estelnegre | 31 Juliol, 2007 06:53
La Plataforma «Quin
Port volem?» i Maulets organitzen un concert de cantautors
per aquest divendres
3 d'agost, a la plaça de Sant Jaume de Portocolom (davant
l'església). El
concert començarà a les 21.30 hores.
Actuaran: Jaume
Reus, Cesc Freixes i Les Llunàtiques.
Hi haurà menjar,
begudes, paradeta de material, així com formularis per
firmar on és demana la
protecció de la zona de Son Marçal.
Per favor, feu-ne
difusió.
Vos hi esperam a tothom.
estelnegre | 30 Juliol, 2007 04:23
Divendres 3 d'agost, a les 20.00 hores, davant del consolat mexicà de Palma (Guillem Costa, 2): concentració de repulsa davant de les actuacions policíaques que el govern mexicà està realitzant en l'Estat d'Oaxaca contra la població civil.
Dissabte 4 d'agost, a les 11.30 hores, al carrer Sant Miquel, cantonada amb plaça d'Espanya de Palma: concentració de repulsa.
Per als pròxims dies 3
i 4 d'agost la CNT, junt amb altres
organitzacions, ha organitzat concentracions de repulsa contra els
esdeveniments que des de fa un any, i en especial, des de fa uns dies
estan
ocorrent en l'Estat mexicà d'Oaxaca, on sindicalistes,
població indígena i
membres de col·lectius socials estan sent segrestats,
empresonats i assassinats
a trets per la policia federal. La raó: les mobilitzacions
populars que des de
fa un any se succeeixen a Oaxaca reivindicant millores socials i
econòmiques
per a la població civil i treballadora. Aquesta
és l'actitud que actualment
manté el Govern d'Oaxaca presidit per Ulises Ruiz.
És per tot
això que des de CNT impulsem aquestes concentracions, per a
solidaritzar-nos
amb els nostres companys de l'APPO i per demanar la cessació
immediata
d'aquestes actituds, la llibertat dels presos polítics
d'Oaxaca i l'aparició
dels desapareguts, segrestats pel govern mexicà.
Solidaritat internacional amb
Oaxaca!
Si vols manifestar la teva
solidaritat amb el poble d'Oaxaca, vine a les
concentracions dels dies 3 i 4 d'agost.
T'hi esperem!
Enllaços relacionats:
www.asambleapopulardeoaxaca.com
http://solidaridadconmexico.blogspot.com
Salut i anarcosindicalisme
Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)
971 726 461
estelnegre | 29 Juliol, 2007 05:36
La catedral de la discordia
Monseñor Agustín García-Gasco se retirará pronto, probablemente el año próximo, de la Archidiócesis de Valencia. Pero antes quiere dejar una herencia, cuando menos, ‘envenenada’: una macroparroquia dedicada a los 233 “mártires” valencianos asesinados por el bando republicano en la Guerra Civil
El obispo Ángel Herrera habló una vez ante el Papa de la «cruzada» de 1936. Repitió tres veces la palabra ‘cruzada’, hasta que el Pontífice lo interrumpió: «Futura eminencia [luego sería ungido cardenal por Pablo VI], no diga más lo de ‘cruzada’. En España hubo una guerra civil. Y terrible»”. La anécdota la cuenta el sacerdote Emili Marín, un cura de base vinculado al Fòrum Cristianisme i Món d’Avui (Cristianismo y Mundo de Hoy) y con muchos años de lucha. Desde la sede de la revista que dirige –Saó, fundada hace más de un cuarto de siglo–, en un pequeño piso de un barrio obrero de Valencia, echa pestes contra la decisión de su arzobispo, Agustín García-Gasco, de erigir una gran parroquia dedicada a los “mártires” de la Guerra Civil al otro lado de la ciudad, en El Grau, precisamente una de las la nuevas zonas de élite de la capital del Turia, frente a la Ciudad de las Artes y las Ciencias. “Como sacerdote, claro que quiero nuevos templos –dice–, pero siempre es primero la devoción y la advocación y, luego, la iglesia. Inventarnos esto de los mártires y con esta urgencia… La beatificación de Juan XXIII no llega; la de Óscar Romero tampoco... La santidad nunca ha sido fácil en la Iglesia, pero para éstos, como pasó con San Josemaría [Escrivá de Balaguer, el fundador del Opus Dei, al que también levantarán una parroquia en Valencia], sí hay prisa. Es deplorable”.
El padre Marín, como muchos otros cristianos de la archidiócesis valenciana, considera una “provocación” el templo de García-Gasco, “sobre todo en esta época, cuando se han descubierto 26.300 muertos de la posguerra en fosas comunes del cementerio general; entre ellos, sin duda, muchísimos católicos, y aún estamos esperando que la Iglesia diga algo. Esos sí están sepultados por montones de tierra, pero también de voluntades”.
Las palabras del sacerdote reflejan bien el sentir de una parte de los creyentes valencianos. Un ejemplo es Enric Capilla, un “católico, republicano y nacionalista” –como él mismo se define– militante del Bloc Nacionalista Valencià que sigue con misa dominical en la parroquia de su barrio, Hermanos Maristas, cuya asociación de vecinos también preside. Enric ya tuvo que lidiar con García-Gasco por otra parroquia prevista junto a su casa. “El Ayuntamiento permutó L’Almoina [las ruinas del centro histórico de la ciudad, un solar de la Iglesia] por terrenos para hacer doce templos. Y aquí –dice, en la plaza recuperada para jardín– iba a poner uno a seis metros de las casas. Santa María Micaela, se llamaría. Paramos el proyecto, sí; pero a cambio, el Ayuntamiento cedió al Arzobispado 25.000 metros ahí al lado. ¿Para qué tanto, si luego ves las iglesias vacías? Con la de los «mártires », igual: un despropósito urbanístico, político y social, que abrirá heridas y hará poco por reconciliar a nadie”.
A la parroquia de la Guerra Civil ya hay quien la llama “catedral bis” por sus dimensiones: 3.300 metros cuadrados de hormigón de la antigua fábrica química de Cross, con un campanario de 28 metros, según diseño del arquitecto Vicente Ordura. “No es de recibo –lamenta otro cristiano y republicano, el abogado Jaume Ferrá–. En principio, a mí no me sabe mal que se haga el templo; pero ¿por qué no dedicarlo a Santa Isabel de Portugal, hija de reyes y santa desde hace mucho tiempo, que era de aquí? ¿Por qué no una advocación mariana? Esta Iglesia no ha hecho sus deberes y se equivoca de camino: esto dividirá a los valencianos, que sufrieron mucho en aquella época”.
El letrado se refiere a los muertos “del otro bando”, algo que hiere especialmente a quienes tienen familiares sepultados –por “tierra y voluntades” , como decía Emili Marín– en las fosas comunes de la zona. Como Vicente Muñiz, nacido precisamente en El Grau –donde se levantará la macroiglesia–, aunque vive en Sagunto. Aún recuerda la reconversión que sufrieron el pueblo y su siderurgia –a él también lo despidieron de una de las fábricas– hace más de veinte años, con el PSOE casi recién llegado al poder y Carlos Solchaga de ministro: “Después de tanto esperar por la democracia, no pensábamos que la izquierda nos traicionase –dice–; pero Felipe González lo hizo. Vino aquí y dijo que esto no se tocaba. Le creímos y... ya ves”.
Pero si dura fue la reconversión para Vicente, aún peor fue descubrir que sus padres, Amando y Águeda, yacían sepultados en las fosas de Paterna, a escasos kilómetros de la capital valenciana. “Los fusilaron años después de la guerra, el 5 de abril de 1941. Yo tenía 6 años –recuerda Vicente–. A mi madre, que vivía con mi hermano Pepe y conmigo en un convento hecho cárcel, la ‘sacaron’ [la llevaron a fusilar] tras denunciarla las propias monjas” . Para colmo, a Vicente le tocó hacer la mili en Paterna, en 1957. Desde entonces está pidiendo los papeles de sus padres y la revisión del juicio sumarísimo al que los sometieron, acusándolos de haber matado a tres mujeres de las que no hay ni nombres y de alabar a la República un 14 de abril. Los jueces españoles han rechazado sus recursos, pero lo tiene pendiente del Tribunal de Estrasburgo, en lo que es el primer caso de esta naturaleza. Y espera ganar: “Fue una vergüenza –dice–. Y ahora levantan una parroquia para los otros, después de cuarenta años de alabanzas..!”.
Su caso no es muy distinto del de Celia Chofre. Valenciana de Riola, también descubrió hace poco las tumbas de sus abuelos, tras años de “silencio y vergüenza” , como ella dice: “Mis abuelos paterno y materno eran republicanos. Del uno, Federico, sabíamos que yacía en Paterna, junto a tantos compañeros… Del otro no supimos nada hasta que el Fòrum –el que dirige Amparo Salvador– lo descubrió junto a las tumbas de 26.300 personas en Valencia”.
Al hablar, a Celia se le pone un nudo en la garganta, pero no tan grande como para ocultar su tristeza y su rabia; pero también, su aplomo: “Eran dos personas de bien, excelentes profesionales en lo suyo. A Agustín, que era el alcalde de Riola, no se le pudo imputar un solo delito de sangre: al contrario, dio la cara por la gente de derechas en plena guerra. Decía: «A éste os lo lleváis, pero por encima de mi cadáver». No le sirvió de nada: la derecha de entonces no le perdonó su forma de ser, su cultura…”.
Cuando relata cómo pasearon a su abuelo, Celia no puede evitar que se le agüen los ojos: “Le acusaron de disfrazarse de cura en unos carnavales y lo llevaron a que firmara una confesión. El dijo, muy serio, que no firmaría algo así ni vivo ni muerto. Lo apalearon hasta morir en la cárcel de Sueca, el 22 de diciembre del 41, el mismo año en que mataron al otro abuelo. Hacía dos años del fin de la guerra, pero como si no”.
Por eso, y por más cosas, Celia Chofre no puede concebir que la Iglesia –con mayúsculas– no dé un paso por lo que ocurrió con los republicanos y, sin embargo, sí pueda levantar un templo como el previsto. “Yo apostaté para casarme –explica–, después, lógicamente, de que me bautizaran de pequeña, como a todo el mundo; pero esto no es así… A mi madre la hicieron bautizarse a los 17 años. La Iglesia, que se dedique a lo suyo y, por favor, que no ponga pegas a los demás”.
Así opina también Víctor Baeta, un republicano que, aunque no se define como católico, sí cuenta con muchos amigos creyentes con los que habla a menudo: “Tal vez como respuesta al islamismo radical, o por no perder cosas consideradas sagradas, lo cierto es que la Iglesia se ha radicalizado hacia lo conservador –dice–. Y aquí, en Valencia, aún se nota más, como si no contara la secular separación entre Iglesia y Estado. Tremendo”.
Memoria sepultada
Fue hace año y medio, más o menos. El Fòrum per la Memòria del País Valencià, que preside Amparo Salvador, se dio de bruces con un bombazo: 26.300 cadáveres enterrados en fosas comunes en el Cementerio General de Valencia. “Sabíamos que había habido muchos muertos en Valencia [ésta y Alicante fueron las últimas ciudades en rendirse] tras el fin de la Guerra Civil –dice Amparo– y que hubo represión. Pero no sabíamos dónde estaban los cadáveres”. Empezaron a investigar por rumores, por simples comentarios de gente que recordaba las matanzas. Una persona les habló de haber visto la plaza de toros llena de gente, más de 40.000 personas cuyos gritos se oían desde fuera. “Pero fue difícil –confiesa Amparo Salvador–. Primero, porque nadie quería dar la cara. Tenían miedo a que se conociesen sus datos. Segundo, porque los muertos fueron muchos: en la cárcel Modelo, por ejemplo, una epidemia de tifus en 1942 se llevó a un montón de gente”. El Fòrum empezó su labor de zapa: revisar testimonios, documentos, archivos... hasta que aparecieron las fosas del cementerio y, éstas sí, perfectamente clasificadas en cuadrados, en filas, en hileras: “Hasta ahora, hemos identificado más de 12.000 cuerpos con insólitas causas de muerte –señala Salvador–: dispepsia [o, lo que es lo mismo, indigestión], caquexia [desnutrición, es decir, muertos de hambre], paros cardiacos... En las fosas se enterraban entre cuatro y doce cuerpos unos encima de otros. Hay testimonios de cómo los llevaban en carros cada noche desde las cárceles y de cómo a otros los fusilaban ante la tapia de la entrada. Pero lo peor –termina la presidenta del Fòrum– fue descubrir que entre los muertos había cientos de niños”.
El Ayuntamiento de Valencia, que gobierna Rita Barberá (PP), quiso tapar con nuevos nichos algunas fosas –muchas están cubiertas de nuevas tumbas, cemento, árboles, mausoleos o paseos–, hasta ocupar miles de metros cuadrados. Incluso envió a guardias de seguridad para que los camiones pudieran llevarse la tierra –y los restos– sin ser molestados; pero el Fòrum recurrió a la Justicia, que paralizó la demolición.
Víctimas con nombre
Amparo Salvador (arriba) halló 26.300 muertos tras la guerra en fosas del cementerio de Valencia, de los que ha identificado a más de 12.000. Los padres de Vicente Muñiz, Águeda (con sus hijos en brazos, a la izquierda) y Amando (centro), fueron dos de esas víctimas, fusilados el 5 de abril de 1941, aunque sus cuerpos están en fosas halladas en Paterna. Junto a estas líneas, dos “mártires” del otro lado: los franciscanos Pascual Fortuño y Plácido García, asesinados en 1936, uno junto a Benicàssim y el otro en Denia, respectivamente.
Juan Luis Álvarez
(Interviú, 1.629 / 16-07-07)
***
Fes sentir la teva
opinió
Si
estàs d'acord
amb el contingut de la carta ompli el formulari de baix amb les teues
dades i
polsa "Enviar", per a
enviar un
email a l'Arquebisbat
i a l'alcaldesa de València
A
l'Arquebisbat i a l'Ajuntament de València
Davant el
greu afront que suposa per a les
víctimes del franquisme i les seues famílies, i
per a la societat democràtica
en general, la construcció a València per part de
l'Arquebisbat de l'anomenat
cridat "macrosantuari", dedicat a 233 “víctimes
innocents de la Santa
Croada”, en un terreny públic de quasi 4.000 m2
donat per l'Ajuntament de
València, en el lloc més car de la ciutat i
valorat en milions d'euros,.
DENUNCIEM el següent:
1º.- No poden
considerar-se “innocents” a membres d'una
organització que com l'Església
Catòlica, es va aliar entre uns altres amb Hitler i el
feixisme italià de
Mussolini, per a executar un colp d'estat criminal contra el govern
legítim de
la II República, constituït després
d'unes eleccions lliures i democràtiques,
que va costar la vida de centenars de milers de persones..
2º.-
L' Església Catòlica, una vegada
finalitzada la guerra, creà, juntament amb els militars
colpistes, tota una
indústria de la repressió que va afectar a tots
els sectors indefensos de la
població: xiquets i xiquetes, persones majors, ferits,
malalts, etc, i als
demòcrates que havien defensat l'ordre constitucional, la
llibertat i la
democràcia, posant al servei de la maquinària
repressora els seus edificis per
a ser habilitats com presons, i creant “ex profeso”
ordres religioses d'homes i
de dones per a exercir de carcellers/as.
3º.- Entenem que el
"macrosantuari" es construeix per a desviar l'atenció de
l'immens
horror que va ser la repressió del franquisme a
València, del que donen testimoniatge
les 26.300 persones enterrades en les immenses Fosses Comunes del
cementiri
(moltes d' elles llançades ni tan sols un
taüt), els camps de concentració
creats per tots els llocs, els Consells de Guerra
Sumaríssims, etc.
Per altra banda, a
dia d' avui, després de 30 anys de democràcia,
les víctimes del franquisme no
han estat rehabilitades, ni jutjats els responsables i
col·laboradors del
genocidi i de la repressió, i ens trobem per contra que,
després de 70 anys
d'honors i reconeixements, els religiosos que van donar el colp d'estat
han
arribat, fins i tot, a ser canonitzats per l'Estat Vaticà,
en una clara
apologia del feixisme i del colp d'estat.
Davant aquesta
situació,
EXIGIM la paralització immediata dels
treballs del "macrosantuari"
i la devolució a la ciutat dels terrenys donats per
l'Ajuntament de València a
l'Arquebisbat, de manera que siguen els esmentats terrenys destinats a
equipaments i serveis públics.
Atentament,
Noms i llinatges: | |
DNI: | |
Correu electrònic: | |
Localitat: | |
Ompli el formulari amb les teues dades i polsa "Enviar"
estelnegre | 28 Juliol, 2007 04:42
El moviment ecologista a les Balears va néixer el juliol de 1977, amb l'ocupació de l'illot de Sa Dragonera
El 7 de
juliol de 1977, la mítica data del 7-7-77,
és el dia del naixement per sorpresa del moviment ecologista
a les Balears. Uns
centenars de joves es concentraren a Sant Elm, a la punta sud-oest de
Mallorca,
al municipi d'Andratx. Amb motxilles i aspecte de hippies
deixaren
bocabadats turistes i veïns. Ningú no entenia
què hi feia allà, aquella
pintoresca gernació. Un guàrdia civil els ho
demanà. "Anem a fer una
excursió", respongué algú. I, en
efecte, a bord de matalassos de platja,
salvavides rodons de nen, alguns amb petites barques llogades
als pescadors
del port, com pogueren, anaren superant el canal que separa Sant Elm de
l'illot
de sa Dragonera. Una excursió
peculiar. La Guàrdia Civil, tot d'una,
n'informà la central de Palma. En
qüestió d'hores arribaren al petit port
dotzenes d'uniformitats i molts, molts periodistes. L'endemà
tota la premsa de
les Balears ho destacava a la portada: centenars de joves havien ocupat
sa Dragonera en protesta pel projecte d'urbanització a
càrrec d'una empresa
valenciana, PAMESA.
El ressò de la primera acció directa del moviment ecologista va superar ben aviat la mar balear. La premsa de Barcelona i de Madrid també se'n feu ressò. Durant els dies següents, els rotatius de les principals capitals europees destacaren aquella insòlita actuació d'un grup de joves sense organització. S'hi publicaren moltes fotos: campaments improvisats, algú nedant nu, parelles que es besaven immortalitzades a contrallum... La força de les imatges era enorme. Naixia un mite. Sa Dragonera esdevenia quelcom més que un simple illot. Era el crit de guerra --"PAMESA cabrons, Dragonera per als dragons!"-- d'una generació de joves del postfranquisme desencantats dels partits polítics tradicionals i que, sense ser mediatitzats per cap organització, havien decidit passar a l'acció.
Anarcoecologistes
Ja a
principi dels anys setanta anà quallant a
l'illa de Mallorca, i a totes les Balears, una idea difusa de
proteccionisme
territorial i ambiental popular. Els partits
polítics --encara a la
clandestinitat-- no es preocupaven gens ni mica pel medi. Ni tan sols
havent
mort el dictador. Per exemple, a les primeres eleccions --15 de juny de
1977--
cap partit no féu esment de la necessitat de preservar el
territori, llevat del
PSI (Partit Socialista de les Illes, que després es
convertí en els PSM de
Mallorca i Menorca), que s'hi referia de forma molt
genèrica. Tanmateix, una
part de la joventut sí que se'n preocupava. El 1973 havia
nascut el GOB (Grup
d'Ornitologia Balear), que el 1975 allargà el nom oficial
afegint-hi "i
defensa de la Naturalesa". Per un altre costat, en
ambients anarquistes
localitzats a Palma, el 1976 es comença a pensar a crear un
grup --no pas una
organització-- per canalitzar les inquietuds de la joventut
àcrata. Així neix
el Talaiot Corcat, del qual, més endavant, nasqué
un altre grup, Terra i
Llibertat. El primer donà nom a un cafè de
l'eixample de Palma, on es reunia
gent de totes les edats: des de quasi al·lots --de 14 anys o
15-- fins a
persones adultes, tot plegats imbuïts de la idea de
participar en la vida
pública, però no per mitjà de partits.
La majoria bevien de la tradició
ideològica
àcrata. En aquell cafè fou on es
projectà la idea d'una acció directa en favor
del territori. Des d'allà es muntà la
caòtica logística per oferir cobertura
als primers "guerrers verds" que el 7-7-77 donaren la sorpresa
pública quan ocuparen sa Dragonera.
Tanmateix.
la gran aportació dels joves
llibertaris no fou l'ocupació en si, sinó
l'exemple. Més endavant, els des
grups àcrates es diluïren i en prengué
el relleu el GOB. L'octubre de 1979 se
celebrà a Palma la primera gran
manifestació en defensa de la natura. Rere la
pancarta "Salvem sa Dragonera". s'aplegaren milers de persones de
tota ideologia. Per Nadal d'aquell mateix any tomaren ocupar l'illa. En
aquell
cas, les peripècies judicials --recursos del GOB, de la
Societat d'Història
Natural, de l'Obra Cultural Balear, del Col·legi
d'Arquitectes i del Foment del
Turisme-- es perllongaren temps i temps fins que, al final, els dragons
--en
realitat, sargantanes-- pogueren continuar prenent el sol
tranquil·lament panxa
enlaire a la seva illa: el 1984 la justícia
decretà la prohibició d'urbanitzar-la.
El 1988 l'illot fou adquirit pel Consell de Mallorca i el 1994
passà a ser parc
natural.
El moviment ecologista
L'èxit
del moviment per a salvar sa Dragonera fou
el far que seguiren nombroses iniciatives posteriors.
L'actuació següent no fou
pas menor: la salvació des Trenc, una platja
paradisíaca del sud de Mallorca
també guanyada al ciment gràcies a la
pressió popular. En aquestes campanyes i
en totes les posteriors ja ha estat el GOB que ha portat la iniciativa.
A la
segona meitat dels anys setanta, Xavier Pastor, al capdavant d'una nova
fornada
de joves ecologistes, passà a dirigir l'entitat ecologista i
li donà el segell
que té actualment. D'aleshores ençà hi
ha hagut moltes batalles, algunes de guanyades
i algunes de perdudes, però cap ni una amb una sola mostra
de violència --com
tampoc no n'hi hagué a les dues ocupacions de sa Dragonera,
llevat de la
coacció de la Guàrdia Civil. Però en
general el triomf del moviment ecologista
és indubtable. Perquè, a banda les proteccions
territorials que ha guanyat de
forma directa, per ventura encara és més
important que ha estès tant la
sensibilitat proteccionista que avui a les Balears no hi ha ni un sol
partit
polític, ni una sola organització de cap mena
--sindicats, patronals,
culturals, sectorial...-- que no assumeixi, cadascú
a la seva manera i amb
intensitats diferents, que el màxim valor per al futur de
les Illes és el
territori.
L'exemple
del moviment ecologista balear, pioner a
tot l'estat espanyol, saltà prest a més
indrets. Quan els famosos Verds
alemanys irromperen en el panorama polític europeu
no dubtaren a establir
lligams amb el moviment ecologista balear, del qual nasqué
la formulació
política Els Verds de les Illes. Aquest grup fou el primer
de l'estat espanyol
a tenir un ecologista electe en una institució
legislativa (el Parlament
balear, el 1995). Tanmateix, l'ecologisme polític no ha
triomfat. Potser perquè
la immensa força de l'ecologisme social no es pot
circumscriure a unes sigles
i perquè, al capdavall, encara manté en el
subconscient reminiscències
d'aquell esperit llibertari que ara fa trenta anys el va fer
néixer, quan uns
centenars de joves sense més força que la
pròpia convicció ocuparen sa
Dragonera i crearen, sense saber-ho, la força social
més important de les Illes
Balears.
Miquel
Payeras
(El Temps, 1.205 / 17-07-07)
estelnegre | 27 Juliol, 2007 04:43
Joan Sans i Sicart
El dia de les
sirenes. El triomf anarquista el 19 de juliol de 1936
Pagès editors. 159 pàgines. 12,48 euros
D'on van
sortir les armes que van derrotar els sediciosos
el 19 de juliol de 1936? Per què tots els fogoners van fer
sonar les sirenes de
les fàbriques a l'hora que els militars se sublevaven? Joan
Sans i Sicart (Barcelona,
1915) destacat militant de l'anarquisme ibèric, que fou
secretari de Frederica Montseny,
dóna respostes tot explicant a El
dia de
les sirenes l'experiència
revolucionària d'un jove idealista.
La
tradició familiar feia previsibles les inquietuds
de Joan Sans. Un germà del seu avi havia perseguit carlins
pel Montseny juntament
amb un Milans del Bosch (quan els Milans del Bosch eren liberals i no
lliberticides).
L'avi vivia a Sant Feliu de Guíxols. Era
republicà federal i gran anticlerical.
Deia que s'estimava tant els capellans que "d'un n'hauria fet dos". El
seu pare va crear un setmanari, Palmàrium,
orientat bàsicament contra la Lliga.
Arnès, era francmaçó i amic de Joan
Peiró.
Amb aquestes credencials era previsible que Sans, mestre
racionalista i campió
d'atletisme, fos el candidat ideal per participar en totes les
activitats revolucionàries
d'aquells convulsos anys trenta.
La
singularitat de la trajectòria il·lustrada del
jove
Sans el converteix en un cas culturalment excepcional. Però
no és així ideològica
ni vitalment. L'autor s'erigeix en la veu dels anònims, dels
obrers de les fàbriques
i de les barricades, aquells que no encaixen en l'imaginari del
conservadorisme
catalanista. Com l'artiller Torres. Segons que explica Sans,
quan el general Goded
estava assetjat pels anarquistes i guàrdies d'assalt a
Capitania General el 19 de
juliol, el general Aranguren, cap de la Guàrdia Civil que es
va mantenir lleial
a la República i al president Companys, va comminar-lo a
què es rendís o continuaria
atacant "nuestra artilleria". "Nuestra artilleria" era un
canó
capturat pels anarquistes als sediciosos i que disparava i
servia un tal Torres,
obrer metal·lúrgic.
Com el tal
Torres, molts altres ciutadans revolucionaris
havien sortit al carrer aquell 19 de juliol. El pes principal
d'aportació d'homes
i militants corresponia a la CNT. El sindicat havia donat la consigna
als fogoners
de les fàbriques perquè totes les sirenes
fessin ensordir a la mateixa hora les
oïdes dels sublevats. Els obrers havien de fer tota la por
possible, perquè l'enemic
ja estava secularment acostumat a fer-ne. La CNT, sosté
optimistament Sans, s'havia
preparat a consciència.
Així,
en col·laboració amb Esquerra Republicana
badalonina
--segons Sans, "menys aburgesada" per contacte obrer que la resta del
partit-- van desenterrar del cementiri nou de Badalona 7.000
fusells que els Escamots
de Dencàs no van arribar a utilitzar el 6 d'octubre
de 1934. Les armes van servir
durant els combats per fer rendir la caserna del
barceloní barri de Sant Andreu,
seu del 7è. Regiment d'artilleria lleugera.
En
l'aventura al carrer, segons Sans, nomès van poder
comptar amb els guàrdies d'assalt. Insisteix i reitera que
la guàrdia civil va tenir
un paper irrellevant per sufocar la rebel·lió. No
és un llibre que doni lliçons
d'història. És per compartir el que quedi
d'aquell Fum de fàbrica
que respirava Salvat-Papasseit.
Francesc
Valls
(El País / Quadern, 1.222 / 26-07-07)
estelnegre | 26 Juliol, 2007 14:15
estelnegre | 26 Juliol, 2007 05:27
Jornada antitaurina a Inca
Diumenge 29 de juliol.
Plaça Antoni Mateu
13 hores: Tremponada popular i
torneig de
Catan
17 hores: Concentració
amb xeremiers, música i
bauxa
Ho organitza:
Ateneu Gabriel Buades, Finestra al Sud i Maulets
estelnegre | 25 Juliol, 2007 14:15
Si
ningú no ho impedeix, l’Iran executarà
en pocs dies un jove de 18
anys que va cometre un crim quan només tenia 16 i era
toxicòman. Sina Paymard
ja va estar a punt de morir el setembre de l’any passat. En
aquell moment el va
salvar la seva música. Quan estava a la forca va expressar
una última voluntat:
tocar el ney, una flauta
típica
d’Orient Mitjà.
Les
notes que van sortir d’aquell instrument van commoure tant
els
familiars de la víctima que van accedir a commutar-li la
pena capital. A canvi
van demanar 150 milions de tomanes
(més de 160.000 dòlars) en qualitat de diyat
o «diners de sang», com permet la
legislació iraniana. La família de Sina
només
ha aconseguit reunir 70.000 dòlars i, per això,
aquesta setmana el jove ha
estat traslladat a la presó d’Evin, on era
prevista la seva execució el 17 de
juliol. A l’últim moment l’ordre va ser
suspesa i a la família li van donar deu
dies més per reunir els diners. Si no ho aconsegueix, Sina
serà executat.
D’aquesta
manera, l’Iran tornarà a cometre una flagrant
violació del
dret internacional. L’assassinat judicial de menors
és un acte moralment
injustificable i atroç. Malgrat haver firmat la
Convenció sobre els Drets de
l’Al·lot, l’Iran és a
l’actualitat l’últim botxí de
menors. Només aquest any ja
ha executat dues persones que eren menors en el moment de cometre el
delicte.
El
temps s’acaba per a Sina. La pressió internacional
i ciutadana encara
poden salvar-lo i, alhora, evitar una nova violació dels
drets humans a l’Iran.
Jaime
Maisonneuve
Amnistia Internacional (Mallorca)
estelnegre | 25 Juliol, 2007 05:44
El passat mes de febrer començaren les
obres
de destrucció de Son Espases i tot l'entorn de La Real
promogudes per Jaume
Matas i beneficiades pels seus amics constructors, principalment el
foraster
Florentino que ara l'hi ha donat feina als Estats Units.
Durant tota la
passada legislatura les forces que ara governen les institucions, amb
excepció
d'UM, es varen comprometre a aturar les obres de Son Espases per
traslladar la
construcció de l'hospital de referència a
l'actual Son Dureta. Ja han passat
dos mesos des de les eleccions i no s'ha fet res. Des de la Plataforma
Salvem
La Real estam percebent sensacions, principalment des del PSIB-PSOE,
que mos
fan mal pensar. Per tot això, donant continuïtat al
PSM, el proper dilluns 30
de juliol, farem la Marxa de Cort a La Real per exigir els actuals
governants
de l'Ajuntament, Consell i Govern que aturin les obres per sempre i
declarin el
conjunt de La Real com a conjunt històric.
Quedau tots
convidats dilluns a les 20.00 hores a Cort per anar passejant fins a La
Real reivindicant
el que fa quatre anys demanam: Salvar La Real.
Hem publicat moltes
noves notícies que podeu llegir a la nostra plana web www.salvemlareal.org
Ben cordialment,
estelnegre | 24 Juliol, 2007 05:41
Dissabte 28 de juliol de 2007 a partir de les 20 hores
Parc de Sa Riera (camí de Jesús) / Palma (Mallorca)
Concert gratuït
Amb les actuacions de:
- Monomaníacos (hip-hop)
- Skyline (hard rock)
- No president (hardcore)
- B.B.M.E. (hardcore punk)
- Cop de fona (punk)
- Manada (punk)
- Tomeu Quetgles (cantautor)
- Xus Santana (cantautor)
- Amoniako (dj)
El pròxim dia 28 de juliol, CNT ha organitzat un festival musical en el Parc Municipal de Sa Riera, els beneficis del qual aniran destinats a finançar les activitats i lluites del sindicat.
Difon aquesta informació al major nombre de persones que puguis, gràcies.
Us hi esperem!
Salut i anarcosindicalisme
Plànol d'ubicació de l'esdeveniment
Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)
971 726 461
« | Juliol 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |