estelnegre | 05 Gener, 2007 09:04
El
polifacètic artista Carles Fontserè era, als seus
90 anys, icona del
cartellisme de la Guerra Civil i memòria activa de
l'antifeixisme català i de
la diàspora de l'exili
Carles Fontserè,
l'últim gran referent del cartellisme de la Guerra Civil,
escenògraf, fotògraf i pintor, va morir ahir al
matí a l'edat de 90 anys a
l'Hospital Josep Trueta de Girona, on havia ingressat feia tres dies.
El 12 de
gener havia patit una caiguda que li va impedir presentar
l'exposició sobre el
seu exili a Nova York, on va residir 23 anys, una mostra feta a partir
dels
10.000 negatius sortits de la seva càmera i que es pot veure
a l'Espai Cultural
Caja Madrid de Barcelona, a la plaça Catalunya, fins al dia
4 de març.
Per expressa voluntat de l'artista
i la viuda, Terry Broch, el seu cos serà
incinerat en una cerimònia íntima i no es
farà cap acte públic.
Compromès fins al final
amb la memòria de l'antifeixisme català, de la
Guerra Civil i de la diàspora de l'exili, els darrers anys
va ser un dels
personatges que més suport van donar a la campanya de la
Comissió de la
Dignitat per al retorn dels papers de Salamanca,
entre els quals hi ha
-encara no han tornat- alguns dels seus cartells més
coneguts, fets en plena
guerra, quan tot just rondava els 20 anys, i vinculats a formacions com
la
CNT-FAI, el PSUC, la UGT i el POUM.
Com va lamentar ahir Toni
Strubell, coordinador de la Comissió de la
Dignitat, és una llàstima que aquest membre d'una
"generació de
lluitadors" que "no va abaixar mai el cap" hagi mort sense haver
recuperat els seus documents i cartells: "És una vergonya
per a la
democràcia".
Referent artístic i
ètic
El seu decés va anar
seguit ahir d'un ampli reconeixement, tant per la seva
tasca artística com pel seu compromís
ètic amb les causes de la llibertat, la
justícia i Catalunya. Des del govern, el vicepresident,
Josep-Lluís
Carod-Rovira, va recordar que van coincidir en un dels viatges de la
Comissió a
Salamanca i el va definir com "un dels cronistes plàstics
més privilegiats"
de la Catalunya contemporània. Pel conseller de Cultura,
Joan Manuel
Tresserras, desapareix "un dels cartellistes catalans i europeus
més
emblemàtics del segle XX" i un artista marcat pel seu
"compromís ètic
amb el país".
Isidor Cònsul (Proa),
editor de les memòries de Fontserè, va ressaltar
la
"força extraordinària" de la primera part del seu
relat vital i va
dir que tenia mig fet un nou volum de les memòries, que fins
ara compten amb
tres títols publicats. Jaume Vallcorba (Acantilado), que ha
tret en castellà el
volum del primer exili a París, va remarcar "la singularitat
de la seva
visió" i el seu "imparable inconformisme". Personalitats com
l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i el crític d'art i
filòsof Arnau Puig
també es van afegir ahir a l'homenatge pòstum.
Fontserè vivia amb la
seva inseparable companya Terry Broch -es van
conèixer a Nova York- en una masia aïllada, Can
Tista, situada al costat del
llac de Banyoles, al terme municipal de Porqueres, i convertida en el
seu
refugi. Allí van instal·lar-se en tornar de
l'exili el 1973 i s'hi van fer
l'estudi i l'habitatge, amb un extens arxiu de documents, revistes i
fotografies que ha acompanyat Fontserè fins a
l'últim moment.
Auster i amb molt bona salut,
Fontserè només patia de sordesa i durant el
bon temps acostumava a baixar a banyar-se al llac. La parella no tenia
fills i
vivien entregats a l'obra de Fontserè, que va poder
assegurar-se la vellesa
gràcies a la cessió del seu llegat a la
Generalitat a canvi d'una pensió. Amb
tot, això mai no el va privar d'expressar
públicament el seu desencís per les
que considerava una transició i una democràcia
descafeïnades i una Catalunya
lligada de peus i mans.
Rere la seva poblada barba s'hi
amagava la determinació d'un home que va
viure apassionadament. Després d'una joventut marcada tant
per la seva vocació
artística com pel carlisme familiar, amb la guerra va passar
a formar part de
la nòmina de cartellistes al servei de la Generalitat i
després de les Brigades
Internacionals, i la seva obra va quedar definitivament lligada a
l'antifeixisme.
De la bohèmia inicial a
l'ordre i la meticulositat del memorialista hi ha
una llarga trajectòria creativa marcada pel llarg exili i el
retorn definitiu a
Catalunya poc abans de la mort del dictador. Com a "exiliat de
tercera" -títol del segon volum de memòries- va
presenciar l'ocupació nazi
de París, on anys després muntaria un musical
d'èxit que després va portar a
Mèxic amb Cantinflas. El salt a les Amèriques va
tenir com a destí final
NovaYork, on va consolidar-se com a polifacètic i
prolífic artista.
Ignasi Aragay
(Avui,
05-01-07)
***
Mor Carles Fontserè, el cartellista de la República
Dibuixant, escenògraf i fotògraf, va viure exiliat a París i Nova York
L'il.lustrador Carles Fontserè, autor d'alguns dels cartells més reproduïts de la guerra civil, va morir ahir a l'Hospital Josep Trueta de Girona als 90 anys. Fontserè feia tres dies que estava ingressat a conseqüència de l'empitjorament de la seva salut després d'una caiguda que va patir a casa seva de Porqueres (Pla de l'Estany). L'artista ha mort sense haver aconseguit la devolució de documents seus i de nombrosos cartells no catalogats encara a l'Arxiu de Salamanca.
Barceloní
nascut el 1916, Fontserè va
començar a dibuixar de manera autodidacta als 15 anys quan
va entrar a
treballar en un taller d'escenografia. Es va formar en l'ofici
realitzant
cartells cinematogràfics, portades de llibres i anuncis
publicitaris. Quan va
esclatar la guerra, el 1936, es va integrar activament al Sindicat de
Dibuixants Professionals. El seu cartell més
cèlebre, el que va titular Llibertat!
per encàrrec de la FAI (Federació Anarquista
Ibèrica), forma part de la
llegendària producció dels artistes rojos
que van revolucionar l'art del
cartellisme.
Els partits i les
institucions
republicanes van confiar als cartells, populars soldats de
paper i tinta,
les tasques de propaganda i informació tant al front com a
la reraguarda.
Fontserè es va inspirar en aquell cartell en un segador amb
una falç que
figurava al monument al doctor Robert que veia de petit.
També va realitzar
cartells per al POUM, la CNT i la UGT.
L’exili
El 1937,
Fontserè va participar com a
combatent a les Brigades Internacionals i al dissoldre's aquest cos, va
passar
al Comissariat de Propaganda amb Jaume Miravitlles. Com tants altres
derrotats,
va travessar la frontera, no sense abans deixar la següent
pintada en una
paret: feixistes, fills de puta, i va ser internat
al camp de
concentració de Sant Cebrià, d'on va fugir
colant-se per sota dels filats. Va
sobreviure a París durant l'ocupació alemanya com
un sense papers amb
mil i un oficis fins que va recuperar el llapis i es va dedicar
novament a la
il·lustració.
Després de
dedicar-se amb èxit a
l'escenografia teatral parisenca, el va fitxar Mario Moreno Cantinflas
per a una comèdia musical. Des de Mèxic va passar
a Nova York, on va viure 23
anys i va col·laborar amb Salvador Dalí. Va
tornar als anys 70 amb la seva dona
nord-americana, Terry, i es va continuar dedicant a la fotografia i al
còmic i
a escriure les seves memòries. Memories d'un
cartellista del 36, Un
exiliat de tercera i París,
Mèxic, Nova York constitueixen la seva
trilogia de records editada per Proa en català i El
Acantilado en castellà.
Vergonya
El món
cultural i polític va lamentar
ahir la mort del patriarca català de la
il·lustració. El vicepresident de la
Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, el va definir com "un
dels
referents de la nostra història contemporània".
Tony Strubell, coordinador
de la Comissió per la Dignitat, el va recordar com un
"lluitador i mestre"
d'"energia exemplar" que va col·laborar en nombrosos actes
de
l'entitat. Strubell va dir que és "una vergonya per a la
democràcia"
que Fontserè hagi mort sense poder veure els seus documents
i cartells que són
a l'Arxiu de Salamanca.
(El Periódico
de Catalunya, 05-01-07)
***
El gran apòstol tronant
Carles Fontserè sí que va parlar dels exiliats espanyols de tercera
Se'ns moren els nostres vells en aquest hivern d'empresaris degollats. Se'ns moren els nostres vells en aquest hivern de forques i aeroports esventrats amb els seus equatorians i les seves mantes.
Se'ns moren els
nostres estimats,
importants i necessaris vells que encara van tenir temps per
explicar-nos les
veritats que durant massa anys ens van negar els llibres,
gairebé tots els
llibres; fins i tot els escrits per locutors d'aquelles ràdios
lliures
que emetien des del comunisme.
Una veu
lliure
Se'ns ha mort, doncs,
Carles Fontserè,
que semblava etern. Només la mort podia imposar
repòs i horitzontalitat a qui
sempre va ser una veu lliure, vertical, activa i esventada. Una veu
lliure que
va fer justícia a molts dels nostres. Parlo d'aquells a qui
el General va
convertir en exiliats de tercera. De tercera, com aquells vagons de
tren.
Perquè no tot l'exili va ser Rafael Alberti, que va poder
escriure des de
l'Argentina versos inspirats en els núvols, i des de Roma
uns altres, en aquest
cas dedicats als gats i a les monges. Perquè, com em va
recordar en veu molt
alta Carles Fontserè ni Lluís Companys, ni Juan
Negrín ni Pau Casals ni Pablo
Picasso van tenir els pebrots o el valor republicà
d'acostar-se als camps de
concentració francesos on s'amuntegaven els espanyols
exiliats de tercera.
Als nostres, que
només eren obrers de
boina o gorra, ni aquell cònsol poeta, el xilè
Pablo Neruda, els va fer punyeter
cas. En el seu vaixell només hi van cabre alguns comunistes
importants. I
aquestes coses, totes aquestes coses vertaderes de l'exili,
només Carles
Fontserè les va dir en veu alta i les va escriure en les
seves memòries.
Quan algú
ha estat una veu lliure
convé recordar-lo posant-se ben dret. Ben dret i tronant.
Quin gran vell. Quin
tros de vell, aquest Carles Fontserè que se'ns acaba de
morir. Tenia la
presència menuda, però important. Captivava i
electritzava. Tenia tanta energia
i memòria que Miquel Àngel l'hauria acceptat de
bon grat com un d'aquells
apòstols seus que avui ens miren des d'algun fresc. Carles
Fontserè et mirava,
t'escoltava i et convidava a alçar una mica la veu
perquè li començava a fallar
l'oïda. Però només li fallava una mica
l'oïda. Només això. L'ull, la mirada
seguia intacta: precisa i huracanada. Tenia, hi insistim, la
presència
d'apòstol de la vertadera llibertat, de profeta bo. D'aquell
profeta que mai és
ni Isaïes ni el seu nebot, sinó aquell
ésser humà que ha viscut i coneix per
això la il·lusió, la
passió, la traïció i aquell fred que
sempre bufa a les
cantonades. Mirada i barba apostòlica. I al seu costat, la
presència decisiva i
sòlida de la seva dona, Terry Broch, que va
conèixer abans que molts a qui
després es diria Andy Warhol.
La
idealitzada República
Ningú com
Carles Fontserè ha sabut
explicar-nos que la Resistència francesa va ser de tot menys
francesa. Perquè
la veritat és que va ser cosa d'espanyols exiliats i de
brigadistes
internacionals. El millor del nostre home era quan apuntava a la tropa
dels
progres i, molt especialment, a l'anomenada gauche divine.
L'apòstol
tronant no semblava sentir gens de simpatia per als que a Espanya van
fer
possible l'anomenada transició. Van idealitzar
--això em deia-- la República i
van menysprear la seva generació.
Arturo San Agustín
(El Periódico
de Catalunya, 05-01-07)
***
Entrevista
a Carles Fontserè ara fa dos mesos al
setmanari gironí Directa
A tall d'homenatge el dia de
la seva mort, aquí teniu l'última entrevista a
Carles Fontserè, apareguda el mes de novembre al setmanari Directa
Carles Fontserè tenia
només 20 anys quan va
esclatar la guerra. La seva memòria és la mateixa
que la història del segle XX.
Només començar la Guerra Civil fa el primer
cartell: “Treballa pels que lluiten”.
A aquest el segueixen altres, com el mític
“Llibertat!” de les FAI. Acabada la
Guerra viu a París l’ocupació alemanya
i llavors es trasllada a Mèxic, on
treballa amb Mario Moreno, Cantinflas. Anys més tard,
resident als EUA, coneix
de prop el moviment hippie i, amb ell, l’oposició
a l’ocupació nord-americana
del Vietnam. Des de Porqueres (Pla de l’Estany), amb 90 anys
acabats de fer,
escriu el quart volum de les seves memòries, on
parlarà dels feliços anys
cinquanta i dels convulsos seixanta Encara li queda temps per parlar de
l’actualitat –la invasió de
l’Iraq– i recordar amb Directa
el passat
–des de la Guerra Civil fins als nostres dies.
Carles Fontserè: Abans
de la República el diaris tenien una secció que
es
deia “successos” on es parlava dels quatre crims
del moment, dels robatoris… I
avui, els diaris s’han convertit en premsa de successos,
perquè vas mirant i
tot són catàstrofes. Cony! a la meva edat agafes
el diari i et poses de mal
humor.
Als anys 30 les parets parlaven de política amb tots els cartells que hi havia penjats. Avui en dia, s’està perdent aquest mitjà d’expressió.
Carles Fontserè: En
aquells anys el cartell, com a tal, tenia el seu moment
de glòria. Penso que el cartellisme avui en dia ha
desaparegut completament.
Els graffiteros serien una mica com allò... Els primers
cartells de la Guerra
Civil no expressaven les ideologies dels partits sinó les
conviccions dels
dibuixants. El meu primer cartell deia “Treballa pels que
lluiten”. El vaig fer
perquè a plaça Catalunya hi havia uns cavalls
morts que feien una pudor
insuportable que ningú havia retirat: tots els treballadors
s’havien allistat a
les milícies, i la ciutat estava feta una merda. Per tant,
la primera
necessitat de Barcelona era treballar.
Així gaudien de molta
llibertat?
Carles Fontserè: A les
exposicions es posen els cartells de qualsevol
manera, amb una ignorància tremenda, seguint
només els criteris estètics. Els
cartells s’han de posar en ordre cronològic
perquè expliquen la guerra. Al
principi, els cartellistes gaudíem de molta llibertat,
dèiem el que volíem,
però llavors, a mesura que avançava la guerra, es
deia el que volien les
organitzacions. De la mateixa manera, a mesura que anava
avançant la guerra,
els tiratges de cartells es feien amb menys colors.
Quina vinculació pensa que ha de tenir un artista amb el compromís social? Potser als anys trenta hi havia més compromís?
Carles Fontserè: Abans
de la guerra, ningú se l’esperava. La gent de
seny,
el 19 de juliol, va pensar que allò no podia durar
més de 15 dies: botigues
tancades, hotels ocupats, fàbriques ocupades, noies amb
fusells. Tothom va
trigar una mica a adonar-se que allò seria una guerra. Per
això, a la banda
republicana, el 19 de juliol hi va haver una revolució. Jo
vaig viure la
revolució, de la guerra no en sabia res. De fet, la Guerra
Civil va començar
dies després de la revolució. Però si
es va fer la revolució va ser aprofitant
el desgavell que havia provocat l’aixecament de Franco.
Arran de la guerra vostè es va convertir en immigrant, es va exiliar...
Carles Fontserè:
Exiliat més que immigrant, perquè és
diferent; era un
fugitiu. Ara els historiadors ho han daurat molt: ja no en diuen
refugiats sinó
exiliats, però nosaltres no ens exiliàvem,
fugíem. Fugíem perquè darrere venia
un exèrcit que anava fotent pallissa. Jo fugia, i el mig
milió que van passar
la frontera fugien, i el cap de govern, Companys, i els altres, fugien.
I ara
això no es diu, es diu que s’exiliaven, i
això és molt bonic. Els historiadors
estan daurant la píndola de la fugida; indubtablement que
fugíem, perquè els
altres eren més forts.
Ara es parla de la
recuperació de la memòria
històrica, què li sembla?
Carles Fontserè: Molt
malament: s’ha fet una memòria
històrica oficial, un
dogma, de la qual no pots sortir. Fa anys vam anar a un acte
d’homenatge als
refugiats en el camp de concentració
d’Argelés. Quan vaig veure la cerimònia
els hagués dit “sou una colla de...”.
Consta que a França s’ha fet un homenatge
als espanyols dels camps, i és mentida que s’hagi
fet cap homenatge perquè una placa
deia: “Morts pour la France”. N’han fet
un monument de glorificació francesa.
Vaig haver de marxar. Ara dir això és
inútil: la memòria històrica ja
té la
seva ortodòxia, i qui digui una altra cosa és un
ximplet o traïdor. Hi ha un
llibre, d’una francesa precisament, que parla de
l’“adieu de mémoire”: a
França
tot s’ha netejat. Ara vas a Argelés, i veus una
platja magnífica, amb un sol i
un mar estupend, i si et diuen que allò va ser un camp de
concentració dius
“cony!”, si aquí s’hi
està molt bé. En canvi, a Alemanya, els jueus,
els
polonesos... poden visitar els camps de concentració.
S’ha instrumentalitzat el retorn dels papers confiscats i dipositats a Salamanca?
Carles Fontserè: No,
això era bàsicament un símbol dels
vencedors sobre
Catalunya. Això vol dir que la Guerra Civil en estat latent
encara perdura,
encara hi ha vencedors i vençuts. Les viudes de los
Mártires de la Tradición
sempre han cobrat pensions, les republicanes mai. La monarquia no ha
renunciat
al nomenament de Franco, tècnicament, encara estem sota el
règim franquista.
Vostè, des dels EUA, va viure l’oposició a la invasió del Vietnam. Com valora l’oposició davant la invasió a l’Iraq?
Carles Fontserè: La
meva dona té família a Nova York.
Després de l’11-S el
seu cosí li va dir que si fos més jove
s’allistaria per anar contra l’Iraq, i
ell sempre havia estat “demòcrata”!
Però què ha
passat entremig?
Carles Fontserè: Els joves es fan grans i es fan vells, i es tornen igual que els que hi havia abans. A més, l’exèrcit americà ara és un exèrcit professional, format per voluntaris. Allà hi ha un patriotisme i una religiositat... Ni en Truman ni en Roosevelt parlaven tant de religió, en canvi aquest [Bush] parla com si fos el papa.
(Directa, 28 – nov. 06)
***
Carles Fontserè, un tipus irrepetible
Els seus cartells són molt més que una creació artística, són la iconografia d'un moment històric
Per la seva manera de ser, per la seva actuació i per la seva projecció nacional i internacional, no hi ha cap dubte que Carles Fontserè encaixa perfectament en allò que Josep Pla denominava "un homenot". Encara més, Fontserè és, al meu entendre, una de les personalitats més significatives de la Catalunya moderna. Personalment, he de reconèixer que és un dels éssers més atractius i interessants que he conegut mai, tant per la seva imponent presència física, com per l'energia personal que irradiava i la llibertat amb què s'expressava. Coherent amb les seves conviccions, va viure fugint de posicions dogmàtiques, i malgrat que va canviar de països i d'oficis, mai va deixar de ser un aventurer i un individu que, per sobre de tot, defensava les llibertats personals i col.lectives. Tot el que va dir i fer des de la seva adolescència fins al darrer moment estava lligat a la seva manera d'entendre l'existència, sobretot lliure i impulsada per la tafaneria; de fet, ell mateix s'autodefinia com un tafaner, un curiós dotat d'una memòria d'elefant, que retenia tots els detalls i que tenia una voluntat irrefrenable d'aplegar i conservar qualsevol document literari, periodístic o fotogràfic que caigués a les seves mans i que considerés que, en un moment o altre, podria tenir importància històrica.
Fontserè,
que va tenir allò que
denominem una vida de pel.lícula, era un home dens i plural,
local i
internacional. Per això em sap greu que massa vegades s'hagi
reduït la seva
persona i les aportacions a la nostra cultura, i se l'hagi confinat a
ser només
el "gran cartellista de la guerra civil", cosa que indiscutiblement
és, ja que sense ell la revolució visual que va
promoure el Sindicat de
Dibuixants, que ell va contribuir a fundar, no hauria estat igual.
Fontserè,
com Jaume Miravitlles des del Comissariat de Propaganda de la
Generalitat de
Catalunya, era conscient que el nostre país només
podia lluitar contra el
feixisme i l'alzamiento nacional amb les armes de la
comunicació,
d'entre les quals el cartell era la més accessible i
immediata.
Per això
es va comprometre amb aquest
combat i, inspirant-se en el cartellisme de la revolució
russa, el de la
primera guerra mundial, els fotomuntatges de Heartfield i les
possibilitats
tècniques de la fotografia, el xilogravat o
l'aerògraf, va ajudar a crear un
llenguatge propi, avui admirat arreu del món i que juntament
amb el dels
cartells modernistes representa un dels moments estel.lars del
cartellisme
català. Perquè cartells com Treballa
per als que lluiten! (UGT), Llibertat!
(FAI), Unió! Disciplina! Pel socialisme!
(POUM), Avant! (UGT), Al
front! (CNT- FAI) i Aplastar al fascismo!
(CNT- FAI-JJLL) són molt
més que una creació artística
reeixida, són la iconografia d'un moment històric
que avui podem explicar gràcies a aquestes imatges.
La
dimensió de cartellista de Fontserè
és, doncs, inqüestionablement, la més
significativa, però sols és una més de
les diverses que conformen la seva personalitat que era,
bàsicament, la d'un
artista, tot i que en més d'una ocasió va
manifestar que l'art per a ell no era
una finalitat --com per a la majoria dels artistes--, sinó
simplement un mitjà
que li permetia conèixer, satisfer la seva curiositat,
enriquir la seva vida i
lluitar per la llibertat pròpia i la dels altres.
Així, i a més de fer
cartells, Fontserè també va treballar de
dibuixant, d'il.lustrador, de
ninotaire, d'escenògraf (amb Cantinflas), de publicitari, de
promotor d'espectacles
(amb Dalí), de periodista, de fotògraf,
d'escriptor i fins i tot de taxista,
oficis que va anar exercint sense oblidar mai el seu vessant
compromès. Perquè,
en el fons, Fontserè era un activista, i com a tal es va
manifestar fins al
darrer moment, implicant-se amb la Comissió de la Dignitat i
participant en
primera fila en totes les mobilitzacions per reivindicar el retorn dels
papers
espoliats pel franquisme i conservats a l'Arxiu de Salamanca, on encara
ara hi
ha molta documentació que li pertanyia.
Un cop retornat a
Catalunya, el 1973,
juntament amb la seva esposa, la nord-americana filla de catalans Terry
Broch,
Fontserè hauria pogut viure còmodament explotant
el mite del seu passat,
continuant amb els seus dibuixos i organitzant exposicions dels molts
reportatges fotogràfics que havia fet a Roma,
París, Londres, Ciutat de Mèxic,
San Francisco o, especialment, Nova York, on va viure durant 23 anys,
perquè
les seves fotografies no només són bones
artísticament, sinó que també
ofereixen un retrat antropològic de les diverses ciutats i
cultures que va
immortalitzar. Però no, a Porqueres, Fontserè va
decidir que canviaria el
pinzell per la ploma --que ja havia fet servir com a periodista per a
revistes
nord-americanes i franceses-- per dedicar-se a escriure, per compartir
amb tots
nosaltres les vivències d'una existència intensa
i sobretot la seva visió de la
història, que no té res a veure amb
l'acadè- mica dels historiadors, perquè com
diu el seu editor, Jaume Vallcorba, "Fontserè practicava una
observació
del món lliure, fresca i no condicionada".
Lamentablement,
Fontserè ha mort sense
poder acabar el quart volum de les seves memòries, en
què estava treballant, i
que confiem que la Terry condueixi a bon port, perquè ens
ajudarà a recordar
aquest tipus irrepetible, de barba exuberant, mans expressives i ulls
penetrants, que fugia de la rutina, que buscava i va aconseguir
extreure de la
vida tot el seu suc, i que tant trobarem a faltar.
Daniel
Giralt-Miracle,
crític
d’art
(El Periódico de Catalunya, 06-01-07)
***
Muere el cartelista de la República
***
Fontserè, la memòria de l'últim roig
Articles
de Gerard Bagué i de Daniel Giralt-Miracle
estelnegre | 04 Gener, 2007 11:46
Transcrivim
un fragment d’una carta on Alberto Jiménez Alba
denuncia la
seva situació i li fa front amb els mitjans que
té a mà: la vaga de fam. Des de
fora, no tenim altra sortida que donar suport els nostres presos.
Solidaritat amb Alberto Jiménez Alba!
...
«Mirad,
me
acaba de comunicar el educador que el día 16-11-06 se
pidió a Madrid mi primer
grado y a conducción. Esto significa otra vez dispersado.
Mis viejecillos ya
son mayores y no pueden desplazarse lejos. Por lo que he tomado la
decisión de
ponerme en huelga de hambre indefinida, hasta que me lleven a Madrid y
pueda ver
a mis padres y a mi compañera que está
encarcelada en Meco.
Os
pediría vuestro
apoyo incondicional, y que la gente se enterara de esta protesta, ya
que no es
individual. Mis peticiones las hago por el fin del régimen
FIES, por el fin de la
Dispersión y por la libertad para todxs lxs presxs enfermxs.
Esto se pone
feo y cuesta arriba, pero mi decisión es firme y pienso
llegar hasta lograr ver
a mi familia y compañera.
Pero como
todxs sabemos lo que hay, hasta que no este ya malo, no veremos frutos.
Yo voy a
denunciar esto por todos los medios que sé y puedo, pero si
la gente de fuera
me hecha un cable os lo agradeceré mucho.
Un fuerte
abrazo compañero.
Ni FIES, ni
dispersión, ni enfermos en prisión!!
Alberto Jiménez Alba (11-12-06)
La seva
darrera adreça coneguda, per escriure’l i
animar-lo és:
Alberto Jiménez Alba
Centro
Penitenciario Herrera de la Mancha
Apdo
77 Mod-Aislamiento
13200
Manzanares
(Ciudad Real)
« | Gener 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |