Administrar

«Fatxes per a tots els gustos», per Ignasi Aragay

estelnegre | 22 Gener, 2007 12:45

«Fatxes per a tots els gustos», per Ignasi Aragay

Xavier Casals segueix a UltraCatalunya les peripècies de l'extrema dreta, des del neofranquisme fins a l'actual islamofòbia

UltraCatalunya

Afortunadament, la història de l'extrema dreta a Catalunya és d'aquelles de molt soroll per a no-res. Un sens fi de grups, una original llista de sigles que s'han reinventat amb sorprenent dinamisme, força ressò mediàtic, algunes derives violentes, però tot plegat per a una nul·la representativitat política i un escassíssim suport social. Aquest és el món ultra que ens envolta.

L'historiador Xavier Casals dedica ara un estudi de mig miler de pàgines a fer el recorregut històric dels últims 40 anys per la peripècia minoritària d'aquest món. Es titula UltraCatalunya i surt amb el segell de l'editorial L'Esfera dels Llibres. Amb aquesta obra, l'autor tanca un cicle de 20 anys de recerques, una feinada que troba la seva justificació en una interessant cita de la també historiadora Anne-Marie Duranton-Crabol: "En democràcia, la presència de grups extremistes forma part de l'ordre de les coses: negar-ne l'existència posa en relleu una mena de sortilegi; fer una lectura demonitzadora de la ultradreta (...) impedeix analitzar-ne l'èxit eventual o preveure'n el fracàs. Només un bon coneixement d'aquests grups permetrà valorar informacions com el resultat electoral, l'agressió racista, l'atemptat terrorista o la manifestació violenta en un estadi". De tot això n'hem tingut una mica, aquí.

Vista la manca d'estudis publicats sobre l'assumpte, Casals ha volgut fer un ambiciós triple salt mortal: omplir amb recerca els buits existents -que són molts-, fer una síntesi global i aportar elements interpretatius.

Sigles i grupuscles

El resultat és un text dividit en quatre blocs cronològics -La crisi del franquisme (1966-75), La inviabilitat del neofranquisme (1975-82), De la marginalitat a l'entrisme (1982-2006) i La nova ultradreta (1999-2006)- organitzats en molts capítols pels quals transiten falangistes, guerrillers de Cristo Rey, neonazis, piñaristas (de Blas Piñar), carlins, ultracatalanistes, skinheads, Brigadas Blanquiazules i un sens fi de sigles de grupuscles més aviat efímers.

Tot plegat es presenta contextualitzat dins el sistema polític català, fet que porta l'autor a fer arriscades -en el sentit interpretatiu- incursions en l'aventura del vidalquadrisme, la Plataforma per Catalunya (PxC) i la recent irrupció de Ciutadans (C's). Casals deixa clar que aquests lideratges, moviments o partits "no són ultres", però alhora diu que han sabut aprofitar la crisi de confiança general en la política amb discursos populistes fragmentaris, focalitzats en assumptes fronterers que la ultradreta ha volgut explotar sense èxit, com ara els drets lingüístics, el rebuig a l'immigrant o la inseguretat ciutadana. Quins trets els uneixen? Defugen el terme partit en la seva denominació, eviten situar-se en l'eix dreta-esquerra, censuren els partits tradicionals i s'han configurat a Catalunya però tenen vocació estatal. I això sí, el vot orfe que en altres latituds europees recull la ultradreta, per exemple la lepenista, aquí, segons Casals, hauria anat a parar a aquests grups.

Els fatxes nostrats

Tot i que el gros de l'obra se centra en l'extrema dreta espanyolista -que, malgrat ser marginal a Catalunya, Déu n'hi do la diversitat interna que ha tingut durant les últimes quatre dècades-, també hi ha lloc per reflectir els puntuals grupuscles ultres independentistes, com el -segons Casals- "fantasmagòric" Partit Nacionalsocialista Català dels inicis de la Transició, el xenòfob Moviment Separatista Català que a principi dels 80 va difondre lemes com "Xarnegos fora" o "Fora negres, moros i espanyols", o el "minúscul" Partit Nacionalista Català (PNAC) que el 1992 llançava consignes com "Catalunya per als catalans", "Stop immigració" i "CiU caragirats".

Xenofòbia marginal

Casals atribueix la marginalitat d'aquest fenomen al fet que els sectors ultraespanyols han monopolitzat a Catalunya les ideologies feixistes des de l'inici del segle XX i a la mateixa existència del franquisme. En resum, l'autor afirma que "a Catalunya no s'han consolidat discursos separatistes neonazis, sinó únicament de xenofòbia contra la població immigrant castellanoparlant", sempre amb un limitadíssim impacte i sense continuïtat.

En qualsevol cas, la "dualitat fatxa" configura un tret d'originalitat de la ultradreta a Catalunya, marcada per dues fronteres culturals o, si es vol, per dues hiperfidelitats patriòtiques contraposades. Una dualitat, però, ben desigual: la preeminència espanyolista en aquest reduït món és més que notòria i ha tingut, segons Casals, una "continuïtat invisible" i un dinamisme innovador (per exemple, amb l'exportació de fórmules de l'extrema dreta francesa i italiana) que no ha trobat suport a la resta d'Espanya, on el llast del franquisme ha resultat letal.

És a dir, "també en la ultradreta espanyola s'ha manifestat un fet diferencial català", remarca Casals, que recorda com les formacions actuals de la ultradreta espanyolista a Catalunya no han aconseguit cap projecció electoral significativa, "tant si segueixen una orientació lepenista (com Democracia Nacional), com si han sorgit de l'àmbit fuerzanuevista (com Alternativa Española) o si són de caràcter nacional-revolucionari (com el Movimiento Social Republicano)".

Ignasi Aragay

(Avui, 22-01-07)

Aquest article en pdf

Ateneu Llibertari Estel Negre
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS