dialèctica augmenta de to
perquè l'1 de juliol Tísner havia publicat els
noms dels presumptes assassins
dels Badia. Planes ho corrobora i augmenta la
informació amb més dades. El 7
de juliol, la Solidaridad Obrera els exigeix una
rectificació, sota pena
de "obligarlos a enmudecer".
L'amenaça és clara. El dia 9,
Planes contesta: "Jo signo els meus escrits. Tinc, per tant, dret a
saber
qui es fa responsable de l'amenaça de la qual sóc
objecte". L'aixecament
militar i l'inici de la revolució del 19 de juliol del 1936
precipita els
esdeveniments.
Epitafi
tràgic i... Profètic
Aquell
mateix dia, Planes publica el seu darrer
article, "Nit de vetlla", tot un presagi del seu futur i el
del
país: "Altra vegada el país tenyit de sang.
Ningú no pot preveure què
sortirà d'aquesta terrible convulsió. La
insensatesa de la reacció,
irremissiblement abocada a la derrota, pot provocar, aquesta vegada, un
daltabaix sense precedents en la història
d'Espanya". En contra de la
seva voluntat, amics i companys de Planes només el
poden convèncer perquè
s'aparti de la redacció del diari una temporada.
Però
la tarda del 24 d'agost del 1936, una patrulla
de milicians anarquistes descobreix el parador de Josep M. Planes, que
roman
amagat en un pis al carrer Muntaner, davant la
plaça d'Adrià. S'explica que el
periodista sortia sovint al balcó per fumar una
cigarreta i algú l'hauria
denunciat pensant, pel seu rostre esblanqueït, que es
podia tractar d'un
capellà amagat. En localitzar-lo, el grup de milicians
només li concedeix dos
minuts per canviar-se. A la porta, els espera un auto amb el motor
encès que
farà el camí cap a la Rabassada.
Al cap de dos dies, alguns familiars i amics donen l'últim adéu a Planes al cementiri de Sants. Als vint-i-nou anys moria un dels periodistes amb més futur de la Catalunya republicana, lliure i pròspera, on va conèixer la mort de la manera més cruenta. Les seves darreres paraules publicades el 19 de juliol donen fe del seu compromís: "El qui en aquestes hores greus no estigui d'una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual li exigirem comptes. Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!".
Jordi
Finestres
(Sàpiens,
58 / agost 2007)
« | Agost 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |