Administrar

Comunicat de CNT-Palma i de lĺAteneu Llibertari Estel Negre en suport de CGT-Balears

estelnegre | 06 Marš, 2007 08:22

Comunicat de CNT-Palma i de l’Ateneu Llibertari Estel Negre en suport de CGT-Balears

Aixafem el feixisme!

A la matinada del diumenge ha esclatat un artefacte de fabricació casolana davant la seu del sindicat CGT a Ciutat. L'autoria d'aquest atemptat s'atribueix a un col·lectiu feixista que poc a poc ha anat creixent fins a assolir accions de tanta envergadura com aquesta. L'atac contra la seu de CGT ha estat fins al moment la darrera i més contundent acció que han portat a terme. No ha estat ni molt menys un fet aïllat, ja que es tracta d'un col·lectiu organitzat i amb objectius definits i una estratègia ben traçada. Segueixen els patrons clàssics més reaccionaris; anteposar la violència a la raó i la força a la intel·ligència. D'aquesta manera amb pallisses, intimidacions o petards volen acabar amb tot indici de moviment social.

Aquest darrer fet sols ha de fer recordar-nos que aquesta gent està al carrer. Que s'està organitzant cada cop més. Que hem de recordar els actes feixistes que ja s'han donat anteriorment, i preveure que n'hi haurà molts més si no fem res per impedir-ho.

L'odi feixista s'alimenta constantment de discursos reaccionaris com el del PP, dels processos migratoris que força el capitalisme salvatge, s'alimenta del fet de que hi hagi persones que pensin o siguin diferents.

Ara tenim la mostra que el feixisme no es cap fantasma, és un enemic tangible que cada vegada creix més i més, i que pot alimentar-se de la nostra por a plantar-li cara. És per això, que hem de tancar files contra l'enemic, i entre totes i tots fer-li front per acabar amb tots aquests sàdics que s'anomenen feixistes.

La CNT i l'Ateneu Llibertari Estel Negre ens solidaritzem activament amb el sindicat CGT i ens sumem a la proposta d'acció conjunta per acabar entre totes les persones amb la lacra del feixisme.

CNT Palma i Ateneu Llibertari Estel Negre

5 de març de 2007

Palma (Mallorca)

Escriu-nos

Per la llibertat, contra el feixisme (Comunicat CGT-Balears)

estelnegre | 06 Marš, 2007 07:55

Per la llibertat, contra el feixisme (Comunicat CGT-Balears)

Pintada feixista a la seu de CGT (11-02-07)

Companyes i companys: 

En primer lloc agrair, en nom de tots els companys i companyes de CGT-BALEARS, els missatges de suport solidari que ha rebut i està rebent la nostra organització, per l’atemptat feixista que ahir es va produir contra la nostra seu del carrer Àngel Guimerà, de Palma. Aquests missatges d’ànim i suport són molt importants, perquè també reforcen l’espai comú i compartit per totes les persones i entitats que ens reclamem defensores de les llibertats individuals i col·lectives.

A més de les formalitzacions de les denúncies corresponents que avui hem efectuat, cal valorar la passa qualitativa, amb molt pocs precedents a Mallorca, que l’atemptat d’ahir ha suposar en les actuacions del terrorisme feixista a les nostres Illes. Aquest atac, coincidint amb les mateixes estimacions de la pròpia policia, va suposar un elevat risc per a la seguretat de les persones, que per sort només va produir danys materials. Evidentment, a tots i totes que ens reclamam defensors de les llibertats se’ns ha d’encendre la llum d’alarma, i hem de tenir ben clar que l’artefacte contra la seu de la CGT va directament contra la llibertat i els drets de totes les persones, treballadors i ciutadans, i contra la base de la convivència democràtica.

És per això que cal donar una resposta ciutadana, el més ampla i unitària possible i, en aquest sentit, CONVOCAM A TOTES LES PERSONES I ENTITATS (SINDICALS, POLÍTIQUES I CIUTADANES) PER TENIR UNA REUNIÓ EN LA MATEIXA SEU DE LA CGT DE PALMA (Carrer Àngel Guimerà, 48, baixos), EL PROPER DIJOUS, DIA 8 DE MARÇ, A LES 18.00 HORES (dues hores abans de la Manifestació del Dia de la Dona Treballadora), per consensuar una proposta de convocatòria unitària d’un ACTE PÚBLIC PER LA LLIBERTAT I CONTRA EL FEIXISME.

Pregam que difongueu aquesta convocatòria entre els vostres contactes.

Salut i llibertat !

Palma (Mallorca)

5 de març de 2007

Secretariat Permanent de CGT-BALEARS

Aquest comunicat en pdf

Escriu-nos

Bomba feixista contra la seu de CGT de Palma

estelnegre | 05 Marš, 2007 10:37

Bomba feixista contra la seu de CGT de Palma

Pintada feixista a la seu de CGT (11-02-07)

Vos informam que avui diumenge, devers les 7,15 del matí, ha esclatat un artefacte davant la nostra seu del carrer Àngel Guimerà. La bomba, de fabricació casolana però molt potent, estava col·locada entre dos cotxes ben davant l'entrada del nostre local,  i per atzar no ha afectat a la façana de la nostra seu, però un dels cotxes ha estat objecte de nombrosos danys estructurals, a més de la trencadura d'un dels vidres de l'entrada dels habitatges veïnada del local. La potent explosió ha commocionat als veïns de la zona, i tot d'una ha hagut nombrosa presència policíaca, acordonant la zona i recollint mostres de l'artefacte.

Al llarg d'avui hem estat en contacte amb la Delegació del Govern i la pròpia Policia, i hem quedat per demà dilluns per formalitzar les corresponents denúncies i declaracions, a més dels sistemes de seguretat i protecció dels companys de CGT i dels treballadors que cada dia fan activitats al local.

Aquest és el tercer atemptat contra la seu de CGT del carrer Àngel Guimerà en pocs dies. El primer va estar una pintada en la mateixa porta, consistent en una amenaça amb símbols feixistes. El segon va estar ahir mateix, que va aparèixer el local amb el pany inutilitzat, just el dia que estava prevista (com, de fet, es va fer) una xerrada col·loqui. El tercer i més greu és l'atemptat d'avui, que suposa una passa qualitativa, perquè potencialment hagués pogut provocar desgràcies personals, que per sort no s'han produït.

Aquests fets suposen una línia d'atacs feixistes contra la nostra organització, i les pròpies institucions i la Policia així ho reconeixen. Demà emetrem un comunicat de valoració dels fets i de línies d'actuació i defensa.

Només direm avui que passa a un segon terme el que sigui la CGT l'objecte d'atacs feixistes a Mallorca. L'important és el fet en si mateix, que afecta a tota la convivència democràtica i al sistema i exercici de les llibertats públiques i privades. Com vàrem dir en el primer comunicat, totes les persones i entitats que es considerin demòcrates han de sentir-se al·ludides i agredides per qualsevol atac feixista, i aquest ho és.

La millor manera de conservar les llibertats és plantar cara al feixisme. En la CGT tenim memòria històrica i ho tenim molt clar: aquests terroristes covards no alteraran la nostra manera de pensar i fer. Fem una crida solidària a totes les associacions, sindicats, partits i persones que es considerin defensors de la llibertat, a fer pinya contra la intolerància feixista.

Palma (Mallorca)

4 de març de 2007

Secretariat Permanent de CGT-BALEARS

Escriu-nos

Festa de suport a N˙ria (10-03-07)

estelnegre | 04 Marš, 2007 06:12

Festa de suport a Núria (10-03-07)

El proper dia 10 de març, a partir de les 23 hores a l'hipodrom, un grup de companys hem organitzat aquesta festa per treure diners per a la Núria, detinguda a Girona i acusada de terrorisme sols per ser anarquista.

Hi haurà dos grups i dos DJ, punk vs electronik:

No President & BBME vs Amoniako & Tortuga

Difon aquesta informació

Solidaritat amb Núria!

Festa de suport a Núria (10-03-07)

***

Comunicat de suport a la Núria

La Núria està segrestada per l'estat des del 7 de febrer passat acusada de pertinença o col·laboració amb banda armada i tinença d'explosius. El dia 9 de febrer és traslladada a Madrid a l'Audiència Nacional hereva del Tribunal d'Ordre Públic existent en temps de la dictadura. Declara davant el jutge i és empresonada.

Lamentablement aquests fets no són nous; en els últims temps la repressió s'aguditza. Casos com els de l'Escamot Dixan atiat per la paranoia col·lectiva o d'altres ens transporten automàticament a temps llunyans que ara ja no ho semblen tant. Abans érem reprimits per la dictadura, ara ho estem per un (suposat) govern d'esquerres, entestat a demostrar-nos que poden fer polítiques tant de dreta com qualsevol altre.

El conseller de governació Joan Saura porta a terme una autèntica ràtzia de persecució als moviments llibertaris emparat en una llei antiterrorista que, encara no fa gaires anys, el seu partit rebutjava per lesionar massa drets constitucionals.

L'únic motiu per empresonar la Núria és el de donar suport a una campanya per la llibertat d'en Juan, un company anarquista italià i ja, de passada, ficar la por al cos a totes les persones i moviments que lluitem per canviar aquest món que no ens agrada.

La situació creada ha estès una allau de mostres de rebuig cap al conseller de governació, el seu partit ICV i el cos dels mossos d'esquadra. Totes ens sumem a aquest rebuig generalitzat que s'escenifica en cada nova protesta que es convoca per demanar la llibertat de la Núria.

Expressem també la nostra solidaritat cap a la família, els amics i els companys que clamen contra aquesta situació injusta i animem a la gent a participar a totes les concentracions, manifestacions i actes que es convoquin.

Volen matar les idees però no ho aconseguiran.

Núria Llibertat!

Escriu-nos

źGuy Debord, l˙cida radicalidad╗, per JosÚ Luis ArgŘelles

estelnegre | 03 Marš, 2007 05:42

«Guy Debord, lúcida radicalidad», per José Luis Argüelles

El intelectual francés, fundador de la Internacional Letrista y de la Internacional Situacionista contiene la lucidez y la pertinencia en sus análisis radicales y subversivos sobre libre mercado y capitalismo

Guy Debord

Guy Debord

El planeta enfermo

Anagrama, colección Argumentos

96 pp., 9'5 euros, Barcelona, 2007

La publicación en Francia, el año pasado, del conjunto de las obras de Guy Debord (1931-1994), en una edición preparada y anotada para Gallimard por Jean-Louis Rancon en colaboración con Alice Debord, ha hecho aún más evidente lo que sus lectores ya sabíamos: la lucidez y pertinencia de uno de los análisis más radicales y subversivos sobre las relaciones y condiciones de producción económica en nuestras sociedades, las del llamado libre mercado y también aquellas otras (no nos olvidemos) dominadas por un capitalismo burocrático de Estado.

El ensayista Guy Scarpetta ha denunciado la «insólita discreción» con la que los medios de comunicación han recibido la compilación de la obra de un pensador al que se cita con frecuencia, la mayoría de las veces desde la ignorancia o la caricatura, pero del que casi nunca se extraen las consecuencias últimas de su ambiciosa reflexión filosófica y política: «Emanciparse de las bases materiales de la verdad tergiversada: he ahí en lo que consiste la autoemancipación de nuestra época».

Los 221 parágrafos de La sociedad del espectáculo, la obra central de Debord y uno de los textos más deslumbrantes del siglo XX, son una contribución inexcusable a la crítica de la economía «espectacular», cuyo desarrollo lógico conduce a la globalización de sus mecanismos, y en la que la producción de mercancía como valor de cambio, pero también --y lo que es más importante-- como fin en sí misma, se convierte en la piedra angular del sistema. «El espectáculo, entendido en su totalidad, es al mismo tiempo el resultado y el proyecto del modo de producción existente», afirma el pensador francés. La denuncia es clara: nuestra vida social, hasta en su más mínima expresión, está condicionada y mediatizada por la mercancía, objetos carentes de valor transformador con los que se reproduce, ininterrumpidamente, la alienación analizada por Marx en el siglo XIX.

En sus Comentarios sobre la sociedad del espectáculo, que enriquecen la obra escrita en 1967, Debord enumera los cinco rasgos que caracterizan a las sociedades que han llegado al «estadio espectacular». Esos rasgos son: «La innovación tecnológica incesante; la fusión de la economía y el Estado; el secreto generalizado; la falsedad sin respuesta; un presente perpetuo». El intelectual galo, fundador de la Internacional Letrista y de la Internacional Situacionista, grupo este último más conocido por su decisiva contribución al repertorio ideológico y a muchas de las actitudes del Mayo francés, anticipó hace cuarenta años la radiografía de nuestras sociedades, su perversión de fondo.

Buena prueba de ello son algunas de las reflexiones que Debord hace en los tres textos publicados ahora por Anagrama bajo el título de uno de ellos, El planeta enfermo, un ensayo escrito en 1971 y de evidente actualidad tras las esperadas conclusiones a las que ha llegado la comisión de expertos de la ONU: el cambio climático es ya irreversible tras años de un absurdo estilo de vida basado en la falta de control democrático de la economía y en los intereses de los grandes centros de producción, desde las petroleras hasta los fabricantes de automóviles. El resultado del capitalismo de mercado es, junto a la alienación y la quiebra de los modos de vida comunitaria y solidaria, la muerte por contaminación. Dicho con palabras del autor galo: «El desarrollo de la producción ha demostrado cabalmente, a estas alturas», insistimos, el ensayo está escrito en 1971, «su verdadera naturaleza como realización de la economía política: el desarrollo de la miseria, que ha invadido y arruinado el medio mismo de la vida».

Debord, que --no lo olvidemos-- es un revolucionario, se muestra, en ese breve texto, pesimista sobre la capacidad de nuestras democracias («no ofrecen más que sus elecciones-dimisiones») y la de la ciencia (también al servicio de la sociedad espectacular) para garantizar la «mínima posibilidad material de la existencia». Y, en coherencia con su obra fundamental, subraya: «La historia no se puede salvar más que por la abolición del trabajo-mercancía».

En el primero de los textos recogidos en este breve libro, La decadencia y caída de la economía espectacular-mercantil, Debord pone su escalpelo sobre las revueltas que protagonizó la población negra del barrio de Watts, en Los Ángeles, entre el 13 y el 16 de agosto de 1965. Algunos de los planteamientos del escritor pueden ayudar a entender mejor las últimas movilizaciones de los jóvenes de los barrios marginales franceses, porque, apunta el autor, «los bárbaros ya no están en los confines de la tierra: están aquí, constituidos como bárbaros precisamente por su participación forzada en el mismo consumo jerarquizado». En la estela de su obra cimera, apuesta por la superación «positiva» de la sociedad del espectáculo mediante la «protesta del hombre contra la vida inhumana» y por una alternativa vivible en la que el individuo recupera, tras romper con el orden impuesto por la cadena mercancía-consumo/ilusión-espectáculo, sus vínculos y posición en la comunidad de la que forma parte.

El tercero de los textos de El planeta enfermo se titula El punto de explosión de la ideología en China y ayuda a entender, a partir del examen de los enfrentamientos entre los seguidores de la línea política defendida por Mao y los opositores a sus guardias rojos, la evolución posterior de la economía del gigante asiático. Para Debord, esas luchas fueron el resultado de un pulso «entre los propietarios oficiales de la ideología y la mayoría de los propietarios del aparato económico y estatal». Es claro, si seguimos el curso de los acontecimientos, que han triunfado estos últimos con un programa mixto en el que los nuevos «dueños» del Imperio del Medio han entreverado los métodos y formas del capitalismo burocrático de Estado con los del capitalismo de mercado.

Pero este breve ensayo, al que hay que reconocerle valentía si se tiene en cuenta que fue publicado en agosto de 1967, cuando buena parte de los intelectuales de la izquierda europea veían en la revolución china la alternativa que oponer al ya por entonces declinante estalinismo, es, sobre todo, una contundente crítica al capitalismo burocrático de Estado en sus distintas manifestaciones tras la toma del poder, en 1917, por el partido bolchevique. «La sociedad burocrática es justamente el mundo invertido de la comunidad proletaria», asegura el siempre incómodo Debord, para quien «la ideología llevada a un grado absoluto acaba por estallar. Su uso absoluto es también su cero absoluto: es la noche en la que todas las vacas ideológicas son negras».

Para quienes nunca han leído a Debord, El planeta enfermo puede ser un excelente aperitivo antes de ponerse con ese plato mayor que es La sociedad del espectáculo, una obra que algunos estudiosos han comparado al Manifiesto comunista por la precisa tersura de su prosa y el espíritu fundacional de sus proposiciones. Para quienes ya conocen los escritos fundamentales del heterodoxo pensador situacionista, este librito es otra buena ocasión para seguir admirando su insobornable inteligencia.

José Luis Argüelles

(Bellver, 429 – 02-03-07)

Aquest article en pdf
Escriu-nos

El PNB, lĺArxiu de Salamanca i la CNT

estelnegre | 02 Marš, 2007 14:49

El PNB, l’Arxiu de Salamanca i la CNT

El PNV y el Archivo de Salamanca

Arxiu de la Guerra Civil (Salamanca)

En la carpeta 39 de la serie "Bilbao" del Archivo de la Guerra Civil de Salamanca, que ahora reclama el PNV para el Gobierno vasco, hay un buen número de documentos de la CNT, del Comité Nacional y de los anarquistas de Aragón. Destacan entre ellos todas las reacciones críticas, insultos incluidos, del anarquismo internacional ante la entrada de la CNT en el Gobierno de Largo Caballero y las opiniones de los anarquistas ante los sucesos de mayo de 1937 y la grave crisis política que desencadenaron en la República en guerra.

Ignoro si la CNT y la Diputación General de Aragón reclaman también esos documentos o lo harán cuando estén en Bergara. Así vamos a estar durante un tiempo: lo importante no es el valor de los documentos sino que cada uno se los lleve a su casa.

Julián Casanova

(El País, 02-03-07)

Escriu-nos

Cicle de cinema: Paraula de dona (cicle de cinema feminista) [09/22-93-07]

estelnegre | 02 Marš, 2007 10:14

Cicle de cinema: Paraula de dona (cicle de cinema feminista) [09/22-93-07]

Aquí teniu les activitats que per al mes de març la CNT de Ciutat ha organitzat.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquestes activitats a qui estimis oportú.

T'hi esperem!

Cicle de cinema: Paraula de dona

Paraula de dona: Cicle de cinema feminista

Dijous 8 de març a les 20.00 hores

La sal de la tierra

(1954, Estats Units, dirigida per Herbert J. Biberman)

***

Divendres 16 de març a les 20.00 hores

Te doy mis ojos

(2003, Estat espanyol, dirigida per Icíar Bollaín)

***

Dijous 22 de març a les 20.00 hores

A las cinco de la tarde

(2003, Iran, dirigida per Samira Majmalbaf)

 ***

Tots el actes es duran a terme al local de CNT Palma

CNT-AIT Palma

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

Escriu-nos

En record de Yael Langella

estelnegre | 01 Marš, 2007 07:01

En record de Yael Langella

Yael, l'àngela

La poeta i traductora Yael Langella va morir l'11 de gener passat víctima d'un accident a Lisboa

Se sentia catalana, estimava la nostra història i la nostra llengua

Yael Langella

Una mort accidental permet, per sobtada i incomprensible, la màxima expressió del dolor que tota mort comporta. Més tràgica i absurda no podia ser la mort de l'amiga Yael Langella: tot va passar l'11 de gener passat, cap a les cinc de la tarda, quan estava de vacances i feia fotos pels carrers de Lisboa: una fatídica relliscada des d'una altura de set metres en un desnivell urbà on hi hauria d'haver hagut una tanca protectora, mentre feia unes passes enrere per enfocar un edifici que volia fotografiar. Perquè la Yael Langella era una artista i una intel·lectual sencera i engatjada: fotògrafa, poeta i traductora, havia col·laborat assíduament amb el seu company sentimental, Uwe Geest, artista pintor, en les seves exposicions. A l'Uwe també li havia dedicat el seu poemari Retorn a Dahme, publicat a Jardins de Samarcanda en edició bilingüe hebreu-català. Més recentment, la Yael havia publicat una plaquette a Cafè Central, Unbekannter Dichter, un poemari tan curt com intens, la lectura del qual em va emocionar.

La Yael s'havia fet catalana perquè estimava la nostra història i la nostra llengua. Però abans ja havia estat russa, francesa, italiana, portuguesa, alemanya, japonesa, amiga dels àrabs i anarquista. Havia assumit el seu nom hebreu en un quibuts. I ens explicava que havia trobat una part de les seves arrels diaspòriques a Lleida.

Era una dona amb aspecte físic de pagesa bretona saludable, amb uns pietosos ulls de miop que et contemplaven tímidament i dolçament. Era un extraordinari ésser humà dels que no tenen preu. Tal com diu la nota que ens va enviar de seguida el seu germà Olivier: "Estimava els humans. Volia teixir lligams estudiant les llengües, respectant les arts i la cultura, estudiant la història. També volia compartir els seus coneixements i lluitava aferrissadament contra la neciesa i la incomprensió. Com tots aquells que l'han estimada, sé la mena de buit que deixa... Ens queden les seves obres i la seva poesia: el seu pensament vital ens acompanya".

La Yael donava generosament el seu temps, no només a l'obra pròpia, sinó -i sobretot- a l'obra dels altres, exercint de traductora i de defensora dels escriptors perseguits o empresonats (el darrer butlletí del PEN ens la mostra al costat de l'Anna Politkóvskaia). Perquè si hi ha un actitud intel·lectual que expressi amor per les paraules, és aquella de la màxima lectura possible, o sigui, la traducció, però també la de la denúncia a favor de la llibertat d'expressió. Implicar-se en els mots aliens per dotar-los de sentit amb els mots propis, o deixar-los envolar per despertar consciències.

En el camp de la generositat traductora comptava amb l'ajut de n'Arnau Pons, amb qui va traduir dues peces d'orfebreria del desvetllament mental que haurien de tenir algun premi supranacional o, com a mínim, de ser exhibides a les vitrines d'objectes de luxe poetològics: Las ensoñaciones de la mujer salvaje, d'Hélène Cixous, i Poesía contra poesía, de Jean Bollack.

Amb ella vaig tenir el plaer de traduir Carrer Ordener, carrer Labat, de Sarah Kofman. Ara, a Lisboa, havia d'enllestir la traducció al català i al castellà de L'elogi de la desobediència, d'Eyal Sivan i Rony Brauman (un llibre lúcid que s'estimava especialment), però també estava engrescada en la traducció de L'écrit, de Bollack, juntament amb n'Arnau, amb qui havia decidit de traduir al francès els Viatges i flors, de Mercè Rodoreda...

Tenia les mans a vessar de projectes de poesia (un recull en francès), de fotografia, d'exposicions amb l'Uwe, de lectures públiques i d'altres traduccions, per no citar-ne tants d'altres que devia tenir al cor i al pensament, o que ja vehiculava amb els seus companys de l'Institut Ramon Llull, o des de la revista jueva Segell amb en Lleonard Muntaner.

La bondat humil de la Yael i la seva qualitat humana anticonflictiva i erudita va ser el primer tret que em va travessar; la sentia com un ésser angèlic, i pensava que el cognom l'abellia. L'oferiment millor que una persona pot fer a una altra és donar-li afecte, coneixements, comprensió, silencis savis i suport; la resta són petiteses. I amb les petiteses ella cuinava moltíssims plats especiats d'arreu del món i ens els feia tastar a tots. Amb ella he creat un vincle que ni la mort no podrà dissoldre. Els moments meravellosos que hem compartit d'amor a les paraules, de passió per la paraula i per aquell o aquella que li dóna forma i sentit en qualsevol llengua i des de qualsevol condició, seran el seu llegat en mi, per sempre.

Josefa Contijoch

(Avui, 01-03-07)

***

Militant llibertària

La poeta i traductora Yael Sylvie Langella-Klépov (París, 1953 - Lisboa, 2007) ha mort tràgicament d'accident, al carrer, a Lisboa, l'11 de gener del 2007. Llicenciada en dret i filologia romànica, Yael parlava deu idiomes i, actualment, treballava en l'àrea de subvencions a la traducció de l'Institut Ramon Llull. Yael Langella, per raons familiars i professionals, havia viscut a diversos països d'Europa i a Israel. Fou professora de francès a l'escola d'infermeres de Natzaret (1975-1977), i va traduir la pel·lícula Memoria del agua, d'Hector Faver, al francès i al català. També va col·laborar amb editorials.

Yael Langella era membre del Centre Català del Pen Club i formava part del seu Comitè d'Escriptors Empresonats. Entre les activitats d'aquest Comitè destaca l'acte que va tenir lloc el novembre del 2005 al Bar Horiginal de Barcelona, on es va fer un homenatge a l'escriptor Ken Saro Wiwa; Yael va llegir poemes al costat d'autors com ara Montserrat Abelló, Assumpta Cantalozella i Carles Torner. Darrerament hi havia participat en un recital poètic a la Biblioteca Francesca Bonnemaison.

Els anys 80 la Yael, al seu retorn d'Israel, va militar al Sindicat Tèxtil de la CNT de la Ronda de Sant Antoni. Fou en aquest local on la Yael va entrar en contacte amb l'Ateneu Enciclopèdic, perquè allà es preparava l'edició d'El Vaixell Blanc. La Yael es va integrar a la Secció Literària de l'AEP i va participar en les tertúlies literàries celebrades a la Casa de la Caritat i va publicar contes i poemes a la seva revista.

La primera col·laboració amb El Vaixell Blanc data de l'estiu del 1982. Es tracta del conte Un gesto, que passa a Natzaret. L'octubre del mateix any hi publicava Cuatro poemas desde la celda, un llarg poema, la darrera estrofa del qual, diu: "Somos los tripulantes del barco libertad, / hijos del mar y del viento, / y vamos seguros de puerto en puerto. / Sin dios, sin ley y sin amo: / hemos organizado nuestra vida a bordo / y no les ha quedado sitio". La Yael va participar en el número monogràfic dedicat a Lorca, el gener del 1983, amb l'escrit Variaciones sobre la poesia partiendo de García Lorca. En el següent número hi publicà el conte La Balada de Frantisek, situat a les negres muntanyes del sud de Bohèmia. L'estiu del 1983 va ser publicat Municipio y Federación en Iberia, de Joao Freire, guanyador del Primer Certamen de l'AEP, amb la traducció del portuguès de Yael Langella. Ella mateixa havia aconseguit un dels accèssits del certamen amb el llarg poema en francès Chemin de l'Homme vers le Vent, la Pierre, encara inèdit. La darrera col·laboració de la Yael a la revista El Vaixell Blanc és el poema A un leñador en Finlandia, en què diu: "Camina el largo caminar del día / y a cada paso afila el alba, / La muerte lleva en sus manos / tal como lleva el hacha".

Ferran Aisa

(Avui, 01-03-07)

***

Yael Langella, companya i amiga

La poeta i traductora Yael Sylvie Langella-Klépov, sòcia del PEN Català i activa col·laboradora del seu Comitè d’Escriptors Empresonats ha mort a Lisboa a causa d’un tràgic accident

Yael Langella, amb la periodista Anna Politkòvskaia, a qui acompanyava en les seves visites a Barcelona

Encara trasbalsats per la notícia i commocionats per la pèrdua de la nostra amiga i companya volem expressar el nostre reconeixement a la seva tasca com a traductora i poeta, al seu compromís amb la lluita per la defensa de la llibertat d’expressió i la seva solidaritat i implicació amb els escriptors i escriptores perseguits, compromís que exercia a través de la seva tasca en el comitè d’escriptors empresonats del qual formava part des de feia molts anys. Precisament ara mateix estava acabant d’enllestir una antologia de textos de la periodista russa Anna Politkovskaia, assassinada el mes d’octubre passat i amb qui li unia una amistat trabada a partir dels viatges de l’Anna a Barcelona. Encara recordem com va afectar la mort de l’Anna Politkovskaia a la Yael i ens resulta del tot inevitable no associar el tràgic desenllaç de les seves vides.

Llicenciada en Dret i Filologia Romànica, Yael Langella, que parlava deu llengües, era una de les responsables del programa de subvencions a la traducció de l’àrea d’Humanitats i Ciència de l’Institut Ramon Llull. Nascuda a París l’any 1953, havia tingut una vida nòmada. Entre la seva obra poètica destaca Tot recordant a García Lorca (El Vaixell Blanc), el recull de poemes bilingüe hebreu-català, amb traducció pròpia, Retorn a Dahme (Editorial Eumo-Cafè Central), i el recull de poemes en català Unbekannter Dichter (Els ulls de Tirèsies, Cafè Central). També ha publicat els relats Els dies de Frantisek (El Vaixell Blanc) i els estudis Ta’amei Hamitzvot (estudi de filosofia medieval jueva), publicat per El Olivo, i Renaixement d’un idioma, el cas de l’hebreu, publicat per la Revista del Col.legi de Llicenciats en Filologia de la Universitat de Barcelona.

Abans de treballar al Llull, havia tingut professions diverses a ciutats d’arreu del món. Havia ensenyat francès a l’escola d’infermeres de Nazaret, a Israel (1975-1977), va traduïr la pel.lícula Memoria del Agua d’Hèctor Fàver al català i al francès, i havia col.laborat amb l’editorial Lleonard Muntaner (Mallorca) i amb l’editorial Arenas (Madrid).

La Yael havia deixat sobre la seva taula un volum d’homenatge de l’Obra de Josep Carner, amb una senyal en el poema Pietat: “A l’arbre hi ha una fulla que ja està punt de caure i l’últim raig del dia, que ho sap, encara la daura”. El responsable de l’àrea d’Humanitats i Ciència de l’Institut Ramon Llull, Carles Torner, va llegir el poema en un acte homenatge que celebrat a la seu del Llull.

www.pencatala.cat

***

En record de Yael Langella

Ara tinc damunt la taula els dossiers que ella portava. Cal pensar com donar continuïtat, per exemple, al seu treball per promoure els autors catalans a la fira del llibre de Moscou, on ella no només parlava en rus sinó que havia begut llargament de la literatura russa i sabia entendre cada gest dels editors amb qui s’entrevistava. Caldrà trobar qui pugui entomar la producció de l’exposició sobre la recepció a Catalunya de la literatura i el pensament alemanys que hem de fer a Frankfurt i a Berlín (però difícilment trobarem ningú que ho pugui fer i, alhora, hagi estat un dels protagonistes d’aquesta recepció). Rellegeixo el seu informe sobre el primer congrés hispano-israelià d’escriptors, traductors i editors, que ella coordinà des de l’Institut Ramon Llull, amb una visió clara dels passos a seguir per augmentar i millorar les traduccions de literatura catalana a l’hebreu: proposa un segon congrés, presència en revistes literàries, un programa de formació de traductors del català a l’hebreu… I rellegeixo el missatge de condol que acabo de rebre de l’Institut per a la traducció de la literatura hebrea, que em confirma el compromís personal que ella posava en la seva feina: durant les vacances estava començant a traduir la poeta israeliana Agi Mishol .

Yael Langela morí el passat onze de gener, durant uns dies de vacances a Lisboa amb el seu company sentimental, el pintor Uwe Geest. Hi havien anat perquè els acollia una amiga a casa de qui Yael podia dedicar la meitat del dia a enllestir la traducció de l’Elogi de la desobediència, el llibre que Rony Brauman i Eyal Sivan van escriure arran de la filmació d’Un especialista, la pel·licula construïda a partir de les imatges del judici a Adolf Eichmann, i empeltada de les reflexions d’Hannah Arendt. Yael morí d’accident: fent uns passos enrere per enquadrar millor una fotografia, caigué per un esvoranc de set metres. Un accident de cotxe havia destruït la protecció en un revolt d’un dels costeruts carrers de Lisboa, i la destrossa no havia estat ni arreglada ni degudament senyalitzada. Des del febrer del 2006 Yael Langella treballava al programa de traduccions de l’Institut Ramon Llull, i els seus companys hem sentit, barrejats, el dol per la seva mort i l’agraïment per haver pogut treballar al seu costat. Perquè parlem d’algú que era veritable regal per a la nostra tasca: no només parlava i traduïa deu llengües, no només tenia al cap la literatura catalana i la presentava situant-la en un marc europeu, sinó que la seva tendresa, l’amabilitat en el tracte i el compromís ètic en la feina donaven al nostre equip solidesa. Teníem entre nosaltres un testimoni d’allò que aspira a ser l’Institut Ramon Llull.

Yael Langella havia dedicat molt del seu temps al comitè d’escriptors empresonats del Centre Català del PEN. Ella va ser una persona clau en les visites d’Anna Politkòvskaia a Barcelona, perquè, després del cansament que provoca l’esforç de comunicar-se en anglès o la traducció intercalada en conferències i en converses, totes dues podien parlar en la confiança que els donava la llengua comuna. Sempre recordaré que va ser ella qui em trucà, només unes hores després que el crim fos comès a Moscou, per donar-me la notícia de l’assassinat d’Anna Politkòvskaia: la seva desolació, la seva veu de revolta, i l’immediat sobreposar-se per buscar unes paraules de consolació. Als calaixos de la seva taula de treball, a més a més d’un poemari inèdit, Yael deixà una antologia de textos d’Anna Politkòvskaia que estava enllestint per al PEN.

Yael era una magnífica poeta, sempre a cavall de dues llengües. Als “Jardins de Samarcanda” s’hi troba el seu poemari Retorn a Dahme, traduït per ella mateixa de l’hebreu. El Cafè Central li havia publicat un punyent ofici de tenebres, Unbekannter Dichter. El passat juliol, en un recital poètic, vaig poder sentir com llegia un bell poema dedicat a John Berger on s’alternaven els versos en català i en francès.

L’endemà de la mort, l’Arnau Pons em va dir: “Era la nostra Rut.” Com més hi penso més encertada trobo la imatge. I no només perquè, en hebreu, el sentit immediat de Rut és “Amiga”. Amb Arnau Pons, Yael Langella havia traduït Hélène Cixous i Poesía contra poesía, l’obra cabdal de Jean Bollack sobre la poesia de Celan. Certament, el personatge de la Rut bíblica és extraordinari: ella és l’estrangera (una moabita) que per amistat abandona el seu poble i permet que en el poble d’Israel sigui transmesa, de generació en generació, la gràcia (Rut diu a Noemí: “El teu poble serà el meu poble/ i el teu Déu serà el meu Déu”). És una bella figura per a les persones com Yael, que fan de la traducció el motor de la seva vida. La millor traducció és la que ni es percep: per això són persones humils, discretes, gens protagonistes; però la seva feina callada és insubstituïble. Efectivament, Yael Langella és la jueva que, amb el seu pacient treball de traductora, ha enriquit la literatura catalana, l’ha fet conèixer i ha donat raó del sentit que tenia dedicar la pròpia vida a traduir-hi.

Carles Torner,

cap de l’Àrea d’Humanitats i Ciència de l’Institut Ramon Llull

(Quadern, 1.196 – 18-01-07)

Ateneu Llibertari Estel Negre

«Anterior   1 2 3 4 5
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS