Administrar

Desgreuge dels perdedors cenetistes [sobre el llibre «Àcrates!», de Juli Alandes]

estelnegre | 29 Març, 2007 08:27

Desgreuge dels perdedors cenetistes [sobre el llibre «Àcrates!», de Juli Alandes]

Juli Alandes

Àcrates!

Proa. Barcelona, 2007

Juli Alandes va guanyar l’últim Roc Boronat

Un altre llibre d'històries de la Guerra Civil, pensaran els que entrin en una llibreria i es trobin davant d'un títol tan explícit i una coberta de milicians en processionària. I certament, Àcrates, recull de quatre relats amb el qual Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968) va guanyar el premi Roc Boronat 2006, ens parla de la guerra, però també de la resistència i la dignitat dels perdedors.

Quines característiques singularitzen aquesta obra entre l'allau de textos que cerquen els seus motius a la Guerra Civil? Doncs d'entrada, trobar-nos davant d'uns relats ben travats i resolts. Les peripècies d'un pagès de l'Ebre que busca Durruti per cobrar un deute; la història de la jove Roseta i l'amor impossible que sent per la figura llegendària de Quico Sabaté; la reconstrucció polièdrica, en un interessant exercici de punts de vista, de la mort del mateix Sabaté; i l'aparició sobtada del Facerías en un meublé de Pedralbes per concloure les incestuoses relacions d'un capitost franquista amb la seva neboda, ens mostren un escriptor de pols ferm a l'hora de narrar i molt hàbil inserint en un corpus de ficció personatges històrics --magnífic esbós del capellà Arnal, secretari de Durruti, o la presència de Simone Weil en el primer dels relats--. A més, Alandes demostra coneixença d'historiador quan parla de les tensions internes entre la direcció de la CNT exiliada i els grups d'acció que creuaven la frontera per sucumbir inexorablement a les bales franquistes, o quan ho fa de la pugna entre l'exèrcit de milícies i el govern de la República partidari de la seva regularització.

L'obra és també un contrapunt a la novel·la de Mir Serra El roig i el negre (2005). Si Mir presentava una CNT formada per una colla de pistolers i lladregots de la més baixa estofa, a Àcrates hi trobem una reivindicació de la tradició cenetista, un desgreuge respecte a la mirada de Mir --entre totes dues caldria situar Déu no surt a la foto (2006), de Jordi Bonells amb la seva visió del moviment anarcosindicalista tan carinyosament asèptica, si se'm permet la paradoxa.

Formalment, l'autor estableix paral·lelismes estructurals entre el segon i quart relat; tots dos estan caracteritzats per l'evolució sentimental de les seves protagonistes: l'episcopal enamorament de la Roseta per un guàrdia civil arribat a l'Empordà a finals de la dècada dels 40, transformat en frenesí juvenil per l'heroi clandestí, i l'amagat i hipòcrita amor d'una adolescent i el seu oncle, cacic industrial de la Catalunya de Franco --sortit d'aquelles quotidianitats de vetllada fatxenderia que Carles Balagué ens mostrà a La Casita Blanca-- que acabarà amb la mort del franquista i la passió desfermada de la protagonista pel botxí Facerías. "Jo no et dic que diguis cap mentida. Et dic que no diguis res, que és molt diferent", diu un dels personatges. Contra aquest no dir res es revolta Alandes per posar la paraula a la boca d'aquells que van perdre més d'una guerra.

Óscar Carreño

(Avui / Cultura, 29-03-07)

Aquest article en pdf

Fets i ficcions anarquistes [sobre el llibre «Àcrates!», de Juli Alandes]

Ateneu Llibertari Estel Negre

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS