estelnegre | 14 Juliol, 2007 05:11
Fa
trenta anys un escamot de jovençans
valents
ocuparen sa Dragonera. Es un dels episodis més espectaculars
en la intensa
història de l'ecologisme mallorquí. Tanmateix, la
batalla per salvar l'Illa no
es va resoldre en aquest mític, i dejectat, assalt,
sinó que va durar fins ben
entrats els anys 80.
Les
institucions del país (governs d'UCD i AP)
donaven suport a la urbanització. L'ajuntament d'Andratx,
l'Andratx dels
nostres pecats, n'estava encantat. No va ser fins que va estar
protegida que el
Consell l'adquirí, ara farà vint anys.
Seria
interessant una enquesta per veure quanta gent
se'n penet avui que no s'urbànitzés sa
Dragonera i quants se n'alegren. Pens
que tots pronosticam un resultat aclaparador dels
proteccionistes. l,
tanmateix, no va ser fàcil: als qui es mobilitzaren els hi
digueren de tot: que
anaven contra el progrés i la modernitat; utòpics
a la recerca d'una Arcàdia irreal,
i, per tant, funesta. Que ens emmenaven a una comunitat de troglodites
i
pagesos (termes usats com a sinònims). Que posaven en perill
el turisme, del
que menjàvem tots. Que l'economia i el treball
exigien les urbanitzacions i,
qüestionar el model, ens abocava a la fam de la postguerra.
D'altres, en
principi més favorables: que arribàvem tard, que
ja no hi havia res a fer, que
si la seguretat jurídica, que si l'omnipotència
dels interessos, que si les
indemnitzacions serien inassumibles. Però ni les amenaces
els acovardiren, ni els
gemecs dels pusil·lànimes n'aigualiren la
fermesa, i sa Dragonera és avui Parc
Natural.
El
debat territorial d'avui són variacions sobre el
mateix tema. Només que fa tant de temps que dura (a Mallorca
i arreu del món),
que qualsevol ciutadà sap esgrimir els arguments amb
competència. Amb o sense
convicció, perquè no oblidam que el
desenvolupisme ha aconseguit bons resultats
electorals.
Potser
és hora de fer un reconeixement oficial al
cos de dragons que va plantar cara per tots. Algun gest de
gratitud als ciutadans
que ens salvaren sa Dragonera (i Tagomago i es Trenc i
Mondragó... ), sense
treure'n cap profit, ni tan sols l'afany de glòria. Per pur
compromís. Per la
terra i per la llibertat, deia un eslògan. No és
que ells demanin flors, no
n'han de menester, és a nosaltres que ens convé
proclamar ben alt que ens en
sentim orgullosos. Pel futur.
Antoni
Alorda, diputat del PSM
(Última Hora, 13-07-07)
estelnegre | 13 Juliol, 2007 09:03
Excursió
reivindicativa del Moll a cala Carbó pel moll de
Síller
Dissabte
14 de juliol
Trobada
a les 17 hores a la rotonda de Gotmar (davant Habitat), carretera
Pollença - Port de Pollença a l'entrada del Port.
Es
recomana dur pa, taleca i banyador.
Vine
a reivindicar un itinerari clar i obert i per la protecció
de cala Carbó.
Ho organitza: Plataforma Pro
Camins Públics i Oberts
***
El
camí del Coll de Síller comença al
Port de Pollença a la zona de
Síller, just desprès de les cases de
Síller agafarem un camí de terra que fou
un pas pels pescadors que s'enfila fins arribar a la part alta del
coll, poc
més endavant trobem una esplanada on comença un
camí d'asfalt que fou fet per
tal d'adequar la possible construcció d'una
urbanització als costers de cala
Carbó i d'aquesta a Cala Molins.
Aquest
camí surt al catàleg provisional de camins de
Pollença amb el número
135, però trobem que és un camí amb
poca documentació dins el catàleg i a
més
val a dir que consultant el PGOU del 1990 observem que no s'ha grafiat,
i per
això alguns dels entrebancs que trobem a l'hora de defensar
aquest camí.
Per
tot això es va fer una declaració jurada del
camí per part d'alguns pescadors,
feta el passat 21 d'abril de 2006, que certificaven que ja al any 33
s'empreava
aquest camí com a pas de pescadors, aquestes persones
són: Ignasi Borras
Llompart, Melcior Bosch Rotger, Melcior Bosch Vicens, Juan Alberti
Enseñat,
Mateio Alberti Enseñat, Guillem Payeras Serra, Felipe
Bellini Ballesteros i
Antoni Bosch Cerdà. Per altra banda a l'obra Die Balearen de
l'Arxiduc Lluís
Salvador que reflecteix la realitat cultural del segle XIX es troba
alguna
referència a aquest camí, com a exemple parlant
de la connexió entre el moll de
Pollença i cala Sant Vicenç ens diu "...
més curt és el camí que va pel
Coll de Síller, on en mitja hora s'arriba al Port de
Pollença...).
estelnegre | 12 Juliol, 2007 08:05
L'escriptor basc Koldo Izagirre narra a Jo també haguera volgut cridar Germinal! (Virus) l'epopeia de Michele Angiolillo, executat amb garrot el 1897 per haver mort Cánovas del Castillo
Koldo Izagirre
Jo també
haguera volgut cridar
Germinal!
Traducció
de Luis Carmona Ortiz
Virus
Editorial. Barcelona, 2007
Qui recorda
Angiolillo, avui? Qui va ser? Passats cent deu
anys de la seva mort, el seu nom amb prou feines és conegut.
Aquest
desconeixement és un dels motius pels quals l'escriptor basc
Koldo Izagirre
(Altza, 1953) li va dedicar l'any 1998 una novel·la, Jo
també haguera volgut
cridar Germinal!
"Popularment, a la
zona de Bergara, és un mite --explica
l'autor--, però hi ha un gran buit tant a la historiografia
anarquista com a la
basca: Angiolillo no hi apareix mai, amb prou feines com a protagonista
de la
secció de successos!".
Militant anarquista
italià, Michele Angiolillo va matar a
Guipúscoa el llavors president del govern espanyol, Antonio
Cánovas del
Castillo, motiu pel qual fou executat amb garrot el 1897 a Bergara. Es
creu que
la seva acció va ser planificada com a resposta per la
repressió de Cánovas
contra anarquistes, socialistes i republicans --amb diversos morts per
tortures, vuit condemnats a mort, nou a llargues penes de
presó i setanta-un
deportats malgrat ser absolts-- després de
l'explosió d'una bomba durant la
processó de Corpus del 1896 a Barcelona.
En tot cas, la seva
va ser la darrera execució pública a
Guipúscoa, amb una multitud de testimonis, molts vinguts
expressament de Sant
Sebastià i molts pares amb els seus fills -se solia portar
els nens a les
execucions i bufetejar-los allà per tal que recordessin com
podien acabar si no
es portaven bé--. Malgrat la seva militància
anarquista, Izagirre assenyala que
la propaganda oficial el va convertir en un assassí
comú, despolititzat, i les
autoritats van prohibir la publicació de cap
crònica de l'execució. "Els mateixos
nacionalistes bascos de l'època van condemnar
l'acció --il·lustra l'escriptor--,
però després se'n van alegrar; desplegaven el
mapa i deien: «Al cor d'Euskal
Herria van ajusticiar l'home que va abolir els furs
[Cánovas]». Angiolillo no
sabia ben bé que era al País Basc ni
què eren els furs, tenia uns altres
objectius".
Però
l'anarquista va trencar el guió: a les execucions el
reu solia confessar el seu error i demanar perdó,
però ell ja d'entrada va
rebutjar els frares i no es va penedir de res, amb dignitat. Fou una
commoció.
Segons la transmissió oral, just abans de morir, Angiolillo
va cridar una sola
darrera paraula: "Germinal!". "Segur que ningú va entendre
llavors què volia dir ni a què remetia, de fet no
sé ni si la novel·la de Zola
estava llavors traduïda a l'espanyol, que ho dubto.
Només es va comprendre a
posteriori. Angiolillo no va fer una reivindicació
evident; avui sabem que
vol dir el mes en què la idea florirà i
farà realitat la felicitat dels pobles
oprimits. Va estar molt digne, com en general tots els anarquistes,
perquè
assumien els seus actes, no fugien sinó que s'entregaven,
tenien consciència de
màrtirs", puntualitza Izagirre.
La
novel·la està narrada per un militant
nacionalista basc
que als anys 70 és jutjat i condemnat --i després
indultat- al procés de
Burgos, i que troba en l'italià un far. El lector passa
d'una època a l'altra.
"Si només hi sortia Angiolillo tenia el risc de fer un fresc
històric,
però no m'interessava fer una novel·la
històrica. Agafo un tema històric i en
faig una novel·la: és una aposta
literàriament més interessant. Necessitava una
distància crítica i me la donava un militant
actual, amb els seus dubtes i la
seva autoanàlisi, buscant referents. Els militants del
procés de Burgos estaven
preparats per a la mort heroica, per a l'afusellament, però
no estaven
preparats per al garrot, i allò els va commoure", explica.
"El procés
de Burgos -reconeix- potser queda una mica lluny, però
encara és un referent,
especialment al País Basc. M'ha interessat fer una
reflexió crítica sobre el
meu país a través d'uns personatges
polítics".
Izagirre, promotor
incansable de la cultura basca --a la
revista Ustela va establir amb Bernardo Atxaga les
bases de la
literatura basca contemporània--, no hauria pensat mai que
"aquesta novel·la
es publiqués en cap altre idioma que el basc", simplement un
dia li va
trucar Luis Carmona i li va dir que l'havia traduït al
català, el català de
l'Horta de València. "Així sentia jo en el meu
cap parlar els
personatges", explica el traductor al pròleg.
Es pot considerar una
novel·la militant? "No ho sé, no
faig militància amb la literatura, tinc milers de
plataformes per fer política
al meu país". En tot cas, es pregunta: "A qui afavoreix la
lluita
armada, qui se n'aprofita? És la pregunta que ens hem de fer
avui, com a mínim
al País Basc. La condemna moral no serveix per a res. Hi ha
un augment de la
consciència política i ètica del
país a través de la lluita armada? No. Avui la
lluita armada en comptes d'accelerar processos els frena. Hi ha una
decepció
general, però també hi ha ànims per
intentar-ho fins al final, tot i que la
gent està trista". Però a la novel·la
els militants bascos queden a
l'ombra del retrat de l'anarquista. "S'acostuma a interpretar els
anarquistes com persones amb una politització
primària, però tenien uns teòrics
d'altíssim nivell. La literatura anarquista és
molt més divertida i bonica que
la comunista: higienistes, vegetarians, l'amor lliure..., i escrivien
molt bé.
Suposo que són incòmodes, però
tractaven temes molt moderns".
Francesc
Bombí-Vilaseca
(Avui / Cultural, 12-07-07)
estelnegre | 11 Juliol, 2007 15:04
Durant les
eleccions, tots els partits, d'esquerra i
de dretes, s'obliden fer palès que això que vivim
no és una democràcia real,
sinó un muntatge esquizofrènic per continuar
mantenint la societat dividida en
rics i pobres.
No comptaven els
pares de la revolució industrial que
gràcies als avanços de la ciència en
els sistemes de producció, a poc a poc la
humanitat aniria alliberant-se del treball i de la misèria.
La revolució
industrial va ser revolució perquè va suposar,
gràcies a la tècnica i a la
mecànica, l'elaboració de productes a gran
escala. Les cadenes de muntatge
aconseguiren realitzar en un dia allò que abans necessitava
per fer-se mesos o
anys, i això, dia rere dia, s'ha anat perfeccionant amb la
planificació dels
sistemes de producció. No obstant això, hi ha un
desequilibri abismal entre
producció i qualitat de vida, entre la capacitat d'elaborar
productes i la
redistribució de la riquesa que aquests productes genera.
Així, per molt que es
treballi i s'augmenti la producció, no hi ha
correlació en la millora de la
qualitat de vida, la reducció de la jornada laboral, la
pressió en la feina,
etc.
Durant els
últims 30 anys es va aconseguir la jornada
laboral de vuit hores: passats setanta anys seguim amb la mateixa cosa,
encara
t'acomiaden de les empreses privades si et negues a fer hores extres. I
amb
tanta tecnificació, i eficiència en la
producció, en comptes de viure més
tranquil, sense presses, sense urgències,
contínuament t'estan exigint
competitivitat, competitivitat i més competitivitat,
dedicació plena, incentius
a la productivitat, terminis d'acabament d'obra i resultats. I en
comptes de
repartir els guanys a parts iguals entre tots els qui han participat en
la
producció ens trobem que els fins en el món
empresarial i financer no són
aconseguir beneficis, sinó aconseguir més
beneficis que la resta d'empreses per
enriquir els seus accionistes, encara que sigui a costa de la vida i de
la
qualitat de vida dels obrers. Així moltes grans empreses
tenen major capital
que molts Estats; col·loquen i destitueixen caps d'Estat;
acomiaden milers de
treballadors per obtenir més guanys; arruïnen
països, economies locals i
regionals per la deslocalització d'empreses... Fa 10 anys
les 350 persones més
riques del món tenien més diners que el 40% de la
població mundial, avui el
número de rics va en augment i la misèria assola
més de mig món.
Vostès
diran: «Sí, però al nostre
país els obrers
viuen millor que fa 70 anys...» I és cert,
però no gràcies a la bona voluntat
de les empreses, sinó a la necessitat de vendre els seus
productes i de tenir
compradors, i així han donat als obrers cert nivell
d'endeutament perquè puguin
comprar i demanar crèdits per limitar la seva llibertat en
temps lliure i
puguin especular més amb la seva capacitat productiva. Pel
que fa a la qualitat
de vida, si abans morien de tuberculosi o bronquitis, ara,
gràcies al nostre
ritme de vida, morim a milions d'infarts i de vessaments cerebrals, i
de
càncers per calmar la nostra ansietat i l'estrès
amb el tabac i els
tranquil·litzants, o en accident de trànsit per
arribar com més aviat a qualque
banda. Els obrers ens veiem obligats a participar d'aquest
únic i esquizofrènic
model polític, empresarial i financer que domina el
món.
I en pocs casos,
fruit de la seva innocència, en
molts, amb plena consciència d'això, els
polítics de tota casta i estofa, ens
demanen que els votem per mantenir tot això... Ens demanen
que els votem perquè
la societat continuï dividida en rics i pobres, i ens prometen
per això que ens
apujaran dos eurets la pensió o el salari, que faran una
autopista per allà o
un hospital per ací, uns cossiols com a zona verda...
Però facin el que facin,
com més costós sigui el projecte, més
guanys per a l'empresari, perquè pugui
desfogar la seva psicopatia d'acumulació de diners, que la
dissimula,
enarborant l'estendard de la democràcia, la
creació de llocs de feina, la
lliure empresa, el crèdit... o tots aquests subterfugis per
justificar que unes
persones es puguin enriquir a costa del treball d'altres i dividir la
societat
en rics i pobres.
estelnegre | 10 Juliol, 2007 14:44
«Salut,
company». Aquesta era la salutació habitual de
l’Eduard, a
qualsevol hora del dia o de la nit. Com si el temps no
hagués passat i les expectatives
revolucionàries fossin encara a la cantonada.
L’Eduard (Barcelona, 27 de
desembre de 1920 - 28 de maig de 2007) era el prototip de vell militant
llibertari, per al qual les llibertats, individuals i
col·lectives, continuaven
essent l’objectiu prioritari. Nascut al si d’una
família anarquista, fou educat
en una escola racionalista i a l’Escola del Treball de
Barcelona, i durant la
Guerra civil va passar a treballar a la secció
d’estadística del sindicat de la
fusta. Militant de la CNT i del Partit Sindicalista
d’Àngel Pestaña, va
falsificar l’any de naixement per poder anar, voluntari, al
front i, entre més
batalles, va ésser al Jarama i a l’Ebre. Va fer la
retirada el 1939 i, durant
la Guerra Mundial, va participar a la resistència contra els
alemanys i va fer
diversos viatges clandestins a Espanya, en un dels quals,
l’any 1946, fou
detingut. Va poder escapar-se i va residir a l’exili fins el
1964.
Sense
abandonar mai la seva ideologia, i intervenint en empreses
culturals emblemàtiques --com la fundació de
l’editorial Alfaguara--, va
començar ben aviat la tasca d’això que
avui anomenaríem recuperació de la
memòria història. L’any 1977
publicà la seva primera aportació sobre els
guerrillers que van combatre el franquisme a la postguerra immediata.
Després
van venir més aportacions sobre els nens
de la guerra, sobre els republicans espanyols que van
combatre a la Segona
Guerra Mundial o els que van anar a parar als camps
d’extermini nazis. Sempre
tenia cura d’aportar el testimoni de primera mà,
viu i calent, que anava a
buscar allà on fos. Als anys 80 va tenir un paper essencial
en l’experiència
autogestionària del Diari de
Barcelona,
del qual va ésser-ne director.
Llibertari
poc ortodox, republicà convençut però
no nostàlgic, parlava
bé de l’autogestió que havia intentat
Tito a Iugoslàvia, una experiència que
havia conegut de prop. Tenia amics en tot el ventall polític
de l’esquerra
catalana i el seu comiat, laic, auster, emotiu, on no van faltar
cançons
republicanes i revolucionàries, va ser tot un cant a
l’alegria d’haver viscut i
a l’enyorança pel fet que l’Eduard ja no
ens farà fruir --com havia fet tantes
vegades a les tertúlies de l’Ateneu-- amb la seva
paraula, sempre amable,
enèrgica i convincent.
Pelai
Pagès i Blanch
(El Temps, 1.203 / 03-07-07)
estelnegre | 09 Juliol, 2007 09:43
«Ara reim, llavors no en teníem cap, de rialla»
Un petit
grup de nou llibertaris tornà ahir a sa Dragonera per
commemorar l’ocupació de l’illa ara fa
just trenta anys.
Aquella
feta obrí l’escletxa que féu mobilitzar
la ciutadania illenca
per demanar que el projecte d’urbanització a
càrrec de la constructora Pamesa
es paralitzàs. «Aquell set de juliol de 1977,
érem més de trenta els joves que
desembarcàrem a sa Dragonera», explica Catalina,
una de les ocupants que ahir
tornà a l’illa.
L’ocupació
de sa Dragonera durà devuit dies, en els quals, el
contingent
dels ocupants anà canviant. «Quan vèiem
la premsa, ens amagàvem. No volíem
sortir pels diaris. Jo,només tenia 17 anys, i a casa meva no
sabien que era
aquí», explica una altra ocupant que ahir
també volgué commemorar la data.
«Ara
reim, però llavors, no en teníem cap, de rialla.
Teníem por. Ens
pensàvem que la Guàrdia Civil ens vendria a
cercar d’un moment a l’altre!»,
explica aquesta mateixa dona.
L’acte
d’ahir va estar organitzat pel GOB. De fet,
l’activitat d’aquesta
entitat tan emblemàtica es deu, en part, a aquell fenomen.
«El GOB, fins
aleshores, tenia una activitat filantròpica i
d’estudi de la naturalesa --explica
Aina Lleuger, membre de l’associació--, a partir
d’aquell moment, però, es
posicionà i la seva activitat canvià.
Adoptà un paper de mobilització ciutadana
en favor de les causes que amenaçaven el medi
ambient». «Aquell projecte era
una cosa molt grossa! Havien projectat construir quinze
«aldeas turísticas», un
port esportiu per a 600 amarraments i un heliport. La
mobilització ciutadana hi
jugà un paper molt important», diu Lleuger.
«Hi ha qui sosté que tot allò va
ser una trama de Pamesa per pressionar les institucions
perquè els comprassin
l’illot. Jo, però, no ho crec!», diu
Martí Mayol, l’actual director del parc
natural. En aquell temps, aquest tipus d’urbanitzacions no
eren res de l’altre
món. Hi havia exemples semblants a altres illes del sud de
França. Si no
s’hagués ocupat l’illa no sé
què hauria passat!», comenta Mayol.
«Però mira que
voler construir cases en un terreny tan aturonat!», comenta
un del grup.
«És
igual, els rics se’n foten! Com més a
l’aire estan, més vista tenen
i hi veuen més enfora. Basta veure el port
d’Andratx!», li respon un altre.
I a la sala
s’exposicions del centre
d’interpretació, aquells nou
acupants s’entretingueren a mirar la maqueta de
l’illa: «Jas! En aquest pinar
hi vàrem jeure un parell de dies», diu un.
«Animals! en aqueixa caleta, hi
vàrem fer aquell arròs de peix, que
l’hi fotérem amb les escates, i tot!»,
diu
un altre. «El primer vespre, jo, tenia una porada!
Només sentia les sargantanes
que ens enrevoltaven i les gavines que cridaven, diu una de les
ocupants. Si
fos ara no sé si hi jauria!».
«Curiosament,
aquesta maqueta, ens la va dar la mateixa Pamesa, perquè
quan es va anul·lar el pla
d’urbanització, ja no va saber què
fer-ne, i ens va
telefonar que anéssim a cercar-la».
A.
Mateu
(Diari de Balears, 08-07-07)
estelnegre | 09 Juliol, 2007 09:35
La
«okupación» que cambió
Balears
El desembarco de un grupo de jóvenes en sa Dragonera en 1977 supuso el inicio de la lucha por el medio ambiente
Algunos de
ellos habían
leído a Proudhon, a Kant, a Kropotkin y a Russell, entre
otros autores.
Algunos, tal vez los más, se dejaban llevar por una vaga
sensación de justicia
y peligro. Otros eran sencillamente amantes de la naturaleza. Un
número indeterminado
de estas personas, entre 20 y 30, alquilaron hace treinta
años una golondrina
en Sant Elm y fueron con ella hasta sa Dragonera, donde algunos
acamparon.
Con este
gesto inofensivo
no sólo empezaba un movimiento de defensa decisivo para el
futuro de aquella
isla, que culminaría casi quince años
más tarde, en 1995, con la protección
integral del territorio; también nacía el
ecologismo en Balears, y lo hacía
fuera de entidad alguna.
Miquel
Rayó recuerda desde
el GOB que esta entidad sufrió al verse en la tesitura de
dar su apoyo o no a
la acción, algo que hizo al final gracias al apoyo de
Jesús Jurado, Gabriel
Pomar o Francesc Moll. Y llegaría a causar una crisis de su
gobierno, donde
Moll sustituiría poco después a Josep Maria
Casasayas, quien se había reunido
varias veces con los participantes en la acción y
"sabía lo que iba a
venir", según uno de los participantes de las reuniones.
Que una
acción externa
supusiera una crisis en el seno de una organización
ornitológica revela el
impacto que ocasionó en toda la sociedad balear. De hecho,
la citada entidad y
sus abogados acabarían "haciendo un trabajo
magnífico hasta conseguir el
estatuto que merece la isla: parque natural", afirma Basilio Baltasar,
una
de las personas que ocuparon sa Dragonera en el 7 de julio de 1977, y
considerado el inspirador de aquella acción.
Pero el
cambio iba a ir
mucho más allá del GOB, como demuestra el hecho
de que hoy ningún partido
político deje de añadir el adjetivo "sostenible"
a cualquier
sustantivo que denote crecimiento. Josep Lluís
Mádico, integrante entonces del
grupo que se conocería como Talaiot Corcat, define la
acción como "pedrada
en un estanque: tenía que notarse por fuerza, pero
además cayó en el lugar
preciso para que se oyera y se vieran mejor las ondas".
Y
así fue. Tras la
publicación de la acción radical, se
comprobó que la sociedad estaba, a pocos
días de unas elecciones democráticas, deseosa de
hacerse oír. Dos días después
de la ocupación, trescientas personas se desplazaban hasta
Sant Elm para
sumarse a los «ecologistas». Y entre ellos gente
como Baltasar Porcel o
Leopoldo María Panero, capaces de llamar la
atención de la prensa. Además, un
artista joven como Miquel Barceló atrajo a otros como
Menéndez-Rojas, Pere
Joan...
Pero
¿quiénes eran aquellos
jóvenes que acampaban en la isla? Dado lo
heterogéneo del grupo, no sorprenderá
lo divergente de las versiones. Mádico, que ostentaba el
increíble título de
presidente de Talaiot Corcat --era el único mayor de edad
cuando se fundó--, da
la versión más conocida. En 1976, en la esquina
de las calles Antillón y Pere
de Alcàntara Penya, un grupo de jóvenes pone en
marcha el bar Talaiot Corcat,
usando "lo que quedaba de una caja de resistencia de la CNT y una letra-pelota" que iría y
volvería
una y otra vez.
Según
Mádico, aquel centro
que funcionaba como ateneo libertario acogería a diferentes
grupos de personas:
montañeros como Bartomeu Quetglas, José
María Álvarez, José García
o Juan
Llull; jóvenes «libertarios», como los
hermanos Josep y Miquel Moreno; un grupo
de personas que venían de la acción sindical,
como el mismo Mádico; y un
conjunto de ideólogos, algo mayores que el resto, entre los
que destacaba un
supuesto grupo bajo el nombre de Terra i Llibertat, entre cuyos
miembros se
contaban Joan Cifre y Basilio Baltasar. Este último niega la
existencia de
dicho grupo. "Terra i Llibertat era un lema, nada más".
Fuera como
fuera, el 5 de
julio, un grupo de jóvenes se reunieron. Baltasar asegura
que entonces
entendieron el alcance de lo que tenía que ocurrir,
"mientras jugaban
imaginando lo que iba a pasar". Dos días después,
empezaba la ocupación.
Recordemos
ahora por qué se
produjo. Una empresa, Patrimonial Mediterránea S.A.
(Pamesa), había conseguido
--de manera ilegal-- autorización para crear una gran
urbanización en la isla,
a la que pretendía «preservar» mediante
reforestación en las zonas que no eran
aptas para la edificación. Es inútil describir
ahora aquel proyecto megalómano:
basta decir que incluía helipuerto y una aldea para los
trabajadores.
Y contra la
ilegalidad se
estableció la acción ilegal de los
jóvenes, que culminaría, como se ha repetido
hasta la saciedad, con la compra de la isla por parte del Consell de
Mallorca
en 1987 y la posterior declaración como parque natural en
1995.
Pero como
en todos los
cuentos fantásticos --y este lo es--, la maldad acecha a la
pureza. Se ha
sugerido repetidamente que Pamesa utilizó a los ecologistas
como anzuelo para
vender la isla con ventaja. "Es posible, pero es mejor pensar que
simplemente conseguimos impedir la edificación de la isla",
explica con un
deje agridulce Miquel Moreno, uno de los jóvenes de Talaiot
Corcat. Josep Lluís
Mádico coincide en esta versión, pero
añade sabiamente: "Lo importante es
que la isla está protegida..."
Y,
ciertamente, algunas de
las circunstancias de la acción resultaron sorprendentes.
¿Por qué las fuerzas
del Estado no impidieron la ocupación? Moreno recuerda que
un barco de la
Armada estaba allí, preparado para desalojar a las personas
acampadas, a las
que él daba cobertura logística desde Sant Elm
(eran más los que trabajaban
desde Mallorca, organizando a la gente y llevando víveres a
los
"afortunados que tomaban el sol en sa Dragonera"); y su furgoneta era
seguida en todo momento por la Guardia Civil. Sólo un
año más tarde, la Policía
Nacional actuaba con contundencia contra los manifestantes a favor de
la
conservación de la isla.
Baltasar no
cree que
"nadie se plantease en serio la represión, apenas unos
días después de las
primeras elecciones democráticas desde 1936". Otros han
apuntado que los
hermanos Moreno, vinculados a la Cruz Roja, conocían las
frecuencias de emisión
de las fuerzas estatales para burlar su cerco. Como no podía
ser de otra
manera, Miquel Moreno lo desmiente.
El juego de
los desmentidos
es normal entre los protagonistas de aquella acción,
calificada en su momento
de "algarada ácrata". Parece que quienes organizaron y
participaron
de la ocupación desean pasar inadvertidos. En cambio,
quienes quedaron varados
en la playa de Sant Elm, intentando llegar a la isla, siguen
soñando que lo
consiguieron. Y todos dicen la verdad.
***
Baltasar:
«Decíamos hace 30
años lo que Al Gore dice ahora»
El
versátil editor y
periodista Basilio Baltasar ha sido señalado de manera
unánime y persistente
como ideólogo de la invasión, aunque
él haya declinado este cargo. Sin embargo,
ningún testigo de aquellos años puede negar que
fue el actual director de
Relaciones Institucionales del Grupo Prisa el inspirador de la
ocupación de
aquella isla amenazada. Baltasar sigue reivindicando la pureza de
aquella
acción, en la que identifica el acta fundacional del
ecologismo balear, pero
también su vigencia. Según Baltasar, lo acaecido
en 1977 bien pudiera repetirse
hoy.
"¿Y
por qué no?",
se pregunta: "La ciudadanía, como entidad ilustrada, es un
acto de
creación y acción política constante.
Basta estar convencido de ello para
enriquecer a la comunidad con la iniciativa individual. Si la
democracia no es
participativa no será más que un
espectáculo deforme de nuestros peores vicios
colectivos."
Este
carácter
participativo, casi espontáneo y anónimo, fue uno
de los aspectos garantes del
éxito de la acción. "El éxito y la
popularidad de la ocupación de sa
Dragonera procede de las ideas y del espíritu con que se
llevó a cabo. Salvar
una isla «virgen» de la especulación, de
la destrucción, del engaño",
afirma. "Fue un acto de afirmación moral y natural. Se
difundió a través
de la intuición, no a través de farragosos actos
de propaganda. No se pedía el
voto ni la afiliación ni el aplauso: se tomó la
iniciativa, y la invitación a
participar estuvo abierta siempre. El olfato popular
percibió claramente esta
diferencia."
"Ninguno de
nosotros
nos dedicábamos, ni nos dedicamos después, a la
política. No hubo siglas ni
organizaciones ni ambición institucional. Fue una
acción política, desde luego,
pero entendida como el arte de crear situaciones nuevas, el arte de
inventar el
futuro", insiste. "Esa cultura de seminaristas celosos que regentaba
los miedos sociales en Mallorca se resistía al libre
intercambio de ideas,
proyectos y acciones. Pero el ímpetu creativo
pasó por encima de este corral de
gallinas asustadas".
Se trataba,
al fin, de
exigir el cumplimiento de la legalidad, aunque fuera a
través de una acción
ilegal. Señala Baltasar que "la isla estaba protegida por la
legislación
hasta que una mano furtiva y clandestina, gracias a sobornos e
influencias,
modificó el plan de espaldas a los organismos
«legales» para ejecutar la
operación urbanística. Lo ilegal fue, como
siempre, el acto de corrupción. La
campaña por sa Dragonera fue un simple acto de salud
política. Como lo ha sido,
por otro lado, la reciente detención del alcalde de Andratx".
Sin
embargo, existió una
comunicación poderosa a través de la imagen que
destacó en todo momento y
atrajo la atención de muchos: "Antonio Socías,
Pere Joan, Menéndez Rojas,
Vicente Torres, Vicens Ferrer y Miquel Barceló fueron
algunos de los jóvenes
artistas (hubo también músicos, actores de teatro
y poetas). Pero no era merchandising
ni nada que se le parezca.
Fueron actos de comunicación que transmitían la
capacidad por inventar
lenguajes y posibilidades. El marketing es una rutina comercial que
invade la
vida cotidiana de los ciudadanos, entregados a la práctica
del consumismo
banal. No tuvo nada que ver con nuestros arte-factos",
puntualiza el pensador.
En
cualquier caso, la
ocupación de sa Dragonera no fue un hecho casual ni banal, y
cambió de manera
abrupta una visión de la sociedad cuando "la izquierda no
sabía qué era el
ecologismo y el GOB era un grupo de ornitólogos", aunque ya
entonces
"hizo un trabajo magnífico". "Sa Dragonera
estrenó en Mallorca
el ecologismo como fuerza política, como lectura e
interpretación de los
riesgos de la sociedad industrial, tal y como se conocía
desde tiempo atrás en
Estados Unidos y Europa. Lo que ahora dice Al Gore, lo
decíamos treinta años
antes nosotros".
C.
Canals
(Diario de Mallorca, 08-07-07)
estelnegre | 08 Juliol, 2007 07:36
Al meu parer aquesta foto resumeix força bé el que pensa bona part de Veneçuela...
Salutacions i A
estelnegre | 07 Juliol, 2007 08:47
Sa Dragonera: la lluita aferrissada pel territori
Avui fa trenta anys que Talaiot corcat envaí l’illa per evitar el projecte d’urbanització de Pamesa
L’horabaixa de dia 5 de juliol de 1977, qui circulava pel carrer del Rei Sanç, part darrere l’estació de Sóller de Palma, amb un dels diaris de l’època que es publicaven a Mallorca, era escomès per un desconegut.
«Véns a la reunió?», li demanava. I tot seguit, el menava a un pis d’aquell mateix carrer on el grup Terra i llibertat hi tenia el centre d’operacions.
Actuar era de màxima urgència. Un projecte de la constructora valenciana Pamesa volia urbanitzar sa Dragonera amb xalets de luxe per a una població de fins a 4.000 persones, i dotar l’illa d’un port esportiu i d’un heliport.
Aquella trentena de persones acordaren, en assemblea, envair l’illa. Mentrestant, als cercles progressistes no es parlava d’altra cosa, més que d’aquell projecte nefast.
L’acció no es féu esperar. Dia 7 de juliol, el grup sol·licità els serveis, no sense estira-i-arronses, d’un pescador de Sant Elm perquè els portàs a l’illa.
El garriguer de sa Dragonera, guàrdia jurat contractat per l’empresa constructora, fou testimoni de l’arribada de la gernació. No hi posà impediments.
La premsa conservadora qualificà aquell jovent insurrecte de «hippies» o «nins aviciats de casa bona que anaven a passar un estiu de bauxa». El que en principi pareixia una acció que no havia de transcendir, arribà agafar tal volada, que tot Mallorca i part de l’estranger n’anava ple.
Devuit dies intensos durà, l’ocupació. Durant aquell temps es coordinaren esforços a la platja de Sant Elm, a sa Dragonera i al Talaiot corcat, el bar i local de reunions del grup llibertari homònim.
Entorn d’aquell nom s’hi agrupaven jovençans d’entre 16 i 19 anys. Qui duia el maneig, però, eren els de Terra i llibertat, d’unes quintes més grans, d’entre 20 i 23.
Tanmateix, la història ha volgut que dins la mentalitat col·lectiva hi hagi perdurat més el nom de Talaiot corcat. Potser ho hagi afavorit el fet que tinguessin un portal obert. Allà es reunien, a més dels membres del grup, altres joves més eventuals o fins i tot personatges il·lustres de la Palma dels anys setanta, com l’historiador Mascaró Passarius o l’arquitecte Gabriel Alomar.
Al Talaiot corcat, al número 1 del carrer Antillón, s’hi instal·là la part logística. Allí, Basilio Baltasar, amb 22 anys, actual cap de publicacions del grup Prisa; i Enric Mus, nebot del novel·lista Antoni Mus --més conegut com a Quique--, convocaren rodes de premsa diàries durant els 18 dies que durà la invasió. A més, allí es recaptaven els queviures per enviar als qui romanien a sa Dragonera.
Aquella feta sacsejà la societat mallorquina. Els primers dies de l’ocupació no hi havia ningú que tiràs la primera pedra per aquell grup de visionaris. Ni partits polítics ni grups ecologistes. Ningú.
El socialista Fèlix Pons arribà a dir que «per res no signaria un manifest d’aquella gent». El GOB claudicà i, fins i tot, arribà a acceptar el projecte d’urbanització de manera parcial, mentre es protegissin els penya-segats per als falcons marins. Dies després, però, i vista la dimensió dels actes, els progressistes hi donaren suport. I allò establí les bases dels conservacionisme mallorquí. I féu possible la protecció de l’illa, malgrat que ara, des de sa Dragonera estant, es vegi gran part de la costa andritxola tota urbanitzada.
... i fou el dragó qui aconseguí esclafar la palera constructora
Ferran Sintes caracteritzà l'illa amb vida pròpia
D'aquella època i d'aquells dies convulsos en què la jovenalla, que encara duia llet pels morros, s'aferrà amb ungles i dents als roquissars de l'illa, en queden documents gràfics: fotografies, imatges de les televisions estrangeres i, sobretot, els cartells.
El patiment de l'illa amb motiu de l'amença de la urbanització, tenia cara i ulls, plorava i gemegava. L'i·lustrador i dissenyador Ferran Sintes Janer fou qui es cuidà de posar-li fesomia.
Sa Dragonera tomava petita i una palera geganntina colcava sobre la seva esquena. Aquells cartells esdevingueren històrics i encara ara, a Mallorca, s'associen amb la lluita conservacionista.
«El cartellisme de final dels setanta i principi dels vuitants tenia un disseny molt innovador --explica Sintes--. El que es feia a Mallorca i el que es feia a la Península mostrava una influència dels mateixos corrents».
«En aquells anys, jo era soci del GOE. En vaig fer un raig de dibuixos, per la causa esquerrana i conservadora! l sense cobrar-ne res. Tenia 22 anys i duia quimera», explica el dibuixant.
«Em sap greu veure com el cartellisme gairebé ha desaparegut. l és que el disseny per ordinador ha fet que tot es transmeti per format informàtic», es lamenta Ferran Sintes.
l tanmateix, al final, la palera aclucà els ulls i acopar la boca ferotge, amb el barram, ja, esportellat. l a sobre, victoriosos, cantants amb guitarrons, barbuts desconeguts, adolescents lascives i, fins i tot, Groucho Marx amb havà inclòs. Però polítics... polítics, cap.
Sa Dragonera, pels dragons
Han passat trenta anys i els actors d'aquella feta encara hi tenen moltes coses a dir. Des del garriguer que rebé els «invasors», fins als membres de «Talaiot corcat» i de «Terra i llibertat». Cadascú ha fet la seva via, però la lluita conservacionista encara hi és. Mallorca, no és la mateixa del 77. I això, a cap altre lloc és tan evident com a sa Dragonera; des d'allà estant s'hi veu gran part de la costa andritxola i els edificis que hi han proliferat des de fa decennis. Hi ha qui diu que si el moviment ecologista és tan fort a les Balears, és perquè aquells anys hi va haver una mobilització ciutadana molt forta. Sigui com sigui, avui és un dia assenyalat. Fer una ullada cap enrere i es veu que aquells que engegaren tot allò encara duien llet pels morros. Els ocupants de l'illot tenien edats compreses entre els setze i els vint-i-dos anys. I ningú, al principi, gosà donar-los una ditada de mel.
Tomeu Trobat, garriguer de l'illot: «Ara som el guarda de tot Mallorca»
L'amo en Tomeu Trobat, de Llucmajor, va ser durant deu anys guarda de sa Dragonera. En fa trenta que visqué el desembarc d'un grup de joves que defennsaven la terra. Avui és guarda de camp pel Consell.
- Quines foren les funcions que desenvolupàreu a sa Dragonera?
- Treballava com a posader i hi feia tasques de guarda. També acollíem els visitants, quan en venien.
- Què representà per a vostè el projecte d'urbanització de l'illa?
- Com a treballador de PAMESA no podia anar en contra dels amos. Però si hagués tirat endavant hauria estat un desastre per a l'illa. Molts l'haurien coneguda només per fotografies.
- Quines mancances més importants va patir durant la seva estada a l'illot?
- Cap ni una. És un lloc perfectament habitable per a un grup reduït, com la meva família. Caçàvem, pescàvem, teníem un hort, alguns animals, aigua per beure...
- Com caracteritza les persones que fa trenta anys ocuparen l'illa durant uns dies?
- No tenguérem cap problema, ja que va ser una acció pacífica. A sobre, la causa era més que justa. A. algun el vaig recollir amb la barca quan la corrent ja el menava cap a Eivissa.
- Com es comportaren les autoritats policials al respecte?
- És cert que no hi intervingueren. Alguns reien des de Sant Elm mentre veien les barques. Pel caràcter pacífic del desembarcament just esperaren que torrnassin a Mallorca.
- Està satisfet de les condicions actuals de l'illa?
- Molt, perquè amb el parc natural tothom pot anar-hi i conèixer-la, de manera respectuosa amb la terra. Si m'ho oferissin hi tornaria.
«Ens deien que hi anaren per boixar, i és clar que hi boixaren. Eren joves!»
Josep Manchado encara guarda, dins la cartera, una participació de «Talaiot corcat». Fa trenta anys que la hi passeja. Pep, amb només 17 anys, feia de cambrer al bar que el grup llibertari tenia al número 1 del carrer Antillón, aquell estiu del 77.
- I què era «Talaiot Corcat»?
- No t'ho creuràs. Però en origen era un grup excursionista adscrit a la OJE. Jo els vaig conèixer a l'Ofre. l els engegaren per ser massa esquerrans. El més gran devia tenir 19 anys. La idea d'ocupar sa Dragonera no fou nostra, sinó de «Terra i llibertat». Ells ens guanyaven d'uns quants anys. En tenien entre 20 i 23, i això a aquella edat és molt coneixedor. Era tan gran; la capacitat de lideratge i de mobilització de Basilio Baltasar i Quique Mus... ! Bastava veure la publicació que feien: El Insolente.
- I vós, hi anàreu a sa Dragonera, aquell set de juliol?
- No. Jo, no. Ni tampoc Basilio, ni Quique. Era necessari que a Palma hi hagués gent per donar difusió a tot allò que passava. l aquells dos eren molt vàlids. Cada dia feien rodes de premsa. l també recaptàvem menjar per enviar a l'illa. Ara, parles de «Talaiot corcat», i et diuen: «Jo també hi vaig ésser». Però jo no els conec de res. De totes maneres, no vol dir que no fossin un poc habituals. Allò també era un bar i hi venia qui volia. L’historiador Mascaró Passarius venia dues vegades cada setmana i orenia un Johnny Walker. Pels cercles conservadors de Palma deien que els ocupants de sa Dragonera eren «niños bien» que anaren a torrar-se i a boixar. l és clar que boixaren! Què havien de fer al·lots joves, allà, en bon mes de juliol. Però també és veritat que hi havia un compromís. l això quedà demostrat quan un grup hi tornà el mes de desembre, quan feia fred, i s'hagué d'arrecerar al far de na Pòpia.
- Tenguéreu por?
- Sí. Llavors encara no sabíem les regles del joc. No era com ara. Allò era un període d'incertesa. Fins i tot, la idea que èrem uns simples titelles al servei de Pamesa, que ens utilitzava per pressionar les institucions perquè els compràs l'illa, va començar a planejar sobre nosaltres quan només feia dos dies que el grup era allà. Encara hi ha qui sosté que el projecte d’urbanització mai no fou real i que tot va ésser una jugada per treure'n profit.
«Ningú mai ha pogut reivindicar l'ocupació de l'illa com una cosa seva»
Enric Mus --Quique-- juntament amb Basilio Baltasar foren els encarregats de donar projecció a aquella acció. Rodes de premsa cada dia durant les dues setmanes que durà l’ocupació. Enric actualment viu a Girona, on dirigeix una editorial especialitzada en temes d'espiritualitat. Parlar sobre sa Dragonera li remou moltes coses.
- Què va fer que allò tengués tant de ressò?
- Era el 77. Tothom tenia ganes de posicionar-se. Qualsevol persona tenia ganes de dir-hi la seva. Es feien assemblees sobre la platja de Sant Elm, i s'hi deien grans barbaritats, però també autèntiques virgueries. Allò fou un període d’aprenentatge per a molta de gent. A més, tots els partits clandestins de llavors, tenien amics als diaris, i era fàcil que la cosa transcendís. Al començament, ningú dava res per tota aquella moguda. El socialista Fèlix Pons, quan va veure el manifest va dir que no ho signaria. Era molt revolucionari.
- I el GOB?
- En aquell temps, el GOB era una associació dedicada més a la filantropia i a l'observació dels ocells. Fins i tot, arribaren a posicionar-se a favor de la urbanització mentre es respectasssin els penya-segats pel falcó marí. Si ara el GOB és el que és, i fa el que fa, és perquè en aquells moments hi va haver algú que va fer un discurs més radical. De totes maneres, ningú mai ha pogut reivindicar l'ocupació de sa Dragonera com una cosa seva. Jo no he vist res mai comparable a allò. Si de cas, l'única cosa que se li assembla un poc han estat les mobilitzacions que hi hagut pel tema de les autopistes a Eivissa durant aquests dos darrers anys. Allò ha mobilitzat molta de gent, des de diferents àmbits de la societat.
- Tan radical va ser, allò?
- Sí, que ho era, Bastava veure el llenguatge. «Illes verges per a milionaris impotents!", cridàvem. En aquell moment ens provàvem a veure qui era més radical. D'allò varen sortir propostes d'una gran creativitat. Miquel Barceló, l’artista, també hi era. Va replegar trossos de per allà i al cap d'uns mesos va fer una exposició molt bona. Els que participàrem de tot allò, érem gent que ja havíem estat per Barcelona. l això es podia respirar. En les mogudes posteriors, però, hi participà tothom. Fins i tot, els membre d'Unió de Pagesos, que s'havia creat feia poc. N'hi va haver de pagesos, que també reberen garrotades! Es feien performances arreu dels pobles de la part forana, amb taüts que significaven la mort de Pamesa, i allò tenia èxit. Allò posà les bases de moltes coses. Poc temps després, vengueren les manifestacions per la construcció de l'autopista d'Inca. Ja no fou el mateix.
Antoni Mateu
(Diari de Balears, 07-07-07)
***
Sa Dragonera, el triunfo de la sociedad civil
Hoy hace 30 años que los ecologistas ocuparon la isla para evitar su urbanización
Desde la costa de Sant Telm se divisa en toda su dimensión longitudinal la isla de sa Dragonera, de punta a punta, coronados ambos extremos por sus respectivos faros, de Tramontana y Llebeig, guías y punto de referencia para navegantes, construidos después de la demostrada inutilidad del faro de na Popia situado en el punto más alto y casi siempre cubierto por una particular nube que lo hace invisible. Alguna torre más antigua, un aljibe a medio construir y poco o nada más construido por la mano del hombre se divisa desde la orilla de la isla mayor, desde donde no se ve la casa depagès, situada muy cerca del recóndito y minúsculo puerto. Todo lo demás es tierra virgen, cubierta por vegetación mediterránea y lo que queda del pinar, que en épocas anteriores debió ser frondoso.
Quien observe la isla con detenimiento, y una pizca de imaginación, verá en ella la silueta de un dragón en tranquilo reposo, protegido por el foso marino de aguas que las profundidades pintan de azules infinitos. Un atractivo paisajístico de singular belleza, que pudo dejar de serlo, por un plan empresarial que pretendía urbanizar sa Dragonera y que, paradójicamente, fue el acicate para la movilización de cientos de personas hasta lograr impedir el desaguisado. El 7 del 7 del 77 fue el día «D», con la ocupación pacífica de la isla por parte de los jóvenes libertarios de Terra i Llibertat, con sede en el bar «Talaiot Corcat», hoy hace 30 años. No estuvieron solos, pues al ser publicada la noticia se produjo un efecto llamada al que respondieron gentes de todas partes, de toda edad y condición. Por las fechas tan próximas al régimen franquista, esa acción ecologista hizo temer una reacción contundente por parte de las fuerzas del orden. No sucedió nada de eso, pues cuando, al día siguiente de la «toma» la Guardia Civil desembarcó en sa Dragonera «para investigar el caso», el capitán de la Benemérita dejó constancia «de la neutralidad del Cuerpo en este asunto». Tampoco tuvo consecuencias la visita que hizo a la isla ocupada el subsecretario del Medio Ambiente, del Gobierno de Adolfo Suárez, el mismo día que el escritor Baltasar Porcel declaraba su preocupación por el plan urbanístico «que destruirá completamente sa Dragonera», y anunciaba que había transmitido un telegrama de protesta al ministro Martín Villa. El 18 de julio, la mayor parte de los ocupantes abandonó la isla, para poder dedicarse a tareas de propaganda y concienciación. Uno de sus primeros éxitos políticos fue conseguir que el entonces presidente de la Diputación, Gabriel Sampol, estampara su firma en contra de la urbanización. Prosiguieron las manifestaciones en Palma, y el 20 del mismo mes se produjo una carga policial en la plaza de Cort, que se saldó con un herido leve. Nueve días después, la diputación celebró un pleno en el que por primera vez un organismo oficial solicitó un estudio para sopesar las posibilidades de la creación de un parque natural en sa Dragonera.
La isla fue nuevamente ocupada en las navidades del 78 al 79, pues no se conseguía la paralización oficial del proyecto urbanizador en esa fecha, por lo que proseguían las protestas callejeras sin rechazar las otras vías, como la judicial, consiguiendo que el 21 de enero de 1984 la Audiencia nacional fallara a favor del GOB, dejando sin efecto la Orden Ministerial de 21 de noviembre de 1980 por la que se permitía que la empresa Pamesa urbanizara sa Dragonera. En 1987, el Consell Insular de Mallorca compró la isla i los islotes que conforman el archipiélago, y el 26 de enero de 1995 fue declarada Parque Nacional por el Govern balear.
Pep Roig
(Última Hora, 07-07-07)
estelnegre | 06 Juliol, 2007 09:39
Un combatent amb vida privada
Andreu Nin (1892-1937) és conegut sobretot per la faceta política --fou un dels líders del POUM-- i per la literària. Malauradament, també és recordat per la seva mort tràgica ara fa setanta anys. Però hi ha aspectes poc coneguts de la seva vida que en mostren la cara més humana
Recordar la
trajectòria política i l’activitat
pública d’Andreu Nin, setanta anys
després d’haver estat detingut i
assassinat, hauria de representar també la
recuperació d’una faceta que sovint
hom oblida dels homes públics: la vida privada, el fet que
foren homes amb
virtuts i febleses, i que, com tothom, estimaven i necessitaven
ésser estimats.
Una vida que, sovint supeditada a l’activitat
pública, sol quedar completament
eclipsada, si no oblidada i enterrada.
L’any
1992, al documental de TV3 Operació
Nikolai, que va desentrellar
definitivament l’assassinat de Nin, hi apareixia una de les
seves filles, la Nora,
amb un retret, de segur, inevitable: del Nin polític ho
sabem tot, però .. .i
del Nin pare, què en sabem? La Nora, com l’Ira,
l’altra filla russa, va perdre
el pare quan encara era una nena, i ha hagut de viure tota la vida amb
la
recança d’un pare absent en moments molt
importants de la vida. Absent, no tan
sols després de la seva mort.
Nin fou el
prototip de revolucionari, d’home
d’acció,
d’intel·lectual i de polític, que va
posar en primer pla la realització de l’ideal:
a partir d’un moment determinat, la
revolució va esdevenir l’objectiu
fonamental de la seva vida, en el qual van quedar vertebrats tots els
altres
aspectes. Per aquesta raó Nora es podia queixar de no tenir
un record de Nin
com a pare. Un Nin que des del naixement de la seva filla havia patit
presó en
diverses ocasions, havia ocupat càrrecs de responsabilitat a
Rússia i a
Catalunya, havia viatjat en missions polítiques per tot
Europa... havia
desenvolupat, en fi, una activitat política tan absorbent
que li havia deixat
molt poc temps per a fer de pare.
La primera família
Però
la Nora i l’Ira no són les úniques
filles que
es poden queixar de manca de pare. Per bé que fins
fa poc temps era
pràcticament un misteri, avui sabem que Andreu Nin, abans
d’anar-se’n a l’URSS,
l’any 1921, va tenir una família a Catalunya.
Aproximadament entre 1912 i 1913,
un Nin encara molt jove, amb tot just una vintena d’anys bo i
fets, iniciava
una relació sentimental amb Maria Andreu i Baget,
que havia nascut a Reus l’any
1881. La Maria, per tant, era onze anys més gran que Nin.
Mestra d’escola,
havia estudiat com Nin a l’escola Normal de Tarragona,
però sembla que es van
conèixer a Barcelona. Nin hi residia des de
l’octubre de 1910, on militava a
les files del republicanisme nacionalista. Des de 1912 havia iniciat
una
intensa activitat pedagògica com a professor a
l’Ateneu Enciclopèdic Popular i
com a director de l’Escola Horaciana i de l’Ateneu
Obrer de la Barceloneta. I
el maig de 1913 començà una nova
militància dins de la Federació Catalana
del
PSOE.
Fou en
aquest marc que es van conèixer l’Andreu i
la Maria, molt possiblement a l’Escola Horaciana.
Aleshores va començar una
relació que havia de durar prop de deu anys, i que de segur
que fou complicada.
Com evoca la néta d’ambdós,
Cristina Simó --tot espigolant records familiars--,
"no van pas tenir una relació gaire fàcil, pel
caràcter de tots dos, pel
moment històric, per les seves idees, perquè el
meu avi devia entrar i sortir
de la presó tot sovint, etc... ". Però
l’any 1915, a resultes d’aquesta
relació, va néixer la seva primera filla, la
Maria Antònia. Poc temps després,
per raons econòmiques, Nin va entrar a treballar a la casa
comercial Tusell
Germans, que el va enviar a Egipte, al Caire. Des
d’allà, el maig de 1916,
enviava un telegrama a la Maria, tot recordant el primer aniversari de
la seva
filla. El text no podia ser més lacònic:
"Heureux anniversaire notre
petite. Nin." Anava adreçat al carrer Lancaster, 16, de
Barcelona. L’absència
d’un any no havia refredat el vincle. En tomant a Barcelona,
a partir de 1917, van
mantenir la relació, i el 1918 va néixer el segon
fill, en Carles Albert. Però
l’Andreu i la Maria no es van Casar mai. I els fills mai no
van dur el cognom
del pare.
La família russa
El juliol
de 1921, en assistir al congrés
fundacional de la Internacional Sindical Roja, a Moscou, Nin
va començar l’aventura
soviètica. Engrescat per la revolució
russa, i fugint, alhora, de les
persecucions de què era objecte el moviment obrer a
Catalunya --eren els anys
del pistolerisme i de les repressions de Martínez
Anido--, va romandre a l’URSS
fins a l’agost de 1930. I allà va refer la vida.
L’any 1922 va conèixer una
ex-ballarina del ballet de l’Òpera de
Moscou, que aleshores era secretària de
la Internacional, Olga Tarèeva, i s’hi va casar.
L’any sobre, el 1923, Nin es
va fer famós a Moscou quan l’Olga va tenir un part
triple. D’aquest part, però,
només va sobreviure una nena, l’Ira. I un
any més tard naixia la Nora, la
segona filla de l’Andreu. L’estada a Moscou no
devia ser fàcil per a la família
Nin: foren anys de viatges polítics per tot Europa
--Itàlia, Holanda, França--,
de lluites intenses per a evitar la consolidació de
l’estalinisme i, finalment,
d’ostracisme i marginació.
Fou amb
aquesta família russa que el setembre de
1930 Nin arribava a Barcelona, en plena crisi de la monarquia
alfonsina.
Abans, però, a Letònia, Nin i Olga es van haver
de tomar a casar, perquè, com
va recordar Nin mateix, "érem en un país
reconegut. Així, doncs, ni la
dona era la meva dona ni els fills eren els meus fills", i si volien
continuar el viatge s’havien de casar: "Al cap de
vuit anys de casat vaig
tornar-hi. La meva dona es mereix ben bé dos matrimonis",
explicava a un
periodista poques setmanes més tard.
Els anys republicans
Mentrestant,
la Maria, la primera dona, s‘havia casat
l’any 1927 amb Ismael Simó, que va
reconèixer com a propis els fills de la
Maria i de l’Andreu i, alhora, els va donar el cognom. Per
aquesta mateixa
època la Maria va fundar a Sabadell una escola per a noies.
Centrat de
bell nou en la vida política catalana,
lluitant per la recomposició del moviment comunista a
Catalunya i a l’estat
espanyol, i lliurat també a la feina de traductor del rus,
Nin va voler
recuperar la relació amb la família
catalana. Com recorda Cristina Simó, la
Maria no en va voler saber res, i la filla gran féu costat a
la seva mare.
Però, en canvi, el fill, en Carles Albert, hi va entrar en
relació, i d’amagat
tant de la família catalana com de la família
russa, sembla que pare i fill van
tenir alguna relació, sempre difícil de
precisar. El fet és que els
correligionaris polítics de Nin mai no en van saber res i
només vagament tenien
notícia d’una família catalana
prèvia.
Perquè,
per a tothom, l’única família
d’Andreu Nin
era la legal, formada per una dona russa i dues filles que, com
recordava poc
abans de morir Maria Aurèlia Capmany, estudiaven a Barcelona
en una escola
catalana. Molts anys més tard, es va parlar d’un
suposat idil·li que Nin havia
viscut amb Mercè Rodoreda, però la veritat
és que l’única persona que en va
parlar,
sense cap prova documentada, fou la periodista Anna Murià.
El llegat biològic
L’assassinat
de Nin, el juny de 1937, va colpir
moltes vides. La família russa, l’Olga --que va
morir als Estats Units--, la
Nora --que es va casar i viu a Itàlia-- i l’Ira
--casada i resident als Estats
Units-- van anar sobrevivint amb el trauma de la
desaparició. La família
catalana va viure entre secrets i silencis. La Maria va morir a
Barcelona el
1940. En Carles --que durant la guerra fou pilot de
l’aviació republicana i va
morir l’any 1969 d’accident prop de
l’aeròdrom de Sabadell-- recordava que no
va poder fer la instrucció militar a
Rússia, perquè segurament no n’hauria
tomat mai, pel fet de ser fill de qui ho era... La Cristina, la
néta, ara
intenta a corre-cuita recuperar uns records i una
història que considera
propis, però que li han estat amagats durant molts anys.
Tot plegat
forma part de la tragèdia d’Andreu Nin,
d’una tragèdia que, com recordava
l’escriptor Albert Camus, assenyalant que la
seva experiència va salvar l’honorabilitat del
socialisme de l’època, és
també,
en bona mesura, la tragèdia del segle XX.
Pelai
Pagès i Blanch
(El Temps, 1.200 / 12-06-07)
***
Andreu Nin o la injustícia que reposa sota terra
Quan s’escau el setantè aniversari de la mort d’Andreu Nin, els historiadors Pelai Pagès i Andrew Durgan, bons coneixedors de la història del marxisme a Catalunya, reflexionen sobre el paper d’un dels líders del POUM i les circumstàncies del seu assassinat
- En quin nivell
polític cal situar la figura d’Andreu
Nin?
- PELAI
PAGÈS. Andreu Nin s’ha d’interpretar en
el
context d’un moment en què a Catalunya hi ha grans
transformacions polítiques
i socials; un període amb moltes expectatives de canvi i
també de revolució.
Nin va començar a implicar-se amb la causa de la
classe obrera. I també amb
l’emancipació
nacional, no únicament social. Això va ser una
constant en la seva vida. A més,
tenia una característica que no tenien pas tots els
polítics catalans de l’època:
va saber teoritzar sobre aquesta experiència.
-
Nin era més un teòric que no un d’home
d’acció?
- ANDREW
DURGAN. Igual que molts intel·lectuals
revolucionaris de l’època, Nin no era solament un
teòric, sinó que es va
implicar molt en qüestions organitzatives del moviment
revolucionari, tant quan
va ser secretari adjunt de la Internacional Sindical Roja, a
Moscou --amb una
responsabilitat enorme en un moviment que abraçava milions
de persones--, com
quan militava en un grup d’unes quantes desenes de
persones aquí a Catalunya.
Es pot fer un paral·lelisme amb molts més
revolucionaris de l’època,
començant
per Lenin, que, a més d’escriure, eren persones
molt implicades.
- Com creieu que van influir en
Nin els nou anys
que va passar a Moscou als anys vint?
- P.
PAGÈS. Aquesta experiència va ser definitiva
per al seu futur, perquè va viure de prop les vicissituds de
la Revolució
Russa i es va implicar en la fase de la construcció del
socialisme. Després,
quan es va iniciar la involució estaliniana,
l’experiència russa li va
permetre de veure què havia de ser el socialisme i
què no.
- A.
DURGAN. Cal entendre Nin com algú que forma
part de tota una generació de revolucionaris
compromesos amb la Revolució
Russa, gent amb molt de talent que havien estat els fundadors del
moviment
comunista i que van voler desentendre-se’n quan hi
hagué l’ascens de l’estalinisme.
- Quina fou
l’aportació de Nin a la política
catalana dels anys 30, quan va tornar de Moscou i va fundar
Izquierda
Comunista?
- A.
DURGAN. Nin va contribuir a les idees del
moviment obrer de tot l’estat espanyol; tot i que IC era una
organització
relativament petita, intel·lectualment tenia una
influència més àmplia. Pel que
fa a Catalunya, cal destacar la teorització de Nin sobre la
qüestió nacional i
també que fou un dels primers marxistes que va escriure
sobre el feixisme.
- L’odi de Stalin vers
Nin té l’origen en els anys
en què vivia a Rússia i per la proximitat a
Trotski, o bé era fruit de la
critica del POUM als processos de Moscou de l’any 36?
- P.
PAGÈS. L’odi de Stalin cap a Nin venia del fet
que era dels pocs polítics de l’estat espanyol que
coneixia molt bé per dins el
procés de la Revolució Russa; és a
dir, coneixia molt bé l’estalinisme i per
tant Stalin el podia considerar un representant
d’aquella vella guàrdia
bolxevic que ell anava eliminant des de 1936.
- Podríem dir que
Stalin recelava de Nin per les
coses que sabia?
- P.
PAGÈS. Sí. El temor d’Stalin era el que
pot
tenir un home davant d’un altre que li coneix els secrets.
- Hi esteu d’acord,
senyor Durgan?
- A.
DURGAN. Sí, però cal tenir en compte el
context; és a dir, l’existència del
POUM com a partit que representa una alternativa
al Partit Comunista, que defensa els bolxevics i reivindica
Lenin, en un
context de gran importància internacional com fou la Guerra
Civil, fa que
Stalin no pugui tolerar un partit com el POUM. Per tant, encara que Nin
no
hagués conegut bé l’URSS,
també hi hauria hagut la repressió contra el
POUM.
- Creieu que Nin va estar a
l’altura de les
circumstàncies durant la Guerra Civil, o
bé, amb Maurin al capdavant --si no
hagués caigut en mans dels rebels--, les coses haurien anat
d’una altra manera
per al POUM?
- P.
PAGÈS. Com a historiador no m’agrada fer
història ficció. Dit això, cal
assenyalar que dins el POUM allò que deia Maurín
no anava a missa. Tot i que tenia molt carisma, les seves idees sempre
eren
discutides. Maurin i Nin es. complementaven: Nin era el mestre en el
sentit més
pedagògic, que volia convèncer per
mitjà de la raó, i Maurin era l’home
del
partit, el qui mobilitzava les masses. Evidentment que va ser important
que
Maurín no hi fos durant la Guerra Civil. Tothom el va trobar
a faltar,
començant per Nin mateix. També és
cert que algun sector, sobretot procedent
del BOC, va qüestionar Nin, perquè
continuava essent, entre cometes, el
trotskista. Ara bé, si analitzem la política que
va desenvolupar el POUM
durant la guerra es veu com manté una lògica
total i absoluta en tot allò que
havien decidit i aprovat prèviament.
- A.
DURGAN. Hi ha historiadors que sostenen que
amb Nin i els trotskistes entre cometes el POUM es va convertir en un
partit
molt més radical. Però si analitzem bé
la política del partit durant la guerra
i els mesos previs, quan encara hi ha Maurin, veiem que és
la mateixa.
- Tots dos heu utilitzat
l’expressió
"trotskistes entre cometes". Després de tots aquests anys es
continua
dient que el POUM era trotskista...
- P.
PAGÈS. Fins i tot encara hi ha qui diu que Nin
havia estat secretari de Trotski, cosa que no és veritat.
És evident que Nin
va ser trotskista en el sentit polític i
ideològic del terme. Hi va haver un
moment en què es va comprometre en el projecte de
regeneració de la Internacional
Comunista, però quan es va veure que això era
impossible va haver-hi un canvi
de tàctica i van començar les desavinences entre
ells dos. Nin va ser
trotskista en el sentit ideològic fins a la mort. Ara
bé, si s’entén per
trotskista I ‘home que manté una fidelitat i una
ortodòxia al líder, ni Nin ni
el POUM no ho van ser mai. Passa que a tots dos se’ls
atribueix aquesta
etiqueta en un moment en que trotskista volia dir
"anticomunista" i
"feixista".
- A.
DURGAN. El terme trotskista
és tergiversat, avui dia. Nin no era trotskista en un
sentit absolutament fidel, sinó que tenia idees
pròpies. Molta gent trotskista
va tenir diferències amb la línia oficial. Els
unia era el rebuig cap a l’estalinisme,
un moviment que havia posat fi a la democràcia tant dins el
PCUS com dins l’URSS.
- Un dels moments culminants de
la carrera política
d’Andreu Nin és quan esdevé conseller
de Justícia de la Generalitat de
Catalunya, el setembre del 36. Com ho valoreu?
- P.
PAGÈS. Va ser important en molts aspectes. Va
portar-hi a terme una gestió molt important, va posar ordre
en l’àmbit
judicial. A partir del setembre hi va haver una davallada de la
repressió
indiscriminada, incontrolada, que hi havia hagut durant
l’estiu. També, per
primera vegada a Catalunya i a Espanya, es concedeix la majoria
d’edat als
divuit anys.
- Per què el van fer
fora del govern al cap de dos
mesos?
- P.
PAGÈS. Això va ser una maniobra
política
encapçalada sobretot pel PSUC, en un moment en
què ja havia començat la campanya
contra el POUM. És evident que ni Stalin ni el PCE ni el
PSUC no havien assumit
totes les accions que el POUM havia portat a terme contra
l’URSS, no havien
assumit la crítica contra els processos de Moscou,
no havien assumit la
crítica a l’actitud de Stalin vers la Guerra
Civil. I el POUM seguia una
política radicalment diferent de la del PCE i el PSUC. Ve un
moment en què el
POUM es converteix en una veritable obsessió per
als estalinistes i també per
al PCE i el PSUC, de manera que a final del 36 el POUM denuncia
maniobres
directes de l’URSS en la política espanyola.
Aquestes crítiques ja no són
acceptades i es quan el PSUC provoca la crisi del govern
d’unitat que acaba
fent fora Nin, però que, tal com es demostra
més tard, no talla els problemes
a la rereguarda.
- Aquests problemes van arribar a
la màxima
expressió durant els Fets de Maig de l’any
següent A partir d’aquell moment,
la repressió va afectar Nin, el cas més
significatiu, però també molts més
militants del POUM...
- A.
DURGAN. La repressió ja va començar
l’octubre
del 36 amb els atacs al POUM de Madrid, quan joves comunistes
van assaltar-ne
la seu. Hi ha una instrucció molt clara per part de la
Internacional Comunista
en què es critica el PCE per no haver encapçalat
una campanya antitrotskista
més forta. És molt ben documentat que des de
Moscou arriben instruccions molt
clares per a eliminar el POUM. Nin no va ser
l’únic. Fou el més important,
però
hi hagué més militants que hi van perdre la vida.
Si no van matar més gent és
perquè després de la desaparició de
Nin hi va haver un gran escàndol internacional,
una gran campanya de solidaritat que va evitar que fossin executats
més
dirigents.
- Setanta anys després
és possible de descobrir qui
va ser el braç executor de l’assassinat
d’Andreu Nin?
- P.
PAGÈS. La persona que el va executar físicament
no la coneixem, entre més raons perquè
en la documentació que es conserva a l’arxiu
de la policia política soviètica a Moscou els
noms de les persones que havien
segrestat Nin i que l’havien interrogat són
ratllats.
- I pel que fa a la
responsabilitat que hi van
tenir el PCE i el PSUC?
- A.
DURGAN. Gent important, tant del PCE com del
PSUC, han criticat durament l’assassinat d’Andreu
Nin. Ja l’any 1979, un
editorial de Treball, el
butlletí del
PSUC, en condemnava l’assassinat. Però hi ha coses
que no són tan clares.
Personalment, penso que és impossible que no hi fossin
implicats, perquè en
tota l’activitat de la policia política
soviètica a la zona republicana hi
havia vinculació constant amb comunistes espanyols i
catalans, que participaven
en la repressió. La responsabilitat moral per a mi
és claríssima, encara que
no hi participessin directament.
- Aleshores, es poden qualificar
el PCE i el PSUC
de còmplices de l’assassinat en un mateix
nivell?
- P.
PAGÈS. Hi ha complicitats en la mateixa
escala. Avui sabem que la txeca on van portar Nin a Alcalà
de Henares era la
casa d’Hidalgo de Cisneros, i tant ell com la seva companya,
Constancia de Mora
Maura, aristòcrates i militants del PCE, van tenir un paper
clau en tot el
procés. Ara, tampoc no en faria una inculpació
general. La militància comunista
encara era de fe cega i això feia que molts militants de
base es creguessin
allò que deia la propaganda.
- Aquesta fe cega explica que
setanta anys després
encara hi hagi un odi gairebé irreconciliable entre
psucaires i poumistes?
- P.
PAGÈS. Sorprenentment, malgrat les evidències,
encara hi ha gent que atribueix el final de Nin a una simple
desaparició i no
pas a un assassinat.
- A.
DURGAN. Jo crec que allò rellevant no és
que
la gent negui que Nin fos assassinat, sinó que hi hagi una
mena de nou
revisionisme d’alguns historiadors, que sostenen que
la radicalitat del POUM
va provocar la repressió. És una visió
que vol justificar, no pas l’assassinat
de Nin, però sí la repressió del POUM.
- Ara es parla molt de la
memòria democràtica i
antifeixista. Nin, però, va ser una víctima del
bàndol republicà ...
- A.
DURGAN. Quan es parla de la memòria històrica,
crec que s’oblida que no acaba de ser cert el
tòpic de les dues Espanyes,
perquè en realitat n’hi va haver tres. Si volem
reivindicar allò que va
significar Nin i més gent cal tenir molt en compte la
tercera: l’Espanya
revolucionària. Crec que fer justícia a la
memòria de Nin és també. fer
justícia
a tota aquesta experiència.
- P.
PAGÈS. La història ja li ha fet
justícia, a
Nin. De tota manera, la memòria
històrica també exigeix recuperar la
d’aquells
fets que no agraden. En aquest sentit, crec que el govern
català ha de ser
valent i assumir la reivindicació
històrica de la personalitat d’Andreu Nin
amb totes les conseqüències.
- Seria possible trobar-ne el cos?
- P.
PAGÈS. Sempre he considerat que això seria una
pèrdua d’esforços i de diners.
Els morts, se’ls ha de deixar descansar. No aporta
res a la història trobar
una despulla. En tot cas seria interessant, si es pogués
saber on el van
enterrar, recordar-ho amb algun monòlit.
Xevi
Camprubí
(El Temps, 1.200 / 12-06-07)
« | Juliol 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |