estelnegre | 31 Agost, 2007 08:20
Sampol es compromet a fer arribar les seves queixes a Madrid
El senador
per les Illes, Pere Sampol, es reuní amb la presidenta i amb
la secretària de l’Associació per la
Recuperació de la Memòria Històrica de
Balears, Maria Antònia Oliver i Margalida Capellà
respectivament, per escoltar
les propostes de les representants sobre la llei de la
memòria històrica, que
es troba en tràmits de ser aprovada al Parlament.
L’organització ciutadana
reclamà al senador que es tingués sensibilitat en
alguns temes que de moment el
projecte no considera. Sampol, per la seva banda, assegurà
que traslladarà al
Govern espanyol les necessitats d’aquests ciutadans. Les
principals demandes
del col·lectiu són pel que fa a
l’excessiva burocràcia, que dificulta sovint el
treball de l’associació. Per això,
Oliver i Capellà sol·licitaren una millora
de l’accés als diferents arxius de titularitat
estatal, que poden contenir
informació sobre els desapareguts.
En aquest
punt, Oliver declarà que «es tracta de persones
que
desaparegueren en unes circumstàncies violentes i, per tant,
hauria de ser l’Estat,
mitjançant la Fiscalia, qui es fes càrrec de la
recerca». Així mateix demanen
al Govern que es creï un conveni entre les institucions per
activar el Memorial
Democràtic. Aquest punt suposa un tret
programàtic de l’acord de govern actual
i esdevindrà una gran base de dades exhaustiva de la
repressió franquista, amb
finalitats d’investigació i recerca
històrica i a l’abast dels familiars dels
afectats. Oliver afirmà que aquest Memorial ha de ser una
clau per poder
centralitzar tota la informació dels represaliats i
facilitar la tasca de
l’organització. Aquesta associació
treballa per aclarir la situació de 186
desapareguts, després de l’aixecament de Franco, i
durant la Guerra Civil a les
Balears. Segons estudis d’Amnistia Internacional, la xifra
global de
desapareguts a Espanya durant el conflicte s’apropa als
trenta mil.
A.
Agüera (Palma)
(Diari de
Balears, 31-07-08)
estelnegre | 30 Agost, 2007 08:12
Una
intèrpret denuncia un capità de la
Guàrdia Civil en dir-li «mora
catalanista»
Saïda Saddouki perdé la seva feina de traductora «pel simple fet de parlar en català als agents»
Una intèrpret i
traductora de berber i àrab al castellà,
Saïda Saddouki, féu pública ahir a la
seu de l’Obra Cultural Balear la seva denúncia per
haver rebut un «tractament
vexatori» per part de dos agents de la Guàrdia
Civil del quarter del carrer
Manuel Azaña de Palma, pel fet de dirigir-s’hi en
català. Segons Saddouki, «el
simple fet de parlar en la llengua pròpia de les Illes
Balears comportà la
pèrdua d’una feina de traducció que
tenia aparaulada amb el capità del quarter,
el senyor Bartolomé. Els fets ocorregueren dia 16
d’aquest mes, a les 9.30 del
dematí. Saïda es presentà al quarter per
entrevistar-se amb l’esmentat capità.
«Bon dia, tenc cita amb el capità sr.
Bartolomé, amb motiu de prestar servei de
traduccions», digué a l’agent Sarro, que
en aquells moments controlava l’accés
a l’edifici. «A mi no me hables en
catalán. Hasta que no hables en cristiano no
vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te
entiendo --porque hablas
raro--, no te puedo dejar pasar. Así que... tú
decides!», fou la resposta de
l’esmentat agent.
Saïda fou retinguda
durant vint minuts a l’entrada del quarter i no
aconseguí veure el capità.
L’endemà, Saddouki hi tornà, aquest cop
amb la intenció de parlar en castellà i
així poder accedir a les tasques de traducció que
tenia encomanades. «Buenos
días, vengo al departamento de policia judicial con el
capitán Sr. Bartolomé,
por unas traduccions, hi és?», demanà a
mitges, en castellà i en català, la
traductora. La resposta de l’agent Sarro fou la mateixa que
la del dia
anterior. S’inicià una discussió en
què l’agent negà a la professional el
dret
d’expressar-se en català. L’agent Sarro
féu servir arguments que posaven en
qüestió l’oficialitat del
català a la Comunitat Autònoma de les Illes
Balears
i, amb pretensions de coneixements filològics,
arribà a dir que «el català no
era cap llengua».
Després d’un quart
d’hora d’estires i arronses, un altre agent
deixà entrar Saïda. La sorpresa més
grossa, però, encara havia d’arribar. Un cop
Saïda estigué asseguda davant el
capità Bartolomé, aquest li parlà
així: «A mi me parece vergonzoso que seas de
otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe,
porque unos se lo han
inventado y, encima, vienes tú a defenderlo! (...) Lo que me
faltaba: una mora
catalanista! (...) Si quieres el catalán pues
quedaté con él! (...) Sabes que
aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito
idioma y posturas como la
tuya!». Tomeu Martí, el portaveu de
l’OCB, va assegurar que aquest cas ja es
troba en mans d’un advocat i que l’entitat ja ha
sol·licitat una visita amb el
delegat del Govern central, Ramon Socias, per aclarir els detalls
d’aquest
tema.
Antoni Mateu (Palma)
(Diari de Balears, 28-08-07)
***
Socias
rebrà l’OCB per la suposada agressió
lingüística a la traductora
Delegació
de Govern fomentarà el coneixement del català
entre els agents de la Guàrdia
Civil
El delegat
del Govern central, Ramon Socias,
s’ha compromès a rebre demà
representants de l’Obra Cultural Balear per parlar
sobre el tema del suposat tractament humiliant que rebé la
traductora d’àrab
Saïda Saddouki per part de dos agents de la Guàrdia
Civil, segons informaren
ahir fonts de la Delegació de Govern. De moment, Socias ha
evitat fer cap tipus
de declaració sobre la feta que ocorregué dia 16
d’aquest mes al quarter de la
Guàrdia Civil del carrer Manuel Azaña de Palma.
Segons Saïda, el capità
Bartalomé l’anomenà «mora
catalanista» perquè féu ús
de la llengua catalana per
dirigir-se als agents. A més, un altre membre del cos,
l’agent Sarro, la
retingué durant vint minuts a l’entrada del
quarter perquè s’hi dirigí en la
llengua pròpia de les Illes Balears, segons
informà dilluns passat la
traductora i intèrpret. Es desconeix si, a hores
d’ara, Delegació de Govern ha
obert cap expedient als dos agents involucrats en el suposat cas de
maltractaments per raons lingüístiques.
Cal recordar que
d’ençà del passat mes de maig,
gràcies a l’aprovació per part del
Congrés dels
Diputats de la Llei orgànica del nou Règim
Disciplinari de la Guàrdia Civil, un
agent podrà ser inhabilitat durant un període
d’entre un i tres mesos pel fet
de no haver atès degudament una persona que hagi tramitat
una denúncia en
català o s’hi hagi dirigit en qualsevol de les
llengües oficials de
l’Estat.Delegació de Govern no ha confirmat, de
moment, si s’aplicarà aquest
nou codi als agents Bartolomé i Sarro, si es confirma que
propiciaren un
tractament vexatori a la traductora d’àrab i
bereber pel fet de dirigir-s’hi en
català i que just moments abans feien comptes contractar per
fer unes tasques
de traducció i interpretació al mateix quarter de
l’àrab al castellà.
Tomeu Martí,
vicepresident de l’OCB, definí Ramon Socias com
una persona sensible a les
qüestions lingüístiques de Balears.
Així mateix, les mateixes fonts de
Delegació de Govern asseguraren que s’estava
estudiant la manera d’introduir el
coneixement del català entre els agents de la
Guàrdia Civil. Encara no se sap
de quina manera es pot incentivar l’aprenentage de la llengua
de les Balears
entre aquest cossos de seguretat, encara que no es descarta la
possibilitat de
crear incentius laborals. Sigui com sigui, la legislació
actual, encara que
reconeix el dret dels residents a Balears a poder parlar en
català en qualsevol
àmbit, no obliga als possibles interlocutors que
t’hagin d’entendre. Per tant,
es donen situacions tan paradoxals com és el cas de
Saïda.
Antoni Mateu (Palma)
(Diari de Balears, 29-08-07)
***
ERC
insta Socias a sancionar els agents que maltractaren la traductora de
català
L’Obra
Cultural demanarà avui al delegat del Govern que arribi fins
al final en la
investigació
ERC va fer saber
ahir que demanarà al delegat del Govern central, Ramon
Socias, que suspengui
del seu càrrec els dos agents de la Guàrdia Civil
implicats en el cas de les
presumptes agressions verbals patides per Saïda
Saddouki.«Si es confirma el
tractament vexatori que Saïda rebé per part
d’aquests dos membres de la Guàrdia
Civil —afirmà la portaveu de la
formació catalanista, Margalida Seguí—
el
delegat de Govern hauria de suspendre’ls del seu
càrrec. El nou Règim
disciplinari d’aquest Cos de seguretat preveu sancionar-ne
els agents que
discriminin qualsevol persona per qüestions
lingüístiques. Les agressions
contra els catalanoparlants pel simple fet d’exercir el dret
de parlar la seva
llengua, no poden quedar impunes». Esquerra, però,
va més enllà i també
assegurà ahir a aquest diari que demanarà
explicacions al Congrés dels Diputats
sobre l’agressió per motius
lingüístics de Saïda.
Així mateix, Seguí
afirmà que Esquerra
demanaria al Congrés «de quina manera
incorporarà el Ministeri el coneixement
de les llengües minoritàries de l’Estat,
com és el cas del català, entre els
membres dels cossos i forces de seguretat de
l’Estat».Per altra banda, avui a
les dotze del migdia és previst que Ramon Socias rebi
Saïda Saddouki i
representants de l’Obra Cultural Balear, per
conèixer els fets de primera
mà.Tomeu Martí, vicepresident de
l’entitat, explicà ahir que exigirà a
Socias
que s’obri un expedient per aquest cas i que les
investigacions arribin fins al
final per poder aclarir el que succeí.
«Si es posa “Saïda
mora catalanista” al Google —que és
així com els agents Bartolomé i Sarro
anomenaren presemptament la traductora—
s’observarà que hi surten més
d’una
vintena d’entrades que fan referència a aquest cas
concret. Hi ha comentaris i
blogs de gent anònima que s’ha fet
ressò d’aquest flagrant tractament pejoratiu
que rebé Saïda», explicà ahir
Martí. «Això demostra que les
agressions patides
per catalanoparlant pel fet de no poder exercir el seus drets
onsevulla, és un
tema de màxima preocupació entre la
societat», explicà el portaveu de l’OCB.
En
tot cas, el cert és que des de Delegació de
Govern encara no s’han pronunciat
respecte del que succeí.
Antoni Mateu (Palma)
(Diari de Balears, 30-08-07)
***
L'Obra
Cultural Balear ha fet públic un nou cas de
discriminació lingüística a Palma
"Lo que me faltaba, una mora catalanista"
Una intèrpret i
traductora de berber i àrab al castellà,
Saïda Saddouki,
ha posat una denúncia per haver rebut un "tractament
vexatori" per
part de dos agents de la Guàrdia Civil de la caserna del
carrer Manuel Azaña de
Palma, per dirigir-s'hi en català
Els fets van passar al
matí del dia 16. Saïda es va presentar a la
caserna per parlar amb el capità Bartolomé amb
qui tenia una entrevista de
treball i ho va fer en català. Per sorpresa de la noia va
ser contestada per
l'agent de l'entrada, Sarro, amb un "a mi no me hables en
catalán.
Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a
dónde vas y
como no te entiendo, porque hablas raro, no te puedo dejar pasar.
Así que... tú
decides! Si me repites lo que me has preguntado en castellano te dejo
pasar y
te devuelvo la documentación". Saddouki explica
que la van tenir
retinguda a la porta de la caserna durant més de 20 minuts i
que finalment no
la van deixar entrar.
Saddouki hi tornà
l'endemà amb la intenció de poder parlar amb el
capità
Bartolomé amb qui tenia aparaulada una feina com a
intèrpret. I va fer la
pregunta mig en castellà i en català: "Buenos
días, vengo al
departamento de policia judicial (pronunciat en
català) con el capitán
Sr. Bartolomé, por unas traduccions, hi
és?". La resposta de
l'agent Sarro va ser la mateixa del dia anterior.
«Estás
obligada a hablar en castellano»
La intèrpret conta que
després de fer passar la seva bossa per la cinta
de control, l'agent no la deixava passar i li va advertir: "Bueno
qué,
me vas a hablar en mi idioma o qué (...) piensa que el bolso
ya ha pasado, lo
tienes ahí? (...) Tu estás obligada a hablar en
castellano, que estás en
España!".
Després de
què l'agent posés en qüestió
l'oficialitat de la llengua
catalana a les Illes Balears, amb la frase "La
constitución española no
reconoce el catalán como lengua..., la única
lengua oficial en España es el
español!", Saddouki va poder entrar a les
dependències de la caserna.
«Un
idioma que ni siquiera existe»
Un cop a dins, el
capità Bartolomé li va dir: "A mi me
parece
vergonzoso que seas de otro país y defiendas un idioma que
ni siquiera existe,
porque unos se lo han inventado y, encima, vienes tu a defenderlo!
(...)
Además, me tienes que decir por qué defiendes el
catalán? No es tu idioma!"
Davant la reacció del
capità, Saddouki va contestar: "El
catalán
para mi es como si fuera mi lengua materna y propia, además
me gusta como
lengua y me apasiona".
"Que quieres decir con
esto? Eh, dime... Lo que me faltaba, una
mora catalanista, eso nunca lo he visto en mi vida (...) -va
contestar-li
el capità-. Y aquí no te quiero ver,
así que no vuelvas más. Tu lo has
querido y sabes que aquí en esta casa no hay otra cosa que
odiemos más como
este maldito idioma y posturas como la tuya!".
El portaveu de l'OCB, Tomeu
Martí, explica que aquest cas ja està en
mans d'un advocat. A més, l'OCB ha sol·licitat
una visita amb el delegat del
Govern central a les Balears, Ramon Socias, per parlar d'aquest
incident i
aclarir els detalls del tema.
estelnegre | 29 Agost, 2007 15:35
El Servei Federal de Seguretat
(FSB), agència russa d'intel·ligència
que
va succeir a la KGB pel que fa els afers
«domèstics», intenta fabricar una
falsa xarxa de terrorisme anarcotxetxè i deté dos
anarquistes.
El 14
d'agost la policia russa va detenir Andrei Kaloyonov i Denis
Zeleniuk, de la Lliga Anarquista de Sant Petersburg. Anaven a
Jaroslavl, al
Congrés de l'Associació dels Moviments
Anarquistes, secció russa de la
Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Feien un viatge barat
amb trens
locals i estaven a prop de la ciutat de Malaia Vishera, quan van ser
envoltats
per policies i detinguts. Khasan Digigov, un txetxè que viu
a Novgorod, també
va ser detingut.
El dia
abans, el tren Nevski Express va descarrilar després d'una
explosió a la via. L'atemptat va passar a pocs
quilòmetres de l'estació de
Malaia Vishera.
Miri per on
es miri, Andrei i Denis només eren al lloc equivocat en el
moment equivocat. Sembla que la policia buscava «persones
sospitoses» per
aquella zona i les va trobar. Ells portaven una kufija
(mocador palestí) i van ser sarcàstics quan la
policia va
començar a interrogar-los. Testimonis que havia notat
«persones sospitoses»
properes al tren abans de l'explosió van realitzar amb la
policia un retrat
robot dels sospitosos, encara que ells no se semblen res.
Quan la
policia va saber que eren «perillosos anarquistes»,
van ser
detinguts. L'apartament d'Andrei a Sant Petersburg va ser escorcollat i
arrasat.
D'ençà que ambdós anarquistes havien
tingut problemes amb la llei per la seva
participació en protestes antibel·licistes, el
Servei Federal de Seguretat
havia intentat trobar una relació entre els anarquistes i
els terroristes txetxens.
En realitat
no hi ha informacions segures, només sabem coses dels
periodistes que tenen contactes personals amb l'FSB.
S'ha dit
que estaran presos almenys un mes, el temps necessari per
investigar i decidir si escauen les acusacions. Per aquestes
detencions, la
llei permet que això succeeixi en casos de terrorisme.
***
Comunicat d'Iniciatives
Anarquistes de Sant
Petersburg
Nosaltres,
membres d'Iniciatives Anarquistes de Sant Petersburg,
rebutgem categòricament totes les acusacions que es
refereixen als nostres
companys Andrei Kalyonov i Denis Zeleniyuk, i declarem que no van
participar en
absolut en l'explosió del tren Nevski Express.
Les
conviccions anarquistes no plantegen manifestacions violentes contra
el poble innocent. El 13 d'agost de 2007 Andrei i Denis eren a Sant
Petersburg
i aquest fet pot ser confirmat per testimonis. Els nostres companys es
trobaven
a la comarca de Malaia Vishera perquè anaven a la ciutat de
Jaroslavl per
participar en el Congrés d'Associacions dels Moviements
Anarquistes.
Qualifiquen
aquesta detenció com a un acte d'agressió per
part del règim
autoritari de l'Estat. Els policies van efectuar un escorcoll a
l'apartament
d'Adrei violant la seva pròpia llei; forçaren la
porta i van fer servir
policies municipals com a testimonis d'aquest escorcoll, malgrat que
els veïns
d'Andrei estaven disposats a fer-ho.
L'acte de
registre no va ser presentat a sa mare del nostre company, per
això totes les «proves» que fossin
trobades a l'apartament no poder ser legals,
perquè els policies actuaren amb arbitrarietat i podrien
haver-hi col·locat el
que haguessin volgut.
Fem
responsables el Servei Federal de Seguretat i el Ministeri
d'Assumptes Interiors de tota aquesta provocació contra els
companys. Aquesta
explosió pot ser aprofitada només pels que volen
fomentar el caos al país abans
de les eleccions al parlament i les presidencials, perquè el
seu objectiu
principal és romandre en el poder. Aquesta gent no s'atura
davant res, cometrà
qualsevol crim, provocacions i actes terroristes.
Fem una
crida a realitzar accions solidàries pels anarquistes
detinguts.
Andrei s'ha
declarat en vaga de fam.
Llibertat
per als nostres companys!
Iniciatives
Anarquistes de Sant Petersburg
22-08-07
***
Algunes notícies
més
Andrei
Kalyonov porta 10 dies en vaga de fam. Hi ha informacions que
diuen que estan intentant alimentar-lo forçadament.
Tant Andrei
com Denis estan tancats a la presó de Novgorod.
Calen 3.000
euros per cobrir les despeses legals (advocats).
Un grup
d'anarquistes preocupats per Andrei i Denis han decidit crear la
Creu Negra Anarquista de Sant Petersburg.
El passat
diumenge 26 d'agost, en la tradicional concentració del
Comitè
Anti-Guerra al centre de Sant Petersburg, es va realitzar un piquet
informatiu
sobre el cas i per la llibertat dels anarquistes detinguts.
Compte de
suport per als anarquistes:
Bank VTV24
(JSC)
In favour
Acc 30301 840 2 00001060000, St.Petersburg, Russsia Bank
VTB24(JSC)
Branch7806
Swift: CB
GU RUMM
Beneficiary
40817978603060007327
estelnegre | 28 Agost, 2007 08:24
El 25 de juliol de 1907, ara fa
un segle, va
aparèixer al setmanari anarquista Tierra y Libertad un manifest de
Solidaritat Obrera adreçat als treballadors de Barcelona.
Aquesta crida ha estat
considerada el punt de partida de la constitució, tres anys
més tard, de la
Confederació Nacional del Treball, el gran moviment de les
masses treballadores
de la Catalunya contemporània.
Feia
pràcticament un decenni que el moviment obrer
català es trobava en una situació de
crisi orgànica irreversible. Des del
procés de Montjuïc de 1896, amb motiu de la
irrupció del terrorisme anarquista
d'aquells anys, la repressió governamental havia
desarticulat el teixit associatiu
dels obrers catalans, i els pocs sindicats que havien pogut subsistir
vivien en
una situació de gran precarietat. La
irrupció d'Alejandro Lerroux a l'escena
política catalana, a partir de 1901, va poder bastir un
projecte polític que,
sobretot a Barcelona, disposava d'una significativa base obrera. El
fracàs de
la vaga general de 1902 --que va afectar prop de 120.000 treballadors a
tot
Catalunya-- també va incidir en la llarga travessa del
desert que anava recorrent
el moviment sindical català.
No fou fins
l'any 1906 que es va iniciar una certa
represa, gràcies els contactes dels obrers catalans amb la
Confédération
Générale du Travail francesa, que l'octubre
d'aquell any havia celebrat un
congrés a Amiens d'on havien sorgit les
reivindicacions d'apoliticisme i
autonomia per als treballadors. Tanmateix, les primeres
iniciatives organitzatives
es van adoptar el juny de 1907. En una reunió al local de la
Dependència
Mercantil de Barcelona, presidida pel socialista Antoni Badia Matamala,
es va
acordar, segons publicava el diari El Poble Català,
"la
conveniència d'unir-se totes les societats de
caràcter societari en una
estreta solidaritat obrera, que, deixant a cada
entitat ab completa llibertat
pera defensar sos peculiars ideals, les uneixi en lo que'ls
és comú".
Sorgia així el nou concepte de solidaritat obrera,
pres de l'èxit que en
aquests moments, dins l'àmbit del catalanisme, tenia la
Solidaritat Catalana,
el moviment solidari constituït arran de les
agressions que suportava el
catalanisme des de 1905. El mateix mes de juny es va
constituir una comissió
organitzadora, en que, entre més components, hi
havia Antoni Badia i el pintor
de la construcció Salvador Seguí.
A l'origen,
doncs, la Solidaritat Obrera apareixia
com una organització que pretenia abraçar el
conjunt de sindicats i organismes
societaris que hi havia dins el moviment obrer barceloní, al
marge de qualsevol
implicació ideològica i política. Per
aquesta raó, trobem entre els impulsors
del moviment destacats dirigents socialistes. Quan el dia 25 de juliol
es
publica l'esmentat manifest adreçat als treballadors de
Barcelona, el moviment
solidari ja tenia 36 societats obreres implicades.
Encapçalades per la
Dependència Mercantil, hi trobem des de forners fins a
confiters i pastissers,
passant per la Unió Metal·lúrgica,
l'Art Fabril, impressors litògrafs, paletes,
fusters, dependents d'ultramarins, constructors de pianos i la
"unión de
matarifes". Com deien al manifest, es tractava d'associar
''l'esforç de
les societats obreres que avui viuen raquíticament en molts
locals" per
tal de constituir un gran moviment associatiu que aconseguís
la fita per la
qual havien lluitat milers de treballadors: "Que
l'emancipació dels treballadors
ha d'ésser obra dels mateixos treballadors."
Sindicalisme nacional
Pocs dies
després d'aquesta primera crida oberta,
el dia 3 d'agost es va organitzar al mateix local de la
Dependència Mercantil
una assemblea de representants sindicals on, a més
d'elaborar-se un programa
d'acció, s'escollí el primer consell directiu,
que fou dividit en tres
comissions --administrativa i de foment, de propaganda i
d'ensenyament-- i
que va estar dirigit, amb el càrrec de secretari general,
per Antoni Colomé, de
la Societat de Fusters de Barcelona. D'aquesta manera feia les primeres
passes
un nou organisme sindical que aplegava obrers d'ideologies diverses
--socialistes, anarquistes, i sense ideologia definida-- i
que, durant els primers
temps, va ser concebut com a una organització estrictament
barcelonina, a la
qual de seguida van adherir-se 57 societats obreres. El dia 19
d'octubre de
1907 començava a publicar-se el primer número del
setmanari Solidaridad
Obrera, gràcies a les aportacions
econòmiques que féu el pedagog
racionalista
i fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guardia. Dirigit pel
sindicalista i pintor Jaume Bisbe, el setmanari comptava, per exemple,
amb les
col·laboracions de Badia, que n'era l'administrador, Tomas
Herreros i el vell
anarquista Anselmo Lorenzo.
Però
ben aviat es va posar en evidència la
necessitat de traspassar I'àmbit barceloní per
convertir la Solidaritat en una
organització d'abast nacional. La celebració d'un
míting sindical al Teatre
Cervantes de Badalona, el dia 25 de marc de 1908, va ser
l'ocasió perquè hi fes
cap una delegació de la Solidaritat i, alhora, s'hi
apleguessin representants
de sindicats procedents de Mataró, Manresa, Igualada,
Manlleu, Vic, Sabadell,
Terrassa i més poblacions de l'entorn. L'ocasió
fou aprofitada per a celebrar
una assemblea d'on sorgí la necessitat de convertir
Solidaritat Obrera en un
organisme d'àmbit català.
I,
efectivament, el mes de maig, el nou secretari
general, Jaume Bisbe, que substituí Colomé poc
després de l'assemblea de
Badalona, convoca un "Congrés Obrer de Catalunya", els dies
6, 7 i 8
de setembre de 1908. Fou el congrés de la
consolidació del moviment solidari.
Diu Bisbe: "Seguint el curs evolutiu de la nostra missió
històrica, és
hora que els obrers de Catalunya, posant-nos a l'avantguarda
dels nostres
germans de la resta de regions d'Espanya, marxem endavant amb els
treballadors
de tots els països cap a la conquesta del patrimoni
universal i a la
dignificació de la nostra classe. "El congrés
--que se celebra al nou
local del Centre Obrer barceloní-- convoca 143
delegats de 120 societats
obreres de tot Catalunya --que en conjunt representaven unes 25.000
afiliats--
i prengué la decisió de constituir la
Confederació Regional de Societats de
Resistència Solidaritat Obrera. El nou organisme mantenia el
caràcter apolític
de l'organisme barceloní. Al congrés van
continuar participant-hi dirigents
socialistes, anarquistes i simplement sindicalistes. El nou
secretari general,
nomenat el desembre de 1908, fou Josep Roman, un tipògraf,
dirigent de la
societat Estampació Tipogràfica de Barcelona, que
ja havia format part del
primer consell directiu de la Solidaritat Obrera i que ara fou
escollit per al
màxim càrrec directiu perquè tenia un
caràcter ideològicament neutre.
Cap a la formació de
la CNT
L'impacte
del nou organisme arreu de l'estat
espanyol fou considerable. Des d'Astúries, des d'Andalusia i
des de més indrets
s'iniciaren tasques de reorganització sindical, que
menaren al pas següent: la
constitució d'una estructura sindical d'abast estatal. La
necessitat era tan
evident que el juny de 1909 la Solidaritat Obrera catalana va
convocar un
segon congrés, que havia de celebrar-se el mes de setembre,
i havia de representar
l'extensió del moviment a tot l'estat espanyol. Tanmateix,
els fets de la Setmana
Tràgica, de juliol de 1909, van fer ajornar el projecte
durant un any.
Pelai
Pagés i Blanch
(El Temps, 1.207 / 31-07-07)
estelnegre | 27 Agost, 2007 08:57
Luchó toda su vida por
el triunfo de las ideas
libertarias, mantuvo viva la llama anarquista durante los
años cuarenta y
cincuenta. Hace 50 años, en agosto de 1957, fue abatido en
una emboscada en
Barcelona como si se tratara de un perro rabioso. Josep
Lluís Facerías, un
personaje peculiar.
Luchó
toda su vida por el triunfo de las ideas
libertarias y murió en una emboscada como si se tratara de
un animal rabioso.
Fue abatido en las puertas del manicomio de Sant Andreu, en Barcelona.
Ni
tiempo tuvo para sacar el arma.
Y
había tomado las precauciones de siempre, como era su
estilo. Llegó en un taxi una hora antes a la cita y dio una
vuelta por el lugar
para comprobar que no hubiera nada sospechoso. Se apeó del
vehículo en la
confluencia de Doctor Urrutia con Pi i Molist y, apenas se
quedó solo, abrieron
fuego contra él desde ventanas y azoteas. Aún
herido, tuvo un reflejo y saltó
un pequeño muro para dejarse caer en un solar que estaba
cuatro metros más
abajo. Desde las ventanas de un edificio de la calle Nilo, inspectores
y
agentes de la Brigada Político Social (BPS) le remataron con
fusiles y armas
automáticas. Murió como siempre han muerto los
bandidos.
Ocurrió
hace ahora 50 años, el 30 de agosto de 1957. El
muerto, además de una pistola y cinco cargadores, llevaba
500 francos
franceses, 1.000 pesetas, librillo de papel de fumar, petaca y un
espejito,
porque siempre le gustó mucho cuidar su imagen. Le llamaban Petronio
por
su elegancia. Era Josep Lluís Facerías, enemigo
público número uno de la
policía franquista, uno de los cuatro jinetes de la lucha
libertaria junto a
Sabaté, Massana y Ramón Vila.
Facerías
murió en una España muy distinta de aquella en
la que empezó su lucha. Se había iniciado una
nueva época y, como les ocurrió a
los viejos forajidos del Oeste americano, no se dio cuenta de que la
oposición
a la injusticia y la opresión ya no estaba en el poder de
las pistolas, sino en
la lucha política. Apenas unos meses antes se
habían iniciado huelgas laborales
en el País Vasco y Cataluña, y habían
sido encarcelados estudiantes, hijos de
la burguesía, a causa de las protestas en la Universidad. La
política de
"reconciliación nacional" de los comunistas comenzaba a dar
sus
frutos.
Pero para
Facerías, Sabaté, Ramón Vila y
Massana, el
derrocamiento del franquismo estuvo siempre ligado a la lucha armada, a
atentar
contra los represores del régimen y a "infligir golpes a la
economía del
Estado". Y, como escribía el historiador anarquista Antonio
Téllez,
"la tragedia de estos hombres es que tuvieron que batirse contra dos
frentes: la represión franquista y el abandono de sus
propios compañeros de
ideas".
Facerías,
como los otros, se
pasó la vida recibiendo hostias de todas partes: de la
República, del franquismo, de los
comunistas, de la organización anarquista ortodoxa...
Biografías similares: al
estallar la Guerra Civil, con 16 años, se afilió
a las Juventudes Libertarias,
marchó al frente de Aragón con la Columna Ascaso,
fue hecho prisionero y, tras
la cárcel, la mili obligatoria. Así hasta 1945.
Atrás quedaron una mujer y una
hija que tomaron el camino del destierro y a las que nunca
volvería a ver, porque
la vida familiar y la lucha clandestina han sido siempre incompatibles.
En 1945,
libre al fin, creó el Movimiento Libertario de
Resistencia para seguir la lucha en el interior, renunciando al
cómodo exilio
en Francia. Había que demostrar que la guerra no
había terminado e impedir que
la ONU aceptara el régimen de Franco y que los americanos
pactaran con el
dictador. Según la propia BPS, los objetivos de estos grupos
de acción eran:
"Desorganizar la economía del país, cometer
atracos para financiar a la
organización anarquista en Toulouse, eliminar a personas
adictas y fieles al
Nuevo Estado y crear, en definitiva, un ambiente de terror que
desmoralice al
pueblo y provoque la intervención extranjera ante la
incapacidad del gobierno
español para dominar el caos".
La II
Guerra Mundial había terminado y los aliados
habían
perdonado la vida a Franco. El esfuerzo de todos los
españoles que habían
luchado en Europa contra el fascismo había resultado
baldío. Y mientras los
comunistas decidieron abandonar la lucha armada, los anarquistas
intensificaron
la guerrilla urbana haciendo de Barcelona su centro de operaciones.
Los que
venían del exterior se quedaban sorprendidos de
cómo habían cambiado las cosas en unos pocos
años, se encontraban con
compañeros que nada tenían que ver con los de
hacía unos años, aun siendo los
mismos. Los motivos del cambio se hallaban sin duda tras las
terroríficas
estadísticas: 180.000 desaparecidos y 75.000 fusilados. Era
una población
esquilmada por la guerra, hambrienta, apaleada y asustada.
Así
lo explica el historiador Bernat Muniesa:
"Facerías y Sabaté adquirieron una personalidad
mítica en estos años
porque los que habían perdido la guerra se consolaban de
alguna forma con sus
acciones. Ellos eran los que seguían una lucha en nombre de
todos, ya que la
gran mayoría estaba quieta por el miedo a la supervivencia".
Unos tipos
arriesgados y
audaces que lo
mismo se aventuraban a ir a tomar un café en el bar de
Vía Layetana frecuentado
por policías de la cercana jefatura que, como Massana,
mostraban gran sentido
del humor al dedicarle un "disco solicitado" al comandante de la
Guardia Civil de Berga, Espérame en el cielo.
Facerías
y Sabaté fueron los mitos de la clase obrera
oprimida a la vez que sus nombres poblaron de pesadillas los
sueños de los
niños de buena familia a los que sus padres amenazaban
diciéndoles que si no
eran buenos, vendrían Sabaté o
Facerías, capaces de todo tipo de atrocidades.
"Acciones
económicas" o
"expropiaciones", según los activistas; vulgares atracos
para la
policía y la prensa. Pero el sentido ético de los
libertarios era de tal
magnitud que se planteó un debate sobre la conveniencia de
elegir bancos o
fábricas para sus actividades. Y escogieron los bancos por
la sencilla razón de
que sería el Estado el responsable de indemnizar a los
afectados, mientras que
si se asaltaban las cajas fuertes de las fábricas, se
corría el riesgo de que
los obreros se quedaran sin cobrar su semanada.
Se calculan
en unos 400 los golpes económicos dados por
los anarquistas entre 1945 y 1950; posteriormente, la actividad fue
mucho menor
tras la gran derrota sufrida por la guerrilla al final de los cuarenta.
Hubo
asaltos a joyerías, a fábricas de
automóviles, a constructoras y a empresas de
otros sectores industriales, pero la mayor parte de las
"expropiaciones" se efectuaron en entidades bancarias de
Cataluña y,
concretamente, de Barcelona.
Valga como
ejemplo de su forma de actuar lo ocurrido con
motivo de un atraco que Facerías llevó a cabo en
Madrid, probablemente la única
ocasión en la que actuó fuera del territorio
catalán. Una anécdota que relata
Josep M. Loperena, autor de la novela Ulls de Falcó,
basada en la
personalidad de Facerías.
Wenceslao
Giménez Orive, el legendario luchador
libertario Wences, pidió a
Facerías que le acompañara a Madrid para
ayudarle en un intento de matar a Franco. Wences había hecho
un contacto con
alguien del interior de El Pardo quien, a cambio de una importante suma
de
dinero, les facilitaría la entrada en el palacio en que
residía el Caudillo,
para que pudieran volarlo por los aires.
Como no
tenían el dinero que les exigía el desconocido,
decidieron atracar un banco y escogieron una sucursal del Popular en la
calle
de Embajadores. Necesitaban un vehículo y se dirigieron a
las inmediaciones del
hotel Palace, donde se fijaron en un cochazo americano (un haiga,
como
se decía en la época) en cuyo interior aguardaba
un chófer uniformado.
Facerías, que era de finos modales, subió al
vehículo y le contó al conductor
que eran anarquistas y necesitaban el coche para una acción,
pero que no
temiera nada porque se lo devolverían una vez realizada.
Se
dirigieron a la puerta del banco y entraron en él
Facerías y Wences mientras los otros dos preparaban la
retirada. En menos de
dos minutos vaciaron las arcas y, cuando ya salían,
Facerías reparó en una
viejecita que lloraba desconsolada porque se habían llevado
10.000 pesetas que
acababa de darle al cajero para realizar un ingreso.
Facerías le dijo a Wences
que aguardara y sacó, no 10.000, sino 20.000 pesetas, y se
las entregó a la
mujer, que, agradecida, le dio un beso.
La salida
resultó espectacular. Fueron sorprendidos por unos
policías cuando arrancaban y comenzaron a cruzarse disparos.
Los asaltantes
lograron salir de Embajadores, pero, como no conocían
Madrid, fueron a dar de
nuevo a la puerta del banco, donde se habían congregado gran
número de
policías. Finalmente le devolvieron el coche al
chófer tal y como le habían
prometido y, al comprobar que el contacto de El Pardo no daba
señales de vida,
Facerías regresó a Barcelona y los otros se
fueron hacia Andalucía a contactar
con compañeros y a repartir el botín entre
personas necesitadas.
La
actividad de los "grupos de acción",
exceptuando alguna tirada de octavillas o una acción de
propaganda, se centraba
prácticamente en la "recaudación de fondos".
Fondos que eran
escrupulosamente entregados a la sede de la CNT en Toulouse, cuyos
dirigentes
no tenían reparos en aceptarlos, pero a la vez criticaban a
los activistas por
la mala imagen que daban de la organización.
A
Facerías se le ocurrieron otras formas de llevar a cabo
"expropiaciones" que supusieran menos peligro que atracar un banco.
Los controles, por ejemplo. Escogían una carretera adecuada,
como el cruce de
los Cuatro Caminos de Molins de Rey o las sinuosas curvas del ascenso a
Montserrat, y se dedicaban a detener a todos los vehículos
que pasaban y a
quitarles a sus propietarios el dinero, la documentación y
todo lo que de valor
llevaban. En ocasiones llegaron a formar largas colas de retenciones. Y
cuando
llegaba el verano solían elegir carreteras de playa,
más frecuentadas, como la
costa de Garraf, entre Castelldefels y Sitges.
Este
sistema lo practicaron también en los garajes donde
la gente rica solía guardar sus coches. Encerraban en un
cuartucho al vigilante
nocturno y, a medida que llegaban los coches, iban desplumando a sus
propietarios. Las noches de ópera en el Liceo eran las
preferidas de Facerías y
los suyos.
Y luego
estaban los asaltos a los meublés, esa
institución barcelonesa que no desapareció ni en
los años más duros de la
dictadura: unos hotelitos que alquilaban habitaciones por horas a
parejas sin
necesidad de que mostraran el libro de familia. Nada que ver con la
prostitución, ya que sus clientes, mayoritariamente de clase
alta, los
utilizaban para aventuras pre o extramatrimoniales.
Una vez
reducido el único responsable del meublé,
el camarero, los asaltantes, que solían ser cuatro, iban por
parejas de
habitación en habitación y se apoderaban de las
pertenencias de los clientes.
Era un trabajo sin demasiadas complicaciones, por lo menos hasta la
medianoche
del domingo 21 de octubre de 1951, cuando se produjo un incidente en el
hotel
Pedralbes, situado en la carretera de Esplugas.
Uno de los
clientes no sólo se resistió, sino que
sacó un
arma, y José Avelino Cortés, compañero
de Facerías, disparó la metralleta sin
pensarlo dos veces y dio muerte a toda una personalidad, Antonio M. S.,
uno de
los más poderosos e influyentes constructores de Barcelona,
que estaba acompañado
de una chica menor de edad, hija de buena familia. Al oír
los disparos,
Facerías acudió y, al descubrir a la muchacha
llorando, le pidió que se
vistiera y que saliera del meublé con
ellos.
Subieron al
Cadillac, previamente confiscado, y lo detuvieron
en las inmediaciones del monasterio de Pedralbes para reflexionar,
analizar la
situación y decidir lo más aconsejable para la
chica. Facerías tomó la
determinación de que acudiera a la policía y
contara toda la verdad de lo
ocurrido. Y tuvieron la gentileza de acompañar a la menor
hasta los alrededores
de una comisaría.
Los diarios
del martes (entonces los lunes no había más
que la Hoja) dieron cuenta en unas breves
líneas de "un atraco a
mano armada en un hotel", pero en las calles empezó a
propagarse la verdad
de lo ocurrido, y la imaginación popular
añadió al suceso que la menor era
sobrina del constructor y que se iba a casar en unos pocos
días. Dos esquelas
típicas ("murió cristianamente") aparecieron en
la misma edición
confirmando la realidad de los hechos.
Aunque
públicamente no se citó su nombre, la
persecución
contra Facerías se intensificó de tal forma que
decidió marcharse a Italia,
donde pasó una larga temporada.
El
año 1949 fue clave en la lucha de los anarquistas para
derrotar a Franco. Entre mayo y noviembre se produjo la gran
ascensión y la
caída de la guerrilla urbana libertaria.
Facerías
llegó a Barcelona a primeros de mayo y convocó
una reunión en un pinar de la montaña de San
Pedro Mártir, en las inmediaciones
de la ciudad. Franco se disponía a visitar Barcelona con
motivo de la Feria de
Muestras y había que dar una respuesta. Acudieron unos
cincuenta hombres, entre
ellos Sabaté, Domingo Ibars, Ramón Vila... los
más destacados activistas. Se
plantearon acciones puntuales, como la colocación de bombas
en los consulados
de Bolivia, Perú y Brasil -tres países que
apoyaban la entrada de España en la
ONU-, pero, sobre todo, aquel encuentro histórico
sirvió para diseñar un
levantamiento popular en Barcelona, algo como poner en pie un
sueño.
Se
fijó la fecha para diciembre, en torno a navidades;
éste era el plan a seguir: Facerías, con sus
hombres, se encargaría de asaltar
la cárcel Modelo y liberar a todos los presos mientras
Sabaté estrellaría un
coche cargado de dinamita contra la Jefatura de Policía para
dejarla convertida
en escombros. Otro grupo irrumpiría en la sede de Radio
Barcelona, desde cuyos
micrófonos se daría lectura a un comunicado que
incitara al pueblo a tomar la
ciudad para liberarla, y, paralelamente, otros se
encargarían de confiscar los
talleres de Solidaridad Nacional y
sacarían una edición con la cabecera
de Solidaridad Obrera, el órgano
informativo de la CNT hasta 1939.
Massana y Ramón Vila se encargarían de aislar la
ciudad a base de volar las
líneas telefónicas y de alta tensión
que la alimentaban. Así, Barcelona sería
de nuevo, como en julio de 1936, territorio libertario.
Pero lo
real fue que Franco llegó el 1 de junio, y la
presencia en la Feria de Muestras de banderas de Francia, EE UU,
Inglaterra y
Alemania Occidental dejaba bien a las claras que el reconocimiento del
franquismo por la ONU estaba a la vuelta de la esquina. Aunque la
presencia del
maquis libertario se dejó sentir, ya que, además
de las explosiones en los
consulados, una bomba dejó paralizada la central
eléctrica La Afortunada, y
Facerías, personalmente, voló varios camiones
cisterna en unas dependencias de
Campsa.
Antes de
que llegaran las navidades, los libertarios
vieron desvanecerse su sueño. No solamente no pudieron
acabar con el franquismo,
sino que fue el franquismo el que acabó con ellos. En aquel
otoño-invierno de
1949, la resistencia libertaria fue aniquilada. Cayeron
prácticamente todos los
militantes del maquis, y los que no fueron muertos a tiros en la calle
o
ejecutados serían sentenciados a largas condenas. El
exterminio se cerró el 14
de marzo de 1952 con el fusilamiento de cinco anarquistas en el Campo
de la
Bota, en el mismo lugar en el que, 50 años
después, se levantarían las
instalaciones del Fòrum. Y así se
inició el largo túnel de los cincuenta.
Porque los
años cincuenta
fueron un túnel en
la lucha libertaria. Desaparecidos los cuadros del interior, retirado
Massana,
su presencia se limitaba a pequeñas acciones
esporádicas de escasa repercusión
social. Facerías fue expulsado de la CNT por "moroso" y
marchó a
Italia, donde entró en contacto con jóvenes
anarquistas de Grupos de Acción
Proletaria con los que compartió adoctrinamiento
teórico y prácticas en
"expropiaciones", que llevaron a cabo en bancos y joyerías
de Génova
y Roma.
A
Facerías se le pasó por la cabeza la idea de
marcharse
a Brasil, pero no podía resignarse a seguir en el
empeño de luchar frontalmente
contra el franquismo. En 1956 decidió volver a
España; lo hizo con su viejo
compañero Luis Agustín Vicente y un joven
italiano, Goliardo Fiaschi. Los tres
en bicicleta y mochila a la espalda. El 17 de agosto cruzaron la
frontera con
documentación falsa. Entraban en una España que
nada tenía que ver ya con la de
la posguerra: el aislamiento internacional había terminado,
Franco ya estaba en
la ONU y no cesaba de firmar pactos y alianzas con las potencias
democráticas.
Como dijo Churchill, "Franco puede ser un problema para los
españoles,
pero no lo es para Europa".
Llegaron a
Barcelona el día 27 y se alojaron en una cabaña
al pie del Tibidabo. Luis se fue a Sabadell a ver a un amigo y
allí le
detuvieron. El día 30, Facerías le dijo a
Goliardo que tenía que ir a una cita
en Barcelona y que, si a medianoche no había regresado, se
marchara a Francia.
Cogió su bicicleta y después un taxi para tomar
precauciones antes de la cita,
pero...
Su muerte,
que fue silenciada por la prensa libertaria,
pareció de alguna forma un anacronismo.
Pedro
Costa
(El País Semanal, 1.613 / 26-08-07)
estelnegre | 26 Agost, 2007 19:52
estelnegre | 25 Agost, 2007 18:45
Excursions de l’Ateneu Llibertari Ses Coves (Inca)
[Temporada 2007/2008]
·
Dia 9 de setembre. CALA BÓQUER, POLLENÇA
·
Dia 14 d’octubre. INCA - LLUBÍ Camí
tancat,
excursió reivindicativa
·
Dia 11 de novembre. CAMÍ DE COANEGRA - AVENC
DE SON POU
·
Dia 9 de desembre. PUIG TOMIR
·
Dia 12 de gener. PUIG DE MASSANELLA
·
Dia 9 de febrer. CASTELL DEL REI Camí
tancat, excursió reivindicativa
·
Dia 8 de març. VOLTES D’EN GALILEU - SERRA
DES TEIXOS
·
Dia 12 d’abril. ORIENT - CASTELL D’ALARÓ
·
Dia 10 de maig. CALA EN BASSET, SANT ELM
·
Dia 14 de juny. TORRENT DE PAREIS
La
sortida de totes les excursions serà a
les 8 del matí a la Plaça des bestiar (enfront
Bar Londres), excepte Es Torrent
de Pareis a les 6.30 hores.
És recomanable
dur calçat de muntanya,
impermeable i mitjons de recanvi.
estelnegre | 24 Agost, 2007 05:24
estelnegre | 23 Agost, 2007 14:16
Here's to
you
Here's to
you Nicola and Bart
Rest forever
here in our hearts
The last and
final moment is yours
That agony
is your triumph!
La balada
de Sacco i Vanzetti
Sempre
més, Nicola i Bart,
us durem
dins dels nostres cors.
Vau marxar
enduts per la mort
però per ella ens feu més forts
estelnegre | 22 Agost, 2007 06:38
I tu
què ets?
És la identitat sexual una construcció social?
Dimecres
22 d'agost
a les
21.30 hores a Can Lliro de Manacor
Projecció
de la pel·lícula
Ocaña,
retrat intermitent
La visió de la
pel·lícula de Ventura Pons ens servirà
per a que entre els assistents sorgeixi
el debat sobre les vàries identitats sexuals que
l'ésser humà pot abraçar. Es
recomana venir transformats. Si no, a l'entrada, el públic
trobarà roba i
objectes amb els quals podrà trasplantar --si vol-- la seva
identitat. Cinema,
debat i disbauxa.
Visió intimista del pintor
andalús José
Pérez Ocaña, persona i personatge que va marcar
la vida de la Rambla i la plaça
Reial de la Barcelona de finals dels setanta. Ocaña a casa
seva ens parla amb
sinceritat de les seves vivències i provocacions i alhora,
en intermitències,
veiem el món que emana del seu subconscient. La
religió, el fetitxisme, la
repressió del masclisme, l'anarquia, l'homosexualitat, el
travestisme com a
provocació... son emprats per Ocaña des de la
seva creativa marginació per a un
joc dramàtic proper a l'esperpent ibèric i a les
modernes teories del teatre de
carrer. La vida marginal que ocultava la dictadura franquista apareix
sense
disfressa com a teló de fons d'un artista únic.
Ocaña, retrat intermitent (Catalunya, 1978). Direcció i guió: Ventura Pons. Fotografia: Lucho Poirot. Música: Aureli Vila. Muntatge: Emilio Rodríguez i Valeria Sarmiento. Intèrprets: José Pérez Ocaña, Camilo, Nazario, Guillermo, Paco D'Alcoi, María De La Rambla. Durada: 85 min.
« | Agost 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |