estelnegre | 19 Juliol, 2007 06:13
Luis Andrés Edo, una de les figures més representatives de l'anarquisme, ha decidit explicar la seva vida i el seu pensament en un llibre, La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo, que no és ni unes memòries, ni un assaig, sinó l'aventura necessària a la recerca d'un ideal
Fill d'un
guàrdia civil, nascut el 1925 a la
caserna de Casp, Luis Andrés Edo ha viscut intensament
l'ideal revolucionari.
De clara inclinació anarquista, Edo va desertar de
l'exèrcit, el van tancar al
castell de Figueres, va patir la presó, l'exili i la
clandestinitat. Secretari
de la federació local de la CNT de París,
director de Solidaritat Obrera, el
juny del 1976, va sortir de la Model i va treballar reconstruint la CNT
a
Catalunya
Luis Andrés Edo viu en una casa modernista i assolellada de l'Eixample. Un espai ordenat, recollit, clar, on es respira vida. Ens rep amb una camisa de color blau clar i uns pantalons beix, encara impactat pel ressò que pocs dies abans va tenir la presentació del seu llibre La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo a Barcelona. Luis Andrés Edo és, abans que res, un lluitador que, malgrat els empresonaments, les detencions o els cops, s'ha mantingut fidel a les idees i als ideals. Tot i ser fill d'un guàrdia civil, la seva aposta per l'anarquisme i la llibertat no tan sols l'ha allunyat de la vanitat i les glòries mundanes, sinó que també li ha donat la duresa i la sensibilitat necessàries per entendre el món que li ha tocat viure i ser crític amb una organització, la CNT, després de veure que aquesta, que va néixer en contra del poder i havia convertit l'acció directa en signe d'identitat, avui ha deixat de ser el gran referent del moviment llibertari mundial.
- Vostè es declara
fill intel·lectual i
experimental de l'assemblea de la CNT de París, la
més important de l'exili
espanyol, que es va mantenir en funcionament més de
quaranta anys?
-
«Després de desertar dues vegades de
l'exèrcit a
la dècada dels cinquanta vaig arribar a
París. Sabia que hi havia nuclis de
les Joventuts Llibertàries a Tolosa,
Perpinyà, Lió, París, Londres,
Estrasburg
i Frankfurt, que aplegaven més de 2.000 militants,
alguns fills de l'exili,
altres, com jo, exiliats voluntàriament, però
finalment em vaig establir a Clichy,
als afores de la capital francesa, on amb joves anarquistes,
entre els quals
hi havia Floreal Cerrada, Lucio Uturbia i Helios Clemente, van formar
una
federació local de les Joventuts
Llibertàries. A Clichy ens vam relacionar
amb gent important de l'anarquisme espanyol, entre altres Quico
Sabater, a qui
la llei havia confinat a Dijon, però ell passava per Clichy
quan decidia entrar
clandestinament a París.»
- En contra de la imatge que ha
passat a la
història, vostè va conèixer un Quico
Sabater que no tan sols era un
guerriller, sinó també un home polític
que buscava la unitat de molts sectors
de l'esquerra en la lluita antifranquista?
- «El
Quico, que així era com el coneixíem, no tan
sols apostava per l' acció armada, sinó que
també era un activista compromès
que plantejava les qüestions polítiques en
profunditat. Deia que quan la CNT
havia col·laborat amb els polítics havia
perdut protagonisme i creia què més
que el col·laboracionisme polític el que calia
era la coordinació extraconfederal
per fer accions violentes contra la dictadura. A
París, Sabater va arribar a
entrevistar-se amb Valentín Gonzalez, El Campesino,
un dels generals més
importants de la República que havia deixat l'estalinisme i
estava amenaçat de
mort pels comunistes; i a París, Sabater va
llançar la tesi que la CNT
unificada tenia els elements suficients i necessaris per
protagonitzar un moviment
social, del qual excloïa el PC, capaç d'aglutinar
tots els sectors polítics de
l'antífranquisme.»
- Vostè
també va ser amic de Laureano Cerrada
Santos?
-
«Laureano Cerrada és un nom llegendari de
l'anarquisme espanyol. En teoria, la seva ocupació,
la de peó de vies i obres,
però en realitat va ser membre de la FAI, inventor dels
trens cuirassats, va
patir presó i va arribar a ser secretari de Foment de la CNT
al' exili i un
expert falsificador que va jugar un paper protagonista en la gran
emissió de
moneda espanyola falsa decidida en el ple nacional de la CNT de l'any
1947,
bitllets de 100, 500 i 1.000 pessetes, per finançar la
resistència contra la
dictadura.»
- Massa sovint ens han venut una
imatge distorsionada
de l'exili, massa sovint ens han volgut fer creure que
després de la derrota
dels maquis la gent de l'exterior havia deixat de lluitar,
però la veritat és
que a la dècada dels cinquanta va sorgir un vertader
moviment de dissidència.
Molts joves d'Europa i Sud-amèrica van decidir
lluitar contra un sistema que
consideraven corrupte i que ajudava a sobreviure
dictadures com la portuguesa
o la espanyola?
- «A
la meitat del segle XX, la joventut d'Europa
havia descobert un nou discurs que no tan sols no estava
marcat per les pors
derivades de la guerra mundial, sinó que
qüestionava, molt seriosament, la
forma de submissió derivada d'una determinada
concepció de vida que oferia el
capitalisme. En aquest context, molts joves van
creure que calia trencar
l'immobilisme d'una societat que els proposava seguretat i
feina a canvi de no
qüestionar massa el sistema i van decidir que no es
conformarien. No tan sols
fallaven els mecanismes d'integració,
sinó que a més estaven atrapats per
l'immobilisme i per l'anquilosament. No podien entendre
l'actuació d'alguns
polítics que, per una banda intentaven presentar
una cara progressista, mentre
que, per l'altra, toleraven dictadures com la d'Espanya i
Portugal. Amb
l'agreujant que, quan tot fallava, als mateixos mandataris no
els feia res
despertar el fantasma de la tercera guerra mundial,
atòmica, destructora. Els
volien fer viure entre l'espant i la submissió,
sense entendre que davant
d'aquests plantejaments els joves no tan sols dissentien de la forma
d'actuar
capitalista, sinó que a més es convertien en
enemics d'aquesta societat.»
- La dissidència com a
motor de la revolució?
- «El
fenomen de la dissidència va tenir una
importància extraordinària en el
procés històric ja que
gràcies a ell van
sorgir importants aportacions al pensament polític
i social. Perquè, van ser
joves dissidents els que van crear la Internacional
Situacionista, van ser
dissidents els que el 1961 van segrestar el
transatlàntic Santa María
van denunciar les dictadures espanyola i portuguesa, eren
dissidents els joves
que cinc anys abans, a Cuba, van ocupar la Sierra Maestra i
van apostar per
lluitar contra una dictadura com era la de Baptista i conquerir la
democràcia
popular. Després es va espatllar tot, però
ningú dubta que la dissidència va
ser el principal motor d'aquella
revolució.»
- El 1961 a Llemotges, hi
hagué el congrés de
reunificació de la CNT, en el qual es va prendre
l'acord de rellançar
l'Aliança Sindical entre la CNT, el STV (Solidaritat de
Treballadors Bascos) i
la UGT, amb una clara implicació
política en el terreny sindical del PNB i
del PSOE. Vostè va arribar a ser delegat de la CNT a la FL
de París de l'AS, on
va treballar amb membres de la UGT com Jimeno i de STV com Agesta?
- «A
la FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries), no crèiem massa en
l'Aliança Sindical, però he de
reconèixer
que en els dos anys que vaig exercir com el seu màxim
responsable a París em va
acompanyar un militant veterà, Joaquín Lino, que
em va ensenyar que a la CNT
s'havia creat la figura del militant històric. Ell la
definia com a ideal
aliancista, i puntualitzava que no es tractava de fusionar-se
estructuralment amb la UGT, sinó que en el moment de
plantejar l'acció
política, l'Aliança havia de servir per
pressionar, conjuntament, el PSOE.»
- Un ensenyament que van aplicar
en moments puntuals
de la transició espanyola?
-
«Quan es van fer els pactes de La Moncloa, la CNT
es va manifestar radicalment en contra i, encara que a nivell
estatal els sindicats
UGT i Comissions Obreres es van mostrar favorables a allò
que s'estava pactant
a Madrid, a nivell català, les gestions del
Comitè Nacional de la CNT a través
d'una delegació encapçalada per
Sebastià Puigserver, va aconseguir la unitat
del moviment obrer. A finals d'octubre del 1977 es va celebrar una
manifestació
en la qual van participar 400.000 treballadors, que van ocupar
els carrers de
Barcelona. Després de veure aquell acte dirigit en contra
d'un projecte del
govern que aplicava les decisions dictades pel mundialisme
capitalista,
els polítics es van espantar, van pensar que la
iniciativa de Catalunya es
podia estendre a tot l'Estat i que el moviment obrer unit contra els pactos
de La Moncloa podia arribar a espatllar la reforma
pactada.
Després d'allò, les cúpules de CCOO i
UGT van fer els possibles perquè les
delegacions catalanes tomessin a l'obediència
estatal i la CNT es va tomar a
trobar sola, sense saber que la línia ascendent
mostrada entre els anys
1976-1977, vaga de Roca i gasolineres, els mítings
multitudinaris de San
Sebastián de los Reyes, València o Barcelona, o
l'èxit de les Jornades
Llibertàries del Diana i el parc Güell,
quedaria estroncat d'arrel després de
l' incendi d'una sala de festes, que es va conèixer
com cas Scala.»
- Un cas estrany en el qual van
jugar molt factors
des de l'acció d'infiltrats i confidents com
Gambin, la desaparició d'un
informe pericial que recollia l'existència de
fòsfor a les ruïnes de l'edifici
sinistrat o la negativa d'investigar els diferents
focus de foc?
- «Jo
sempre he dit que hi ha fets documentalment
contrastats que demostren que el cas Scala
és un punt d'inflexió d'una
dinàmica de repressió
políticament concebuda i prèviament
estudiada en els
alts nivells governamentals. El cas Scala
representa el punt de partida
d'una línia repressiva politicopolicial,
pluridimensional, en altres paraules,
una política d'estat.»
- Vostè ofereix una
imatge molt crítica de la
transició?
-
«Podríem dir que el cas Scala
va ser un
muntatge, però el fenomen més greu de la
transició política no van ser els
muntatges policials, sinó que el que realment la va
marcar va ser que en tots
els sectors, polítics, sindicals, empresarials, es va
imposar la cultura de la
corrupció que va ser la que va ajudar a entrar
primer a l'OTAN i més tard al
Mercat Comú. Per facilitar l'ingrés,
l'Estat, en connivència amb la
partitocràcia, necessitava imposar, més
ben dit garantir, l' estabilitat,
militar, política, sindical i social, i va demanar ajuda a
la superestructura
del capitalisme mundialista, que va ser qui va facilitar
l'ascensió al poder
polític d'un nou agent, el que van considerar el
més adequat per gestionar la
crisi: el PSOE. En aquell moment jo vaig considerar un greu error que
tant la
CNT com la FAI propugnessin una estratègia purament sindical
quan la situació
política a què ens
enfrontàvem amb la transició de la
reforma pactada exigia
una rèplica extrasindical i la connexió
prioritària, històrica, del moviment
social.»
- Vostè ha escrit que
no es pot entendre
l'anarcosindicalisme sense les crisis internes?
-
«Vol dir que qualsevol cosa que visqui
està
sotmesa als canvis, o sigui ales crisis. No s'ha d'agafar el significat
de la
paraula crisi com una cosa negativa,
sinó com una proposta dinàmica, que
ajuda a canviar les situacions. L'heterodòxia ha fet que l'
estructura de la
CNT no sempre hagi funcionat sobre la base de la llei de majories
(democràtica), sinó que s'hagi regit pel concepte
demoacràtic o del
lliure acord que li ha permès sobreviure a les
situacions límit. Les
estructures viuen en successives crisis i jo crec que aquestes poden
ser
cícliques i sanes; ara, una altra cosa, molt
diferent, és la fraudulenta
fabricació de conflictes interns, crisis
provocades, que actuen com a instruments
destinats a consolidar l' estructura de poder. No pot ser que
un grup
determinat vulgui mantenir-se en el poder i utilitzi la crisi
com un element
desestabilitzador que generi por i inseguretat i provoqui la
reacció dels
col·lectius o la societat reclamant com a solució
ordre i seguretat.»
- Demoacràtic, un nou concepte
polític?
- «I
tant que no. Es parla de la democràcia directa
per distingir-la de la democràcia sufragista o
representativa o a base de delegacions,
però en realitat, jo crec més en l'assembleisme,
que per mi és l'aportació més
extraordinària de la CNT a l'exili. Al'
assemblea, el militant està representat
per ell mateix, té dret a una participació oberta
i és per això que jo dic que
davant de la democràcia, o sigui l'autoritat del
poble, jo hi contraposo la demoacràcia,
actuació del poble antiautoritari que participa en
les pròpies decisions a
través de l'assemblea.»
- Quan es llegeix el seu llibre, La CNT en la
encrucijada,
es passa de l'entusiasme inicial a l'autocrítica i a una
certa desil·lusió?
-
«Faig crítica i autocrítica
perquè crec que el
discurs no és un element immòbil,
monolític, aliè a les influències
exteriors,
sinó que és una proposta dinàmica que
ha d'adequar-se a una realitat i un món
canviant. Estem vivint un moment en què no podem
permetre'ns el luxe de
continuar estructurant les tesis
revolucionàries sobre l'hegemonia del
proletariat,
perquè ja no són vàlides. Des de fa
més d'un segle, el marxisme ha penetrat en
el discurs intel·lectual i no tan sols ha
interpretat conceptes estructurals,
pragmàtics, hegemònics, sinó que a
més ha incidit directament sobre altres
plantejaments polítics i ideològics,
d'entre els quals no excloc l'anarquisme,
que han apostat per l'ortodòxia i, en canvi, han
deixat de banda la diversitat
i la utopia.»
- Hi ha un corrent de pensament
que assegura que la
filosofia i les propostes de l'anarquisme estan un pèl
superades, ja sigui
perquè la societat es veu sotmesa a la
globalització essencialment neocapitalista
sense trobar respostes, o perquè
l'evolució ha portat a la desaparició de
la
consciència proletària i a la
pèrdua de l'ideal de la revolució.
-
«Una de les misèries d'aquest país
és que s'ha
esborrat una part de la història i no ha interessat
explicar que moltes generacions
d'anarcosindicalistes van buscar el que s'ha denominat la
revolució de la
utopia. S 'han oblidat que un sindicat com la CNT va donar
respostes
paral·leles al sistema que li volien imposar i va
treballar en camps com la
pedagogia impulsant escoles com l'Escola Moderna de Ferrer i
Guàrdia. A més,
va desenvolupar una cultura popular pròpia a
través del moviment dels ateneus
llibertaris on s'ensenyava a llegir, a escriure, a
relacionar-se i els treballadors
és formaven tant intellectual com socialment, la
qual cosa va crear un teixit
educatiu fonamental, extraordinari, un moviment fet per autodidactes,
com jo
mateix, que amés d'il·lustrar una part molt
important del moviment obrer, va
obrir esperances perquè hi pogués haver
una revolució social.»
- Una esperança
frustrada?
- «No
podem oblidar que abans de la Guerra Civil la
CNT es va convertir en l'element transversal i catalitzador
del discurs
llibertari. Tampoc, que l'evolució del sindicalisme
reformista, que jo
considero la corretja de transmissió dels partits, va fer
que aquests
organismes, que en principi havien de lluitar en contra de la
consolidació de
les estructures jeràrquiques, desprès del pacte
mundial dels seus caps, es van
transformar en un subjecte de poder integrat en el sistema
capitalista, la
qual cosa inicialment va deixar l'anarcosindicalisme aïllat
tant d'una part de
la societat com del moviment obrer. Estem vivint un moment que el
moviment llibertari,
anarquista i anarcosindicalista pateix importants
contradiccions, de les
quals no s'ha pogut escapar la CNT. Així ens
trobem amb la paradoxa d'una
organització que en els seus principis recull
l'eliminació del poder i intenta
mantenir l'assemblea com a òrgan suprem de
decisió no es pot escapar al fet que
les figures de representació, delegació
i comitès reprodueixin un imaginari de
poder que en realitat són les que la controlen.
Aquest fet, però, no implica
que la seva estructura s'hagi de dissoldre, no, sinó que
significa que
desapareix la influència catalitzadora de la CNT
sobre el moviment llibertari.
És una gran contradicció, fer òrgans
de poder per intentar dissoldre el poder.»
- Un panorama negre, potser sense
solucions?
-
«S'ha de buscar un altre catalitzador que superi
la concepció clàssica de proletariat,
que sigui revolucionari i sàpiga
lluitar i organitzar-se sense la necessitat d'una
estructura.»
- Podríem recordar
l'experiència de les
col·lectivitzacions d'Aragó al llarg de la Guerra
Civil, però actualment, amb
l'evolució que ha fet la societat, jo no entenc que hi hagi
organitzacions que
confiïn en càrrecs que no siguin executius.
- «Si
ens atenem a la base de l'anarquisme i de l'
anarcosindicalisme, ens trobem que el càrrec que
altres formacions defineixen
com a executiu, en realitat són càrrecs
coordinatius. o sigui els delegats que
fan funcionar l' organisme. És per això
que dic que els membres no han de ser
executius, sinó coordinadors. La teoria és clara,
a la pràctica els resultats
demostren que quan s'ha intentat aplicar el discurs
revolucionari, tant els
anarquistes, com els anarcosindicalistes o els socialistes,
han funcionat en
base a l'estructura del poder.»
- Davant d'això hi ha
alternatives?
- «Jo
crec que sí. Primer s'ha de trencar l'actual
paràlisi. Després, jo apostaria per les
aportacions que han fet dos grans pensadors
del moviment llibertari, Felipe Alaiz i Murray Boockin, que, tot i
plantejar
tesis diferents, han arribat a la conclusió que el futur
passa pel municipi
lliure.»
- El municipi lliure?
-
«Alaiz es remunta al Moviment Popular localista,
Murray arriba a la mateixa conclusió a través
d'un profund estudi de l'ecologia
social, però tots dos apunten que el municipi lliure es pot
convertir en
l'element transversal que substitueixi la figura del
proletariat que fins ara
havia catalitzat el discurs llibertari. En un moment que tots els
espais institucionals
no poden evitar la integració de la societat al
sistema establert de poder,
queda impulsar la creació d'una assemblea municipal
paral·lela, que treballi
per anar cap al municipi lliure. Per això,
després d'un segle de resultats
negatius --es va perdre una gran oportunitat en plena
revolució del 1937, quan
a causa de la manca de pràctica no es van
aconseguir engegar les Cartes Municipals
Acordades--, que dic que s 'hauran de superar contradiccions
--les planteja
Boockin en el discurs-- com les de participar en les candidatures
institucionals.»
- Si la CNT ha deixat de ser el
referent del
moviment llibertari, quin és el futur?
- «En
aquest moment hi ha molts col·lectius del
moviment social, des dels okupes fins a altres grups
d'acció que funcionen
d'una manera assembleària, són grups que, sense
apostar per una estructura
clara de poder, intenten canviar el sistema i treballen per
buscar
alternatives.»
Pau Lanao
(Presència, 1.846 / 13~19-07-07)
« | Juliol 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |