estelnegre | 07 Agost, 2007 11:34
Perdre la guerra, patir la
victòria
Repressió i contrarevolució a la Guerra Civil espanyola
L'escrit que segueix té 30 anys i va ser publicat en una revista d'història, L'Avenç, avui desapareguda --existeix actualment la capçalera, però res té a veure amb la revista original. És una transcripció de la intervenció que l'historiador i hispanista anglès Ronald Fraser va tenir en una taula rodona dins el marc d'unes jornades sobre la Guerra Civil organitzades pel Centre de Treball i Documentació, l'any 1977. A partir de testimonis orals recollits al llarg de les intervencions d'aquest autor, l'acumulació de records personals, anècdotes, fets concrets, etc., fan possible una reconstrucció hipotètica del que va ser la repressió franquista durant i després de la guerra civil. Hem corregit alguns errors de l'original.
M'imagino que, precisament pel que acaba de dir l'amic i col·lega Southworth, entre el públic no hi ha ningú que no hagi patit els efectes de la repressió franquista. Per tant, no voldria parlar-los dels horrors d'aquella repressió que vostès han patit i que jo només conec a través dels nombrosos testimoniatges recollits en el meu treball d'historiador oral. Però hi ha uns amics, aquí, que m'han convençut que aquesta opinió meva no és encertada. Cal recordar-ho tot i parlar de tot. Bé, ho intentaré, no tot, és clar, però alguna cosa. l ho faré dins un esquema polític, servint-me d'alguns testimoniatges de Castella la Vella i d'Andalusia. Si es repeteixen aquí alguns temes tractats ja pel senador Benet i per Southworth, no és accidental. La repressió no és una cosa casual, és l'expressió coercitiva de tota una política: militar, social, econòmica, ideològica i cultural. Jo parteixo de la concepció de la guerra civil com la continuació per uns altres mitjans, per adaptar la famosa frase de Clausewitz, de la política interna, o sigui, la política de classes. En aquesta concepció, la lluita de classes està elevada al nivell de la lluita armada entre classes. Per als sublevats militars i les classes socials que els donaren suport, l'oligarquia terratinent i la burgesia, i, en algunes zones, la petita burgesia rural, l'objectiu principal de la sublevació podia resumir-se en poques paraules: conjurar el perill de la revolució social, el perill per a la seva propietat, i restablir l'ordre, cosa que venia a dir: reforçar la dominació del capitalisme i permetre una taxa d'acumulació més elevada i segura que sota la República.
El
difícil d'aquest propòsit era que no es podia
enunciar obertament. Gairebé ningú, es pot dir
amb confiança, s'aixecava, anava
a la guerra amb l'únic fi de defensar el
capitalisme com a tal. Calia camuflar
aquesta raó principal sota d'altres, calia crear una
ideologia legitimadora.
Quan el setembre de 1936 la Junta de Defensa Nacional de Burgos
prohibeix tota
actuació política i sindical, ho justifica en
termes que la política fomentava
ambicions personals, fomentava l'antipatriotisme, permetia als
dirigents
polítics i sindicals que creixessin a costa del poble que
ells mateixos enverinaven.
Només faltava dir, com va dir Franco el 25 de juliol de
1936, en un manifest
signat a Tetuan, que l'esperit revolucionari i inconscient de
les masses
enganyades i explotades era obra dels agents soviètics.
Ara
bé, no n'hi havia prou de prohibir
l'actuació
política i sindical; per aconseguir els seus fins
fonamentals calia anihilar
les organitzacions obreres, els sindicats i els partits
polítics. No oblidem
que la classe posseïdora, que intenta imposar la
dominació per la força de les
armes, és numèricament
minoritària, la qual cosa explica en part que les
contrarevolucions hagin estat i continuïn essent molt
sagnants. Quin millor
procediment, doncs, que reprimir no sols els caps visibles d'aquelles
organitzacions, sinó tot quadre mitjà i
militant, sembrar . un terror que
resti gravat a la ment de qualsevol obrer amb
vel·leïtat de protestar la seva
condició d'explotat.
A
través de Southworth hem escoltat ja algunes
paraules de Queipo de Llano. Ara, jo vull citar una altra frase del
general
Queipo de Llano, que pronuncià per ràdio quatre
dies després de la sublevació
de Sevilla: "A propòsit de vagues i coaccions, ordeno i mano
que tots els
qui caiguin en poder de les forces que realitzen coaccions siguin tot
seguit
passats per les armes. No tingueu por, us autoritzo perquè
el mateu com un gos i
quedareu exempts de responsabilitat". Un altre exemple,
l'al·locució d'un
dels repressors més infames d'Andalusia, el comandant de la
Guàrdia Civil,
Bruno Ibañez, quan va ser nomenat cap d'ordre
públic de Còrdova el setembre de
1936: "Sapigueu tots els habitants d'aquesta capital admirable
que,
posant-me per damunt de tota maldat i covardia, treballaré
sense repòs perquè
no quedi cap traïdor solapat que tracti d'entorpir
d'alguna manera l'obra
admirable que el nostre abnegat exèrcit està
realitzant per fer una nació
educadora i pròspera, procurant igualar-nos amb les
nacions més civilitzades,
que amb cega fe cristiana, estan plenes d'esperances sense ambicions.
Els qui
no sentin l'amor que tot bon fill ha de tenir per la
idolatrada mare pàtria no
són dignes de viure-hi i han de marxar o
desaparèixer per sempre del terreny
espanyol". De trista memòria a Còrdova,
podríem comptar moltes coses de
Bruno Ibañez, però el que hem d'observar
és el llenguatge que fa servir.
Percebem
clarament l'aspecte ideologicoreligiós
que aporta la legitimació a la
repressió, en la seva finalitat sociopolítica.
És prou coneguda la importància de la
religió a la zona nacional i jo no hi
insistiré més. Només vull dir una cosa
que potser no és tan coneguda. El dia de
la Mare de Déu, el 15 d'agost de 1936, va servir de pretext
per a un esclat de
la repressió, si més no, a dues capitals
de províncies que jo conegui:
Sevilla i Pamplona. Calia eliminar de la terra santa espanyola
unes herbes
dolentes, que enverinaven el poble, que per ell mateix era bo.
Arrencant
aquelles herbes, inhumanes per definició, es
restabliria allò que era bo, o
sigui, la dominació de la gent d'ordre. Vet
aquí el testimoni d'un advocat
cordovès que s'allistà el primer dia de la sublevació
i que més tard va
ingressar a Falange. Anava en columna de Còrdova a
Sevilla en cerca d'armes
del general Queipo i a la carretera va ensopegar amb una
dotzena de cadàvers
obrers. Ell i un amic seu, molt creients tots dos, van
començar a resar un
Parenostre. Al camió, els altres els van escoltar amb una
estupefacció hostil.
"Cal matar tots aquests gossos maleïts", deien. No els entrava
al cap
que algú pogués resar per un, roig.
L'ideològic i religiós, que tant havia fet
per aglutinar les capes reaccionàries sota la
República i al qual, dit sigui
de passada, el Règim tant havia contribuït servia
clarament per justificar
aquesta actitud.
Vegem ara
alguns dels efectes de la repressió a la
zona franquista, no oblidem que l'efecte psicològic era una
de les finalitats
perseguides. Un cop vençuda la resistència a
Sevilla, ens testimonieja la
neboda de José Díaz, secretari general del PCE,
la classe obrera sevillana
estava totalment aterrida per la repressió que es
desencadenà als primers
dies. Molts cadàvers van ser deixats al carrer i al
matí es veia les mares que
ploraven els seus marits o fills. La resistència no
va tornar a sorgir. La mare
d'aquella senyora, és a dir, la germana de
José Díaz, va ser afusellada en
circumstàncies dramàtiques el 7 de novembre de
1936, una altra data fatal pel
que fa a la repressió en zona franquista, i que correspon a
l'inici de
l'ofensiva franquista sobre Madrid.
Les dones i la guerra
Els
contaré ara la historia del seu assassinat
perquè és alliçonadora i
perquè, a més, enllaça amb el debat
sobre la
participació de la dona a la guerra. Aquesta és
la història que em va explicar
la seva filla.
La mare i
una tia de l'aleshores noia que
m'explicava això, estaven empresonades. Arran de la
sublevació de
Queipo de Llano havien intentat fugir de Sevilla, però, com
que duien sis nens
petits entre totes dues, amb prou feines havien pogut arribar als
afores, quan
van sentir la policia, que deia que mataria algú si les
dones no deien on eren.
De seguida la dona es presentà: "Aquí no cal
matar ningú. Sóc la germana
de José Díaz". Les dues senyores
més grans i la noia van ser conduïdes a
un cinema on s'hi havien tret totes les cadires, però tot i
així no hi havia
prou lloc per asseure-s'hi atesa la quantitat de dones detingudes. La
noia
tenia llavors divuit anys i va veure com s'enduien companyes
seves per
afusellar-les. Quan arribava el guardià amb la llista, ens
va dir, hi havia un
pànic espantós però les dones sempre
responien quan eren cridades. La noia va
ser interrogada tota una nit i posada en llibertat sense haver
comunicat el
destí d'alguns camarades. La mare i la tia van ser
traslladades al Convent de
Jesús del Gran Poder, que s'havia convertit en
presó. Tots els dies la noia els
duia menjar. El dia 7 de novembre, el guardià li va dir:
"Ves-te'n, noia,
ves-te'n, la teva mare ja no necessita cafè". La noia
sabia què volien
dir, amb prou feines va poder tornar a casa. L'endemà va
anar a visitar la tia,
que havia estat traslladada a una altra presó. La tia li va
explicar que els
guardians havien vingut a treure-les a totes dues, però el
nen de 9 mesos que
tenia la tia havia començat a plorar espantat.
"Deixem a aquesta, van
dir els guardians, i agafem l'altra". Llavors va començar
una discussió
entre la mare i la tia. Aquesta volia que se l'emportessin a ella. "Que
m'afusellin a mi perquè tu tens més fills que
jo". La mare li va
respondre. "No, hi vaig jo perquè els teus fills
són més petits". I
va ser la mare que s'avançà, rebutjà
la bena per tapar-li els ulls, va dir que
volia morir amb el cap ben alt pel seu germà i
només va demanar una sola cosa:
que l'afusellessin aviat. Consti que aquesta senyora no pertanyia a cap
partit,
només creia que els comunistes devien ser bons,
perquè el seu germà n'era.
La
brutalitat de la repressió era tal que certament
no va ser la classe obrera l'única atemorida. Vet
aquí el testimoniatge d'un
republicà liberal de Valladolid, ciutat de trista
memòria en aquest aspecte.
La repressió formava part integral de la contrarevolució. Paradoxalment, un fet tan anormal com el terror servia per reforçar l'aparença de la normalitat ciutadana. Només si semblaves normal, si continuaves fent el mateix de sempre, podies aparèixer per damunt de tota sospita. L'instint de la pròpia conservació funcionava a ple rendiment. La por a ser afusellat si no denunciaves a un altre, l'esperança de salvar la vida si el denunciaves. Molt més que no pas les venjances personals --que n'hi havia bastants--, era el terror, que contribuïa a la seva pròpia perpetuació.
Era
d'esperar que els desafectes a la sublevació
es veurien aterrits, però val la pena d'observar l'impacte
de la repressió
sobre els adherits al Movimiento. Un
industrial, per al qual la
Dictadura de Primo de Rivera havia estat l'època daurada,
s'alineà del costat
de la sublevació des del primer moment.
De seguida el va impressionar
l'enormitat de la repressió.
"Jo no
creia que es podia matar com allà es
matava --ens deia--. La repressió no tenia
límits."
Un dia,
aquest senyor era davant el Palau Episcopal
quan va sortir un frare. El capellà del cementiri
de Sant Rafael l'esperava.
"¿Quants
n'hi ha per aquesta nit?", va
demanar el capellà: "Setanta-sis", va respondre l'altre.
"Setanta-sis. Oh, Déu meu, és terrible!"
I el frare
li va respondre al capellà:
"Setanta-sis? haurien de ser set-cents". L'industrial va quedar
esglaiat.
L'advocat
cordovès ja esmentat recordava haver
vist, cada dia quan sortia en columna per prendre algun
poble, els cadàvers
que jeien sota les oliveres, homes i dones, boca amunt, boca avall. Els
soterranis del local de la Falange eren com una pilota:
s'inflaven per la
tarda i de matinada es desinflaven. Mataven a qualsevol
sense més ni més.
Amb
aquestes anècdotes vull assenyalar que es podia
repetir en molts altres llocs un fet que potser no hagi estat
subratllat massa
sovint. La repressió també va funcionar per crear
una coherència política i
ideològica nova entre els mateixos sublevats.
Demostrava als adherits
que la sublevació no anava a ser un
senzill canvi de règim polític, com
per exemple ho esperava aquest mateix advocat, un cop militar que
suspendria
la Constitució i restabliria l'ordre dins la
República. No, la cosa era molt
més greu, es tractava d'una
contrarevolució, d'un canvi profund en la
correlació
de forces socials, que comprometia tothom, encara que no
hagués participat
directament en fets de sang. El qui no es rebel·lava
obertament en contra,
s'implicava tàcitament en els fins del Movimiento,
perquè qui gosés de
rebel·lar-se era un enemic del nou Règim, i com
se sap en el cas dels líders
del Sindicat Estudiantil Tradicionalista (A.E.T.), que es
rebel·laren contra
la unificació decretada per Franco, el Règim no
va dubtar de reprimir els seus
mateixos adherits quan ho va creure necessari.
Vegem un
cas concret del funcionament del procés
en un capellà de Valladolid. S'adherí de seguida
a la sublevació perquè
anava a restablir l'ordre i el respecte a la religió. En els
primers moments va
fer el que va poder per ajudar l'exèrcit,
però ben aviat, ens diu, "la
majoria del clergat es va retirar. Els assassinats eren
totalment
injustificats. Encara pitjor, els qui els ordenaren, si no els van
cometre,
eren persones que van sortir en defensa de la sublevació
amb els seus
escapularis i que declararen que el Moviment era una Croada. Es van
cometre
assassinats en nom de la religió".
Aquest
senyor, que es creu crític del clergat
baix-castellà, opinava que llevat d'alguns bisbes, el
clergat compartia la
seva opinió.
Més
tard, és clar, van tornar a abonar clarament
el règim franquista, però jo estic
parlant ara dels primer moments.
Tanmateix, aquest capellà tampoc no va sortir en contra de
la repressió.
"No vam
poder --es disculpa--. ¿A qui podíem
acusar? Els assassinats es van cometre anònimament, no hi
havia assassins als
quals assenyalar amb el dit; però a més, en
aquells moments apassionats,
protestar hauria equivalgut a declarar-se al costat de l'enemic."
No crec que
calgui fer més comentaris, però de
passada vull observar que, l'investigador en terres
castellanes, ensopegarà
sovint amb anècdotes de capellans, rectors que
salvaren els seus feligresos de
la repressió.
Al meu
llibre en conto un cas concret:
S'ha dit
sovint, i amb raó, que la repressió era
metòdica i organitzada en comparació amb el que
existia en el camp republicà;
però jo vull assenyalar que també va ser
arbitrària i precisament per això
era encara més temible, ¿qui sabia si no
seria la seva pròxima víctima,
especialment als primers temps?
Un fiscal
de l'audiència de Madrid que es trobava a
Còrdova ens va explicar el cas d'un señorito
cordovès que era molt
conegut per la seva actuació en la repressió. Un
dia, aquest señorito
s'assabenta que estan portant en un camió cap al cementiri,
per afusellar-lo,
un seu amic. Agafa el cotxe i arriba a l'alçada del
camió i l'atura.
"Baixi'm aquest home", li diu al cap de la guàrdia. "No pot
ser", diu aquest. "He de dur divuit cadàvers
--així ho va dir,
cadàvers, i no presos-- al cementiri." Llavors, el señorito
va
agafar algú que passava per allí, el va ficar al
camió i va fer que el seu amic
baixés. l a aquell pobre home l'afusellaren amb els
altres. Aquesta anècdota
se l'explicà al fiscal el mateix señorito,
molt amic, d'altra banda, de
Bruna Ibáñez.
No vull dir
amb això que aquestes coses passessin
sovint, però l'arbitrarietat també hi
jugava un paper. Si hem de ser sincers,
cal dir que hi va haver persones que protestaren i que fins i tot van
dur les
protestes a l'autoritat suprema, Franco. I també
cal dir que les notícies de
la repressió a la zona republicana, notícies
sovint exagerades, com era
d'esperar, però no sempre, tenien un paper legitimador. Cal
subratllar que la
repressió a la zona franquista no va ser una
resposta a la repressió a la zona
republicana. En una zona com en l'altra, va començar
immediatament després de
la sublevació, com a resultat
de la lluita armada de classes.
És
coneguda la protesta d'Unamuno. També va
protestar Eugenio Vega Latapie, director d'Acción
Española, la revista
monàrquica. Una vegada va anar amb Pemán a
visitar Franco i aprofitaren
l'ocasió per deplorar la repressió que
desprestigiava els fins del Movimiento.
"Franco no em va fer cas", ens diu. "Pel que feia a la
repressió,
sabia ben bé el que passava i no l'importava gens. Quan
més tard, amb l'informe
que jo li vaig fer, Pemán va anar a protestar a Franco
perquè havia deixat
sota pena de mort milers de presos un any o més, Franco li
explicà que calia
fer-ho perquè així podien ser intercanviats per
presos que es trobaven en les
mateixes circumstàncies a la zona republicana".
Així va justificar-ho,
però és prou conegut que hi va haver molt pocs
intercanvis durant la guerra. A
més, quan s'acaba la guerra, la pràctica
continuava exactament com abans.
"Franco demostrava", ens diu Vegas Latapie, "la freda crueltat
per la qual era ben conegut a la Legió". No cal fer
cap comentari.
Incògnites
Aquestes
reflexions ens porten a un dels fets
socials interessants, o potser més interessants, de la
guerra, a saber: ¿Per
què la pagesia castellana, navarresa, gallega, etc.,
dóna suport al bàndol que
objectivament no representa els seus interessos socials i
econòmics? El petit
pagès castellà lluita per defensar els interessos
dels terratinents bladers i
remolatxers que l'exploten. Com deia abans, els interessos profunds de
la sublevació
no podien enunciar-se obertament. Molt pocs, i entre ells cap
pagès, podem
suposar, lluitarien pel capitalisme tot sol. Hi havia moltes altres
justificacions
ideològiques i no és aquest el lloc per
endinsar-nos en aquest tema, que també
tracto al meu llibre. Però volia assenyalar una cosa. Tot i
que aquesta pagesia
no anava a la guerra . sota coacció directa dels militars,
com, de vegades, es
pretenia a la zona republicana, el fet d'existir l'estat de
guerra i la disciplina
militar, el fet de la repressió, feia que existissin
poques possibilitats
serioses per evitar la crida a files. Els reclutes sabien que, en cas
de
desertar, la repressió podia repercutir sobre les seves
famílies. Conec un
senyor republicà salmantí que, malgrat
tenir doble nacionalitat, va preferir
lluitar en el bàndol franquista més que no pas
córrer el risc de represàlies
contra el seu pare.
Vull
assenyalar també, de passada, molt ràpidament
un altre efecte importantíssim de la repressió.
No van sorgir focus de
resistència a la reraguarda, ni focus guerrillers.
La absència de guerrillers,
al país que inventà la paraula, és una
de les llacunes més destacables de la
guerra. No es pot retreure la, culpa únicament a la
repressió. Va tenir les
seves causes principals a la zona republicana, en la manera que es
plantejà la
forma de prosseguir la guerra. Però, ¿com
podem dubtar que la repressió va
actuar en contra del sorgiment d'aquesta lluita?
Si m'ho
permeteu, vull acabar amb una última
anècdota. És de la postguerra,
però, al meu parer, és ben expressiva de
tot
el que he dit. Un senyor republicà, estudiant al
començament de la guerra, i
oficial de l'estat major de l'exèrcit popular durant la
contesa, sortia de la
presó, on havia passat set anys, nou mesos dels quals sota
condemna de mort.
Abans de sortir, va demanar al capellà de la
presó, al qual havia arribat a
conèixer, que li respongués una
pregunta. ¿Per què, si no havia matat ni robat
ningú, per què havia hagut de passar tants anys-
a la presó? La resposta, li va
dir el capellà, era ben senzilla: "el mateix m'hauria pogut
passar a mi,
si el resultat de la guerra hagués estat el contrari. El teu
bàndol va perdre,
i la resta, si has matat o has robat, no té
importància. Molts dels que s'han tacat
de sang, viuen, i molts dels qui no van fer res, han estat afusellats.
Has
passat set anys a la presó perquè vas perdre la
guerra".
Ronald
Fraser
(L'Avenç, 81 / Abril 1985)
« | Agost 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |