Ateneu Llibertari Estel Negre

L'informatiu de Mònica Terribas entrevista el lingüista Noam Chomsky i prepara noves idees per a la següent temporada

L'informatiu nocturn de la TVC tanca aquesta nit (TV3, 23.45h) l'actual temporada, una setmana després de celebrar l'edició número 1.000 de l'espai. El programa que condueix Mònica Terribas intenta mantenir l'esperit de "visió polièdrica de la realitat".

Dijous de la setmana passada La nit al dia celebrava la seva edició 1.000 amb un programa especial de participació ciutadana. Doncs avui, en la seva edició 1.004, l'informatiu nocturn de TV3 acomiada la temporada fins a setembre amb una entrevista a l'insigne lingüista Noam Chomsky. L'entrevista, que es va enregistrar a Boston dilluns de la setmana passada, ofereix, segons Mònica Terribas, un contrast amb la que ella mateixa va fer fa pocs mesos a l'exsecretari d'estat nord-americà Colin Powell: "Chomsky es mostra molt crític amb l'administració Bush, i el contrast d'idees que ofereixen les dues entrevistes és un exemple perfecte de l'esperit de La nit al dia, és a dir, la visió polièdrica de la realitat".

De cara a la temporada vinent --el programa té data de retorn per al 3 de setembre-- Terribas explica que un dels reptes que s'han marcat és el de poder repetir experiències com la del programa 1.000, en què van donar veu directa al ciutadà perquè expressés les seves opinions i neguits. "Volem seguir donant i interpretant les claus del món en què vivim, i això passa per estudiar millor, quan pugui ser, els punts de vista de la gent que hi viu", precisa la directora i conductora del programa. Així mateix, Terribas aposta per seguir fent de l'entrevista un element clau de La nit al dia i a tall de desig expressa l'anhel de poder parlar algun dia, malgrat les enormes dificultats que suposa, amb dos personatges com Vladímir Putin i Hugo Chávez.

Per a la temporada que ve, el programa perdrà la presència d'un dels seus redactors i reporters, Toni Puntí, encarregat de dirigir l'edició catalana de Time Out. En aquest sentit, Terribas explica que serà una pèrdua important i que la seva intenció és potenciar membres de l'equip a peu de carrer.

Malgrat que avui es posa el punt final a les emissions diàries de La nit al dia de la temporada, un equip del programa viatjarà de manera imminent a Etiòpia per elaborar un reportatge sobre l'orfenat de Gil Losada --fundador de l'ONG Global Infantil-- a Addis Abeba, que s'emetrà al setembre.

(Avui, 06-07-07)

 

Joe Hill, sindicalismo con banda

Carlus Jové

Viejo Topo. Barcelona, 2007

L'any 1971, Bo Wideberg va filmar la pel·lícula The balad of Joe Hill, que narra la història d'aquest llegendari cantant. Ara, Carlus Jové apropa el lector a la figura del cantautor sindicalista suec Joe Hill, que, atret pel somni americà, va deixar les fredes terres del nord d'Europa per emigrar als Estats Units.

El seu nom real era Joel Emmanuel Hägland, però en arribar a Nova York va cercar una sonorització més adient per als nord-americans.

Carlus Jové contextualitza la vida nord-americana amb la lluita dels immigrants per sobreviure a les dures condicions de treball i de vida quotidiana. També fa història de com els immigrants van trencar l'hegemonia dels sindicats grocs que no els aixoplugaven i com els sindicalistes més progressistes i llibertaris van fundar la Industrial Workers of the World (IWW). La nova sindical, que recollia la flama de l'antiga organització internacionalista del segle XIX, sortia a la palestra el 1905 manifestant: "La classe treballadora i la classe capitalista no tenen res en comú. No pot haver-hi pau mentre milions de treballadors pateixin la fam i la necessitat i la minoria, que constitueix la classe capitalista, tingui tots els béns de la vida".

La IWW va utilitzar les cançons com a eina de lluita, revolució cultural i vehicle per fer arribar el seu missatge al poble treballador. Joe Hill fou un més dels cantants que es van llançar a aquesta croada en favor del sindicat, és a dir, en favor de la conscienciació social. Els cantants canviaven les lletres de les cançons populars per d'altres amb més compromís polític.

El poderós sindicat nord-americà va viure moments de gran tensió, que són descrits per Jové amb claredat i agilitat, com ara els fets de les teixidores de l'Everett Cotton Mills del 1912, que, amb el crit "volem pa i roses", va ser la mobilització de dones obreres més important dels Estats Units.

Joe Hill va cantar aquesta vaga de les dones i va escriure The rebel girl, dedicada a Elisabeth Gurley Flinn, la destacada líder de la IWW. Moltes de les cançons de Joe Hill han mantingut la seva popularitat als EUA fins als nostres dies, com Casey Jones: the union scab, sobre la vaga dels ferroviaris del 1911. Joe Hill va topar amb la intransigència de l'Administració i de la policia nord-americana, que no van aturar-se fins que van acusar-lo d'un atracament, amb assassinat inclòs.

L'any 1915, Joe Hill va ser condemnat a mort sense cap prova i executat com passaria uns anys més tard amb els anarquistes Sacco i Vanzetti. El llegat musical de Joe Hill va ser recollit per altres generacions que l'han cantat, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Peter Seger, Billy Bragg, Joan Baez, i fins i tot va influir en els inicis musicals de Bob Dylan.

Ferran Aisa

(Avui, 05-07-07)

Galaxia Gutenberg i Cercle de Lectors han publicat l'Obra completadel poeta i prosista Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924)

Tot i la seva mort prematura, ha estat un dels poetes catalans més influents

Obra completa

Joan Salvat-Papasseit

Galaxia Gutenberg i Cercle de Lectors. Barcelona, 2007

La publicació d'un llibre de Salvat-Papasseit sempre és una alegria, un motiu de joia a favor de la literatura. I encara ho és més si la notícia és que per primera vegada apareix editada l'Obra completa del poeta i escriptor barceloní. Tots recordem alguns dels seus versos musicats per cantautors com ara Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Lluís Llach i tants altres: "Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! / -De tant com brilla en cel / sembla una donzella nua". Galaxia Gutenberg i Cercle de Lectors ha recollit en un sol volum la poesia i la prosa completa de Joan Salvat-Papasseit, en una edició a cura de Carme Arenas.

Amb aquesta edició integral es fa un repàs a la vida i l'obra d'un dels poetes més purs de la literatura catalana. La figura de Joan Salvat-Papasseit ha viscut moments de gran brillantor i altres d'oblit total. Cantautors, poetes, professors d'institut, escriptors i altres persones sensibles han ajudat a divulgar l'obra d'un poeta que va morir als 30 anys, quan estava en la millor època de la vida. L'editorial Ariel publicava el 1962 la poesia completa, amb l'Esboç biogràfic, de Tomàs Garcès, més una introducció de Joan Fuster i il·lustracions de Josep Guinovart.

Posteriorment se n'han editat d'altres, com ara la facsímil-pirata del 1976, i la del 1978, amb un estudi de Joaquim Molas. Aquesta edició del 1978 s'ha anat reimprimint al llarg dels anys. Els cinc volums de poesia publicats en vida de Salvat-Papasseit i el llibre pòstum, Óssa Menor, són reproduïts en la versió original tipogràfica amb les il·lustracions de Barradas, Torres-García i Josep Obiols. Els versos romàntics, guerrers, eròtics, sentimentals, populars, socials, independentistes i visuals semblen surar com un vaixell blanc entre les més de mil pàgines de paper bíblia. També s'han incorporat tres poemes castellans que Salvat-Papasseit publicà a la revista Grecia. El poema Rapsodia marinera, diu: "Jamás la luna llena anduvo / por el mundo tan rellena / de amor".

Si l'obra poètica ha estat més divulgada, la seva prosa ha restat gairebé sempre negligida. La prosa de Salvat-Papasseit era la part més oculta de la seva obra literària, sobretot la que fa referència a les seves inquietuds revolucionàries. Els articles, els manifestos, els aforismes i la correspondència són molt interessants per entendre el viatge vital del poeta a través de la bohèmia revolucionària, el socialisme, l'acràcia, l'independentisme i la literatura. El Salvat-Papasseit que segueix Nietzsche i Ibsen, escriu: "La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de guanyar". El llibre Humo de Fábrica, que va publicar per primera vegada el 1918 amb el pseudònim Gorkiano, no va tornar a veure la llum fins seixanta anys més tard.

Josep Batlló, primer, i Ricard Salvat, després, van recollir els textos en edicions respectives de Libros del Cordel i Galba. Altres proses i pensaments de Salvat-Papasseit eren coneguts a través de J.M. Sobré, que va tenir cura de cercar els manifestos, els mots propis o aforismes, les glosses socialistes i els articles que Salvat-Papasseit va firmar amb el nom de La Ploma d'Aristarc a La Publicitat. Salvat-Papasseit, en el manifest Contra els poetes en minúscula, va escriure: "Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d'avui. Que no mideu els versos, ni els compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers".

J. M. Sobré també presentà els contes d'Els nens de la meva escala, originalment publicats a La Mainada amb dibuixos d'Emili Ferrer. Aquest darrer llibre va conèixer una excel·lent edició de Leteradura el 1979. La correspondència que va recollir Amadeu-J. Soberanas, que va ser publicada per Edicions 62 el 1984, va ser ampliada posteriorment amb les Postals a les filles, una bella edició de La Magrana, que recull les imatges de les postals que el poeta envià a les seves filles, Salomé i Núria, des de París i des dels sanatoris que freqüentà per seguir tractaments contra la tuberculosi.

Carme Arenas ha inclòs en el volum els textos de Salvat-Papasseit publicats a les revistes Un enemic del Poble, Proa iArc Voltaic, que ja eren coneguts a través de les edicions facsímils. Cal destacar la fotografia inèdita que apareix a la coberta de la capsa del llibre, que va ser conservada a Cuba pel seu germà, Miquel Salvat-Papasseit, i que va ser presentada en exclusiva per l'AVUI el Sant Jordi del 2003. És un retrat del poeta a Montjuïc, l'any 1919, quan acabava de publicar Poemes en ondes hertzianes i, posseït per una misteriosa febre literària, escrivia de manera incansable versos d'enlairada inspiració, mentre vivia l'etapa més avantguardista i creadora.

A l'apèndix es reprodueixen textos sobre Salvat-Papasseit escrits per Tomàs Garcés, Joan Fuster i Ricard Salvat. El llibre es complementa amb unes acurades notes que enriqueixen el coneixement de l'obra del poeta i es tanca amb una exhaustiva bibliografia. Aquesta cuidada edició de l'Obra completa de Salvat-Papasseit és motiu d'alegria, però conté un punt negatiu: l'autora, en cap moment, no cita que l'elaborada bibliografia prové, fil per randa, del llibre Joan Salvat-Papasseit, l'home entusiasta, de Ferran Aisa i Remei Morros.

Ferran Aisa

(Avui, 05-07-07)

El historiador Ferran Gallego acaba de publicar un libro, Barcelona, mayo de 1937 (Debate), que cuestiona o matiza las versiones mas difundidas de lo que ocurrió en Cataluña, singularmente en Barcelona, del 3 al 7 de mayo de 1937. Con la publicación de este libro se abre de nuevo un debate sobre un tema que, a pesar de los setenta años transcurridos, sigue despertando pasiones sin que acaben de cerrarse las heridas (políticas) que se produjeron en aquellos acontecimientos.

- Como es sabido, el detonante de los hechos de mayo fue la toma de la Telefónica por los guardias de asalto. ¿Por qué deci­dió el Gobierno de la Generalitat arrebatar a la CNT, que se había hecho propietaria de esa compañía, el control de las comunicaciones telefónicas?

- Como bien has dicho, se trató del "detonante", en una si­tuación de crisis de las relaciones entre las fuerzas que cons­tituían el Consell de la Generalitat --es decir, la ERC, CNT, la FAI, la UdR, la UGT y el PSUC-- al que se sumaría el POUM, expulsado del gobierno en diciembre de 1936. La toma de la Telefónica, sin embargo, tiene un valor real y simbólico al mismo tiempo, porque implica hacerse con el centro de comunicaciones mas importante que existía y porque impli­caba un eslabón en una cadena funcional del debate de fondo: las relaciones entre el poder institucional y el poder de base de las distintas fuerzas sindicales y políticas. La dis­puta por el control de la Telefónica es un ejemplo claro de esta disputa por el poder o los poderes que esta en el origen de los conflictos desde el verano de 1936. Un debate sobre control social de cada organización más relevante que lo que ha ido llegando hasta nosotros simplificado en términos de revolución y contrarrevolución.

- Pero la CNT estaba en el Gobierno, y no sólo en el de Cata­luña, sino también en el de España. ¿Hemos de en tender que hubo por parte del resto de los partidos del Frente Popular o del Consell de la Generalitat un intento de desalojar del poder a los anarquistas?

-Es posible que algunos sectores pudieran considerarlo así (y no me refiero a partidos enteros, sino a tendencias den­tro de los mismos). Creo, con todo, que lo que explica mejor las cosas es que la CNT, sin rival en el movimiento obrero catalán antes de la guerra -a diferencia de lo que ocurre en el resto del territorio republicano- desea mantener una ambigüedad calculada sobre la configuración del poder po­lítico. No puede imponer el proyecto libertario, pero sí de­sea mantener ámbitos de independencia de gestión que se refieren, fundamentalmente, al control del Orden Público y al de algunas actividades económicas. Cuando se produce la consolidación de las instituciones y se precisa una cierta disciplina, que por lo menos vincule a quienes están en el gobierno como la propia CNT, ésta se resiste a abandonar esta versión difusa del poder. No es casualidad que la crisis gubernamental en Cataluña se produzca, el mes anterior a la crisis de mayo, como resultado de la aprobación de los decretos de orden público, que unificaban el mando y lo ponían en manos de sectores próximos al Conseller Aigua­der, de ERC. El PSUC, en este conflicto, se orientaba clara­mente al reforzamiento de las instituciones, algo que le lle­vara a confluir con ERC aunque sin desear romper con la CNT. El PSUC sólo se había planteado la exclusión del POUM de la política catalana.

- ¿Por qué el PSUC quería excluir al POUM? ¿Por qué este últi­mo partido fue expulsado del gobierno?

- La respuesta canonizada por una historiografía vinculada a la izquierda socialista y al trotskismo ha dado por sentado que se trataba de una respuesta a las presiones de la Internacional Comunista en una campaña contra el trotskismo que se inicia­ría con el primero de los grandes procesos contra esta corrien­te, a comienzos de 1937. Las cosas son algo más complejas. Es indudable que para los "socialistas unificados", el POUM apa­rece como un adversario política a batir, no como una fuerza con la que negociar, pero no únicamente como resultado de las presiones externas, sino por una dinámica de competencia de espacios en el interior de Cataluña que ya ha dividido a los marxistas en periodos anteriores. Tras la unificación de seis organizaciones de esta tendencia en el PSUC y el POUM en 1935-36, esta competencia pudo bipolarizarse con mas como­didad. Sin embargo, el POUM pudo ser expulsado del gobierno con el acuerdo de la CNT y de ERC --de otro modo habría resul­tado imposible--, como resultado de las críticas que este parti­do lanzaba no sólo contra el Frente Popular, sino incluso con­tra los pactos firmados por la FAI, el PSUC, la CNT y la UGT en octubre de 1936. La expulsión fue, por tanto, un as unto de todas las fuerzas significativas en Cataluña y, según creo, un error táctico importante. El POUM no habría llegado a plan­tear una oposición tan radical al régimen --y no sólo al gobier­no-- si se le hubiera aceptado como hasta entonces.

- ¿Podrías resumir brevemente la postura de las distintas for­maciones políticas y sindicatos, amén de la reacción del gobier­no de España, al producirse la insurrección de mayo tras la toma de la Telefónica? ¿Creyó el POUM que podía derribar al gobierno de la Generalitat y conseguir que los insurrectos toma­ran el poder?

- Lo que podría indicarse, en primer lugar, es lo distintas que eran las posiciones de quienes levantan barricadas en las calles barcelonesas el3 de mayo de 1937. Sectores con las Juventudes Libertarias, el POUM o Los Amigos de Durruti podían plante­arse una sublevación contra el gobierno y la Iógica de sus alianzas sociopolíticas: es decir, contra el conjunto de los gru­pos obreros y republicanos. Quien definió de forma mas clara las cosas fue el POUM, que consideraba que la lucha contra el fascismo no podía desvincularse de la revolución socialista y, por tanto, había de pasar por la ruptura con las organizaciones que representaban a la burguesía. El POUM siempre expresó muy claramente que el antifascismo era una excusa para no hacer la revolución, que era históricamente adecuada y políti­camente posible. Por ello, proponía la alianza entre su partido leninista y las organizaciones libertarias en un Frente Obrero Revolucionario. Sin embargo, la misma CNT que combatió en las calles de Barcelona no lo hizo con estos objetivos, sino para tratar de mantener las condiciones de poder adquiridas por el sindicato y evitar el deslizamiento del régimen hacia una acen­tuación de la disciplina, la homogeneidad gubernamental y la unidad del poder. Creo que las cuestiones socio-económicas tuvieron mucha menos relevancia que este aspecto. Lógi­camente, entre el POUM y la CNT-FAI podía haber una unidad táctica inmediata, pero graves discrepancias estratégicas que permitieron, por ejemplo, que los negociadores de la CNT prescindieran tanta de las presiones del POUM para tomar el poder como de la representación de este partido en las nego­ciaciones con el Consell de la Generalitat. La respuesta de los dirigentes de la CNT a escala española fue la de acudir a calmar el conflicto para tratar de negociar el mantenimiento de las condiciones existentes antes del asalto a la Telefónica. Sin embargo, por parte de socialistas, comunistas y republicanos, la insurrección fue contemplada como la prueba de la imposi­bilidad de seguir confiando en la capacidad de control de la CNT sobre su militancia y, por tanta, permitió abrir paso a nue­vos gobiernos en Valencia y en Barcelona, que liquidaran la dirección de Largo Caballero en el ejecutivo central y la pre­sencia de la CNT en ambos gobiernos. De igual forma, la insurrección se contempló, en especial por la prensa del PCE, como un movimiento que no iba dirigido contra el gobierno, sino contra el Frente Popular y el régimen republicano en su conjunto, lo que permitió establecer el mito de la colabo­ración entre el "trotskisme", los "incontrolados" y "la quinta columna".

- Un mito que, además de atentar gravemente a la verdad, po­nía en el mismo saco a gentes que no siempre se llevaban bien. ¿Qué unía y que separaba a trotskistas, poumistas y cenetistas?

- Obviamente, tratar a la izquierda que no fuera partidaria del Frente Popular de ser filofascista o quintacolumnista es, como ya he dicho hasta la saciedad, una ignominia. La verdad es que me gustaría escuchar apreciaciones similares del mundo líber­tario, poumista o trotskista, cuando se acusa a los socialistas o comunistas españoles de ser simples agentes de Moscú. Para ir al meollo de la cuestión, lo que cabe destacar es la diferencia entre la CNT y cualquier versión del marxismo, sea poumista, trotskista, socialista o del PSUC. La CNT se plantea el comunis­mo libertario como objetivo, pero no será capaz de pasar a esa opción cuando se derrota al fascismo en Barcelona en julio de 1936. Por ello, decidirá aceptar el mantenimiento de las insti­tuciones y la aceptación por éstas del poder alcanzado por el movimiento libertario. Tras la disolución del Comité de Mi­licias Antifascistas, la CNT aceptara la constitución del Consell de la Generalitat, formar parte del mismo y, además, acabara entrando en el gobierno central republicano. La tesis de mu­chos libertarios que han escrito sobre el tema es la existencia de una crisis de identidad de la CNT en unas condiciones iné­ditas: disponer del poder en la calle y no poder hacer la revo­lución anarquista. Sin embargo, creo que puede matizarse. Lo que se produce es, mas bien, el deseo de hacer ambas co­sas. Lo que quiere la CNT es ajustarse a una correlación de fuerzas en la que no puede desdeñar la existencia de ERC, UGT Y PSUC, pero deseando sostener las zonas de poder ya obteni­das, en el ámbito del Orden Público o en la administración de la producción y los servicios. Lo importante es lo que no hay en la CNT. Y lo que no hay es una oposición al régimen republica­no, sino una participación en el mismo en estas condiciones de poder difuso.

- ¿Y en cuanto al POUM?

- En esto, la posición de la CNT no tenía nada que ver con la del POUM. A veces se olvida que el POUM es un partido bol­chevique, leninista. No concibe mas revolución que la toma del poder por la clase obrera y la ruptura de la República burguesa y el Frente Popular. Pero va mas allá, y no lo digo yo sino los editoriales de La Batalla, el órgano del POUM: la formación de un frente unido con la FAI y la CNT, considerando que los "reformistas" --el PSOE, el PSUC, la UGT--, son enemigos de clase. La CNT, en Solidaridad Obrera, solicitará la formación de un gobierno CNT-UGT tras los hechos de mayo, lo cual signifi­ca no contar con el POUM, sino con la otra organización de masas existente en Cataluña y en el resto de España. Los trots­kistas de aquel momento, agrupados en un pequeño grupo bolchevique-leninista y el propio Trotsky acusaran al POUM de ser un partido centrista, porque no han aceptado la unificación de la Izquierda Comunista de Nin con el Bloque Obrero y Campesino de Maurín. Y en 1937, un dirigente como Munis habrá de denunciar la incompetencia del POUM, que le impi­de hacerse con la vanguardia del movimiento y tomar el poder superando la República y el Frente Popular.

- ¿Significa eso que el PSUC no era un partido leninista, dado que el PSUC no deseaba la ruptura del Frente Popular? ¿No es­taba por la toma del poder por parte de la clase obrera?

- Naturalmente, el PSUC era un partido leninista. Pero he querido subrayar el carácter de partido leninista del POUM por la tendencia a confundirlo con una organización de iz­quierda socialista y apartarlo del espacio comunista. Aclarado este punto, nada secundario, lo que hay entre estos dos partidos --como ha ocurrido con el Bloque Obrero y Campe­sino antes-- es una discrepancia acerca de la URSS y la III In­ternacional, cuyos carácter y estrategia son juzgados crítica­mente por el POUM, al contrario de lo que sucede con el PSUC. El PSUC es un partido peculiar, porque nace de un proceso de unificación obrera y socialista que comenzó a raíz de la ofensiva fascista en España desde 1934-1935 y que se realizó tras el esta1lido de la guerra civil. Siendo un parti­do de unificación entre socialistas y comunistas --su propio secretario general procedía de la Unió Socialista de Cata­lunya, muy moderada--, fue adquiriendo una posición mas radical y se convirtió en sección catalana de la Internacional Comunista. El PSUC --contra lo que dice la historiografía vinculada al POUM sin dar pruebas documentales, mas bien los especialistas han descubierto lo contrario-- es un partido obrera en su composición, de clase en sus objetivos. Lo que ocurre es que la aparición del fascismo provoca una revisión estratégica que implica la necesidad de fijar la hegemonía de los trabajadores en un frente más amplio. Convendría re­comendar las lecturas de los discursos de José Díaz, secreta­rio general del PCE, cuando plantea en 1935 la idea de un Bloque Popular Antifascista que se vertebre a través de las Alianzas Obreras, y al que se sumen los grupos antifascistas de sectores populares. Lo que se defiende tras el estallido de la guerra y la correlación de fuerzas que ésta crea es, como es obvio, la defensa de una República contra la que se ha levan­tado el fascismo, pero que modificara su naturaleza, por la potencia adquirida por las organizaciones obreras y las transformaciones realizadas en el curso de la guerra, que se considera revolucionaria. El PSUC, podríamos decir, es un partido comunista con una estrategia de Frente Popular. Otra cosa será, como planteo en mi libro, la desviación gu­bernamentalista que el proyecto de democracia popular revolucionaria podrá crear a partir de mediados de 1937, cuan­do la guerra empieza a perderse con claridad.

- ¿A qué te refieres exactamente al hablar de desviación guber­namentalista?

- El Partido Comunista defendió la idea de Frente Popular An­tifascista como una estrategia que, a diferencia de lo proclama­do por el PSOE y por Izquierda Republicana, no fuera simple­mente un pacto electoral, sino un bloque cuya hegemonía debía corresponder a la clase más numerosa y cuya función histórica estuviera vinculada a la continuidad con la insurrec­ción de 1934. Cuando se produjo la derrota del fascismo en lugares cruciales, los comunistas --que eran aún una fuerza minoritaria-- aceptaron que la dirección política del proceso estuviera en manos de los republicanos y, más tarde, en el ámbito español, de los socialistas. Sin embargo, no renunciaron a las conquistas revolucionarias que ya se habían dado, y que fueron institucionalizadas con decretos como el de sindi­cación obligatoria o el de colectivizaciones. Creo, con todo, que a medida que la guerra empezó a ser desfavorable, en especial tras la pérdida del Norte, cuando la ayuda soviética comenzó a decrecer en la segunda mitad de 1937, al no poder competir técnicamente con el material alemán, se planteó básicamente ganar la guerra. Es decir, que hubo un desequilibrio en la ecua­ción guerra y revolución o, para decirlo en unos términos que superen este viejo debate, el PSUC --como el resto de las fuer­zas republicanas y socialistas-- empezó a considerar que los cambios debían realizarse desde el gobierno, creyendo que la imposición del orden exigía prescindir de las iniciativas de base, algo que es falso. Creo, además, que esta tendencia a con­siderar la gubernamentalización de la acción del partido como el objetivo a buscar, en esa lucha por el poder, es lo que acaba­ría provocando, incluso en la derrota del fascismo internacio­nal, una tendencia a considerar que el área de acción de la izquierda revolucionaria debía priorizar las tareas de gobierno, ya fuera dentro de él o aspirando a regresar al mismo, tras la ex­pulsión de los Partidos Comunistas de los gobiernos de Italia, Francia, Bélgica y Luxemburgo en 1947. Pero no creo que se trate de frenar la revolución económica --que estaba, en buena medida, realizada en los límites de lo aceptable por el Frente Popular--, sino de cómo lo que podía haber sido un doble espa­cio de acción pasa a ser, progresivamente, sólo uno.

- Naturalmente, volver a mayo de 1937 significa haber estable­cido previamente cuáles son los análisis de las correlaciones de fuerzas, las estrategias y el carácter de cada una de las fuerzas en presencia. Sin ellas, lo que ocurre entre el 3 y el 7 de mayo carece de inteligibilidad, de la misma forma que no se com­prende la actuación de los partidos antes de mayo y después del inicio de la guerra y lo que sucederá tras el fracaso del levanta­miento contra el gobierno. Creo que hemos podido establecer que, con esta perspectiva, las motivaciones que llevan a la CNT-FAI Y al POUM a participar en un movimiento contra el Consell de la Generalitat son distintas. Hemos podido estable­cer que las causas del movimiento no residen en la interven­ción de la Telefónica por las fuerzas de Orden Público --una expresión mas adecuada que la de un as alto a mano s del PSUC, considerando que la orden procede del Conseller de ERC res­ponsable y, probablemente, del propio Companys--, no se refie­ren a una defensa de la revolución proletaria contra la reacción burguesa o estalinista. Por parte de la CNT, protagonista inicial del movimiento, se trataba de defender un ámbito de poder concreto en el mismo momento en que estaba discutiéndose qué hacer con los decreto s de Orden Público que perjudicaban el margen de control social ejercido por los libertarios. Sólo por parte del POUM y de las Juventudes Libertarias ese acto de resistencia pudo convertirse en una primera fase desde la que poder asaltar el poder y establecer un gobierno de alianza entre libertarios y poumistas, estrategia que la dirección de la CNT­FAI se negó a aceptar. El análisis de los acontecimientos reali­zado por la dirección del POUM después de aquella semana distribuye las responsabilidades entre la dirección de la CNT­FAI Y la del "reformismo" del PSUC. Si uno Iee los editoriales de Mundo Obrero o Treball de aquellos días pueden verse las acu­saciones dirigidas contra los encontrados y el "trotskismo", Sin embargo, cuando vemos lo que dice El Socialista o La Hu­manitat, las condenas a la sublevación son similares, califican­do de facciosos a sus inductores. No quiero ni podría negar que los mecanismos de poder dependientes de Stalin utilizaran la ocasión para descargar la represión sobre el POUM. Pero no ha podido demostrarse que los sucesos de mayo del 37 se prepa­raran por el estalinismo para poder hacerlo. Por el contrario, los documentos hallados por Ángel Viñas muestran la sorpresa de los dirigentes españoles ante el levantamiento. Creo que, por otro lado, debe considerarse un contexto sin el que no entendemos el problema. Y es lo que era la URSS y la figura de Stalin para los trabajadores y antifascistas españoles en 1937, algo que nos resulta difícil de comprender en el 2007, pero que nos llevaría a un anacronismo si lo obviáramos. El mito de la URSS tenía la potencia suficiente como para penetrar incluso en sectores del socialismo y del republicanismo español y, sin duda, su posición en la guerra civil y la presencia de las Brigadas Internacionales había ayudado a incrementarlo. Una fuerza política cuya identidad se encontrara precisamente en la crítica al régimen imperante en la URSS, a su política inter­na y a la de la III Internacional podía encontrarse fácilmente aislada en el campo de la izquierda antifascista. Una cosa es el asesinato de Nin, que --según la hipótesis de Hellen Graham, que comparto aunque no estemos de acuerdo en la interpreta­ción de los hechos de mayo, se debió mucho mas a la fase soviética de la biografía de Nin que a la actuación del POUM-- y otra el proceso abierto contra una fuerza que se había suble­vado contra el régimen republicano en plena guerra civil, afir­mando que deseaba su destrucción. En la represión del POUM, en la que hubo un proceso público, participaron fuerzas muy alejadas ideológicamente de los comunistas.

- Ya que has citado el asesinato de Nin efectuado por orden de Stalin, hablemos de otros asesinatos, éstos sí directamente liga­dos a los hechos de mayo, como los de Camillo Berneri y Fran­cesco Barbieri.

- Creo que, al analizar los hechos de mayo debemos considerar dos elementos sin los que los hechos son una mera crónica de muertes anunciadas, inevitables, sin contexto de estrategias políticas y correlación de fuerzas alguno. Por un lado, se en­cuentra la necesidad de contrastar las posiciones políticas de cada fuerza con una claridad que ha sido ofuscada por la vio­lencia y los crímenes. Decir, por ejemplo, que el POUM y la CNT no están en las mismas posiciones, y que el POUM no sólo esta contra el Frente Popular, sino contra el régimen republicano, de cuya gestión no forma parte. Establecer cuál es la estrategia opuesta de socialistas, comunistas y republicanos. El antago­nismo política que fue incapaz de crear un espacio de convi­vencia antifascista es el drama. La tragedia fue la liquidación física del adversario como resultado de una consideración polí­tica, que era la eliminación de las estrategias distintas a la pro­pia. En este sentido, la muerte de los dos dirigentes anarquistas de los que hablas --cuya atribución aún no esta clara del todo, por cierto, porque debería considerarse la intervención de los servicios secretos de Mussolini-- es el resultado de lo que podía haber sido la muerte de Federica Montseny a mano s de secto­res anarquistas radicales o lo que fue el asesinato de Antoni Sesé, secretaria general de la UGT, a manos de francotiradores de la FAI, cuando iba a tomar posesión de su cargo de conseller. Sin olvidar los importantes sucesos de La Fatarella, con enfren­tamientos entre pequeños propietarios rurales y sectores liber­tarios, con muertos en ambos lados. Es decir, que la oleada de crímenes políticos, que no son un mero accidente de desorden callejero, es la prueba del nivel de confrontación al que se había llegado, pero que procedía de asesinatos políticos anteriores, como la muerte de Roldan Cortada a manos de la FAI en abril, de cuadros anarquistas en Puigcerdà y Bellver también en abril, el asesinato de Antonio López Raimundo en un control de ca­rreteras a mano s de la FAI... De lo que hablamos es de una progresiva incapacidad de convivir políticamente que lleva, como una aterradora consecuencia, a construir el arquetipo del con­trarrevolucionario "objetivo", que puede ser eliminado física­mente.

- ¿Cómo se cerró --si es que realmente se cerró-- la crisis? ¿La pa­cificación fue, como se ha dicho, el triunfo de la contrarrevolu­ción e incluso la pérdida de la autonomía de Cataluña?

- La crisis difícilmente podía "cerrarse", si por ella se entiende un acuerdo político de fondo. Esa divergencia de estrategias correspondía a formas tan distintas de entender el antifascis­mo e incluso la democracia y el socialismo, que era complicado que así fuera. 10 que debía establecerse era un mínima común denominador, lo que había permitido luchar contra el fascismo hasta entonces en el mismo bando e incluso en el mismo gobierno. Lamentablemente, la confrontación que cul­minó en mayo de 1937 había llegado tan lejos como para que la desconfianza fuera insalvable, empezando por la que podía tener el gobierno republicano central con respecto a la propia capacidad de la Generalitat para mantener, sin una guerra civil de retaguardia, la lucha contra Franco. La lucha acabó con una negociación entre los dirigentes de la CNT y la FAI y el resto de fuerzas políticas catalanas. Solidaridad Obrera llamó a un go­bierno sindical y, en todo caso, al levantamiento de las barrica­das, mientras el PSUC, ERC Y UGT hacían llamamientos simi­lares a su militancia. Hubo, por tanta, un acuerdo en el que no participó directamente el POUM, cuya presencia no fue exigida por los libertarios, que podían haberlo hecho. Desde luego, un número considerable de la base cenetista no debió compren­derlo, pero la dirección que se había decidido por la colabora­ción y había recibido la confianza de la mayoría, sí. Por otro lado, el gobierno central, tras la caída de Largo Caballero, envió tropas que entraron en Barcelona gritando "UHP" (Uníos, her­manos proletarios; o Uníos, Hijos del proletariado), algo que demostraba que los sucesos de Cataluña se habían producido en el marco de la guerra civil española, algo que los cuadros del POUM, prácticamente inexistentes fuera de Cataluña, no dese­aron tener en cuenta en sus cálculos estratégicos, porque per­dían cualquier capacidad de negociación e incluso de unidad revolucionaria con la CNT. Cataluña no fue invadida. Formaba parte de la República española, y las atribuciones en materia de Defensa y Orden Público habían sido obtenidas como resultado de la disolución del ejército en julio de 1936 y por la dispersión del poder estatal. Por otro lado, quienes habían combatido con­tra el POUM y la CNT en las jornadas de mayo eran también catalanes, del PSUC y de la UGT. Y ERC tuvo que contemplar como un efecto de aquel desafío a la República el proceso de centralización de poderes que siguió a los hechos. Desde el punto de vista nacionalista o independentista, podía conside­rarse que Cataluña perdía poder, pero no creo que ese punto de vista fuera el que estaba en las barricadas, ni en la militancia del PSUC-UGT ni en la del POUM, la CNT o la FAI, muy poco pro­clives a estos planteamientos. Finalmente, creo que no se inició la contrarrevolución --si hilamos tan fino, deberíamos colocar ese final en la reconstrucción de las instituciones en el verano de 1936, algo en lo que participan el POUM y la CNT--, sino que se mantienen las conquistas realizadas en un marco distinto, en el que la primacía de la guerra viene determinada por la aproxi­mación del frente a Cataluña y el empeoramiento de las condi­ciones bélicas en la segunda mitad del año.

Miguel Riera

(El Viejo Topo, 233 / Juny 2007)

Aquest proper dijous 5 de juliol a les 20 hores, s'encetarà el cicle Els debats del GOB amb una xerrada-debat a la fresca, al local del GOB, amb Joaquim Valdivielso, doctor en filosofia moral de la UIB sota el títol Ecologisme, conservacionisme, ambientalisme... a què ens referim?

El GOB, ha encetat una nova iniciativa amb l'objectiu de generar pensament i debat en la ciutadania al voltant de temes ambientals i d'interès en l'àmbit de l'ecologisme a les Illes Balears.

Així, en aquest cas, gràcies a les aportacions del Grup de Treball d'Ecologisme Polític i Globalització, s'encetarà el cicle «Els debats del GOB» amb la participació del Joquim Valdivielso, doctor en filosofia moral de la UIB i membre del grup d'investigació Política, Treball i Sostenibilitat. Pel debat es recomana la lectura de l'article de Jorge Riechmann («Ecologismo, proteccionismo, ambientalismo: una aproximación histórica») del llibre Redes que dan libertad: introducción a los nuevos movimientos sociales (Paidós, Barcelona, 1994, pp.103-116) que es pot consultar a:

http://nomadant.files.wordpress.com/2007/06/ecol_hist.pdf

Els grups de treball són una nova proposta impulsada enguany pel GOB per tal d'integrar d'una manera efectiva les aportacions de socis i col·laboradors al voltant de les diferents temàtiques en les que el GOB desenvolupa la seva acció ecologista. Els diferents grups són formats per persones properes al GOB, socis, membres de la Junta Directiva i treballadors, que tenen intenció d'aportar els seus coneixements i experiència a les diferents problemàtiques que es tracten en el dia a dia de l'entitat, aportar noves perspectives i plantejar i executar noves accions. Fruit de la feina desenvolupada pel grup d'Ecologisme Polític i Globalització, s'ha iniciat el cicle «Els debats del GOB» amb l'objectiu de fer extensives les reflexions del GOB i incorporar la societat en general al debat sobre l'ecologisme. La primera trobada serà idò:

Xerrada-debat:

Ecologisme, conservacionisme, ambientalisme... a què ens referim?

A càrrec de Joaquim Valdivielso

Dijous, 5 de juliol a les 20.00 hores al local del GOB

Manuel Sanchis Guarner, 10

Us hi esperem!

Aigua clara

del director Carmelo Convalia i l'historiador eivissenc Santiago Colomar

Duració: 40 minuts

Club Diari de Mallorca

Puerto Rico,15 (Polígon de Llevant)

Dimecres 4 de juliol a les 20.00 hores

A l'acte hi seran  presents Carmelo Convalia, Cándido Méndez (son pare va estar tancat en aquesta presó) i Biel Joan (pres d'aquest camp de concentració i testimoni directe de com s'hi vivia).

Us hi esperem!

***

Aigua clara: un documental sobre el camp de concentració de Formentera

Sa Colònia va ser la tomba de gairebé seixanta presoners republicans espanyols durant la postguerra. Mil cinc-cents homes arribaren a estar presos al mateix temps en aquest recinte.

Sa Colònia va ser el lloc de reclusió franquista més temut de totes les Balears durant els primers anys de la postguerra. Aquest camp de concentració era a Formentera, prop del port de la Savina. L'any 1941, en aquest terreny erm ple de barracots, hi va arribar a haver 1.500 presoners alho­ra. Tots, naturalment, eren republicans, principalment gent humil que no sempre havia tingut una participació destacada en la guerra civil. Avui, aquest cruel camp de concentració ja té una història gràfica: Aigua clara és un documental de gairebé una hora que ha estat elabo­rat per un grup de formenterers i dirigit pel periodista Carmelo Convalia.

El fil conductor del documental és el testimoni de Joan Colomar, un dels pre­soners que hi estigueren reclosos, pel fet de tenir idees anarquistes. Colomar, na­tural de Formentera, té 94 anys i manté una lucidesa i una facilitat d'expressió admirables. En explicar els seus primers records, a principi del segle XX, reme­mora com es va fer anarquista. "Per què m'hi vaig fer? Perquè volíem ser lliu­res ... Tenir llibertat", diu amb mirada de murri i emetent una rialla. "No volíem pagar impostos abusius ni fer coses per obligació", afegeix.

El documental també parla del temps de l'emigració, als anys vint i trenta, quan els formenterers van haver de par­tir de l'illa per anar a Amèrica o a Alger a guanyar-s'hi la vida. Així i tot, Colo­mar recorda els temps de l'adolescència amb un to d'alegria encomanadissa, de felicitat juvenil. "Nedava a la mar, cor­ria devora la costa, anava amb bicicleta pels camins... ", rememora.

Tot va canviar el 1936, quan Franco va alçar-se contra el govern de la Repúbli­ca i començà una guerra i després una dictadura. A Joan Colomar el van em­presonar, juntament amb més formente­rers i balears, però sobretot peninsulars. La major part dels presos de sa Colònia eren extremenys. Un era el pare de l'actual líder espanyol de la UGT, Càn­dido Méndez, que també participa en el reportatge per oferir els seus records de tot plegat. "Allà, senzillament, els mataven de fam", afirma el sindicalista, que va tenir la fortuna de veure tomar el seu pare sa i estalvi.

Les escenes que vivien al campament, amb uns vigilants sinistres i una fam extrema, són explicades fidelment per Colomar i per algun altre supervivent que encara hi ha a l'illa. Ho recorda un passatge del documental. "S'hi pas­sava fam, molta fam. La gent moria d'inanició. Només mos donaven una pòcima que no tenia res i una tarongeta totalment seca. Recordo que hi havia un presoner que no havia pogut digerir bé unes mongetes que aquell dia va poder menjar. Va anar a vomitar en un sèquia que hi havia. Idò bé, tan aviat com va vomitar, vaig veure dos o tres presoners que s'hi llançaren per menjar-se-les."

Els naturals de Formentera tenien alguns privilegis perquè els familiars podien portar-los menjar. "Però això era violent", recorda Colomar. "Com podies acceptar aquell menjar davant un munt de gent totalment famèlica que et mirava amb aquells ulls; era molt violent."

Tanmateix, en contrapartida, els habi­tants de Formentera havien de suportar el rebuig i l'escarn dels propis veïns. En una illa de només 74 quilòmetres qua­drats i que aleshores només tenia uns 4.000 habitants, tothom es coneixia. La filla d'un dels presoners que parla al do­cumental recorda que els seu pare "mai no va oblidar" la humiliació de què fou víctima al carrer per part de veïnats seus només pel fet de ser republicà i haver estat a sa Colònia. "I jo tampoc no ho puc perdonar", afegeix ella.

Joan Colomar, que ara participa anu­alment als actes de commemoració de la 11 República que es fan a Formentera, va tenir la sort de col, laborar al desman­tellament del campament. La fusta dels barracots va ser desmuntada i portada amb vaixells a Eivissa per a unes altres utilitats. L'any 1943 va acabar el mal­son, però en quedà el record macabre.

Santi Colomar Ferrer, historiador local que ha participat també en aquesta obra, es mostra convençut que aquest era el lloc de repressió franquista més dur de l'arxipèlag balear. "Tal volta es podria parlar també de la presó de dones de Palma, però els qui conegueren tots dos llocs es decanten més aviat cap al cam­pament de Formentera", afirma.

Avui, en aquell terreny només hi que­den les restes. No hi ha cap barracot, però algun vestigi indica que allà hi va haver el lloc on moriren desenes de persones que no havien comès cap delicte. Sa Colònia --o es Campament, com també es coneix aquest recinte-- va ser declarat bé d'interès cultural durant l'època del pacte progressista. La rea­lització d'aquest documental ajudarà a recuperar-ne la memòria.

Sobre aquestes restes, Colomar expli­ca al final del reportatge el secret de la felicitat. Aquest home, que es va acos­tant a la centúria i que aparenta tenir una bona forma física --a desgrat d'una vida tan atzarosa i tan dura--, afirma: "Per ser feliç n'hi ha prou de tenir per viure. No ser molt ric, sinó tenir per viure. I estimar la gent; no voler mal a ningú." Ho diu un supervivent del "cementiri dels vius", com va anomenar aquest camp de concentració Joan Colomines en un poema.

Joan Lluís Ferrer

(El Temps, 1.201 / 19-06-07)

***

Es Campament, un centre de reclusió a la Formentera de postguerra

Entre 1940 i la darreria de 1942 s'establí a la Savina, illa de Formentera, una colònia penitenciària militaritzada, dependent de la Presó Provincial de Palma de Mallorca. Era vigilada per militars però dirigida per personal civil, al capdavant del qual es trobava el director, Àngel Llo­rente Ruiz.

Les raons per les quals es va establir aquest centre penitenciari a Formentera no poden escapar al caràcter terriblement repressor i venjatiu del règim franquista. Formentera havia estat, a tot el llarg del període repu­blicà, una illa de tendències anarcosindicalistes, molt allunyada, ideològicament parlant, de la tendència con­servadora d'Eivissa. Establir a aquesta illa un centre de reclusió d'aquestes característiques era un càstig; en pri­mer lloc per a la gent de la mateixa illa i, en segon lloc, per als centenars de presoners que hi anaren destinats, en uns anys en què la fam més absoluta feia estralls a Formentera, una illa mal comunicada i amb una escas­setat secular agreujada des del final de 1936.

Són diverses les ocasions en què les autoritats de l'illa reclamaren del governador civil de les Balears ajut eco­nòmic per a superar la carestia. I diverses les vegades que es celebraren col·lectes populars per destinar els diners a tal finalitat. Però aquestes iniciatives tingueren un escàs ressò.

El Campament, tal com era conegut per la població local, fou instal·lat als afores del port de la Savina, en uns terrenys que des d'anys abans eren utilitzats per un reduït destacament militar. Es componia de poc més d'una vintena de barracots --segons algun testimoni es tractava de barracots desmuntables procedents de la guerra colonial a l'Àfrica, i carregats de xinxes--, alguns dels quals muntats sobre trespols de ciment i d'altres directament sobre la terra. Aquest era el cas del barracot destinat als malalts, conegut entre els presoners com a «cementiri dels vius». La infraestructura del Campa­ment es completava amb unes oficines i un menjador. El recinte estava rodejat per un mur de pedra aixecat pels primers presoners que hi arribaren; a la banda de l'estany --l'estany des Peix-- bastaven uns filferros a la línia costanera. Tenia també unes sèquies per a les necessitats dels presoners i uns petits dipòsits d'aigua, gairebé sempre salinitzats.

Els presoners procedien majoritàriament de la penín­sula --en especial d'Extremadura i Múrcia-- i de les Illes Balears. Tot i que no comptem amb cap estadística ni registre complet dels presoners, sabem que molts pro­cedien de la Presó Provincial de Palma i de Maó, però que molts d'altres venien directament dels seus llocs d'origen, i que arribaven a Formentera després d'un llarguíssim viatge cap al port d'embarcament, després cap a Eivissa i finalment traslladats a Formentera, on arribaven en condicions lamentables.

Comptem, almenys, amb la relació de cinquanta-vuit morts al Campament, extreta del registre civil local. Es desconeix si és completa, perquè alguns testimonis par­len d'un centenar de defuncions.

D'aquestes cinquanta-vuit defuncions, trenta-set pro­cedien de Badajoz (un 63,79% del total), deu de Múrcia (17,24%), tres d'Alacant (5,17%) i dos de les Illes Canàries (3,45%). La resta provenien un de cada una de les se­güents províncies: Madrid, Barcelona, València. A més, una de les víctimes procedia de Cartagena de Indias, un de Menorca i un d'Eivissa.

Per edats, el grup entre vint-i-dos i trenta-cinc anys comprenia el 13,79%. El grup majoritari, de trenta-sis a cinquanta-cinc anys, arreplega trenta-set individus, un 63,79%, Finalment, el grup de més edat, de cinquanta-cinc a seixanta-vuit anys, reunia el 22,41%.

Les causes de les morts eren diverses i, com es veurà, molt relacionades amb la manca d'una alimentació apro­piada; segons els certificats mèdics, que sovint imposa­ven diverses causes de la mort, en trobem esmentades caquèxia (32,7%), tuberculosi pulmonar (31,°3%), avita­minosi (24,14%), enteritis (20,69%), col·lapse cardíac (12,07%) i infecció intestinal (5,17%), entre d'altres.

Totes les defuncions es produïren entre 1941 i 1942. El segon semestre de 1941 fou el més mortífer, amb quaranta morts (68,97% del total), especialment el mes d'octubre (vuit morts) i el de novembre (sis morts). Cal assenyalar també que els dies 4 i 13 de novembre de 1942 hi ha registrades dues morts cada dia.

La vida al Campament

La vida quotidiana dels presos consistia en un no res, a subsistir. Les úniques activitats al marge d'això eren anar a buscar aigua als pous propers, anar a fer llenya i portar els morts al cementiri municipal en un carro.

Es podien rebre visites, sempre que la comunicació fos en castellà. Els presoners formenterers tenien accés a paquets que els familiars els feien arribar pel mur. Els presoners vinguts de la península tenien poques possi­bilitats de rebre paquets; procedien de zones molt cas­tigades per la guerra i la repressió i sovint els familiars ignoraven que eren tancats a Formentera.

Els queviures per al miler de presoners eren comprats per la direcció del Campament al mercat d'Eivissa. Tots els testimonis concorden que el director en persona tra­ficava amb el pressupost assignat i que el menjar que arribava finalment al Campament era de tan mala qua­litat que només servia per a empitjorar l'estat de salut de molts presoners, que observaven --i en això molts testimonis coincideixen-- com s'alimentava millor els porcs del director que no a ells mateixos.

Al Campament es reorganitzarà bona part de la infra­estructura de l'oposició al franquisme a les Balears, espe­cialment del PCE; empresonats a Formentera hi trobem alguns dels seus primers dirigents de postguerra, com Joan Boyeras, Antoni Martínez Juliana i Joan Albertí. Sembla que hi havia una xarxa interna d'ajut i solidaritat que assegurava als seus membres el repartiment de menjar, una certa assistència mèdica aprofitant que algun dels presos tenia coneixements de medicina i odontologia, i també ensenyament de lectura i escriptura, la qual cosa va fer decidir algun presoner d'ingressar al PC. També hi havia una certa estructura del PSOE i de la CNT, però amb un menor grau d'organització i presència.

La colònia penitenciària de Formentera fou desman­tellada el novembre de 1942 i els presoners foren re­partits per diversos centres de reclusió de les Balears i la península. Les raons del tancament no estan del tot clares. Hi ha dues versions sobre aquest fet. La primera diu que després d'una visita d'algunes dones de la bona societat eivissenca al recinte, en la qual observaren les condicions de vida dels presoners, obligaren les autori­tats a clausurar el Campament. L'altra versió, potser més probable, diu que el règim franquista clausurà el recinte després de comprovar que el signe de la segona guerra mundial canviava arran del desembarcament aliat al nord d'Àfrica. Probablement, si els aliats haguessin ar­ribat a Formentera i observat les condicions de vida del Campament, les possibilitats de Franco de desmarcar-se de l'eix germanoitalià haurien estat més reduïdes.

Es Campament, una memòria en disputa

Les restes del Campament, lloc habitual de trobada per a commemorar la proclamació de la Segona República a Formentera, foren declarades Bé d'Interès Cultural (BIC) el jo de setembre de 2002 pel Consell Insular d'Eivissa i Formentera. La Llei de Patrimoni obligava les autoritats a protegir i preservar les restes, que han continuat sofrint un deteriorament implacable. Una part del recinte, quali­ficada de sòl rústic, forma part del Parc natural de ses Sa­lines d'Eivissa i Formentera, però l'altra, que representa un 33% del total de l'espai BIC i està afectada per les Nor­mes Subsidiàries de l'illa, es divideix en petites parcel·les dintre de sòl urbà, els propietaris de les quals interpo­saren un recurs davant els tribunals contra la declaració de BIC el gener de 2003. El setembre de 2006 el Jutjat del Contenciós Administratiu número 2 del Tribunal de Justícia de Balears anul·là la declaració. El Campament, un monument a la memòria de la repressió franquista, depèn ara mateix de diversos projectes urbanístics.

Artur Parrón i Guasch

(Serra d'Or, 566 / Febrer 2007)

 

Azagra

(El Jueves, 1.570 - 27-06-07/03-07-07)

Alexander Berkman

Memorias de un anarquista en prisión

Traducció al castellà d'Albert Fuentes

Melusina. Barcelona, 2007

Alexander Berkman (Lituània, 1870 - Niça, 1936) va gaudir d'una educació exquisida a Sant Petersburg, gràcies al fet d'haver nascut en una família rica. El 1888 va emigrar als EUA en plena febre revolucionària. Aquest volum és una autobiografia que navega entre l'estil memorialista del clàssic de Dumas El comte de Montecristo i les tècniques de narració cinematogràfica. L'autor ens explica amb detall l'atemptat que va fer contra un magnat nord-americà i el seu posterior pas per la presó. Així podem saber els patiments i conflictes d'Alexander Berkman, un dels teòrics de l'anarquisme més destacats, que va ser parella sentimental de la també anarquista Emma Goldman, considerada per la premsa nord-americana de l'època com «la dona més perillosa del món».

www.melusina.com