estelnegre | 12 Agost, 2007 13:20
El meu pare es deia
Ramon Folch. El meu avi patern, també.
I el meu besavi. I el meu rebesavi. I el pare del meu rebesavi. I l'avi
del meu
rebesavi. El besavi del meu rebesavi, no. Es deia Francesc, Francesc
Folch
Pagès. Va néixer i va morir a Montblanc, igual
que el meu avi i tots els
altres. Conservo papers dels segles XVIII i XIX que ho proven. Em sento
molt
acompanyat en el temps.
El meu pare fou el
primer barceloní de la família. Va
néixer al carrer de Sant Pau, al número 76. La
casa ha desaparegut, engolida
per la rambla del Raval. També ha desaparegut el carrer de
la Cadena, on l'any
1923 els pistolers de la patronal van matar Salvador Seguí, el Noi
del
Sucre. "Va ser aquí", deia mon pare. I jo em
mirava aquella
cantonada, esgarrifat. A l'altre costat del carrer hi havia el Cine
Diana,
també desaparegut també, Sant Pau del Camp i el
bar Marsella, que per sort
subsisteix encara. Fundat el 1820 i famós per la seva
absenta, el Marsella era
vist amb prevenció per la meva àvia, modista.
Carrer avall, cap a
la Rambla, hi havia la llibreria de
l'oncle-avi Antoni Palau. L'avi Palau era un gran erudit.
Inventarià els
llibres hispanoamericans de tots els temps (Manual del librero
hispano-americano), com és sabut, o potser no. Li
agradava la sopa de
menuts que feia la meva mare.
La flameta del sucre
cremant sobre l'absenta, el Noi del
Sucre cruspint-se els terrossos del cafè i d'aquí
li ve el nom, el Marsella i
el claustre de Sant Pau, l'avi Palau i tots els Ramon Folch estats...
Sé d'on
vinc. I sé el que vull llegar als meus néts: la
memòria d'un passat sencer i el
present d'un món amb futur. Per això advoco
sostenibilitats. Perquè el dia de
demà no se'ns fongui com el terròs de sucre d'una
absenta massa cobejada.
Ramon Folch
(El Periódico de Catalunya, 12-08-07)
estelnegre | 12 Agost, 2007 06:01
Aquestes fotos són de divendres. Són del Bosc de la Memòria, està així des de el passat 20 de juliol, avui dematí continuava igual.
L’Ajuntament de
Calvià està
avisat. Aquesta vegada no ho han netejant, es veu que ara
«Carlos Delgado y los
40 asesores» governen «Sin complejos».
Això sí que
és per crispar-se. Si
et telefonen familiars de desapareguts que van sense molestar a
ningú a l’únic
lloc que tenen per recordar als seus i es troben amb aquest panorama,
la
veritat és que es fa difícil no crispar-se,
sobretot pel poc cas que fa l’Ajuntament
a les repetides denúncies i sol·licituds
presentades per l’Associació.
A part dels atacs, com podeu
comprovar, està molt brut, el que es veu a la darrera foto
són excrements de
cans. El Bosc ha patit ja nou atacs des de la seva creació
l’any 2005.
Maria
Antònia Oliver Paris
Memòria Històrica de les Illes Balears
estelnegre | 11 Agost, 2007 05:29
Som quatre persones de nacionalitat espanyola que el passat 5 d'agost del 2007 passàvem pel centre de la ciutat de Oaxaca, pel carrer Independència; passades les 21.30, de cop i volta ens vam veure envoltades per elements parapolicíacs, alguns d'ells amb armes de llarg calibre, amb uniforme blau fosc i elements de protecció antibalística, dos d'ells, els que donaven les ordres, anaven vestits de civil; aquests anaven acompanyats d'unes pick-up blanques marca Nissan. En aquest instant, a nosaltres quatre i a un noi mexicà , ens van obligar a posar-nos de cara a la paret i amb les mans al cap tot i la presència de persones que estaven al carrer en aquell moment. Sense demanar-nos identificacions ni cap explicació, ens van obligar a pujar violentament a una de les pick-up.
Durant el trajecte els vam demanar el motiu d'aquella actuació, però ens van contestar amb cops i insults. Va ser llavors quan un de nosaltres els va mostrar la seva credencial de premsa. Seguidament, ens van obligar a estirar-nos i ens van tapar amb una lona impedint-nos el contacte visual entre nosaltres i ells i amb els vianants.
Després d'un trajecte d'uns deu minuts aproximadament, vam arribar a un espai que semblava una caserna, on hi havia persones uniformades de verd i blau. Quan ens van fer baixar de les camionetes ens van encaputxar i ens van arrossegar a una paret on ens van obligar a agenollar-nos i ens van prendre les motxilles, les bosses, la documentació i els diners.
Progressivament, se'ns van endur una per una a una cambra fosca i buida. Una vegada dins, ens van començar a fer fotos de cara i de perfil.
A les tres noies ens van obligar a romandre dempeus de cara a la paret i amb les mans al cap. I als nois de genolls i també de cara a la paret.
Durant aquest període de tancament alguns de nosaltres vam rebre cops, humiliacions, insults i amenaces, una de les noies va ésser agredida sexualment i van obligar al noi mexicà a realitzar flexions mentre un grup d'agents es reien d'ell i l'amenaçaven amb “aplicar-li el punyal”. Així mateix, el clímax de terror psicològic es va accentuar quan vam escoltar la càrrega i descàrrega d'armes, també per tenir-nos a les fosques en tot moment, fer-nos fotografies aleatòriament enfocant-nos amb unes llanternes a la cara, donar-nos empentes, etc.
Posteriorment (al cap d'una hora aproximadament), ens van fer sortir amb els caps ajupits i van separar nois de noies. Ens van pujar de nou a les pick-up i ens vans obligar a ajupir els caps un altra vegada.
En cap moment ens van dir on estàvem i on ens duien. D'aquí ens van conduir a un altre lloc que semblava una comissaria, ens van ficar d'una en una en una dependència on ens van prendre les nostres dades personals i ens van preguntar pel nostre estat de salut.
Paral·lelament, dos senyors de civil amb una llibreta ens van fer moltes preguntes sobre la nostra estada al país.
Després vam ser conduïts a una sala amb la jutge qualificadora, durant aquest temps vam sentir que se'ns acusava d'escàndol públic, però en cap moment ens van comunicar el motiu de la nostra detenció, de què se'ns acusava, i no se'ns va permetre trucar, ni comunicar-nos amb el consolat espanyol.
La jutge ens va dir que estàvem indocumentats i que per això ens traslladarien a unes estances d'immigració, nosaltres vam replicar que la policia ens havia robat la nostra documentació, els diners i les pertinences, però ella es va desentendre d'aquest fet.
Posteriorment, a dos quarts de dues, ens van traslladar de la comissaria a l'estació migratòria del INM (Institut Nacional de Migració de Oaxaca).
Un cop a l'estació, els informem del robatori i els exigim que ens comuniquin amb el Consolat Espanyol. El dilluns 6 d'agost prestem declaració dels fets, el dimarts 7 d'agost ens traslladen obligatòriament amb un vehicle oficial custodiat per la PFP (Policia Federal Preventiva) a l'estació Migratòria del INM de la Ciutat de Mèxic, on estem actualment.
El dimecres 8 d'agost ens dirigim custodiats al Consolat Espanyol i ens expedeixen un nou passaport que encara no ens han lliurat. Així és que, des del dimecres 8 d'agost a les quatre de la tarda som estrangers documentats il·legals. Tot i això, romanem privats de la nostra llibertat i a dia d'avui l'autoritat competent no ens ha informat de la nostra situació.
Des del centre d'Internament INM de Ciutat i Mèxic (Iztapalapa)
Afirmem l'absoluta il·legalitat de la nostra privació de llibertat, denunciem la vulneració dels nostres drets fonamentals per part de les autoritats mexicanes, exigim la nostra immediata posada en llibertat i la devolució de les nostres pertinences, així com que es depurin les pertinents responsabilitats.
Signen:
Laia Serra (advocada)
Ramon Sesén (professor)
Ariadna Nieto (periodista)
Núria Morelló (antropòloga)
***
Denúncia
Violència Física:
A tots: empentes, agafades del braç clavant els dits, llançats a la pick-up fent impacte amb el metall del vehicle.
A diversos de nosaltres: cops al clatell i al cap, estirades de cabell, pressió per ajupir el cap que provocaven dolor al coll.
Violència Sexual:
A dues de les companyes els van aixecar la samarreta, una d'elles es va quedar amb els pits descoberts, a l'altra li van tocar per sobre de la roba el cul, el pubis, i el pit dret en diverses ocasions.
Violència Psíquica:
A la noia que li van tocar les zones sexuals, un agent li va dir que si cooperava tot aniria bé. No responien quan els preguntàvem on anàvem amb la pick-up. Ens van tapar la boca i ens van posar caputxes per a no veure on estàvem. Estaven tots armats, i a la cambra fosca ens il·luminaven el rostre per no veure el de l'agent. Feien soroll com si tallessin cartutx d'armes. Ens impedien el contacte visual entre nosaltres per poder-nos atemorir amb l'amenaça de fer mal als nostres companys sobretot en els trasllats, ens feien incessants fotos i flaixos. Al noi mexicà el van obligar a fer flexions amb l'amenaça de ser punxat amb una navalla, i ens murmuraven insults i amenaces a cau d'orella. Hi havia riures i burles constants per part dels agents. Vam estar molt temps a les fosques, els nois estaven agenollats i les noies dempeus amb les mans al cap.
A l'estació de Migració.
Desinformació absoluta del procés, no tenir accés a cap còpia de l'expedient, prolongació innecessària d'hores de detenció, insinuació de la nostra il·legalitat. Falta d'assessorament legal.
estelnegre | 10 Agost, 2007 06:34
L’interès dels militars d’entrar a les escoles simplement obeeix a l’estratègia de millorar el seu reconeixement i acceptació social, és una estratègia per intentar que la població i els joves tinguin una imatge més positiva de la professió de militar. La qüestió que la població i el sector educatiu s’han de plantejar és si l’escola ha de ser el mitjà o l’espai on es mostri la cara amable dels militars i de les seves accions fora dels períodes de guerra.
Sembla que el curs
2007/2008 començarà a impartir-se una nova
assignatura a primària, secundària i
batxillerat, assignatura que serà avaluable. La nova
assignatura rebrà el nom
de «Educación para la ciudadanía y los
derechos humanos» o «Educació per al
desenvolupament
personal i la ciutadanía». Com a premissa he de
posar de manifest que solament
he pogut llegir el projecte d’assignatura desenvolupat per
primària i a
Catalunya.
El motiu d’aquest
article no està determinat pel contingut del projecte, que
com acabo de dir
solament he pogut llegir el de Catalunya i per a primària, i
que em sembla
correcte i positiu. El motiu d’aquestes pàgines
està determinat pels articles
apareguts amb opinions de militars destacats sobre aspectes que
consideren que
s’haurien d’incorporar al currículum
d’aquesta matèria.
El 12 de desembre
del 2006 l’Associació de Diplomats en Alts Estudis
de Defensa (ADALEDE) va
organitzar una jornada amb l’objectiu de recollir i aportar
idees sobre el
paper de les Forces Armades en el sistema educatiu. La primera pregunta
que em
formulo és: per què tenen aquestes preocupacions
els militars? En la meva
opinió els militars estan preocupats per l’escassa
valoració social envers la
seva professió. En general la societat espanyola
té una opinió negativa de
l’ofici militar i una gran desconfiança vers les
intervencions militars a
l’estranger. Valoració que es posa de manifest en
el fet que no es cobreixen
les places per a soldats professionals, cada any queden places vacants,
malgrat
que les exigències per entrar al cos es redueixen a graduat
escolar i al nivell
mínim de coeficient intel·lectual, per no dir que
cada any s’amplia la
quantitat de places per a ciutadans d’altres nacionalitats.
Aquesta manca de
prestigi o valoració social comporta que el Ministeri de
Defensa i els mateixos
militars es plantegin campanyes de màrqueting per millorar
la imatge dels
militars, campanyes que ressalten i associen els militars a tasques de
cooperació o d’ajut humanitari, com si
l’exèrcit fos una ONG. Els anuncis de
televisió i segurament les propostes dels militars
professionals per a aquesta
assignatura aniran adreçades a generar una imatge que ser
militar és equivalent
a visitar altres països, a viatjar, a fer tasques
solidàries amb la població
pobra o necessitada del lloc on són , a atendre malalts, a
construir hospitals
o carreteres... Tots som conscients que treballar com a militar no es
això, si
els soldats espanyols són a l’Afganistan o han
anat a l’Iraq no és per prestar
ajut humanitari com ho fan les ONG, ni per ajudar la
població, o per principis
altruistes. L’altruisme i l’humanitarisme es
canalitzen d’una altra manera, amb
unes organitzacions diferents i amb unes persones que reben una
formació
diferent. Les raons geopolítiques o els interessos
econòmics que els militars
espanyols defensen en llocs com l’Afganistan o
l’Iraq no es fan públics, com
tampoc no es fa pública la missió militar que
estan portant a terme.
En definitiva, en
la meva opinió, si els militars tenen interès
d’entrar a les escoles simplement
obeeix a l’estratègia de millorar el seu
reconeixement i acceptació social, és
una estratègia per intentar que la població i els
joves tinguin una imatge més
positiva de la professió de militar. La
qüestió que la població i el sector
educatiu s’han de plantejar és si
l’escola ha de ser el mitjà o l’espai on
es
mostri la cara amable dels militars i de les seves accions fora dels
períodes
de guerra. En aquest sentit cal recordar que els centres educatius
són un espai
per la raó, la cultura, l’aprenentatge i el
desenvolupament de valors personals
que puguin contribuir a construir una societat més justa,
més sostenible, més
democràtica, més participativa; valors que han
d’afavorir la universalitat dels
drets de tots els homes i dones, que ajudin a generar altres valors,
com la
cooperació, la solidaritat, o la noviolència, com
a instruments de
transformació social. Tot això representa valors
oposats a la guerra i a la
seva preparació.. Els valors que ha de transmetre una escola
i els valors que
transmet l’exèrcit no poden ser compatibles.
El director del
Centro Superior de Estudios de la Defensa Nacional, el tinent general
Pedro
Bernal, va assenyalar en el seu discurs d’obertura
«la importància de
contribuir al foment de la consciència de la defensa
nacional» i ens va fer un
llistat de les amenaces i perills a la seguretat d’Espanya.
Va destacar «el
terrorisme, el crim organitzat, les epidèmies, las armes de
destrucció massiva,
els desastres ecològics o els accidents a gran
escala» com les amenaces a la seguretat
d’Espanya. Davant d’aquestes amenaces el mateix
tinent general conclou «els
espanyols no perceben avui en dia amb claredat els perills que amenacen
la seva
seguretat» i per això dedueix «que
és indispensable una millor formació dels
joves en valors, un dels quals ha de ser la consciència de
la seguretat», és a
dir el valor de la defensa i les Forces Armades.
Aquesta intervenció
marca una escletxa en la percepció de la seguretat que tenim
les persones i els
militars i que fa necessari obrir un debat social i parlamentari.
Segons el
tinent general Pedro Bernal, les amenaces a la seguretat
d’Espanya són: el
terrorisme, el crim organitzat, les epidèmies, les armes de
destrucció massiva,
els desastres ecològics o els accidents a gran escala. Si
deixem de pensar en
conceptes abstractes com la seguretat d’Espanya i ens
preguntem quins són
aquells elements que donen seguretat a les persones, les preocupacions
són unes
altres. Les persones per sentir-se segures necessiten pensar i sentir
que si
perden la feina, cobraran de l’atur, que tindran un salari
digne que els
permetrà viure amb uns mínims de comoditat, que
si es posen malalts, els metges
els atendran a l’Hospital i que tindran accés als
medicaments que necessitin,
que no patiran discriminacions per ser dona, homosexual o practicar una
religió
diferent, que podran expressar-se en la seva llengua, que podran
participar del
procés de presa de decisions democràtiques, que
estaran protegits per una
instància judicial, que podran expressar lliurement les
seves opinions...
Elements com aquests són els que ens donen seguretat a les
persones i són
aquells pels quals la societat i l’escola han de treballar.
Si, com diu el
tinent general, el terrorisme, el crim organitzat, les
epidèmies i els
desastres ecològics o naturals són les amenaces a
la nostra societat, caldrà
obrir un debat per veure quina és la millor manera de fer
front a aquestes
amenaces. Són els militars els que han de treballar per
transformar aquestes
realitats? Davant d’un sunami la millor
resposta són els militars? Pel
que fa a la manera de combatre el crim organitzat, les
màfies de la droga o el
tràfic de dones i nenes, són els militars els
més preparats per actuar? Davant
el terrorisme, són els militars els que han
d’intervenir? Jo pensava que els
militars es preparen per fer una guerra, per destruir infraestructures,
per
matar persones de la manera més eficient possible... i
pensava que davant
d’aquests problemes, com el crim organitzat,
epidèmies... la manera de
resoldre’ls era una altra, cercar les causes que els
provoquen, les
complicitats polítiques i financeres que els mantenen... i
no la força bruta
que representen els militars.
Per què no obrim un debat sobre els grans reptes i problemes que tenim al món i quines poden ser les maneres de solucionar-los?. Posem cada cosa al seu lloc.
Tica Font
estelnegre | 09 Agost, 2007 05:43
El proper cap de setmana hi ha festa a la platja. Entre el 10 i el 14 d'agost a Ses Covetes, cada dia, matí i nit celebrarem una gran victòria. Segueix llegint, no et durà més de tres minuts i coneixeràs el que la que s'està preparant.
Les qui tinguem memòria
recordarem la història, les qui les haguem vist
sabrem de que ens parlen, les qui acabem d'arribar coneixerem una de
les
lluites més velles de la nostra Illa: la
urbanització de Ses Covetes ha estat
declarada il·legal, però el cas segueix obert
degut a la interposició d'un
recurs a la sentència del TSJB per part del misser dels
promotors.
Ara fa casi quinze anys, cap
allà l'any 1994, uns promotors urbanístics
van adquirir uns terrenys al costat de la platja del Trenc, a Ses
Covetes. Ben
aviat, l'antic ecosistema dunar es va veure substituït per els
bucs de més de
seixanta habitatges destinats a convertir-se en apartaments de lloguer.
Per
sort, algunes persones veïnes varen donar el toc d'alarma i es
va iniciar una
campanya conjunta entre el GOB i el PSM, amb un gran recolzament
social, que va
aconseguir frenar les obres el mes d'abril de 1995, congelant
així un procés
que, en altres llocs de l'illa, ha acabat substituint sabines i estepes
per
urbanitzacions i xiringuitos. Molt ha estat el mal
que la política del
territori dels darrers vint anys ha fet a les Illes, però el
cas de Ses Covetes
ens ha demostrar que no estàvem tant errades i que els
desbarats es poden
frenar.
Durant tots aquests anys, el GOB
s'ha encarregat de mantenir tot el
procés judicial que ha combinat denúncies,
sentències i reclamacions. El dia 8
de juny d'enguany, el grup ecologista enviava una nota de premsa
tancant el
tema. El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears
havia anul·lat la
llicència dels 68 apartaments. Això
succeïa després que una Ordre Ministerial
hagués declarat protegits els 100 primers metres de costa i
que el mateix
ajuntament de Campos reconegués que aquells eren terrenys no
podien
considerar-se urbans.
Durant tots aquests anys el
consistori local ha estat del costat dels
promotors i ha anat assumint les despeses dels missers que
s'encarregaven de la
defensa. A les darreres eleccions municipals, coincidint amb el canvi
polític
arreu, el Partit Popular ha deixat la batllia a un pacte entre UM i els
socialistes.
El nou ajuntament ha corregut a anunciar que durant aquesta legislatura
les
cases cauran i Ses Covetes començarà a recuperar
el seu paisatge legítim.
Tal vegada ha corregut massa i
s'ha avançat a uns esdeveniments que
obliguen a tenir més paciència. La
sentència de TSJB ha estat recorreguda, això
implica una espera de quatre anys per a que es resolgui el
procés legal...
mentre, els terrenys segueixen en mans dels promotors, que si
bé no poden
seguir edificant, tampoc deixaran que ningú derrueixi les
runes de casa seva.
Guillem Ginard Sala bé ha demostrat la seva bona voluntat,
però més li hagués
valgut expressar la seva sentència en forma de desig.
Des de que les obres es
paralitzessin, el desig de totes les que ens hi
hem oposat ha estat que les runes es derrueixin... possiblement aquest
segueix
sent encara el desig de moltes. Però cal preguntar-se quin
preu cal pagar per
que això sigui possible.
En aquests moments correm un perill que és ben conegut. El vàrem conèixer durant la legislatura regentada pel pacte de progrés quan, amb els diners de l'ecotaxa, el Govern va adquirir els terrenys de Son Serra on, des de feia molts i molts anys, s'hi estaven un bucs abandonats. El preu que es va haver de pagar als promotors propietaris els va deixar ben contents, tal vegada no havien pogut vendre les cases acabades, però havien sortit guanyant. I tot per una fotografia.
Aquesta vergonya no pot
repetir-se. Aquesta seria la única manera
d'escapar a l'eterna lentitud d'un procés legal que
amenaça en allargar-se
encara vuit anys més però a costa de premiar als
especuladors que han ocasionat
la distorsió del paisatge. En aquests moments, el millor que
podem fer és
armar-nos de paciència i vigilar que els promotors no
treguin cap benefici pel
desastre que han fet. Totes les que, fins ara hem condemnat les obres,
no podem
seguir exigint la seva demolició: aquesta
victòria ja és nostre, quinze
sentències ho demostren... ara cal tancar el
procés ben tancat i evitar que es premiï
la perseverança d'aquests promotors a canvi d'una portada de
premsa. Ja no és
que les tirin... sinó com!
Per tal de difondre
aquest missatge i celebrar que Ses Covetes tornarà algun dia
a ser el que fou,
algunes persones ens hem organitzat per a fer una festa entre el dia 10
i el 14
d'agost. Hi haurà música, arena i sol, teatre,
rialles, tallers, visites a
l'ecosistema dunar, la mar, alegria, poesia, projeccions i festa, molta
festa.
Fes córrer la veu i
aprofitem aquesta oportunitat per celebrar una de
les nostres lluites més llargues.
estelnegre | 08 Agost, 2007 05:16
Cartell de la concentració antitaurina de 2006
El divendres 10 d'agost
es convoca al local de CNT (Palau Reial, 9, 2n, Palma) a totes les
persones
interessades a una assemblea per concretar la realització
d'una concentració
antitaurina.
Seria interessant que
la gent porti les propostes de cartells i dissenys el mateix divendres.
Aquesta serà una concentració sense sigles, només signada per «Assemblea Antitaurina», com les accions que es van fer l'any passat a Palma.
Us hi esperem!
estelnegre | 07 Agost, 2007 11:34
Perdre la guerra, patir la
victòria
Repressió i contrarevolució a la Guerra Civil espanyola
L'escrit que segueix té 30 anys i va ser publicat en una revista d'història, L'Avenç, avui desapareguda --existeix actualment la capçalera, però res té a veure amb la revista original. És una transcripció de la intervenció que l'historiador i hispanista anglès Ronald Fraser va tenir en una taula rodona dins el marc d'unes jornades sobre la Guerra Civil organitzades pel Centre de Treball i Documentació, l'any 1977. A partir de testimonis orals recollits al llarg de les intervencions d'aquest autor, l'acumulació de records personals, anècdotes, fets concrets, etc., fan possible una reconstrucció hipotètica del que va ser la repressió franquista durant i després de la guerra civil. Hem corregit alguns errors de l'original.
M'imagino que, precisament pel que acaba de dir l'amic i col·lega Southworth, entre el públic no hi ha ningú que no hagi patit els efectes de la repressió franquista. Per tant, no voldria parlar-los dels horrors d'aquella repressió que vostès han patit i que jo només conec a través dels nombrosos testimoniatges recollits en el meu treball d'historiador oral. Però hi ha uns amics, aquí, que m'han convençut que aquesta opinió meva no és encertada. Cal recordar-ho tot i parlar de tot. Bé, ho intentaré, no tot, és clar, però alguna cosa. l ho faré dins un esquema polític, servint-me d'alguns testimoniatges de Castella la Vella i d'Andalusia. Si es repeteixen aquí alguns temes tractats ja pel senador Benet i per Southworth, no és accidental. La repressió no és una cosa casual, és l'expressió coercitiva de tota una política: militar, social, econòmica, ideològica i cultural. Jo parteixo de la concepció de la guerra civil com la continuació per uns altres mitjans, per adaptar la famosa frase de Clausewitz, de la política interna, o sigui, la política de classes. En aquesta concepció, la lluita de classes està elevada al nivell de la lluita armada entre classes. Per als sublevats militars i les classes socials que els donaren suport, l'oligarquia terratinent i la burgesia, i, en algunes zones, la petita burgesia rural, l'objectiu principal de la sublevació podia resumir-se en poques paraules: conjurar el perill de la revolució social, el perill per a la seva propietat, i restablir l'ordre, cosa que venia a dir: reforçar la dominació del capitalisme i permetre una taxa d'acumulació més elevada i segura que sota la República.
El
difícil d'aquest propòsit era que no es podia
enunciar obertament. Gairebé ningú, es pot dir
amb confiança, s'aixecava, anava
a la guerra amb l'únic fi de defensar el
capitalisme com a tal. Calia camuflar
aquesta raó principal sota d'altres, calia crear una
ideologia legitimadora.
Quan el setembre de 1936 la Junta de Defensa Nacional de Burgos
prohibeix tota
actuació política i sindical, ho justifica en
termes que la política fomentava
ambicions personals, fomentava l'antipatriotisme, permetia als
dirigents
polítics i sindicals que creixessin a costa del poble que
ells mateixos enverinaven.
Només faltava dir, com va dir Franco el 25 de juliol de
1936, en un manifest
signat a Tetuan, que l'esperit revolucionari i inconscient de
les masses
enganyades i explotades era obra dels agents soviètics.
Ara
bé, no n'hi havia prou de prohibir
l'actuació
política i sindical; per aconseguir els seus fins
fonamentals calia anihilar
les organitzacions obreres, els sindicats i els partits
polítics. No oblidem
que la classe posseïdora, que intenta imposar la
dominació per la força de les
armes, és numèricament
minoritària, la qual cosa explica en part que les
contrarevolucions hagin estat i continuïn essent molt
sagnants. Quin millor
procediment, doncs, que reprimir no sols els caps visibles d'aquelles
organitzacions, sinó tot quadre mitjà i
militant, sembrar . un terror que
resti gravat a la ment de qualsevol obrer amb
vel·leïtat de protestar la seva
condició d'explotat.
A
través de Southworth hem escoltat ja algunes
paraules de Queipo de Llano. Ara, jo vull citar una altra frase del
general
Queipo de Llano, que pronuncià per ràdio quatre
dies després de la sublevació
de Sevilla: "A propòsit de vagues i coaccions, ordeno i mano
que tots els
qui caiguin en poder de les forces que realitzen coaccions siguin tot
seguit
passats per les armes. No tingueu por, us autoritzo perquè
el mateu com un gos i
quedareu exempts de responsabilitat". Un altre exemple,
l'al·locució d'un
dels repressors més infames d'Andalusia, el comandant de la
Guàrdia Civil,
Bruno Ibañez, quan va ser nomenat cap d'ordre
públic de Còrdova el setembre de
1936: "Sapigueu tots els habitants d'aquesta capital admirable
que,
posant-me per damunt de tota maldat i covardia, treballaré
sense repòs perquè
no quedi cap traïdor solapat que tracti d'entorpir
d'alguna manera l'obra
admirable que el nostre abnegat exèrcit està
realitzant per fer una nació
educadora i pròspera, procurant igualar-nos amb les
nacions més civilitzades,
que amb cega fe cristiana, estan plenes d'esperances sense ambicions.
Els qui
no sentin l'amor que tot bon fill ha de tenir per la
idolatrada mare pàtria no
són dignes de viure-hi i han de marxar o
desaparèixer per sempre del terreny
espanyol". De trista memòria a Còrdova,
podríem comptar moltes coses de
Bruno Ibañez, però el que hem d'observar
és el llenguatge que fa servir.
Percebem
clarament l'aspecte ideologicoreligiós
que aporta la legitimació a la
repressió, en la seva finalitat sociopolítica.
És prou coneguda la importància de la
religió a la zona nacional i jo no hi
insistiré més. Només vull dir una cosa
que potser no és tan coneguda. El dia de
la Mare de Déu, el 15 d'agost de 1936, va servir de pretext
per a un esclat de
la repressió, si més no, a dues capitals
de províncies que jo conegui:
Sevilla i Pamplona. Calia eliminar de la terra santa espanyola
unes herbes
dolentes, que enverinaven el poble, que per ell mateix era bo.
Arrencant
aquelles herbes, inhumanes per definició, es
restabliria allò que era bo, o
sigui, la dominació de la gent d'ordre. Vet
aquí el testimoni d'un advocat
cordovès que s'allistà el primer dia de la sublevació
i que més tard va
ingressar a Falange. Anava en columna de Còrdova a
Sevilla en cerca d'armes
del general Queipo i a la carretera va ensopegar amb una
dotzena de cadàvers
obrers. Ell i un amic seu, molt creients tots dos, van
començar a resar un
Parenostre. Al camió, els altres els van escoltar amb una
estupefacció hostil.
"Cal matar tots aquests gossos maleïts", deien. No els entrava
al cap
que algú pogués resar per un, roig.
L'ideològic i religiós, que tant havia fet
per aglutinar les capes reaccionàries sota la
República i al qual, dit sigui
de passada, el Règim tant havia contribuït servia
clarament per justificar
aquesta actitud.
Vegem ara
alguns dels efectes de la repressió a la
zona franquista, no oblidem que l'efecte psicològic era una
de les finalitats
perseguides. Un cop vençuda la resistència a
Sevilla, ens testimonieja la
neboda de José Díaz, secretari general del PCE,
la classe obrera sevillana
estava totalment aterrida per la repressió que es
desencadenà als primers
dies. Molts cadàvers van ser deixats al carrer i al
matí es veia les mares que
ploraven els seus marits o fills. La resistència no
va tornar a sorgir. La mare
d'aquella senyora, és a dir, la germana de
José Díaz, va ser afusellada en
circumstàncies dramàtiques el 7 de novembre de
1936, una altra data fatal pel
que fa a la repressió en zona franquista, i que correspon a
l'inici de
l'ofensiva franquista sobre Madrid.
Les dones i la guerra
Els
contaré ara la historia del seu assassinat
perquè és alliçonadora i
perquè, a més, enllaça amb el debat
sobre la
participació de la dona a la guerra. Aquesta és
la història que em va explicar
la seva filla.
La mare i
una tia de l'aleshores noia que
m'explicava això, estaven empresonades. Arran de la
sublevació de
Queipo de Llano havien intentat fugir de Sevilla, però, com
que duien sis nens
petits entre totes dues, amb prou feines havien pogut arribar als
afores, quan
van sentir la policia, que deia que mataria algú si les
dones no deien on eren.
De seguida la dona es presentà: "Aquí no cal
matar ningú. Sóc la germana
de José Díaz". Les dues senyores
més grans i la noia van ser conduïdes a
un cinema on s'hi havien tret totes les cadires, però tot i
així no hi havia
prou lloc per asseure-s'hi atesa la quantitat de dones detingudes. La
noia
tenia llavors divuit anys i va veure com s'enduien companyes
seves per
afusellar-les. Quan arribava el guardià amb la llista, ens
va dir, hi havia un
pànic espantós però les dones sempre
responien quan eren cridades. La noia va
ser interrogada tota una nit i posada en llibertat sense haver
comunicat el
destí d'alguns camarades. La mare i la tia van ser
traslladades al Convent de
Jesús del Gran Poder, que s'havia convertit en
presó. Tots els dies la noia els
duia menjar. El dia 7 de novembre, el guardià li va dir:
"Ves-te'n, noia,
ves-te'n, la teva mare ja no necessita cafè". La noia
sabia què volien
dir, amb prou feines va poder tornar a casa. L'endemà va
anar a visitar la tia,
que havia estat traslladada a una altra presó. La tia li va
explicar que els
guardians havien vingut a treure-les a totes dues, però el
nen de 9 mesos que
tenia la tia havia començat a plorar espantat.
"Deixem a aquesta, van
dir els guardians, i agafem l'altra". Llavors va començar
una discussió
entre la mare i la tia. Aquesta volia que se l'emportessin a ella. "Que
m'afusellin a mi perquè tu tens més fills que
jo". La mare li va
respondre. "No, hi vaig jo perquè els teus fills
són més petits". I
va ser la mare que s'avançà, rebutjà
la bena per tapar-li els ulls, va dir que
volia morir amb el cap ben alt pel seu germà i
només va demanar una sola cosa:
que l'afusellessin aviat. Consti que aquesta senyora no pertanyia a cap
partit,
només creia que els comunistes devien ser bons,
perquè el seu germà n'era.
La
brutalitat de la repressió era tal que certament
no va ser la classe obrera l'única atemorida. Vet
aquí el testimoniatge d'un
republicà liberal de Valladolid, ciutat de trista
memòria en aquest aspecte.
La repressió formava part integral de la contrarevolució. Paradoxalment, un fet tan anormal com el terror servia per reforçar l'aparença de la normalitat ciutadana. Només si semblaves normal, si continuaves fent el mateix de sempre, podies aparèixer per damunt de tota sospita. L'instint de la pròpia conservació funcionava a ple rendiment. La por a ser afusellat si no denunciaves a un altre, l'esperança de salvar la vida si el denunciaves. Molt més que no pas les venjances personals --que n'hi havia bastants--, era el terror, que contribuïa a la seva pròpia perpetuació.
Era
d'esperar que els desafectes a la sublevació
es veurien aterrits, però val la pena d'observar l'impacte
de la repressió
sobre els adherits al Movimiento. Un
industrial, per al qual la
Dictadura de Primo de Rivera havia estat l'època daurada,
s'alineà del costat
de la sublevació des del primer moment.
De seguida el va impressionar
l'enormitat de la repressió.
"Jo no
creia que es podia matar com allà es
matava --ens deia--. La repressió no tenia
límits."
Un dia,
aquest senyor era davant el Palau Episcopal
quan va sortir un frare. El capellà del cementiri
de Sant Rafael l'esperava.
"¿Quants
n'hi ha per aquesta nit?", va
demanar el capellà: "Setanta-sis", va respondre l'altre.
"Setanta-sis. Oh, Déu meu, és terrible!"
I el frare
li va respondre al capellà:
"Setanta-sis? haurien de ser set-cents". L'industrial va quedar
esglaiat.
L'advocat
cordovès ja esmentat recordava haver
vist, cada dia quan sortia en columna per prendre algun
poble, els cadàvers
que jeien sota les oliveres, homes i dones, boca amunt, boca avall. Els
soterranis del local de la Falange eren com una pilota:
s'inflaven per la
tarda i de matinada es desinflaven. Mataven a qualsevol
sense més ni més.
Amb
aquestes anècdotes vull assenyalar que es podia
repetir en molts altres llocs un fet que potser no hagi estat
subratllat massa
sovint. La repressió també va funcionar per crear
una coherència política i
ideològica nova entre els mateixos sublevats.
Demostrava als adherits
que la sublevació no anava a ser un
senzill canvi de règim polític, com
per exemple ho esperava aquest mateix advocat, un cop militar que
suspendria
la Constitució i restabliria l'ordre dins la
República. No, la cosa era molt
més greu, es tractava d'una
contrarevolució, d'un canvi profund en la
correlació
de forces socials, que comprometia tothom, encara que no
hagués participat
directament en fets de sang. El qui no es rebel·lava
obertament en contra,
s'implicava tàcitament en els fins del Movimiento,
perquè qui gosés de
rebel·lar-se era un enemic del nou Règim, i com
se sap en el cas dels líders
del Sindicat Estudiantil Tradicionalista (A.E.T.), que es
rebel·laren contra
la unificació decretada per Franco, el Règim no
va dubtar de reprimir els seus
mateixos adherits quan ho va creure necessari.
Vegem un
cas concret del funcionament del procés
en un capellà de Valladolid. S'adherí de seguida
a la sublevació perquè
anava a restablir l'ordre i el respecte a la religió. En els
primers moments va
fer el que va poder per ajudar l'exèrcit,
però ben aviat, ens diu, "la
majoria del clergat es va retirar. Els assassinats eren
totalment
injustificats. Encara pitjor, els qui els ordenaren, si no els van
cometre,
eren persones que van sortir en defensa de la sublevació
amb els seus
escapularis i que declararen que el Moviment era una Croada. Es van
cometre
assassinats en nom de la religió".
Aquest
senyor, que es creu crític del clergat
baix-castellà, opinava que llevat d'alguns bisbes, el
clergat compartia la
seva opinió.
Més
tard, és clar, van tornar a abonar clarament
el règim franquista, però jo estic
parlant ara dels primer moments.
Tanmateix, aquest capellà tampoc no va sortir en contra de
la repressió.
"No vam
poder --es disculpa--. ¿A qui podíem
acusar? Els assassinats es van cometre anònimament, no hi
havia assassins als
quals assenyalar amb el dit; però a més, en
aquells moments apassionats,
protestar hauria equivalgut a declarar-se al costat de l'enemic."
No crec que
calgui fer més comentaris, però de
passada vull observar que, l'investigador en terres
castellanes, ensopegarà
sovint amb anècdotes de capellans, rectors que
salvaren els seus feligresos de
la repressió.
Al meu
llibre en conto un cas concret:
S'ha dit
sovint, i amb raó, que la repressió era
metòdica i organitzada en comparació amb el que
existia en el camp republicà;
però jo vull assenyalar que també va ser
arbitrària i precisament per això
era encara més temible, ¿qui sabia si no
seria la seva pròxima víctima,
especialment als primers temps?
Un fiscal
de l'audiència de Madrid que es trobava a
Còrdova ens va explicar el cas d'un señorito
cordovès que era molt
conegut per la seva actuació en la repressió. Un
dia, aquest señorito
s'assabenta que estan portant en un camió cap al cementiri,
per afusellar-lo,
un seu amic. Agafa el cotxe i arriba a l'alçada del
camió i l'atura.
"Baixi'm aquest home", li diu al cap de la guàrdia. "No pot
ser", diu aquest. "He de dur divuit cadàvers
--així ho va dir,
cadàvers, i no presos-- al cementiri." Llavors, el señorito
va
agafar algú que passava per allí, el va ficar al
camió i va fer que el seu amic
baixés. l a aquell pobre home l'afusellaren amb els
altres. Aquesta anècdota
se l'explicà al fiscal el mateix señorito,
molt amic, d'altra banda, de
Bruna Ibáñez.
No vull dir
amb això que aquestes coses passessin
sovint, però l'arbitrarietat també hi
jugava un paper. Si hem de ser sincers,
cal dir que hi va haver persones que protestaren i que fins i tot van
dur les
protestes a l'autoritat suprema, Franco. I també
cal dir que les notícies de
la repressió a la zona republicana, notícies
sovint exagerades, com era
d'esperar, però no sempre, tenien un paper legitimador. Cal
subratllar que la
repressió a la zona franquista no va ser una
resposta a la repressió a la zona
republicana. En una zona com en l'altra, va començar
immediatament després de
la sublevació, com a resultat
de la lluita armada de classes.
És
coneguda la protesta d'Unamuno. També va
protestar Eugenio Vega Latapie, director d'Acción
Española, la revista
monàrquica. Una vegada va anar amb Pemán a
visitar Franco i aprofitaren
l'ocasió per deplorar la repressió que
desprestigiava els fins del Movimiento.
"Franco no em va fer cas", ens diu. "Pel que feia a la
repressió,
sabia ben bé el que passava i no l'importava gens. Quan
més tard, amb l'informe
que jo li vaig fer, Pemán va anar a protestar a Franco
perquè havia deixat
sota pena de mort milers de presos un any o més, Franco li
explicà que calia
fer-ho perquè així podien ser intercanviats per
presos que es trobaven en les
mateixes circumstàncies a la zona republicana".
Així va justificar-ho,
però és prou conegut que hi va haver molt pocs
intercanvis durant la guerra. A
més, quan s'acaba la guerra, la pràctica
continuava exactament com abans.
"Franco demostrava", ens diu Vegas Latapie, "la freda crueltat
per la qual era ben conegut a la Legió". No cal fer
cap comentari.
Incògnites
Aquestes
reflexions ens porten a un dels fets
socials interessants, o potser més interessants, de la
guerra, a saber: ¿Per
què la pagesia castellana, navarresa, gallega, etc.,
dóna suport al bàndol que
objectivament no representa els seus interessos socials i
econòmics? El petit
pagès castellà lluita per defensar els interessos
dels terratinents bladers i
remolatxers que l'exploten. Com deia abans, els interessos profunds de
la sublevació
no podien enunciar-se obertament. Molt pocs, i entre ells cap
pagès, podem
suposar, lluitarien pel capitalisme tot sol. Hi havia moltes altres
justificacions
ideològiques i no és aquest el lloc per
endinsar-nos en aquest tema, que també
tracto al meu llibre. Però volia assenyalar una cosa. Tot i
que aquesta pagesia
no anava a la guerra . sota coacció directa dels militars,
com, de vegades, es
pretenia a la zona republicana, el fet d'existir l'estat de
guerra i la disciplina
militar, el fet de la repressió, feia que existissin
poques possibilitats
serioses per evitar la crida a files. Els reclutes sabien que, en cas
de
desertar, la repressió podia repercutir sobre les seves
famílies. Conec un
senyor republicà salmantí que, malgrat
tenir doble nacionalitat, va preferir
lluitar en el bàndol franquista més que no pas
córrer el risc de represàlies
contra el seu pare.
Vull
assenyalar també, de passada, molt ràpidament
un altre efecte importantíssim de la repressió.
No van sorgir focus de
resistència a la reraguarda, ni focus guerrillers.
La absència de guerrillers,
al país que inventà la paraula, és una
de les llacunes més destacables de la
guerra. No es pot retreure la, culpa únicament a la
repressió. Va tenir les
seves causes principals a la zona republicana, en la manera que es
plantejà la
forma de prosseguir la guerra. Però, ¿com
podem dubtar que la repressió va
actuar en contra del sorgiment d'aquesta lluita?
Si m'ho
permeteu, vull acabar amb una última
anècdota. És de la postguerra,
però, al meu parer, és ben expressiva de
tot
el que he dit. Un senyor republicà, estudiant al
començament de la guerra, i
oficial de l'estat major de l'exèrcit popular durant la
contesa, sortia de la
presó, on havia passat set anys, nou mesos dels quals sota
condemna de mort.
Abans de sortir, va demanar al capellà de la
presó, al qual havia arribat a
conèixer, que li respongués una
pregunta. ¿Per què, si no havia matat ni robat
ningú, per què havia hagut de passar tants anys-
a la presó? La resposta, li va
dir el capellà, era ben senzilla: "el mateix m'hauria pogut
passar a mi,
si el resultat de la guerra hagués estat el contrari. El teu
bàndol va perdre,
i la resta, si has matat o has robat, no té
importància. Molts dels que s'han tacat
de sang, viuen, i molts dels qui no van fer res, han estat afusellats.
Has
passat set anys a la presó perquè vas perdre la
guerra".
Ronald
Fraser
(L'Avenç, 81 / Abril 1985)
estelnegre | 06 Agost, 2007 12:43
El que
segueix és una poesia que ens ha fet
arribar un company de l'Ateneu sobre les seves vivencies en el
col·lectiu. El
lirisme és d'una finor aclaparant.
Sí, hubo un antes y un
después en el Palacio
Real...., 9, 2º
Yo, que por donde pase hice y
deshice
Que por un din y sobre todo
por un Don me
batí
Que de las oscuras
«Bóvedas» de Xus escape
entre el suave vellón
Que las aventuras del astuto
Guindilla-pastor
de hombres- escuche,
Hasta su retorno al dulce
L'Orient.
Que en batalla desigual fui
vencido por el
gigante DeLlorens-el de tremolante cabellera-,
Y cuya herida costillar es
una raya mas en mi
piel de tigre
Que a raya mantuve al troll
Emi en sus cuevas
sulfurosas,
Allí donde mora el
rey de los enanos Crowley,
También llamado
«La bestia» ¡que Dios lo
tenga en su gloria!
Que surtí con los
despojos de mis conquistas
al áureo Ateneo:
¡Oh dulce pavimento
de la cocina, tan bien
engarzado por los fieles Pep y Gonzalo!
¡Oh blandos tronos,
oh ricas vajillas de
reyes destronados!
Y si con la espada fui
terrible más
devastador fui con la pluma
Marchita quedó la
frente del más brillante
entre los brillantes: Matias Vallés
Con mis retadoras cartas a Diario
de Mallorca.
Doblada y hundida su cerviz,
ya solo arrastra
su sombra y su derrota.
¿Y no
perdió el Boletín el fulgor,
LA
INTIIGNACION SAGRADA,
Desde la ausencia de
Lázaro?
O acaso no promoví
el famoso Parnaso del
jueves ¡esa gran república de las letras!
Donde os deleitasteis con el
católico inglés,
con el filólogo griego, con el poeta ruso,
El existencialista
francés, con el --y bien
dicho esta--, tormento de Sade.
Pero sobre todo
¿no gozasteis con mis
discursos en blanco, con mi música callada,
Con mi silencio sonoro
amigos,
¿Y no fui el mejor
camarada en la alegría de
la fiesta y de la noche?
Cuando hollé los
antros de San Magín, allí
donde moran los monstruos
Y bien dicho esta, de tres
cabezas,
Deleitando con mis alados
pies, con mis
flamencas romanzas, con mis dulces palabras
A finas damas v galantes
caballeros
¿Y no
extendí mi magnánimo manto sobre el
oscuro chileno
Dándole cobijo en
mi castillo?
Acaso con mi resplandor no
seduje para la sin
par orden,
A la sibílica
Montse o a los rabínicos
cayetanistas?
¿Y no soporto
cristianamente y con alguna que
otra pócima de las tierras de Lex-a-Tin
Los tenebrosos hechizos con
que me envuelve
el malvado Merlín?
Y no digo más
amigos, que a buen entendedor.
Y lo bueno si breve.
Y en los nidos de
antaño etc., etc., etc.
De todas maneras
compañeros, abajo las
cadenas para todos o las que se puedan.
Santiago García Muñoz
estelnegre | 05 Agost, 2007 06:30
estelnegre | 04 Agost, 2007 05:52
Concentración en Palma en solidaridad con la asamblea popular de la ciudad de Oaxaca
Alrededor de 20 personas, convocadas por la Confederación Nacional de Trabajadores (CNT) de Mallorca, se concentraron ayer frente al consulado de México en Palma para manifestar su sentimiento de repulsa frente a las actuaciones policiales que el Gobierno mexicano está realizando en el estado de Oaxaca contra la población civil.
La de ayer fue la primera de las dos jornadas de repulsa organizadas por la CNT, junto con otras organizaciones, para manifestarse contra los hechos que se vienen sucediendo el último año en el estado mexicano de Oaxaca, donde "sindicalistas, población indígena y miembros de colectivos sociales son secuestrados, encarcelados o asesinados por la policía", tal y como afirmaban desde la CNT en la convocatoria de concentración. A las 11.30 de hoy se espera una segunda concentración en la calle Sant Miquel.
(Diario de Mallorca, 04-08-07)
***
Recordau: Avui dissabte 4 d'agost, a les 11.30 hores, al carrer Sant Miquel, cantonada amb plaça d'Espanya de Palma: nova concentració de repulsa.
« | Agost 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |